Ja tenim la loteria de Nadal disponible amb el número habitual del CCGracia, el 42.125. A partir del divendres 18/10 podeu passar per la seu social per comprar les participacions. Enguany també hem habilitat la possibilitat de fer la compra online de les participacions. Per fer la compra online es molt senzill: un cop entreu a l'enllaç us haureu de registrar i seguir les passes que s'hi indiquen. Feta la compra, rebreu un correu amb tota la informació de les participacions comprades i recordeu que aquest correu és el que heu de guardar, ja que no s'envien físicament. Aquesta compra on-line es fa directament a la nostra administració de loteria habitual i té totes les garanties com a punt oficial de venda.   Com sempre, les participacions són de 3€, dels quals es juguen 2,4€ i es fa una donació de 0,60€ per al Club.

Volem expressar el nostre més sincer agraïment per la vostra entusiasta participació en la sortida d'aquest dissabte 5 d' octubre a l'esmorzar a Sta. Creu d'Olorda. Ha estat un dia excepcional que ha reunit més de 100 socis i sòcies a l'esmorzar i on hem pogut retrobar-nos els ciclistes de diferents grups i xerrar amb companys i companyes que feia temps que no veiem. És en aquests moments on el Club Ciclista Gràcia es fa gran i es demostra que el nostre esperit va més enllà de les sortides setmanals i la nostra passió pel ciclisme. També volem agrair a tothom que ha col·laborat en l'organització, la preparació del menjar i que va ajudar que tot sortís perfecte. Esperem que hàgiu gaudit de la sortida, l'esmorzar i dels moments de germanor i retrobada i valorem enormement el vostre suport i compromís amb la nostra comunitat ciclista. Gràcies de nou per ser part d'aquesta increïble jornada

En el marc de la Festa Major de Gràcia, aquest dijous 15 d'agost s'ha celebrat la Pedalada Popular organitzada pel club. Hi han participat més de 40 persones entre les quals hi havia famílies, mainada, veïns i veïnes i una nombrosa representació de membres del club, que han recorregut tranquil·lament els principals carrers del barri. La pedalada ha començat a Travessera de Gràcia amb passeig de Sant Joan i ha acabat a la seu del Club, en una ruta accessible i apte per a tothom.   Un any més el Club ha col·laborat en les activitats de la Festa Major amb una jornada festiva i reivindicativa on no ha faltat el bon ambient i bona companyia i volem agrair a tots els participants per haver-ho fet possible.

Crónica de la salida especial del mes de abril del 2024: Priorat Firmada por Eduard Simón y preludiada por Jordi Mateos Introducción por Jordi Mateos: Diumenge 5/5 de mala llet per la meva lesió que em deixarà uns dies en "dique seco" és ideal per posar-me a fer la crònica. De fet la començo i tot, però no acabo de motivar-me... I en això que s'alineen els astres i m'escriu l'Edu, que si podia fer el final de la crònica...I dic jo ,i perquè no la fas tota? I així va ser que, no sense grans esforços, el vaig aconseguir convèncer i aquest és el resultat. Espero que la gaudiu tant com jo (però segur que no tant com ell 😉): Crónica por Eduard Simón: “May the force be with you” me anunció Alexa a las cinco de la mañana del cuatro de mayo de 2024. Efectivamente, hoy era el día de Star Wars. Me levanté rápidamente de la cama y me fui a dar una ducha. No pretendía encender la tele y empezar a ver “The Phantom Menace” para luego ver “Attack of the Clones” y terminar el día con “Return of the Jedi”. Sería un plan interesante pero hoy era sábado y tocaba rodar. Me dolían las piernas a causa del desnivel hecho el día anterior con la carrera a pie. Tomé un café descafeinado al mismo tiempo que me aseguraba de darle los buenos días por Wathsapp a quién iba a ser mi compañero de viaje ese día: Antonio Sabater. Cogí el bocadillo preparado la noche anterior y salí pitando con el coche mientras empezaba a sonar “Highway Star” de Deep Purple. Eran las 05:50am pero no me molesté en subir el volumen a tope. Hoy iba a ser un gran día y Barcelona se tenía que enterar. La salida que íbamos hacer nacía en Falset. Perteneciente a la comarca del Priorat de la que es la capital y provincia de Tarragona, la hora acordada había sido a las 08:00 am. En un principio, dicha salida se iba hacer el 27 de abril pero a causa de las constantes lluvias y condiciones meteorológicas adversas, se pospuso a la semana siguiente. Una suerte para mí, dado que el 27 tenía mi último examen de acceso a la Universidad y me hubiera sido imposible venir. Recogí a Toni en medio de la oscuridad de la Diagonal a esas horas. Teníamos una hora y media de trayecto. Poco a poco nos íbamos quitando nuestras cascaras típicas que se suele enseñar a los conocidos y no tan amigos. Habíamos compartido incontables kilómetros juntos pero no sabíamos apenas uno del otro. A ritmo de Creedance Clearwater Revival, me comentó que llevaba nueve años con el Club y que se sentía muy acogido. A base de rodar cada sábado, él había conocido mucha gente, aprendiendo al mismo tiempo las estrictas y arduas normas del ciclismo de carretera Añadió también, que después de tanto tiempo, había llegado a conocer la magia y el verdadero poder que hacía destacar el Gràcia: Todo el mundo era igual. Había basureros, arquitectos, médicos, abogados y hasta ambulancieros. Codo con codo, unidos rodando por cualquier carretera a cualquier temperatura, sin implicar la distancia ni el desnivel. Rodar era vivir y vivir, compartir. No importaba a que se dedicaba uno. Me das rueda y yo luego te relevo. Sufres una avería y nosotros te ayudamos. Si alguien se queda muy atrás, siempre habrá alguien quien le espere. Así de simple. Llegamos a Falset sin problema para aparcar y antes de las 08:00 am. Sabíamos que ese fin de semana se celebraba la Feria del Vino e incluso nos habían anticipado que nos olvidásemos de comer. Justo antes de aparcar, Toni me comenta su fascinación por AC/DC y me reproduce “It’s a long way to the top (If you wanna rock and roll)”. Hacía bastante que no la oía. La traducción literal sería: Es un largo camino hasta la cima si quieres rock 'n' roll. Rápidamente pensé en echarme de nuevo hacia atrás y no hacer la ruta. Me dolían las piernas y me vi bastante crudo el miercoles cuando salimos con la bici al Carme. “Voy a por ello” me dije “Y que sea lo que sea” Poco a poco, fui reconociendo caras conocidas y no tan conocidas. Éramos mucha gente y previamente, se había hablado de hacer dos grupos. La razón era obvia: Siempre estábamos moviéndonos por la periferia de Barcelona y al tener la oportunidad de salir, algunos queríamos admirar las bellas vistas de la montaña de la Sierra del Montsant (Monsterrat 2.0), respirar las viñas del Priorat y salir un poco de la zona de confort. Tomamos nuestro café y yo aproveché para comerme mi bocadillo. Me senté con Albert, dado que lo vi solo en la terraza. El resto estaban dentro dado que la temperatura todavía era baja. Hablamos sobre el último disco de Pearl Jam. Al empezar, eran las 08:26 y nada más montarnos en nuestras burras, la salida nos preludió con una bajada que provocó la manifestación del frío a través de los poros de la piel, recordándonos que todavía era abril. Los más avispados iban con manguitos, otros con versátiles cortavientos y servidor solo llevaba una camiseta debajo. Supe que el aire gélido sería transitorio y no me equivoqué. Al dejar Monroig atrás, empezamos a subir. Dicho puerto era Coll de Traginers. Un pequeña cata de lo que nos esperaba en realidad aquel día. De lejos, logré ver a Irena. Noble y destacando con su altura, fruto de descendecia germánica mientras iba con un andar de bici característico, observé que estaba demasiado lejos para poderla coger. Era Irena, por lo tanto, imposible. Cogí a la grupeta de Víctor que iba con Javier y Camilo. Sudaban a mares pero Victor iba hablando por los codos. Pese a la hora, el sol emergía con fuerza por las impotentes montañas del Montsant, anunciando que el frío que había protagonizado hacía unos minutos, se hallaba desaparecido por completo. Son esos momentos que me doy cuenta que somos unas simples uniones de células eucariotas, una vulgar mota de polvo en lo que el planeta representa y si él quiere, nos podemos ir todos al carajo de un día para el otro. Son esos momentos que me doy cuenta que somos unas simples uniones de células eucariotas, una vulgar mota de polvo en lo que el planeta representa y si él quiere, nos podemos ir todos al carajo de un día para el otro. Mientras subíamos por conquistar Coll de Traginers, me sentí una hormiga diligente. Pequeña pero dispuesta a sobrevivir en cualquier condición. Aproveché entonces para grabar a Víctor mientras iba con Javier y Camilo. Al tener la toma a mi gusto, pude mantenerles un poco la velocidad hasta que me vi capaz de pasarlos. Llegué arriba sin apenas esfuerzo y me uní al grupo que esperaban al resto de la grupeta. Al ver a Víctor solo, nos reveló que Camilo le había saltado la cadena pero enseguida nos iba a coger, por lo que empezamos a bajar. En la bajada, me empezó a adelantar todo el mundo, quedándome solo en un falso llano. A lo lejos, vi a Otto que me esperaba con Alex. Agradecí la espera pero me volví a quedar solo mientras iba subiendo. (Sí, mi vida de ciclista es un poco penosa) El aductor me estaba empezando a doler y mi cabeza no cesaba de decirme que parase y bajase de la bicicleta. Le contesté que después de lo de ayer, lo anormal era no sentir molestias. Seguí, a mi ritmo y tranquilo, pero seguí. Pasado el precioso pueblo de Escaladei visualicé la primera pendiente importante, no me esperaba menos. Mantuve la calma subiendo los piñones poco a poco, con mucho cuidado de que mi cuerpo sufriese lo menos posible hasta que alcé de nuevo la cabeza y vi una señal de peligro que marcaba 15%. La tuve que mirar tres veces. ¿Era aquello posible? ¿No había otro camino o carretera que llegase? ¿Algo más plano y asequible, quizás? ¿Había que subir por allí, en serio? Bajé la cabeza, me entregué a la pendiente mientras intentaba no mirar el Garmin. Él me iba marcando la distancia que quedaba y no me ayudaba nada. Intenté respirar pero mi repentina adicción al tabaco producto de los arduos examenes finales, no dejó que mis pulmones funcionasen como debían. Noté como se revolvía el estómago. Al menos no era el aductor pero seguí sin apretar. Logré atrapar a Otto pero en una pequeña bajada me pasó fácilmente. Ambos nos permitió descansar un poco las piernas. Volvimos a subir y de nuevo, estaba solo. ¿Qué era aquello? ¿Otra vez un rampón? De pronto leí “No ploris, nen”. Mira majo, llorar no, pero si te llegaba a pillar, te daría una paliza tremenda por hacerme pasar por ahí. Simpático. Que ganas de escribir eso en aquel terrible lugar. Al llegar al pueblo de Cornudella no vi a nadie. Lo habitual era esperar a todos pero yo me hacía cargo que había ciertas circunstancias que daban ganas de mandar a la mierda los farolillos rojos como yo. Seguro que estarían en el próximo cruce. Sin problemas y medio recuperado de los constantes rampones, fui siguiendo el track el cual me hizo una visita turística relámpago del pueblo. Muy bonito, pero no había nadie del club. Seguí rodando hasta salir del pueblo y al llegar al cruce donde empezaba el siguiente puerto, al lado de la señal “Siurana”, Jordi Mateos me llamaba por el móvil. Se ve que me estaban esperando en el pueblo. Les dije dónde estaba yo y me cogieron a los dos minutos. Me supo mal pero no me disculpé. Siempre me estaba disculpando y siempre me decían que no pasaba nada. Aproveché para dar un pequeño mordisco al plátano. No había comido nada desde antes de salir. Laura se puso a mi lado y empezamos hablar sobre que hacia unas cuantas salidas que no coincidíamos. Me confesaba que por temas de trabajo iba un poco cansada y no siempre podía presentarse en las salidas de los sábados. A su vez, mi lesión también me había impedido salir. No obstante, allí estábamos, ambos sonriendo e ignorantes a lo que nos esperaba a continuación. Al empezar a subir, Alex me preguntó si llevaba suficiente desarrollo para subir. Intenté disimular mi ignorancia respecto a ese dato y le contesté algo que realmente pensaba: Yo veo una subida y simplemente la subo. Si no la subo, siempre me quedará descalar los pies y subir corriendo. Él sonrió y no añadió nada más. Supongo que me deseó suerte. De nuevo, vi que la pendiente empezaba a empinarse bastante. No me lo podía creer. Bajé la cabeza de nuevo e hice como si nada pasase. Como si no sintiese quemazón en las piernas y todo fuera bien. Sobre ruedas, valga la redundancia. A medida que iba subiendo, fui de pendiente en pendiente. De cuesta en cuesta, tiro porque me cuesta. De terreno empinado a terreno empinado, tiro porque me ha tocado. Fue entonces cuando me planteé si no hubiera sido mejor quedarme en casa viendo la maratón de George Lucas en vez de estar ahí. Deshice rápidamente ese pensamiento pensando en voz alta: Hidrogeno, helio, litio, berilio, boro, carbono, oxígeno, flúor, neón… ¡¡¡SODIO, MAGNESIO Y ALUMINIO!!! (Joder con la cuesta, que dura era) Estaba solo y nadie podía verme, y si lo hacía, con esa pendiente yo sería su menor preocupación. ¡¡¡SODIO, MAGNESIO Y ALUMINIO!!! Noté un leve quejido de mi aductor pero vociferé más alto todavía para acallarlo. Pensé en que si hubiera venido Josep Puigdollers, esa pendiente no tendríamos ni que subirla. Hubiese dibujado una buena alternativa más asequible, sin duda. ¡¡¡SODIO, MAGNESIO Y ALUMINIO!!! Un poco más arriba, pude enganchar a Albert e hice como si nada hubiese pasado. Le veía también con dificultades y logré pasarlo, quedándome justo delante de él. La carretera era estrecha y no podía jugármela quedándome a su lado. Fue entonces cuando me entró el miedo. Me gustaba mucho ir en bici pero me asustaba que aquello no terminase nunca, me petase de nuevo el aductor y no poder correr al día siguiente mis 15Km. Pequeño Kitkat: Confesaros que no hay nada más bello que levantarse el domingo sin poder moverte a causa de la salida del sábado y empezar a correr. Al afrontar una curva muy cerrada, me doy cuenta que apenas podemos hablar. De repente, le suelto que “después” le explicaré mi proyecto musical. Lógicamente, ni él tenía especial interés en conocer mis dichos proyecto musicales ni yo tampoco de compartirlos, pero el hecho de pronunciar el “después” provocó una esperanza, provocó dibujar un futuro que prometía de que todo aquello terminaría. Al llegar arriba, nos encontramos una fila de tres coches intentando pasar una barrera para un Parking. Al fin habíamos llegado, al fin podíamos ir a comer nuestro ansiado bocadillo. Cruzamos un tramo muy incómodo de piedras hasta llegar al mirador de Siurana. Dejamos las bicis, haciendo equilibrios y con mucho cuidado llegamos al borde del mirador. Desde allí podíamos contemplar el pantano, más lleno de lo habitual a causa de las recientes lluvias, el imperturbable cielo azul y la felicidad que nos embargaba al haber subido hasta arriba. Al volver, cogimos de nuevo las bicis y el camino incómodo de “Flandes” que nos llevó de nuevo al aparcamiento que cobraban tres euros la hora. Sonreí al oír como alguien se quejaba por el precio. Pensé: “Haber subido en bici”. Solté una carcajada mientras me enfrontaba a la bajada. Esto ya era una señal clara de que necesitaba urgentemente alimento. Solo podía pensar en un bocata de fuet. De nuevo, en la bajada me avanzó todo el mundo. Era peligrosa dado que era estrecha y subían y bajaban coches. Llegamos todos ilesos al pueblo de Cornudella, donde el track me había hecho una visita turística. Como fui uno de los últimos, comprobé que se habían dividido en varios grupos. Víctor me había comentado que tenía reservado un bocata de bacon y queso y tenté a pedir lo mismo hasta que giré la cabeza para observar a Ramiro. El capitán del B posaba con su aire habitual con gafas de sol y sin moverse, estaba solo en la terraza. Como si el calor del sol no fuese con él, su esbelta figura destacaba entre todo el personal presente mientras me hizo pensar que era el único que se había quedado fuera por querer vigilar las bicis. Tenía dos opciones: Claudicar ante el imponente bocata de bacon con queso y entrar en el establecimiento donde todo sería Ji-ji-ja-ja o irme con Ramiro para hacerle compañía. Ahora que lo pienso y mientras estoy escribiendo esto, quizás que no quería compañía y fui allí yo a chafarle la fiesta. En fin, me senté a su lado, agazapándome en una pequeña sombra que había mientras me comía un bocata de jamón dudosamente “bueno” del tamaño de la palma de mi mano y me iba hidratando con Aquarius. No estaba excesivamente cansado. Al contrario, estaba gratamente sorprendido de aguantar tanto pese hacer tiempo de no salir y fue entonces que me planteé de hacer la distancia larga. Al cabo de una hora, partimos bajo un asfixiante calor hacia el Coll de Porrera. Empiecé a subir con Jordi, el cual me comentó que le dolía el Tendón de Aquiles. Dice creer que tiene una herida infectada. Maldigo no llevar material encima y mentalmente repasé el kit que llevaba en el coche, mientras le ofrezco mirárselo una vez terminar la ruta. Ambos cogimos a Otto, del cual tenía toda la pinta de querer terminar con ese infierno cuanto antes. Me di cuenta que ambos llevaban el mismo ritmo y Jordi me invitó a que siguiese. Les quedaban dos puertos que no parecían gran cosa después de lo anterior. Al cabo de unos minutos rodando solo, bajo mi sorpresa Jordi aparece por mi izquierda, todo entusiasmado. “Que fas, tio?” me reí. “Ara no em fa mal! Ara puc apretar” me dice, eufórico. Lo veo cogerse a mi rueda y me preocupo por Otto. En fin, todos somos adultos y quedaba muy poco para llegar al puerto. Al llegar a Barranc del Barretat, podemos ver la señal que nos marca Falset. Al fin habíamos llegado. Algunos decían de continuar, otros iban dirección al coche. Abrí una barrita y me comí tan solo un trozo. Me encontraba estupendamente para seguir, por lo que me dispuse a salir cuando Víctor bromeó que intentaba montar una reunión reflexiva con el mero objetivo de convencerme a comer más. No supe que responder y fui directo a la bajada, es decir, contraria a la dirección del coche. Mientras íbamos bajando, Ramiro me adelantó con su majestuosidad habitual. Bajamos, bajamos y seguimos bajando. Ya no había vuelta atrás, ahora si me petaba el aductor sería una catástrofe. “Estamos locos” me dije “Llevamos 2.200m de desnivel con un calor infernal y nos han dado la posibilidad de volver al coche. Nunca es suficiente, nosotros seguimos como si nada”. Sonreí, eso era el ciclismo. Eso era lo que tenía salir con el Gràcia. Dolor, gloria y pedales. El primer puerto de la ruta larga bastó para que me dirigiese al primer bar del pueblo con la esperanza de que me llenaran el bidón. Bajo mi sorpresa, se encontraba Camilo y otro camarada, el cual me ofreció una botella de agua que había comprado. Entre los tres, nos vimos sin dificultades de evaporarla en nuestros bidones. El calor seguía siendo asfixiante. El sol de las 14 de la tarde resplandecía en el centro del cielo mientras sus rayos caían con fuerza y sin piedad encima de nuestros cascos, gobernando la carretera, quitándonos el poco aliento que nos quedaba. Solo teníamos una esperanza: Quedaba tan solo un puerto y todo aquello había terminado. Sonreí. Lo estaba pasando en grande. El aductor me había aguantado por lo que iba a testarlo en la próxima subida. Otra rampa, por supuesto. Adelanté a Ramiro y divisé a lo lejos a Antonio Sabaté. Iba a un paso nada atrancado pero iba moviendo la cabeza cabizbajamente, como si desease terminar aquello cuanto antes. Apreté con mucho cuidado y lo cogí. No nos saludamos. Me puse a su lado e hicimos unos metros juntos mientras íbamos teniendo la conversación sin palabras. Era el sol quien dirigía y la pendiente era mezquina con nosotros. No me iba a quedar allí, apreté y pude llegar al puerto “Bellmunt del Priorat” sin grandes problemas. No podía ocultar mi entusiasmo, me había aguantado el aductor!! Falset se encontraba apenas a tres kilómetros con 100m. Todos los locos estábamos allí: Vïctor, Camilo, Ramiro, Irena, Matias, Antonio, Alex y algunos más que el calor se hizo cargo de que no les prestase la debida atención. Mil perdones. No notaba las piernas cansadas, todo lo contrario. ¡Quería más caña! Mañana iba hacer los 15Km e incluso luego podía pasarme por el gimnasio. Reiniciamos la ruta por última vez aquel día. Sentí un cosquilleo conocido, era mi sangre en plena ebullición. Si me alguien me hubiese visto sin casco y sin gafas, bien seguro que pondría en duda mi estabilidad emocional. Apareció la euforia y mi fortuna genética me empujó a simplemente dar rienda suelta a mis impulsos, conectados a mis sedientas piernas, avanzando a toda la grupeta, el cual Ramiro lideraba. Apreté. Veía lo que quedaba, sabía todo lo que llevaba encima. Aspiré el árido viento del Priorat mientras iba subiendo a mi ritmo, disfrutando. Cuando quedaban tan solo unos 700 metros, me dio por girar levemente la cabeza. Lo primero que me vino a la cabeza fue que la grupeta que lideraba hasta ahora Ramiro era lo más parecido a una manada de búfalos que iban hacia mí sin piedad ni perdón. Me sentí muy pequeño, como una liebre enfrente de unos lobos que iban hacia ella. Estaban más cerca de lo que yo había calculado. Demasiado cerca. Comprendí que los Kilómetros que llevaban a sus espaldas tiraban por tierra los míos, su experiencia sobre la bicicleta era incomparable a lo poco que yo sabía. Corrían hacía mí por honor, dignidad y ansias de competir. Sonreí de nuevo y pensé en Cristina de Canals y en lo que me había enseñado en qué hacer ante una bola rodante de testosterona detrás. Pensé en Laura, que no había venido hacer la larga pero podía estar ahí perfectamente. Pensé en Irena, el cual su genética del norte le hacía incansable y potente. Faltaban mujeres en aquel momento. Como en las Bene Gesserit de Dune, cogí las pocas fuerzas que me quedaban de ellas y les invité a compartir mi euforia de aquel glorioso momento. Hacía mucho tiempo que me había pasado al otro lado, si alguna vez había sido una mujer realmente, pero nada me impedía celebrar esa inminente victoria con ellas. Apreté. 700 metros parecían pocos pero a esa intensidad se convirtieron en un oxímoron, un segundo eterno. Con ellas y por nuestro honor obtuve sus fuerzas para alargar aún más la distancia de mis camaradas y llegar al fin al cartel que señalaba Falset. Había sido un largo camino para llegar a la cima “It’s a long way to the top (If you wanna rock and roll)”.

Març 2024 Text: Jordi Mateos Lluny queda ja aquell dia de principis d’agost de l’any passat, a l’equador de l’stage dels Pirineus que ens va organitzar el Gerard, quan en un sobretaula a Banyeres de Luchon amb en Vicenç i Lluch rememoràbem les antigues especials i com progressivament s’havien anat perdent. No sé què em va agafar però en un dels meus rampells vaig dir que personalment m’ocuparia de que es tornessin a fer. Coneixedor que bona part de les noves fornades del club estaven fent ja coses per la seva banda vaig pensar que seria fàcil aunar les ganes d’aquests amb les dels antics participants d’aquest tipus de sortides. Tots els allà presents (Sergi, Vicenç, Lluch, Gerard i Gabriel) veien be la iniciativa. Sense haver-li dit res encara al Víctor sabia que podria comptar amb ell per donar embranzida al projecte, i així va ser. De seguida que li vaig comentar es va animar a que ho organitzéssim, amb més il·lusió encara que jo mateix. Vam acordar que ell i jo les faríem sempre, d’aquesta manera seria més fàcil que s’apuntessin els interessats, ja que sovint el “bueno anem veient” acaba per provocar que no hi vagi ningú. Nosaltres dos hi anem, i qui vulgui que s’apunti!! He de reconèixer que aquesta lliçó l’he après d’una anècdota amb en Gerard: Teníem agendada una volta en BTT al Pedraforca varios companys. Sortida dura de més de 80 km i 2.800m de desnivell. Arribada la setmana aquella tot eren: uff jo no estic preparat, uf em va fatal marxar tot el dia, uf no estic gaire motivat…El Gerard va dir: doncs jo vaig. I mira, vam anar tots, no en va fallar ni un, jajaja. Aterrem a la setmana de la primera especial (oficial). Es va acostant el dia i la previsió va confirmant que tindrem tramontana, fins el punt que es valora que potser fora bo canviar la ruta per una altra de les especials. Finalment no sembla que hagi de ser res extraordinari i mantenim la fita. Just el dia abans el Víctor té un imprevist familiar que el fa haver d’anar a Salamanca urgentment i causa baixa. Anims Victor! Punt de trobada Avinyonet de PuigVENTÓS, 8:00 del matí. Jo vaig amb l’Isaac que segueix encara amb la seva gravel, que no suposa un gran lastre per ell, ja que té uns quants watts per compensar-ho… Trobem accident a l’autopista que ens endarrereix i en general també a la resta de companys, de manera que un cop estem tots a la plaça i fets els cafès de rigor i la passada pel WC ens calem els pedals quan ja són gairebé les 9h… L’èxit de la convocatòria és total, en som més de 20; grups barrejats A, Súper B i B. Passem llista. Assistens: José Antonio Peinado, Joan Junyent, Eloi Cuevas, Gerard Carrasco, Pol Massip, Vicens Bruguera, Gabriel Navalles, Angel Delgado, Alberto Allende, Isaac Bosch, Ramiro Olivera, Quim Perelló, Joaquim Bonada, Jordi Mateos,  Lluís Andrés, Eduard Simón, Laura Serra, Javier Santos, Antonio Sabaté, Matias Maizel i Albert Vélez. També el Nando, que encara no és del Gràcia però té importants lligams. Iniciem per fi la ruta. Camí ascendent, tots en grup, ben juntets. El dia és més aviat grisot, i si mires cap als Pirineus veus com una mena de cella de cotó espès i fosc que es recolza a les negres muntanyes. Es comença a notar l’aire de nord, si bé el fet d’anar en pinya fa que no molesti excessivament. Carretera estreta i sorrenca direcció Llers, sis km que aniran guanyant uns 100m de desnivell, serpentejant per trams de bosc autòcton amb domini  del roure, sense rastres del gran incendi de fa uns deu anys, gràcies a la resistència d’aquest arbre al foc. Aquesta primera pujada es va endurint i el grup es comença a trencar. Els de davant estan marcant un ritme fort d’inici i ja estic veient que el dia no serà com acostumava a ser amb les especials d’abans, on s’aprofitava més per socialitzar i gaudir del paisatge, enlloc de veure qui era el més fort…. Faig un parèntesi perquè els socis puguem obrir un debat sobre com volem que siguin les especials, si un dia diferent en què puguem compartir ruta companys de diferents grups, sense que s’hagi de perdre l’oportunitat de fer carreretes puntuals però més semblant a cicloturisme, o un dissabte normal en el que acabes rodant amb els companys de sempre i donant el màxim, més pendent de quina roda tinc davant o darrera que dels nous paisatges que m’envolten… Podria ser que abans no existia Strava, i tant era en quin temps fessis un tram perquè no afectaria al teu ego, no sé… Torno a la ruta: arribem dalt d’aquesta primera pujadeta i comencem a valorar la possibilitat de fer 2 grups, però alguns companys coincidim que és millor que anem tots junts. I així ho farem en un terreny força més favorable, molt rodador fins el Poble d’Espolla, i ben agrupadets per reduir l’efecte del vent que com anem direcció França el tenim majoritàriament en contra. A Espolla s’inicia el port de Banyuls; camí que fa uns 25 anys esdevenia pista forestal al cap de un o dos km, i no tornaves a veure asfalt fins que arribaves a la part francesa, ja a dalt del coll. Al cap de res de sortir del poble entres a l’espai natural de l’Albera, part final dels Pirineus. Tota aquesta zona la conec força ja que és la dels meus inicis ciclistes, entre el 95 i el 99. Mapa topogràfic en mà i a perdre’s per tantes pistes i corriols com fos possible… Amb el port es trenca el grup i en diferents unitats ens anem escolant entre suaus turons, coberts amb vegetació principalment de matolls, típica d’aquesta zona castigada per la tramuntana i els incendis. Són uns 8km fins a dalt amb trams de recuperació i fins i tot alguna baixadeta, ja que el coll es troba a poc més de 300m d’altitud malgrat la seva llargada. Vaig coincidint amb en Ramiro, Gabriel, Albert, Laura, Quim… anem pujant tranquilament i xerrant. Abans del darrer i més dur tram de pujada deixem a l’esquerra les runes del Mas Pils i a la dreta la pista forestal-GR 11 que portaria al monestir de Sant Quirze de Colera i més enllà a Rabós o Vilamaniscle. Quan agafem aquest darrer tram, de potser un km, s’alien la duresa i el vent frontal, deixant-te clavat per moments, però si reconeixes el final del coll saps que l’agonia serà curta, i així resulta ser. El Gabriel surt disparat amunt i els altres anem pujant com podem. La Laura comenta que li sorprèn aquestes ràfegues de vent que per poc no et fan posar peu a terra. Finalment arribem a dalt i veiem el mar per primera vegada, amb un sol que sembla que té ganes d’anar-se imposant i un vent que segueix empipant una mica. Reagrupem, faig una ullada a la Torre de Madeloc  (o del diable)  que destaca imponent més al nord (si, algun dia hi pujaré), xerrem una mica i ens decidim a iniciar el descens per l’empinadíssima banda nord del port. Uns companys ja han començat a baixar quan l’Isaac, que sap com gaudeixo de les baixades em diu: vinga Falco, ja pots llençar-t’hi… Però recordo que el descens no és dels que més m’agraden, amb forts pendents i asfalt en mal estat. Tot i així començo a avançar companys: el ferm és relativament nou i em dóna seguretat, a més al tram més pronunciat un cotxe estava ralentint la marxa. Just quan arribo al Gerard que baixava pacientment darrera del vehicle aquest posa l’intermitent i s’aparta amablement a l’esquerra per deixar-nos passar. Em llenço una mica avall però el terreny ara és boturut i com no tinc ningú davant em trobo sense referències així que aixeco una mica el peu. Una abella (potser) se m’escola dins del casc i m'aturo a la dreta per no molestar mentre miro d’alliberar-me del pobre insecte, sense més conseqüències. Per cert, ningú més troba que pràcticament no hi ha papallones? Fa uns anys per aquestes dates aquesta banda de l’Albera n’estava plena… Arribats a la riera de baix mirem que no falti ningú i seguim cap a Banyuls on farem una divertida foto de tots plegats. Decidim ara si fer dos grups i jo em quedo amb el segon, que tot i així anirem escampats fins a Cerbera. Jo intento que anem agrupats: penso que ja que hem fet dos grups podem mirar que ningú es despenji, però no resulta fàcil fer arribar el missatge als qui van més endavant. De Banyuls a Colera tens tres portets, cadascun una mica més alt que l’anterior,  El primer que et deixa a Cerbera; el segon que puja la frontera; i el tercer i últim de Portbou a Colera, Coll del Frare, que és per poc el més elevat amb els seus 200m i que inclou un túnel on alguns sense voler es van ficar, perdent-se els revolts finals que gràcies en aquesta relativament nova infraestructura els fas sense gairebé trànsit.Tot i que en aquest llarg tram de costa el vent bufava majoritàriament a favor, tenies de baixada alguns revolts on els bandassos eren considerables i havies d’agafar fort el manillar si no volies sortir-te del teu carril. A Portbou estava el primer grup esmorzant, però el nostre (Laura, Ramiro, Javi, Edu, Albert, Antonio, Quim i Piernas) vam seguir cap a Colera que era la proposta inicial (no compartida per mi , que sóc més aviat d’esmorzar a l’hora d’esmorzar), però com havíem anat menjant alguna barreta ja amb la idea d’aguantar doncs això, vam seguir i vam esmorzar al restaurant El Jovent de Colera, on per cert van ser molt amables i ràpids. Seguim amb la panxa ara més contenta novament paral·lels a la costa, arribant ràpidament a Llançà, on perdem alguns compays que es passen el desviament. Passem una mica pel barri del port de Llançà, molt més tranquil del que ho està a l’estiu, i agafem la carretera que va a Port de la Selva, on el Ramiro, l’Albert i l’Antonio s’aniran tornant per portar-nos fins el desviament a La Selva i Sant Pere de Rodes. La pujada al monestir et rep amb un aperitiu del que et tocarà anar païnt. Només començar una forta rampa que va creuant una urbanització. Em situu darrera el grupet de l’Albert, l’Antonio, la Laura, el Javier i el Quim i just m’arriba una trucada del Victor. Paro per veure què em vol dir però ja no aconseguiexo contactar-hi. El grup se me n’ha anat però darrera crec que queda algú que s’havia aturat al creuament, així que vaig pujant amb la calma, no hi ha forces per gaire més... M’encanta mirar cap avall i anar veient com les casetes vora el mar es van fent petites. Gràcies al fort desnivell i a la verticalitat del balcó que esdevé aquí la carretera la sensació d’anar guanyant altitud ajuda a que l’esforç sigui agraït. Aquesta mateixa verticalitat em permet veure com se’m van acostant el Ramiro i l’Edu. El primer a arribar fins a mi és l’Edu, que em passa com una fletxa. No intento seguir-ho, evidentment. Al cap de l’estona arriba el Ramiro, i comentem que potser hauria d’haver deixat ficada la pinya de 32 dents que em vaig comprar pels Pirineus. I m’ho diu ell que va amb el 36/28… Be, una mica atrancat si que vaig però vaig fent, no em queixo. Seguiré la seva roda ara que ja veiem el Santuari. Curiosament el veus allà davant, que sembla no estigui gaire més amunt, però contradictòriament tens entre ell i tu una autèntica pared amb un reguitzell de ziga-zagues i una rampa que possiblement sigui la més important del port que et porta a l’inici d’aquests tornanti. En fi, intento pensar que ja casi estem. Els tornanti no seran tan durs com semblaven i al cap de poc arribem als 2 darrers km que són molt més agraïts i els pots fer a plat. Aquí veiem aturats l’Eduard amb en Piernas i l’Albert però ens pensem que ens estaven esperant i els cridem que segueixin que ja estem a dalt. Una rampeta més i arribem al creuament per baixar a Vilajuïga o fer l’últim km fins al Monestir, pas prohibit als cotxes però que pots fer en bicicleta. Fotos de rigor (monestir, platges, Port de la Selva, nosaltres…), salutacions de turistes,etc. Quan arriben l’Albert i el Piernas ens comenten que l’Edu està xungo, té alguna mena de lesió i que tirarà directe cap a Vilajuïga. Al cap d’una estona tirem avall. Ara si carretera en millors condicions, però tampoc per llençar-hi coets eh. Ningú ho sap, però aquí tenim també el GR-11 que ens creua, una mica més enllà del desviament a Port de la Selva. Per allà baixaba jo fa molts anys amb la BTT, ja que segons els mapes podies seguir el GR, que venia del Cap de Creus i et portava directe a Llançà des d'aquí. La pista de seguida es convertia en corriol que al cap de poc esdevenia absolutament impracticable per fer en bicicleta però que per la mandra de tornar a pujar acabava per baixar-lo, sortint d’allà ben esgarrinxat de braços i cames per culpa dels amorosos esbarzers, i amb el sol ja desapareixent per l’horitzó… Perdó, recupero el relat: Baixada; el Ramiro es despunta ja el primer força més avall. Miro a veure si m’hi puc acostar. M’hi llenço però trigo una bona estona a arribar-hi. La velocitat és molt alta i no pots posar-te a pensar què passaria si es trenca el cable que presiona les pastilles contra la llanta, o si en aquest revolt de dretes tindràs una ràfega de vent que et farà sortir volant, o si et trobaràs una roca enmig de la carretera…Et centres en l’aerodinàmica, en frenar lo just per fer el revolt, en empènyer la bici cap a l’interior de la corba i en pedalar fort en sortir. He de baixar bé el cap per compensar amb l'aerodinàmica el meu poc pes mentre el Ramiro es permet agafar-se als escaladors i tot i així baixar casi igual de ràpid. Jo m’obro generosament a les corbes, com els motoristes, i ell les agafa tal qual. Tot i així acabo arribant-t’hi però em quedo darrera d’ell. No m’atreveixo a passar perquè encara voldria anar més ràpid i perdria la justeta sensació de control que he tingut fins aquí. Faig bé perquè de seguida arribem a un tram ja més pla i aquí en Ramiro desferma el seu potencial rodador, així que amb prou feina em quedo rerassegat darrera d’ell, beneficiant-me del vent que m’estalvia, ja que seria inútil intentar rellevar-lo. Arribem a Vilajuïga i trobem l’Edu assegut al terra parlant pel mòbil, sembla que coordinant la seva recollida, no està per seguir pedalant. Compro un Aquarius a un bar mentre arriba la resta de companys, doncs l’exigent pujada a Sant Pere m’ha fet suar i he liquidat tot el bidonet que havia omplert a Colera. Al cap d’una estoneta seguim, uns 30km fins Avinyonet, casi tot pla menys algun repetxó i el portet d’arribada, o aixó pensem. Em trobo be i en alguns repetxons llargs m’escapo amb en Javi, pràcticament sense voler, però esperem el grup quan el terreny és més favorable. En una d’aquestes ocasions el Ramiro s’está amb nosaltres dos i ens quedem els tres bocabats quan veim davant la pared amb la que es transforma la carretera just arribant a Llers. Són 700 m al 10%, 300 dels qual als 13%. Tal i com portem les cames doncs us podeu imaginar la cara que se't queda... El Ramiro  ja ni ho intenta i se’ns acomiada. Agafo la roda del Javi però la duresa és elevada i acaba per guanyar-me uns quants metres. Arribem dalt al poble i ens quedem panteixant sense dir ni mu. Em poso en front del poble per anar veient com arriba tothom i reagrupar. Quan me n’adono veig que ningú ha parat i m’han deixat sol com un mussol…. Començo de nou a pedalar, pensant inocentment que ja baixaríem però la pujada segueix. Deu n´hi do amb Llers… Dalt hi ha una rotonda i aquí si per sort ja estaven aturats tots els companys. Darrers 6 km fins a Avinyonet, només queda un repetxó ja més suau. Hi ha alegria general en el pedaleig del grup, imagino que el fet que ja acabem i que el més difícil està fet ens dóna energia. De seguida apareix el gens desitjat repetxó davant nostre, potser 200 metres, i després un altre tram que puja però més suau. Ramiro i Javi s’animen i tots tres comencem a separar-nos de la resta. Tinc les cames que em demanen més així que decideixo donar aquí el que em queda, però just pensar això i la cama esquerra comença a avisar-me que baixi la intensitat o em vindrà una rampa de campionat. I així és, tot i baixar el ritme se m’acaba enrampant tota ella i he de posar peu a terra… En fi, ara feia temps que no em passava però no és res nou. Espero mig minutet i torno a pujar a la bici. Sembla que estic be; vaig progressivament animant-me i quan estic arribant fins el Quim i la Laura em torna a agafar la rampa de nou. Res, claudico i faig la resta del repetxó com puc, recuperant-me al tram més favorable que ens porta fins Avinyonet, on ens esperen els companys del primer grup al restaurant de la placeta. El temps ha anat empitjorant sense que pràcticament ens n’adonéssim, però ara que ens asseiem a la terrassa veiem que cal abrigar-se doncs el sol ni hi és ni se l’espera, i la temperatura ha caigut força. Tot i que ja són gairebé les quatre l’estressat senyor del restaurant ens ofereix una sèrie de plats ja preparats però que els pot escalfar, triomfant el fricandó amb patates pels últims en demanar. Mica en mica se’ns aniran acomiadant els companys, amb barreja de tristesa per haver-se acabat l’excursió i alegria per la bona experiència que ens emportem. Els que quedem anem demanant begudes més calentes per compensar la fresqueta que ens cau a sobre (té, cafè….) demorant una mica més el moment de marxar. Finalment s’imposa la realitat i no queda una altra que tornar cap al bullici barceloní, però, això si, amb una gran motivació per apuntar-nos a la següent especial. Companys, gràcies a tots per haver compartit aquest magnífic dia. Espero que aquesta crònica junt amb les fotos i video contribueixin a mantenir viva l’experiència a la nostra memòria. Una abraçada ben forta i ens veiem a la propera!!

Diumenge passat, 24 de març, un grup de socis i sòcies vam poder visitar les interioritats de l'organització de la Volta a Catalunya. Gràcies al nostre soci, en Neal Shanahan, vam poder conèixer com funcionen els vehicles que van en la caravana ciclista i tota la tecnologia de la qual disposen perquè tot transcorri amb la màxima seguretat. A continuació, ens vam dirigir als autocars de l'equip Bahrein Victorius on vam estar departintamb el seu Director Tècnic, en Xavi Florencio, que ens va comentar com va veure la Volta i les perspectives per l'equip per aquesta temporada. També vam aprofitar per lliurar-li un maillot del club Després de veure la sortida neutralitzada de l'etapa, ens vam dirigir als autocars de l'equip Movistar, on vam poder visitar l'autocar on hi ha el taller mecànic i la cuina i posteriorment vam entrar a l'autocar dels corredors, que és el seu espai privat on descansen, es preparen, es dutxen i canvien i fan les xerrades prèvies a les curses. Volem agrair a tothom que ha fet possible aquesta visita tan interessant i per l'oportunitat que hem tingut d'apropar-nos a aquesta faceta del ciclisme que queda lluny del que mostren les càmeres de les grans curses. Fotos CCgràcia VB

Estem encantats d'anunciar que hem donat inici a la nostra temporada de ciclisme. Volem expressar el nostre més sincer agraïment a totes les sòcies i socis per la seva increïble participació en aquest primer dia. Junts pedalarem cap a grans aventures i èxits en aquesta nova temporada! 🚴‍♂️🚴‍♀️

El passat diumenge 21/01, el Club Ciclista Gràcia va dur a terme la seva assemblea anual

Potser ets un/a ciclista amb experiència que coneix perfectament tant els riscos que comporta circular per la carretera amb bicicleta com quines són les pautes adequades per rodar en pilot. Però, per si aquest no és el teu cas, tenim l'atreviment de donar-te una sèrie deconsells que, creiem, repercutiran en benefici de la teva seguretat i de la resta d’integrants del grup. 1. Rodar en pilot A les sortides del Club hauràs de rodar en grup durant llargues distàncies i, en els grups de més nivell, a velocitats relativament elevades. En aquestes circumstàncies és recomanable tenir en compte el següent: Mantenir permanentment l'atenció tant en relació a la posició i moviments dels teus companys, com en relació als possibles obstacles i irregularitats de la carretera. Si has d’aturar-te per qualsevol incidència (punxada, respondre una trucada de mòbil,indisposició, etc.), no ho facis bruscament i avisa prèviament a la resta del grup, a fi d'evitar el risc d'un amuntegament. Si estàs rodant al capdavant del pilot i observes algun obstacle a la carretera o el voral, avisa la resta del grup, ja sigui mitjançant moviments dels braços o verbalment. Si consideres que el risc és alt, no et tallis, i avisa cridant ben fort. També és important recordar la importància de la col·laboració en els relleus . Rotar la posició del primer del grup és una pràctica comuna, ja que permet que tots els ciclistes compartiran la càrrega de la resistència contra el vent. Assegura't de seguir les regles i els ritmes establerts pel grup. Procureu mantenir una velocitat constant que sigui còmoda per a vosaltres, ja que si aneu al límit, potser no és el grup adequat i esteu posant en perill tot el grup. Al contrari, si freneu constantment, pot ser degut al fet que no aneu en el grup adequat. No circularem de tres en tres , ja que a més de ser prohibit, ens posem en una situació de risc.  Hem de circular sempre per la vorera si n'hi ha, si és transitable i si és prou ample com per circular per ella. Podrem abandonar la vorera en descensos prolongats i sempre que les condicions per circular fora d'ella siguin segures. El codi de circulació vigent permet a dos ciclistes circular en paral·lel. Això no obstant, en determinades circumstàncies (molt trànsit, carreteres estretes, absència de voral, etc.), és mésprudent circular en fila índia. 2. Rotondes Actualment les nostres carreteres presenten moltes rotondes, i, possiblement, són els punts on es produeixen la majoria de situacions conflictives entre ciclistes i vehicles motoritzats. A les rotondes les nostres recomanacions són les següents: Segons l'actual codi de circulació, quan el primer ciclista d'un pilot entra a una rotonda, tots els vehicles que posteriorment també hi entren han de considerar tot el pilot ciclista com un únic vehicle, de manera que han de cedir-li el pas. Això és el que estableix la llei, però la realitat és molt diferent, i un nombre considerable de vehicles ignoren la norma o no la respecten. Pertant, quan entris a una rotonda extrema l'atenció, modera la velocitat i guarda't en la recambra alguna maniobra evasiva que et permeti evitar el pitjor. Una vegada dins de la rotonda és aconsellable que els ciclistes que van al capdavant del grup indiquin estenent els braços tant la seva trajectòria dins de la rotonda com la sortida que prendran. Amb això alertem la resta de vehicles de les nostres intencions i els facilitem la presa de decisions. 3. Frenada És aconsellable frenar simultàniament amb tots dos frens, la frenada és més eficaç iequilibrada. En el moment de la frenada la roda davantera és la que suporta més càrrega, i això fa que el fre davanter contribueixi en major proporció que el de darrere a l'eficàcia de la frenada. 4. Pluja En cas de rodar sobre mullat hem d'extremar la precaució. Les llandes estan mullades, i les frenades s'allarguen molt més del que és habitual (els frens de disc mitiguen en certa manera aquest problema). En acostar-nos a una corba hem de començar a frenar molt abans respecte a quan ho faríem en sec. Les frenades han de ser suaus, ja que el pneumàtic perd molta adherència sobre sòl mullat. Cal procurar no frenar dins de la corba i, si és imprescindible, extremar la suavitat de la frenada. 5. Norma general de seguretat Quan et trobis en una dificultat i hagis de decidir, ràpidament, entre diverses alternatives, tria la més conservadora (la que implica menys risc o un mal menor). No cal tenir mai por, però hem de ser sempre prudents. 6. Normes de circulació . Hem de respectar les normes de circulació, no només perquè són d'obligat compliment, sinó també perquè fer-ho contribueix a la nostra seguretat, atès que disminueix el risc d'accident. 7. Pedals automàtics Pràcticament la totalitat de ciclistes del Club usem pedals automàtics de diferents marques i models. Si no has usat mai aquest tipus de pedals i decideixes incorporar-los a la teva bicicleta, és aconsellable que, abans de sortir a la carretera, practiquis, en un lloc segur, les maniobres d'enganxament i desenganxament que impliquen aquests pedals. Aviat es convertirà en una rutina, però, al principi, si no domines la maniobra, pots caure en el moment que t’aturis. A vegades aquestes caigudes en aturat tenen conseqüències d'una certa gravetat. 8. Punxades i avaries Si durant la ruta pateixes una punxada o una avaria mecànica, els teus companys, sens dubte, t'ajudaran a resoldre el problema, però és responsabilitat teva portar un mínim de recanvis i eines. Considerem com a indispensables: una o dues cambres d’aire de recanvi, una manxa i desmuntables (palanques per a posar i treure el pneumàtic). Aquesta és una recomanació de mínims, la qual cosa no exclou portar uns altres tipus d'eines i recanvis útils, com ara claus Allen, tornavís, cables de fre, etc. 9. Coneixement de l'itinerari El Club et facilitarà els horaris i itineraris detallats (punts de pas, quilometratge i desnivell) de totes les sortides programades. Aquesta informació se't facilitarà per escrit a la seu del Club o la podràs obtenir consultant-ne la pàgina web. És aconsellable que abans de la sortida consultis aquesta informació a fi de poder reaccionar adequadament en cas que et perdis. 10. Referent Cada grup té un referent que controla el desenvolupament de la sortida. Els/les ciclistes han de seguir les seves indicacions i avisar-lo (o si no, als companys) en el cas de qualsevol incidència, avaria o canvi d'itinerari. 11. Vestuari En efectuar la inscripció al Club se te n’ha proporcionat el mallot. A les sortides programades (Campionat d'Excursionisme) tots els/les ciclistes vesteixen el citat mallot. Et preguem que respectis aquesta norma per a poder-nos reconèixer fàcilment durant la ruta. Per descomptat, el casc sempre és obligatori, i et recomanem que sempre portis aigua o beguda, especiament a l'estiu. Des de fa temps, la DGT va informar de l'obligatorietat de portar llums a les bicicletes. Així doncs, és obligatori portar llum blanca davant i llum vermella darrere. És necessari portar-les en dies de baixa visibilitat, com ara boira o pluja, en túnels i quan es circula de nit o al capvespre. El Club recomana que, d'acord amb les directrius de la Federació Catalana de Ciclisme, tots hem de circular amb l'assegurança de la Federació, la targeta Bici o algun tipus d'assegurança a tercers.

​

Ens plau comunicar-vos que enguany el districte ha premiat el Club pel seu foment de la pràctica esportiva en la gent gran, fent un homenatge a les persones de més de 80 anys que encara són ciclistes actius, i que són en Jordi Boné, Agustí Emeterio i Enric Mas. El premi es donarà en el marc de la Festa de l'Esport que es farà el pròxim dijous 2 de novembre i on es reconeix la tasca de totes les persones, entitats i clubs que promouen l'esport en l'àmbit gracienc. Us en tindrem informats i us enviarem un reportatge de l'acte de lliurament de premis. Així mateix, la Junta ha acordat que, de forma paral·lela i en la pròxima assemblea que es farà el gener del 2024, el Club farà lliurament d'un present commemoratiu als tres socis homenatjats, per reconèixer el seu esforç i la seva dedicació al club i al ciclisme.

Volem expressar el nostre més sincer agraïment per la vostra entusiasta participació en la sortida d'aquest dissabte passat i l'esmorzar a Sta. Creu d'Olorda. Ha estat un dia excepcional que ha reunit més de 100 socis i sòcies a l'esmorzar i on hem pogut retrobar-nos els ciclistes de diferents grups i xerrar amb companys i companyes que feia temps que no veiem. És en aquests moments on el Club Ciclista Gràcia es fa gran i es demostra que el nostre esperit va més enllà de les sortides setmanals i la nostra passió pel ciclisme. També volem agrair a tothom que ha col·laborat en l'organització, la preparació del menjar i que va ajudar que tot sortís perfecte. Esperem que hàgiu gaudit de la sortida, l'esmorzar i dels moments de germanor i retrobada i valorem enormement el vostre suport i compromís amb la nostra comunitat ciclista. Davant l'èxit d'avui estem emocionats pel futur i esperem continuar compartint moments com aquests junts. Gràcies de nou per ser part d'aquesta increïble jornada!

Rodant per la Nacional II, una de les rutes més transitades per la seva comoditat i clima suau Per: Ariadna Cotén Probablement la carretera Nacional II és una de les rutes que més fem, especialment a l’hivern, quan el benigne clima mediterrani convida a rodar-hi, en un entorn amable i suau, terreny planer al costat del mar. La carretera ressegueix una gran part de la costa del Maresme i va paral·lela a la via del ferrocarril, que té l’honor de ser el primer ferrocarril de l’Estat espanyol: la línia Barcelona – Mataró, inaugurada el 1848 i que va arribar a la Tordera l’any 1859. El nom de Maresme probablement ve de les nombroses maresmes que hi havia a la zona, i és per això que el primer camí conegut, un ramal de la Via Augusta romana anomenat el camí del Mig , anava per sobre de la costa i una mica més avall d’on ara és l’autopista. El camí era constel·lat de viles romanes, i tant a Vilassar com a Badalona ( Baetulo ) s’hi han trobat sectors de paviment de terra o argila i amb una amplada de nou metres, i trams amb lloses de pedra a la zona del Balis i prop l’ermita preromànica de Sant Cristòfor de Cabrils. També s’han detectat traces de la Via Sergia , que arribava a Iluro (Mataró) des d’ Ausa (Vic), passant per Aquae Calidae (Caldes de Montbui), l’encreuament de Semproniana (Granollers) i creuant la Collada de Parpers. Al camí de la costa, i a tocar de la platja, durant els segles medievals no hi ha nuclis estables, només torres de guaita, alguna casa fortificada i barraques de mariners i pescadors. La gent vivia a les muntanyes, aplegada en llogarets, i vora el mar hi ha un espai buit, terreny adobat pels vaixells dels pirates. Amb els pas dels anys, creixeren cases al costat marítim i alhora carrers i camins que feien un trajecte més planer i agradable. Tots els pobles acaben tenint un veïnat d’avall: Tiana amb les Cases de Montgat; Alella i Teià amb el Masnou; Premià i Vilassar amb els veïnats del mar, igual que Arenys; Canet neix per la gent del Montnegre, que baixen cap a mar, i Malgrat és el raval de mar de Vilanova de Palafolls. Passat Mataró i fins a la Tordera, hi havia un únic camí al costat de la platja, una obra molt inestable amb un ferm precari que desfeien els temporals i les rieres i que, per la seva amplada, semblava més un corriol. A més, els contraforts entre Caldetes i Calella feien que mercaderies i persones haguessin de rodejar-los, voltant per la muntanya. L’any 1761 el rei Carles III va manar la construcció de la primera xarxa de carreteres modernes “ para hacer caminos rectos y sólidos en España, que faciliten el comercio de unas provincias a otras, dando principio por los de Andalucía, Cataluña, Galicia y Valencia ”, i estableix que el nou Camí Real de França serà per la costa i a càrrec de la Corona, però la realització material s’allarga dècades i es construeix de manera fragmentària.

Fins llavors el Camí Real a França era per l’interior, resseguint el camí principal de la Via Augusta i que anava per Montcada, la Roca, Sant Celoni i Hostalric, passant per zones boscoses fins a Girona, Figueres, la Jonquera i Perpinyà i Salses. Aquest trajecte es feia en uns quatre dies i estava ple d’hostals on fer un àpat o passar-hi la nit, i també, de bandolers i saltejadors, especialment a la zona de les Guilleries. Probablement es va acabar decidint que el nou Camí Real fos per la costa a causa de la prosperitat econòmica del Maresme, i és que des de mitjan segle xvi a inicis del xviii Arenys multiplica per 10 la seva població, Canet per 25, Sant Pol per 6, Calella per 85 i Malgrat per 15. Mataró esdevé un centre fabril i comercial de primera categoria, amb una important agricultura orientada a l’exportació i amb indústria del vidre, de la fusta i molt especialment de teixits, que al llarg dels segles xvii i xviii no para de créixer i fins i tot fa la competència a Barcelona. En aquells moments, un dels principals problemes del camí era el pas del riu Besòs, que es feia de gual, sense pont i amb els “passadors”, gent que es guanyava la vida passant a l’esquena les persones (hi ha un cartell que ho explica molt bé passat el pont del Besòs, direcció Girona). També eren entrebancs la “pujada” de Montgat –on finalment es va acabar tallant la muntanya per fer el trànsit més còmode–, la riera d’Argentona, que també era un pas a gual, i el trajecte de Caldes a Calella, que era un camí tallat a la roca sobre la costa. A partir de finals del segle xviii, el nou sistema viari es millora, i neixen empreses dedicades al transport de persones i mercaderies. La Sociedad de Diligencias de Cataluña s’estableix el 1800, i el servei regular de Barcelona a Perpinyà comença el 1824. La diligència surt de Barcelona de matinada, s’atura a dinar a Calella, i els passatgers dormen a Girona. Malgrat això, notícies de l’any 1912 parlen d’una carretera encara amb greus mancances de ponts i molt sovint impracticable de gener a maig per les pluges. Amb el pas de la tracció animal a la mecànica, cal adequar les carreteres principals, i entre 1926 i 1939 s’aplica el programa del “Circuito Nacional de Firmes Especiales”, que, amb un pressupost de sis-cents trenta-set milions de pessetes, construeix tretze eixos i quatre mil quilòmetres de carreteres, i així neix la primera carretera Madrid – Saragossa – Lleida – Barcelona – França. Durant la Guerra Civil, la carretera va ser una de les principals vies de l'èxode de refugiats i, en acabar les hostilitats, resultava gairebé impracticable per a qualsevol vehicle. Amb Franco al poder, s’anomenen les sis principals carreteres amb la N de nacional i es va determinar que es marqués el seu quilometratge en sentit creixent des de Madrid, amb la qual cosa trobem els punts quilomètrics (que tan bé ens van per fer relleus) com el de Montgat al 631 o Calella amb el 669. L’any 1969 es va inaugurar la primera autopista de peatge a l’Estat espanyol, que unia Montgat i Mataró. Això coincideix amb l’esclat del turisme de masses, que ja havia començat el segle anterior amb l’arribada del ferrocarril, el qual va impulsar les construccions de residències de famílies benestants que aprofitaven l’estiu per gaudir “dels banys de mar i les fresques brises”. L’arribada de l’autopista i la seva recent gratuïtat ha fet que la carretera Nacional II, abans molt transitada especialment els caps de setmana, sigui ara una via prou tranquil·la i que és usada per molts clubs i ciclistes per sortir a rodar. La Generalitat té un projecte per pacificar la via i fer-la més amable per a les poblacions per on passa, amb passejos, voreres més amples, menys carrils de circulació i amb carrils bici. Qualsevol pacificació de trànsit és bona, però s’haurà de veure com podrem circular per aquesta històrica via sense entrar en conflicte amb els vianants i amb la resta de vehicles. Finalment, convé esmentar la principal amenaça que té la carretera actual, i aquesta és l’escalfament global i les seves conseqüències. El Maresme és un territori on l’acció humana ha interferit físicament en la dinàmica natural de la costa amb la construcció de ports esportius, espigons, canalització i cimentació de rieres, explotació del cabal de la Tordera i una gran la impermeabilització del sòl amb les urbanitzacions. Això ha fet que el corrent marí ara sigui incapaç de regenerar les costes, i les solucions amb dics i esculleres submergides han estat, en gran part, un fracàs. S’ha calculat que d’ençà del 1984 fins avui, s’han bellugat al Maresme més 9 milions de m3 de sorra, i el resultat és que han desaparegut moltes platges. A això se li ha de sumar els efectes de l’escalfament global, ja que el Maresme és una de les comarques més vulnerables per aquest fenomen i el consegüent augment del nivell del mar, però també per l’augment de l’energia a l’atmosfera que provocarà i ja està provocant més temporals. En aquest sentit, es veuran afectades infraestructures de primera línia de mar com el ferrocarril, càmpings, ports i, és clar, la carretera. Mentrestant, continuem gaudint de la ruta i, alhora, aprofitem per contemplar el camí tot recordant la seva importància durant segles en les comunicacions del nostre país.

El pròxim dissabte 7 d'octubre no es farà la cronoescalada a Santa Creu d'Olorda, com ja es va explicar a la darrera assemblea, però es manté l'esmorzar de germanor. Per això hem dissenyat unes etapes on tots els grups coincidirem entre les 10 i 10.30 hores a Santa Creu per esmorzar plegats. El club convidarà a entrepans i beguda, com és habitual, i us demanem que us apunteu en el següent formulari, per tal de saber les quantitats que necessitarem. Des de la Junta Directiva hem cregut necessari mantenir aquest esmorzar de retrobada on coincidim tots i totes amb les nostres bicis, sense deixar de fer una ruta programada. Us hi esperem i bones pedalades!!

En el marc de la Festa Major de Gràcia, aquest dimarts 15 d'agost s'ha celebrat la Pedalada Popular organitzada pel club. Hi han participat més de 60 persones entre les quals hi havia famílies, mainada, veïns i veïnes i una nombrosa representació de membres del club, que han recorregut tranquil·lament els principals carrers del barri. La pedalada ha començat a Travessera de Gràcia amb passeig de Sant Joan i ha acabat a la plaça de la Vila, en una ruta accessible i apte per a tothom.
Un any més el Club ha col·laborat en les activitats de la Festa Major amb una jornada festiva i reivindicativa on no ha faltat el bon ambient i bona companyia i volem agrair a tots els participants per haver-ho fet possible.

Eduard Bernadich Pedalar uns pocs dies al Kurdistan era un somni de fa temps. Vaig visitar part de la zona kurda semi-lliure d'Iraq, que té molts punts d'interès: Erbil, la capital amb una antiga ciutadella, muntanyes imponents, monestirs cristians impossibles ( Rabban Horzmid i Mar Mattai), els temples sagrats dels iezidites (Lalish ), Barzan ( origen de moltes revoltes ) i molt més. Durant el viatge vaig combinar la bici i auto-stop els primers dies amb taxi els darrers. Els ports de muntanya eren forts i en un cas vaig pujar la bici a una furgoneta després de fer un tram a peu amb una bona calorada. La part àrab d'Iraq és molt poc recomanable, però la zona kurda és molt tranquil·la tot i el munt de controls o check points kurds. El poble kurd és molt amable i cal una menció especial als peshmerga ( combatents) que em van facilitar aigua, transport, contactes, taxi... Vaig canviar la bici ( de fet la volia donar) per una cervesa, uns cafès i tornar en cotxe a l'hostal a un cuiner cristià molt còmic. Res, molt content d'haver-hi anat. Els somnis s'han de fer realitat. L'Eduard Bernadich

Per: Josep M. Riera Hace tiempo leyendo una entrevista a Manolo Sainz, contestaba a la típica pregunta de gimnasio y /o kilómetros diciendo que "el ciclista amateur o profesional lo que tiene que hacer son kilómetros ". Nos podríamos preguntar si sigue siendo verdad hoy, pues la mayor parte de preparadores apuestan por un entrenamiento de gimnasio basado en los conocidos mesociclos, además de ir sumando kilómetros en las salidas. Voy a intentar aportar desde mi experiencia algunos datos objetivos, teniendo en cuenta que nosotros practicamos el ciclismo como un hobby que tiene su dedicación semanal muy pautada y relativamente reducida. El ciclismo como otros deportes pivota alrededor de cuatro aspectos : elasticidad, velocidad, fuerza y resistencia. Lógicamente cada uno tiene que saber en cuál está más fuerte y en que otros debe trabajar para mejorar el rendimiento final. El primero la elasticidad, lo trabajamos normalmente en gimnasio con los absolutamente necesarios estiramientos post ejercicio, El segundo se puede trabajar con la ayuda de las series. Para el cuarto, la resistencia es obvio que la ganamos cuándo hacemos muchos kilómetros. Pero para el tercero, la fuerza, se confía en trabajar subidas o también series, olvidando que una fuerza trabajada en sesiones controladas de gimnasio durante varios meses al año, nos permitirán rodar con mucha mayor tranquilidad y por tanto ganando también en resistencia, sin olvidar que haciendo kilómetros solamente, dejamos el tren superior del cuerpo sin un trabajo específico que facilite la postura encima la bicicleta y por tanto facilitando un pedaleo más "redondo". Hoy en día está demostrado que un eficaz trabajo en el tren superior (parte superior del cuerpo) en concreto, abdominales, lumbares, dorsales, bíceps y tríceps, favorece en gran medida una cómoda posición encima de la bicicleta, "liberando" la mayor parte de las energías a gastar para el tren inferior. El trabajo de fuerza en gimnasio del tren inferior, tiene como objetivo el reforzamiento de toda la musculatura que interviene en el pedaleo, especialmente en subidas altas en porcentaje y/o con largo recorrido, o en nuestras "cabalgadas" en llano al límite de las pulsaciones. El trabajo en glúteos, cuádriceps, isquiotibiales y gemelos fundamentalmente, nos darán ese necesario "plus" para disfrutar en la subida a alguno de nuestros míticos puertos, o para poder seguir a nuestros "Cancelaras" de turno que nos dejan asfixiados en el Maresme o la carretera de la Roca. La guías de ciclismo trabajan los ejercicios en los mesociclos de los que hablábamos, que no son más que una periodicidad de trabajo semanal que va aumentando durante tres semanas al mes y realiza su descanso (es decir ejercicios más suaves y con más estiramientos) en la cuarta semana. Ya sabéis que aunque muchos no lo practican porque piensan que es perder un poco el tiempo, el ir programando necesarios tiempos de descanso, no tan solo es beneficioso para el cuerpo, sino que ayuda a que el entreno sea a la larga más eficaz y no se entre en una rueda de kilómetros sin avances claros, al contrario, se pueden producir estancamientos que nos hagan perder un poco la paciencia. Todo lo dicho, no es difícil de realizar con una mínima disciplina y la ayuda puntual de un fisioterapeuta que nos de la pauta para ir trabajando intensidad y repetición de los ejercicios. Humildemente os lo recomiendo, puesto que yo que empecé con el ciclismo al rozar la cincuentena, he podido con esta mínima disciplina subir los puertos míticos que todos llevamos en la cabeza, Lagos, Tourmalet, Stelvio y un largo etc y que ha culminado este año a punto de cumplir los 68 con la vertiente Dolomítica, Marmolada, Pordoi , Sela, Lavaredo etc,etc Mas adelante en la Web detallaré algo más este trabajo de gimnasio que complementa los kilómetros invernales y que nos preparan para disfrutar a lo largo de la primavera y verano de nuestro deporte favorito .

Per: Jordi Cortinas Recordar que el viatge és fàcil. L’important és tenir un pla global. Una idea general del que es vol fer. És a dir, cal definir el perquè del viatge i on es vol arribar. El perquè sempre és difícil. Per plaer. Per descobrir. Per conèixer. Per ser. Per oci. Per entrenar. I després cal saber on es vol anar. I aquest ON ES VOL ANAR pot ser només per definir un primer objectiu com a primera meta i després tenir un parell d’alternatives per tornar; per escurçar-la i... evidentment... un súperpla brillant que seria la repera que sortís i que has de guardar íntimament com si fos un somni. Aquests dos eixos són claus per després no errar amb les sensacions i no anar qüestionant la filosofia durant la ruta. Una altra cosa és tenir la capacitat per modificar. Per alterar la ruta. Per adaptar la filosofia per les condicions físiques o climàtiques; però saber aquests dos eixos fan que les altres coses siguin només elements de rutina. Cal tenir un asterisc IMPORTANT sobre el present del viatge. Aquest present és la carretera que agafes. El lloc on dorms o el lloc on pares a menjar. Aquests són els PRESENTS. Que són molt importants; però que porten a situacions solucionables. Si no sopes pasta; pots sopar pintxos. Si no arribes a una ciutat; n’arribaràs a una altra. Si no vas per una carretera més curta; la carretera serà més llarga. Aquests PRESENTS fan molta por abans de sortir i cal recordar que són solucionables; tot i que omplen d’inseguretats i dubtes i preguntes... però un cop recuperes la «rutina» de viatjar o aprèns a fer la teva rutina de viatjar o la defineixes (sempre l’acabes fent encara que sigui el primer dels viatges que fas d’aquesta manera) cal recordar que tot s’acaba solucionant. TOT! En aquest viatge el meu present en format ruta gps preestablerta es trenca el primer dia. EL PRIMER. Justament al quilòmetre quaranta quan em trobo EL PRIMER dia enmig d’un camí de muntanya, amb una bici de carretera, totalment de carretera, i amb el GPS marcant DESVÍO DE TRAYECTO i tenint la sensació que, aquest cop, la màquina té raó i estic DESVÍO DE TRAYECTO. Ruta - Toro ACLARIMENTS Això són notes d’un viatge de Barcelona a Porto i després del caprici de tornada de Porto a Donosti els mesos de març / abril del 2019. L’anada va ser per l’interior. Valladolid, Burgos i d’altres. La tornada més pel nord. Logroño. Santander. No tenia gaires coses definides. El més clar que volia arribar a Porto; però ni etapes, ni llocs on dormir ni, exactament, com tornar. Tenia molts dies per endavant i ja aniria fent. Quan vaig arribar vaig tenir la necessitat d’escriure sobre coses que m’havien passat o que no m’havien passat, però no en format clàssic de dies i rutines... el resultat va ser això... i ara el comparteixo. MOMENTS I PRESENTS Les fotos que no he fet Etapa Pamplona · Logronyo. Vaig pedalant. Carretera de rectes llargues i un cel blau. Un paisatge gris. Sense detalls. Sense verds. Pocs colors. Els quilòmetres van passant. Les línies discontínues passen. Contínuament. Amb una mica de ritme. Els genolls van. Amunt i avall. Respiro. Pamplona comença a quedar lluny i les formes desconegudes de Logroño comencen a intuir-se. Petites. Però apropant-se. El dia, com el paisatge, també gris va passant. Recordo que és diumenge. Que Manresa comença a quedar lluny i les formes conegudes de Porto comencen a semi·intuir-se i es va apropant. Un glop d’aigua. Una línia discontínua més. Les rutines comencen a establir-se i a tenir-les controlades sense que hagi de fer una llista per saber què he de fer o de si ja ho he fet o de si he de moure-ho tot o puc més o menys oblidar alguna rutina i avançar línia discontínua a línia discontínua. I tinc imatges que se’m passen pel cap. Imatges que no he fet i dubto de si al no fer-les, però haver-les vistes, les podré recuperar en algun moment quan les necessiti. La pendent d’una baixada. L’arbre retorçat sortint de Coll de N’Argó, el nen a la bici que em mira mentre pedalem en paral·lel, els núvols estàtics de Magritte... i mentre pedalo i repasso imatges que perdré. Una indicació. Pamplona 35. Logroño 55. I penso que seria interessant trobar la senya de Pamplona 45. Logroño 45. Com a metàfora de meitat. De com de lluny pot quedar un lloc i com d’aprop, sembla ser l’altre. Com a metàfora del viatge i de com sovint em trobo en meitat, a la meitat, des de la meitat... i dubto de si recular o de si tirar endavant. La línia discontínua passa. I una altra. I de sobte. A l’esquerra. Pamplona 45. Logroño 45. Atura’t. Fes la foto. Si ets a la meitat. Si no hi ha ningú. Atura’t. Recula una mica. I fer la PUNYETERA foto. Jordi! Una altra línia discontínua. Una altra imatge que no saps si recuperaràs. Però que sí recordaràs. Tan a prop de ser. Tan lluny de quedar-se. Ruta - Sabiñánigo Tocar les pedres Surto del hostel. Vull fer una foto que ahir no vaig acabar fent en arribar a Valladolid. Em perdo pels carrerons i no acabo de trobar la catedral. No trobo la catedral. Imagina com serà la sortida de la ciutat. Em perdré mil vegades... però mentrestant busco la catedral. Porto una cala posada al pedal i amb l’altre fora com si estigués a la cantonada. De fet, ahir juraria que era a la cantonda... però no l’acabo de trobar. He buscat informació a wikipedia mentre esmorzava... Catedral d’estil herrerià amb afegits barrocs de l’arquitect Juan de Herrera consagrada 1668 i creada al 1595... quan hi vaig passar ahir em va semblar descomunal. Potser no tant com la de Burgos... i mentre penso en això me la torno a trobar. Les pedres. L’enormitat. Les escales. La porta. I uns carrers petits. Que no et deixen agafar perspectiva. M’aturo en la distància i penso, com sempre, on posar la bici perquè quedi... i de sobte canvio d’idea. Veig al bici recolzada contra les pedres. Pedres sense forma definida. Amb mil curves i mil forats. Hi hauran passat mil mans. Milions de mirades i ratxes de vent quan encara no érem ni un bri de consciència. Temps de canvis. Temps de marevedís i temps d’intercanvi de productes. Temps de brutícia i temps de beates i oracions. Temps de primers cotxes i temps de peregrins de veritat. Temps que han deixat rastre allà. De manera invisible. I m’apropo. I trec el telèfon. I encara l’apropo una mica més. Endavant i endarrere He triat Oviedo. Però podria ser Santander, Logroño, Pamplona, Burgos, Valladolid, Zamora... però he triat Oviedo. Carrer Gascona, 18. Baixos. Albergue Turístico La Peregrina. A 500 metres del centre. Ubicació fantàstica. Sí. Ubicació fantàstica. Ubicació fantàstica per visitar la ciutat. Per passejar. Per trobar sidreries. Per menjar. Però respiro. Vaig abrigat. Bastant. Fa fred. Tot i que duc els guants sota la jaqueta vermella. I és que encara no començo a pedalar. Primer he d’arribar fins la sortida. Avui sembla fàcil. Bé, cada dia sembla fàcil. I cada dia se’m complica. Agafo la bossa on duc el mòbil de la butxada. Obro google maps i poso la destinació. Miro que la ruta coincideix amb la que vaig decidir ahir la nit. I que la manera de sortir d’Oviedo no és complicada. La segona a la dreta. La primera a l’esquerra i després rotonda. Tercera sortida. Ho tinc escrit i memoritzat. Ruta - Galícia Jaqueta vermella Gabba long sleeve ¿La chaqueta perfecta? De la web de Castelli. «Esta chaqueta ha sido creada inicialmente como una versión de manga larga de la original Gabba para utilizarla con clima frío. Mucha gente seguía diciendo que la prenda Gabba de manga larga era perfecta y por esto hemos decidido llamarla Perfetto Long Sleeve. Es excepcional para los días con clima fresco poniendo debajo una prenda interior y para los días con clima realmente frío poniendo debajo 2 o 3 prendas. Hemos mejorado el acabado repelente al agua para mantener el cuerpo seco sin comprometer la transpirabilidad. Hemos perfeccionado el ajuste, hemos cortado con láser los orificios de drenaje de los bolsillos y hemos modificado completamente el faldón trasero para que permanezca plano y se ajuste mejor. La marca denominativa reflectante que hemos aplicado en la parte trasera garantiza mayor seguridad. Características del Producto • Proporciona total aerodinámica, transpirabilidad y protección • Tejido ligero cortaviento Gore® Windstopper® X-Lite Plus con tratamiento repelente al agua • Paneles en tejido Nano Flex debajo de los brazos • Banda de silicona en la cintura para evitar que se suba • Cremallera de longitud integral YKK® Vislon con solapa cortaviento • 3 bolsillos en la parte trasera con orificios de drenaje cortados con láser • Peso:386g» I detalls que no surten a la web. Si es posa 20 dies gairebé seguits s’enganxa al cos com si fos la teva pròpia roba. Si es posa 20 dies gairebé seguits la trobes sense necessitat de veure-la, encara que sigui vermella et pots orientar per d’altres sentits per trobar-la. Si es posa 20 dies gairebé seguits generes vers ella una relació d’amor/odi que fa que no et vulguis veure de vermell vestit en setmanes. Si es posa 20 dies gairebé seguits i surts a pedalar i no te la poses les cames et penalitzen i no funcionen. Si es posa 20 dies gairebé seguits... no sé... sembla que sigui una part de tu. Com diria Mishima: «Només era una part de tu». Angliru Angliru no sé ni com va arribar ni com va aparèixer. De sobte. Quan ja estava a la segona o a la tercera etapa de la tornada. Va descobrir-se. La veritat és que no el tenia ni previst. Ni contemplat. Ni tan sols situat al mapa. No sé. D’altres ports sí que puc dir que se m’haurien aparegut. La bola del Mundo. La Covatilla. Sierra Nevada. Els podria més o menys situar; però he de confessar que no sabria on situar l’Angliru. Però en canvi, va aparèixer i vaig obrir google maps. I vaig picar a n g l i r u. I es va situar. A només 31 quilòmetres de Oviedo. I llavors entro a google. a n g l i r u. A l t i m e t r i a. I allà va aparèixer. 12 quilòmetres i mig. Altitud 1573 metros. Desnivel 1266 metros. Pendiente media 10,13. Pendiente máxima 23.5. Riosa. Y mirant el perfil amb deteniment. Les cabanes 22%. Lagos 14.5%. Les picones 20. Cobayos 21.5. Cueñas les cabres. 23.5%. El aviru 21.5%. Les piedrusines 20%. I ja està. Amor a primera vista. Regal segur. Ho tenen tot. Interès. Caprici. Risc. Aventura. Diferència. Sortida de normalitat. Excés i risc. Ho tenen tot. Regal segur. Arribada Porto Fa quilòmetres que he començat a veure indicacions que posen Porto. De fet, fa un parell de dies que vaig veure el primer rètol on posava Porto i una quantitat de quilòmetres en tres xifres que ara no recordo. M’havia dit que li faria una foto al primer rètol... però era tan lluny que les suposades ganes i la suposada il·lusió que m’hauria de fer em va semblar una boira estranya i llunyana, sense cap efecte i sense cap tensió. El dia després es va repetir. Un altre rètol. Segur que la distància era menor i segur que la il·lusió potser era una mica més eufòrica... però ni em vaig aturar ni tenia ganes... i pensava segurament en menjar o en agafar bé la ruta o en qualsevol altre cosa. Finalment ara fa una estona he vist el rètol gran PORTO. Sense cap quilòmetre associat. Relativament podia dir que havia arribat. I aquell rètol sí que podia ser un bon moment per aturar-se i fer la foto. Però no era un lloc especialment ni bonic ni interessant. Una carretera estreta. De doble direcció. Una vorera estreta. Molta gent amunt i avall. Cotxes i semàfors. Semàfors i cotxes. I al final ni ho valoro. Gairebé una hora, vint-i-quatre canvis de direccions, un camp de futbol envoltat per gent amb la samarreta de Brasil, més d’un centenar d’esglésies i tres llargues avingudes que ja pensava que eren la bona arribo al centre de Porto. De seguida trobo el hostel i quan sóc a punt de pujar-hi me n’adono que no he fet cap foto. I penso que ja m’està bé. Sovint les arribades són així. Esperant per arribar, amb ganes, planejades durant moltes de tempos però quan hi ets... et pot la gana. L’avorriment. La poca eufòria. El cansament. La desgana i la importància esdevé a poc a poc més relativa. I l’èxit, si en algun moment hi havia l’expectativa de l’èxit, s’esvaeix. Et trobes enmig de la boira i tot esdevé lentament relatiu, més petit, sense eufòria, sense màgia, sense èpica i ha arribat Porto. Sense fotos. Sense glòria. Sense res més que un darrer quilòmetre. I ja està. Punt. L’eufòria és, de vegades, això. Ruta - Donosti Decisió tornada Havia imaginat la ruta diverses vegades. Sense gaire deteniment, però el meu cap havia estat diverses vegades a Porto. Sovint arribava de manera èpica. Amb alguna part de la bici o del meu cos «tocada» per problemes mecànics o físics. Sovint la pluja hi havia estat present. D’altres l’entrada era tranquil·la i somrient emmarcada en una posta de sol sobre les esglésies i els campanars de Porto. Hi havia estat molts cops i des d’allà les opcions es disparaven amb més o menys possibilitats, amb més o menys criteri. Opcions de tornar desesperadament fins a casa. De refugiar-me i dormir durant hores a qualsevol llitera de la ciutat. De llençar la tovallola i trucar algú per plorar durant minuts i minuts. De somriure i cridar. Arribades de diversos tipus i opcions més o menys associades al tipus d’arribada. D’opcions n’hi ha, però la més probable era arribar i tornar relativament aviat. Segur que els dies m’haurien deixat tocat, segur que d’altres hauria valorat l’opció de tornar pedalant, de continuar i de no deixar el viatge. Segur que els quilòmetres m’haurien posat a lloc. Però el lloc és Porto. Avinguda Fernao de Magalhae I toca decidir. Així que decidim. I decidim arriscar una mica més. Provar si la fortuna continua somrient en quilòmetres i bon temps. Continua somrient en carreteres i conductors. Continua somrient i sumant. I continuem, però que tot sigui una mica més difós. Les etapes que no estiguin tan marcades. Les rutes que no siguin tan previsibles. El viatge que sigui una mica més sobre la marxa. Una mica més de risc. La veritat és que tampoc passen tantes coses. La veritat és que hauríem de provocar que passessin més coses. Tot i que tampoc vull que em passi res. Així que entre l’equilibri de voler que em passin coses i de que tot continui tan bé decideixo seguix. I la propera parada pot ser Tui, pot ser Valença, pot ser O Porriño, però sincerament m’agradaria que no fos cap d’aquestes i que tot tingui un toc més d’aventura. Ruta - Valladolid Decisió anada No sé com va començar tot plegat. I tampoc no sé que va ser primer si el viatge, les ganes de marxar, les vacances, la bicicleta, els quilòmetres... Tampoc no sé pas perquè Porto o com va ser la possibilitat de la tornada. De fet, tot està en aquell moment com de vigília quan les decisions no tenen consistència encara i tot és possible i imaginable i divertit i fàcil. De fet, no puc delimitar si va ser durant el novembre o més aviat durant les festes de Nadal. Però durant les festes de Nadal no pot ser perquè ja ho tenia més o menys definit i vaig demanar un regal i ja m'havia començat a enviar mail amb mi mateix amb la ruta (si més no fins a Porto) i ja es definia tot plegat. Per tant, no sé. Però habitualment tot a la vida acaba començant de manera involuntària, poc clara, poc definida i llavors tot acaba situant-se i es transforma en possible i un dia, encara que no t'ho creguis agafes un tren direcció Manresa amb un somriure estrany i un parell de bosses apidura i un gps amb rutes carregades i fred quan encara ni has començat a fer la ruta. Imagina tot el que vindrà. Per tant, millor posar-s'hi. I posar-s'hi. Espera. Abans demanaré un tallat. 9 Caraques. Carrer de les Piques, 17, 08241 Manresa. Pedalem? Per: Jordi Cortinas

Per: Estel·La Broto
A l'últim sprint ho dono tot, superant el dolor del genoll dret. A per totes! Avanço a tothom i entro a meta radiant, escoltant -de fons- els ànims d'alguns companys que ja havien arribat. Just després que soni el xip i em facin baixar de la bici per entregar-me la gorra de finisher començo a plorar i riure desenfrenadament. No ho puc racionalitzar, l'emoció és tan intensa, tan forta... Llavors em calmo una mica, deixo la bici i començo a fer cua per a la pasta party. Apareixen alguns companys, ens abracem i torno a plorar. Mai m'havia sentit així! Una barreja de sentiments i sensacions s'arremolinen dins meu: satisfacció, alegria, orgull, ràbia, cansament, dolor, agraïment,plenitud, felicitat...
Poc a poc em vaig calmant però mantinc el subidón de saber que he aconseguit
sobradament el que m'havia plantejati això fa que em senti radiant, com si tot fos
perfecte i la vida fos de color rosa. Sempre em passa el mateix quan faig una marxa!
Després de donar-ho tot, en comptes de sentir-me buida em sento desbordant. Tant,que penso que no deu ser bo...El que m'agrada és que sempre sóc capaç de valorar l'esforç realitzat tot situant-lo dintre del que puc donar.
Què diferent és tot això de les sensacions del mateix dia pel matí, abans de la marxa.
Sortim de casa a les 6:45h, la marxa comença a les 8h. Baixem de l'apartament en bici. La carretera és impressionant, estem al bell mig dels Alps, enmig d'un bosc frondós. El dia és fred i gris i tenim l'esperança que s'anirà aixecant mica en mica. Arribo pelada de fred a baix. Allà ens trobem ciclistes i més ciclistes, tots els carrers plens. Ja han sortit les dues primeres tongades, ara "només" faltem els que tenim el dorsal des del número 4001 fins al 7500.
És una hora en la qual passen mil pensaments pel cap: podré acabar la marxa? Estic prou preparada? Hauria d'haver seguit la dieta que m'havien recomanat des del gener, perquè m'he esperat fins al juny? Em quedaré l'última! Estic súper cansada. Penso en veu alta i em dic "vull que arribi el final del dia per poder anar a dormir". Es podria resumir en que estic cagada de por. Mai he fet una bestiesa així i per tant no sé si ho podré aguantar.
Segons l'entrenament que he seguit si que ho podré fer i el que em recomanen els
especialistes és que gaudeixi del camí i dosifiqui sense apretar. Faig un repàs mental de l'itinerari: una estona de pla per escalfar, Glandon (26km amb una pendent mitjana del 6,5%), una estona de pla, Telegraph (12km amb una pendent mitjana del 7%), Galibier (18km amb una pendent mitjana també del 7%), pla, i les postres, Alped'Huez (13km amb una pendent mitjana del 8% però en realitat amb rampes que no baixen del 9% -ales corbes es descansa :)
Menjaré: abans de cada port, un gel i omplir el bidó petit amb sals; a dalt de cada port, una barreta i el que calgui (un tros de plàtan, alguns fruits secs). Abans dels dos últims ports també prendré glucosa.
A la sisena hora, una càpsula de cafeïna. Important, pararé a tots els avituallaments per treure'm les sabates i estirar totes les parts del cos. No passaré de determinades pulsacionsa les pujades que no superin el 8%. Ok, tot controlat. Un cop repassat, em tranquil·litzo i em dic: el més important, gaudeix!. Contempla el paisatge i estigues atenta a les persones amb qui et vas trobant.
I llavors comencem...i tot va sobre rodes. M'esperen deu hores de gaudir intensament del moment, d'estar atenta a què necessito, a com vaig, a no apretar per seguir ningú...I cada cop em vaig trobant millor. El primer port el faig molt tranquil·la. El segon i el tercer port els faig increïblement bé. No se'm fan durs i em trobo fantàstica. De fet, avanço a molta gent i penso "com pot ser?". Just abans de l'Alped'Huez em comença a fer mal el genoll dret. Intento no pensar-hi, però cada cop és més intens. De les 21 corbes que té el port (totes elles numerades) amb pendents que oscil·len entre el 9 i el 12% no n'hi ha ni una sola que la pugui fer fent força amb les dues cames.
La cama La cama esquerra és qui fa tota la força, i la dreta només acompanya per tal de fer completar el pedaleig. Al principi, només puc sentir ràbia i ganes de plorar. Començo a veure com tothom m'avança, el ritme és molt baix (5-6km/h). Però si anava tant bé! Com pot ser? Quina merda, aquest genoll! Descanso en un parell de corbes.
Mica en mica accepto la situació. No puc fer marxa enrere, no vull fer marxa enrere, vull acabar. He vingut fins aquí i penso acabar això. És el que hi ha. M'ha vingut així, em toca acceptar-ho i buscar la manera de sentir el mínim dolor possible. Ho vaig trobant i segueixo al meu ritme tranquil fins a dalt...I llavors ja es pot llegir el primer paràgraf!

Por: Enric Mas El haber podido participar en esta marcha, y acabarla, ha sido una buena experiencia. Motivos, un montón. Desde ser el decano biológico del grupo, a ser el que menos tiempo lleva en bici de carretera, menos de cuatro años, para hacer 850 kms, en 8 días seguidos. Nunca lo hice antes. Organizar esto se debe al entusiasmo y tiempo empleado de varios compañeros, Antonio Heredia, Tere Segovia y Juan Antº Rodriguez. El 26 de Mayo volamos a Sevilla con el mínimo equipaje, pues las 15 bicis y más bolsas, ya habían salido de BCN, el día anterior, con una super furgoneta hibrida, también funcionaba con gas, conducida por el incombustible Antonio Casas, Antonio Heredia de copiloto, y Matilde. En Sevilla y con tiempo espléndido, una comida en una terraza a orillas del Guadalquivir, viendo delante, la Torre del Oro y la Giralda, ajustó el ambiente, la cena ya fue por libre. Con acompañantes éramos 18. La primera etapa Sevilla – Monesterio, se calificó a priori de dificultad alta, por sus 1800 m. de desnivel, en unos 95 kms, hay que recordar que hablamos de “cicloturismo”, y no del grupo A. La salida de Sevilla, fue un festival de despistes y medias vueltas, hasta encontrar la ruta a seguir, aunque como visita de ciudad en bici, estuvo muy bien (viva el Garmin y el GPS). No a este nivel, pero esto se repetiría para salir de alguna ciudad grande. De Monesterio a Mérida, el segundo día, unos 110 kms básicamente llanos, acompañados en tramos de una lluvia. Cinco paramos en Almendralejo a reponer fuerzas. Por la tarde visita obligada al conjunto monumental con el anfiteatro y teatro romano, donde en verano se organizan buenos eventos. Fácil recorrido el tercer día a Cáceres. Ciudad patrimonio de la humanidad, declarado por la UNESCO, en 1986, es el tercer conjunto monumental de Europa. Antº Casas y Matilde se preocupaban de buscar el restaurante, reservarlo, etc. De ellos recibimos ánimos, cariño y apoyo, y como no, las reprimendas del Casas, cuando se precisaba, y se precisaba a veces…. En Cáceres apareció en la comida el presidente Luciano y señora, que en coche, irían siguiendo camino hasta Oviedo. Participó como ciclista invitado, Fernando, amigo personal de Quim Fontanals, que entre ellos, y algunos más, nos lo pusieron duro a algunos del dignísimo Grupo C, al cual me honro en pertenecer. A destacar también la otitis que persiguió a Antº Heredia durante toda la ruta, y que pese a ello no le hizo colgar la bici, cuando tenía buenos motivos. También tuvo unos tres pinchazos, solo superados por los cuatro de Antonio Peralta, aunque por motivos varios. La próxima etapa nos llevó a Plasencia, donde la anécdota más destacada, fue el lugar asignado para guardar las bicis, un auténtico “zulo”, dentro del propio Hotel, dada su dificultad de entrada y salida. El quinto día, era la etapa reina, Plasencia-Salamanca, unos 140 kms., y unos 1500 de desnivel. Los Garmins, de los que “tiraban”, dieron 6.45 h. de pedaleo efectivo, para otros, seguro que más.. En esta bonita ciudad, y sobre las 22.30 h., y en un bar recomendado por gente del lugar, un grupo de cinco, recibimos a una radiante Dolors Dot, recién llegada de BCN, vía Madrid, en tren. Compartimos un tapeo de escándalo. Que jamón.. Seguimos a Zamora, paseillo por la tarde. Hubo una mini alarma. Alguién observó la puerta del parking del Hotel totalmente abierta, y allí estaban 15 bicis, ninguna comprada en Decathlon. Empezaron a funcionar los móviles, y traslado de bicis a las habitaciones. Mención especial a Antº Heredia, que llegó a meter cinco en una habitación triple, gracias Antonio. Seguimos a León, poco desnivel, pero 140 kms., más. Se comían cosas buenas de la región, solo mencionaré los huevos estrellados con jamón, para más detalles, contactar con Paco Polo. Finalmente el octavo día llegamos a Oviedo, pero a unos 15 ó 20 kms, de la llegada, descargó un chaparrón, con truenos y granizo, que aparte de la empapada, produjo dos caídas, Fernando y Juan Antº, con obligado abandono del primero. Afortunadamente le confirmaron en Oviedo que la clavícula estaba bien, el resto magulladuras. Animo Fernando. El sábado 4 de Junio, era día libre, el tiempo era nublado, pero los más activos se escaparon hasta Gijón, unos 30 kms, unos se mojaron un poco y los que salieron más tarde, volvieron en tren, pues teníamos la comida de germanor y cloenda. Estupenda comida, compañía, ambiente y propuestas de futuras salidas de este tipo. Mi agradecimiento a todos, veteranos, cracks y masters varios, con los que conviví tan a gusto, aprendí de todos, me “regularon” subiendo a Pajares, gracias a quien el ya sabe. Dediqué las tardes a la fotografía, antigua afición importante, pues durante el día bastante trabajo tenía para seguir a tantos “cicloturistas”, aunque alguna hice. Nos vemos en la carretera.

Per: Raúl Torres
El passat dia 1 de Juny va tenir lloc la sortida especial planificada pel mes de maig i que havia de tenir com a escenari la meravellosa comarca de la Garrotxa. El motiu pel qual es va celebrar ja entrat el mes de juny és els malsauguris meteorològics previstos per a la seva data oficial de celebració, el 25 de maig. Això va fer, si és impossible, que encara la il·lusió i les ganes de fer l'especial foren més grans, especialment per a un servidor que era la primera vegada que participava en una sortida d'aquest caire, cosaque recomano totalment. Bé doncs, així les coses, citats tots a la gasolinera de la carretera d'Olot a Les Preses ens van trobar 14 socis, que representaven casi tot l'espectre de grups del club, des de l'A fins el C. Una mostra més de la gran heterogeneïtat que governa el nostre club i que denota la seva grandesa. Les opcions eren variades: es podia fer una ruta curta de 100 km i 1200m de desnivell bé una llarga de 150 km i casi 3000m, amb opció a ser retallada a uns no menyspreables 135 km i 2200m. La majoria dels participants ens vam decantar per aquesta segona opció dintre de la ruta llarga, la qual cosa excloïa pujar Bracons al final de la jornada. El dia ens va rebre una mica fresc, ja que a les 8.00 h del matí teníem 16ºC, cosa que va fer que sorgís el primer debat: manguitos, tallavent, totes dues coses alhora o bé capde les dues... possiblement i com veurem més endavant, aquesta darrera opció podia ser la més encertada. Una vegada establert l'escenari de la sortida vam dirigir-nos cap a la població de Banyoles, des la qual i amb el seu majestuós llac com a espectador havíem d'encarar la primera (i per alguns principal) dificultat muntanyosa del dia. Efectivament, l'esperit de Mossèn Cinto Verdaguer ens esperava al cim de Mare de Déu de Mont, una mítica pujada de casi 19 km amb 900 m de desnivell positiu, amb uns 3 km finals que no baixen del 10% en cap moment. Si bé la pujada va ser dura, la recompensa va pagar molt la pena ja que vam poder esmorzar amb unes vistes impressionants de la comarca així com de les comarques colindants. S'ha de dir que el dia volia acompanyar-nos meteorològicament parlant, ja que si bé alguns dubtes es van plantejar en la sortida respecte la temperatura, aquesta va vorejar i per moments superar amb escreix els 30ºC. Una de les primeres anècdotes remarcables va ser que a la pujada l'Alejandro va agafar aigua a la font de Roca Pastora i suposem que la va assecar del tot, ja que a la baixada, quan els gruix dels graciencs vam aturar-nos a omplir bidons ja no en rajava, amb la consegüent cara de sorpresa de l'Alejandro que havia omplert en el mateix lloc feia una hora i mitja escassa. La baixada de Mare de Déu del Mont va ser marca de la casa Solanas. Un sterrato ens esperava amb corbes pronunciades de 180º amb una grava molt particular que va generar certes preocupacions en alguns membres. Cal destacar el neguit de la Montse, que a diferència de la resta de participants, no estava gens preocupada pels desnivells positius, sinó per com serien les baixades (ja voldria jo tenir aquestespreocupacions...!). 34 Els quilòmetres passaven i les cames començaven a fer figa, el grup s'anava trencant i la necessitat d'aigua era patent, amb temperatures que puntualment superaven els 35º. Aquest fet ens va oferir la possibilitat de fer una incursió per la vil·la de Besalú per agafar aigua i de passada gaudir dels seus espectaculars monuments (i no ens referim només als arquitectònics, ja m'enteneu...). En aquest moment ja començava a aclarir-se el final de la jornada ciclista: tres valents membres de l'A es van avançar per tal d'afegir Bracons a la llista de trofeus del dia, mentre que la resta ens vam conformar amb arribar al punt de sortida, amb una micamés de pena que glòria ja que portàvem moltes hores pedalant, bastant distància i un desnivell notable acumulat a les cames. Finalment, dos anècdotes més que cal fer constar: per una banda els valents de l'A, que de tornada es van despistar i van acabar perduts a Olot, amb el resultat d'haver fet un total de 165km (15 més dels previstos). L'altra anècdota és que quan ens vam acomodar en un bar per fer uns entrepans recuperadors i alguna cosa a beure (eren ja quarts de 5 de la tarda), vam tenir la gran satisfacció que ens van posar el final d'etapa del Giro d'Itàlia (una de les etapes més importants d'enguany)... fins que a falta d'1,5km per a la seva finalització, un parroquià que superaria els 80 anys d'edat va decidir canviar de canal per posar MelodiaFM!! No tenim res en contra d'aquesta emissora, però no sembla el més raonable quan 10 integrants d'un club ciclista estan veient el final de l'etapa reina d'una de les tres grans voltes per etapes i en resta 1,5 km. Davant del neguit que ens va ocasionar, l'home va intentar solucionar el problema posant de nou Eurosport, però no ho va aconseguir fins que van passar 5 minuts de l'arribada dels principals corredors... total que el final d'etapa el vam haver de veure des d'una pantalla de mòbil! Bé, aquesta ha estat la crònica, més social que esportiva, d'una sortida especial queen el meu cas ho va ser més que mai en ser la primera. Des d'aquí vull agrair l'esforç de tots aquells que la van fer possible tot esperant que sigui la primera de moltes.

Por: Radboud Bruinsma Algunos dirán que el lugar más mítico en nuestra región, es Montserrat. Eso lo de nuestros lugares míticos no es una ciencia ni una competición. No hace falta hacer una clasificación de 'lo mas mítico!'. Pero cierto, Montserrat da mucha ilusión a todos. Un lugar religioso, pero hasta a los no o menos religiosos, Montserrat impresiona. Se ve de lejos, por su forma particular, su morfología, sus rocas cortadas (por el Ser supremo??), el monte aserrado, Montserrat. Una de mis salidas preferidas pasa al norte de Terrassa por Rellinars, ahí hay unas curvas con una vista fantástica sobre las rocas de Montserrat. Del otro lado, pasando por Els Hostalets de Pierola a Esparraguera, también es impresionante. Historia La leyenda (ver después) habla del año 880 como el del descubrimiento de la imagen de la Virgen. Allí empezó el culto a La Moreneta. Por eso, en 1980 se celebraron los mil años de Montserrat. El monasterio mismo empezó en 1011, más o menos, fundado por un monje de Ripoll. Luego más y más monjes se instalaron. Un mínimum de 12 monjes es requerido para que se considere una abadía. Eso fue en el siglo XII. Luego, en 1410, el monasterio pasó a ser independiente del monasterio de Ripoll. Más tarde se amplió el lugar, con una iglesia románica, un claustro, con patio, gótico, una basílica, el refectorio, la biblioteca, el museo. Hasta el día de hoy se han seguido ampliando las instalaciones, y residen entre 80-90 monjes. En la historia más reciente se podría hablar de esos alemanes (siempre ellos), la guerra civil (siempre eso), pero también de los avistamientos regulares de ovni, por ejemplo el caso de Manises. Fue en 1979, cuando un avión comercial tuvo que aterrizar de emergencia en el aeropuerto 'Manises' de Valencia, Hasta el circuito de Montmelo vemos a la leyenda. En la colina situada a la derecha de la curva 7, se encuentra La Moreneta, una antigua masía que ya existía antes de que se construyese el circuito y que actualmente acoge sus oficinas. Los ciclistas que entrenan los martes y jueves ahí en el circuito llaman a ese subida (la segunda de 3) misma La Moreneta. La Leyenda de la Moreneta. Fue en el año 880, unos pastores que habitaban ahí vieron una extraña luz en el cielo que descendía y desaparecía en el monte. Junto a la luz se escuchaba una melodía. Muchos sábados esos hechos se repitieron. Buscando el lugar donde cesaba la luz, encontraron la Santa Cueva en la que se hallaba la imagen de la Moreneta. Intentaron llevarse la imagen, para trasladarla a Manresa, pero era tan pesada que no pudieron. Entonces decidieron que la Virgen deseaba quedarse allí, y construyeron una capilla. Hasta el día de hoy se puede ver esa luz, los sábados por supuesto. Nosotros sabemos que la luz viene cuando el club de Gràcia sube a Montserrat. Viene de los demarrajes ilustres de Piernas, de las llantas brillantes de Ramiro, pasando por las curvas con elegancia. La luz viene de la cámara de Vicens, viene de la reflexión del sol en el alumunium del bocadillo de Solanas. Ciclismo. Entonces mucho interés tiene esa montaña extraña, y uno de esos es el interés de ciclistas porque vamos, si se puede subir a un lugar en bicicleta, ahí subimos. Además cuando los paisajes valen la pena como es el caso en Montserrat, cuando hay varias posibilidades de variar su salida, volvemos con mucho gusto. Una vez al año, en noviembre, la Federación catalana organiza la Diada Montserratina. Los ciclistas suben a Montserrat para dar las gracias a la Madre de Dios para los hechos de la temporada. Es interesante por el ambiente, y porque paran la carretera para el tráfico. Los que llegan arriba a tiempo (antes que se acaben..) tendrán un pin. La Volta Catalunya pasó varias veces por Montserrat. En 1958 pasaron en la última etapa Berga - Montjuic. En 1995 ganó Laurent Jalabert, llegada arriba. En 2012 subieron y giraban para bajar a Manresa. Levi Leipheimer dejó, en ese etapa, la mejor marca en Strava: 17:31 minutos. Para comparar, los mejores del club en Strava han dejado 23:36 (Javi), 23:46 (Sebastián Grinstein), 23:47 (Sergio Arias). Y mira, la Vuelta España pasará este año, el 31 de agosto, en la etapa de Valls a Igualada. El 31 de agosto es un sábado, el pelotón estará iluminado por las luces de la Virgen…

Por: Radboud BruinsmaPor: Radboud Bruinsma El segundo de la serie 'lugares míticos' es el pueblo Escondido entre los Mura.
muros, las rocas y los bosques del parque Sant Llorenç del Munt i l'Obac, se
encuentra este pueblo emblemático. Para nosotros la manera mas habitual para
visitar Mura es pasando por Matadepera y el . Es una subida Coll d'Estenalles
agradable, sin rampas duras, con vistas ya interesantes. No obstante es después del coll que el paisaje empieza a ser espectacular! Se entra en un valle de vertientes muy escarpadas, de origen cárstico (un proceso químico, con CO2 y agua). Luego el paisaje se abre, y se puede ver a lo lejos hasta Navarcles, me parece. Fantástico Y poco después bajamos por la izquierda al pueblo de Mura. Tres entradas he probado al pueblo. La primera es la más evidente. La segunda siguiendo la carretera principal hasta el parking más abajo. La última vez que fui, giré mucho antes, a la izquierda, una carretera pequeña, bajando muy fuerte, para llegar a la parte baja del pueblo. Ahí se notan más aspectos del pueblo, más casas, restaurantes pequeños, y callecitas demasiado duras para subir en bici…. …. La única carretera pasando por Mura continua rumbo a Roquefort y Manresa. Historia: Las primeras noticias de Mura son del año 978. Las actividades principales eran la agricultura, la producción de carbón vegetal y el cultivo de la uva. Las uvas se guardaban en cilindros de piedra, que se llaman tinas. Aún quedan más de 100 tinas repartidas entre los pueblos de Mura, Talamanca y Roquefort. Parece que Bodegas Abadal recientemente ha intentado comercializar un vino usando una de esas tinas. Lamentablemente su modesto escritor aún no ha podido probarlo. Más tarde había una fábrica de textil en Mura. Cuando en 1964 ese cerró, el pueblo se vació y las casas fueron consideradas más como segundas residencias. Ciclismo Noticias ciclistas en Mura. La más reciente quizás, en 2017, fue la muerte de un ciclista por golpe de calor, cerca de Mura…. Más alegre es saber que la Ruta Lepertel (la brevette de 200km organizada por nuestro club) pasó algunos años por Mura. En la ruta Lepertel los corredores venian de Manresa y Roquefort, y continuaban por el Coll d'Estenalles. Hay una marcha cicloturista, la Volta Estenalles, el 14 de octubre 2018, pero va de Estenalles a Talamanca sin pasar por Mura. En Strava hay un segmento Escalada de Mura, saliendo de Mura y hasta el Coll de Estenalles, 9.4 km subiendo 381 metros (4%). No menos de 74 personas parte del club de Gracià en Strava han marcado un tiempo aquí. El más rápido unos 25 minutos, el más lento unos 57. A notar que no todos los socios usan Strava y no todos intentan marcar un buen tiempo. Pero, más importante, creo que todos logramos disfrutar este lugar mítico.

Aquest estiu passat sis companys del club hem anat a lluir els colors del Gràcia per les Dolomites i ha estat una vivència inoblidable en tots els sentits. Van ser set dies de ciclisme en els quals vam pujar i baixar molts ports, vam gaudir i vam patir, vam passar fred i calor, dolor i alegries. Tot plegat ens va ajudar a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i alhora ens va servir per saber més coses dels uns i dels altres; i és que la convivència d’aquells jorns ha generat uns forts lligams d’amistat que s’estenen, ara sí, més enllà del ciclisme!

Dit això, també he de comentar que a l’hora de redactar la crònica de l’estada tinc el problema d’haver fet gairebé totes les sortides pel meu compte: m’anava trobant els companys per davant o per darrere però vaig rodar pocs quilòmetres amb ells i, per tant, em costa deixar constància aquí de les seves sensacions. No obstant això, sí que us puc explicar els meus records, ja que ara, quan els dies són més curts i el fred comença a treure el cap, tot sovint em trobo enyorant aquells dies.

L’experiència d’anar amb bici sola per aquelles carreteres, només amb l’ajut del mapa, va ser única. Era un ciclisme sense presses, contemplatiu, sense horaris, en què menjava quan tenia gana i m’aturava quan i on volia; d’aquesta manera, vaig perdre el compte dels quilòmetres de les pujades, dels tornanti que feia, dels ports als quals m’enfilava i dels paisatges que, una vegada i una altra, em deixaven bocabadada!

I quins són els millors records? Potser el del primer dia i el del meu primer port dolomític, el Pordoi, per la novetat de l’impacte emocional que em van produir la bellesa de les muntanyes i la duresa del terreny. O potser el del segon dia, quan les Dolomites ens van mostrar la seva vessant més ferotge, amb pluja, llamps i trons pujant el Forcella Staulanza, i més aigua i fred a la baixada. També recordo la meva estupefacció davant les rampes inicials del Tre Cime, l’extrema lentitud amb què pujava i les cares incrèdules però alegres que van fer els companys en veure que havia derrotat el monstre; això va ser un gran premi per a mi. O potser, un bon moment va ser poder gaudir de l’ambient de ciclisme multicultural, relaxat i divertit, que es respirava al refugi de dalt del Falzarego, on literalment hom feia l’agost venent menjar i begudes. Amb tot, mereix un punt i a part l’instant de la primera visió dels darrers famosos tornanti de l’Stelvio i la carretera recargolant-se a la paret de roca que havia d’escalar. I finalment, com si el temps hagués sabut que era el nostre últim dia, una boira baixa, humida i trista va aparèixer dalt del Gavia com un melangiós acomiadament.

Però no tot va ser ciclisme; de fet, hi va haver molts moments divertits amb els companys. Al vespre, els sopars eren distesos i parlàvem de les impressions del dia mentre menjàvem de tot i en quantitat, molta quantitat, davant l’atordiment de més d’un cambrer. En acabar de «matar el cuc», sempre sortia la mateixa pregunta: i demà, què toca? Aleshores, el Joan, impassible, feia el desplegament pertinent de mapes i el LLuch, com a bon coneixedor de la zona, explicava els ports; mentrestant, la resta escoltàvem i comparàvem ports i desnivells.

El menjar a Itàlia és una qüestió important i, així, vam tastar innumerables especialitats de pizzes, pastes, paninis i risotos. El Vicens es va descobrir com un autèntic expert en tiramisú i la resta no perdonàvem mai el dolce per rematar els sopars. Igualment, es va establir com a norma fer una cervesa després de sopar a qualsevol dels «molt animats» bars d’Alleghe, la nostra primera seu; i també, el darrer jorn vam celebrar el comiat de les nostres aventures amb un limoncello a la ciutat vella de Bormio. A la tarda, si hi havia temps, anàvem a fer turisme. Un dia vam anar fins a Canazei a la recerca d’un cencerro (capritxos del capità) i vam aprofitar per quedar-nos-hi a sopar. Un altre dia, els companys em van portar a caminar per un lloc espectacular: una gorja enclotada a les roques, per on ells havien passat amb bici al matí camí de la Marmolada, que jo no havia vist. Les altres tardes les vam dedicar a fer passejos pels volts del llac d’Alleghe o pel cas antic de Bormio, que ben bé mereixien un visita acurada.

El jorn que vam fer Tre Cime i a la tarda Plan de Corones va coincidir amb una festa de la cervesa al peu d’aquest últim port, al poble de Valdaoro di Mezo, i ens hi vam quedar. Érem prop de la frontera amb Àustria i el sopar va ser a l’estil alemany, amb taules al bell mig de la plaça del poble i amb música en viu de fons. Mereix una menció especial l’ascensió a Plan de Corones, que jo vaig optar per fer-la, molt sàviament, en cotxe de recolzament. La primera part era un port normal però els quilòmetres finals eren un camí de terra que s’enfilava per una pista blava d’esquí! Res no va fer desistir els companys i entre derrapades i alguna que altra caminada, van aconseguir arribar a dalt. Ja ho dic jo que el Gràcia, amb bici, té pocs aturadors.

Tot i que vam passar tota una setmana a l’alta muntanya dolomítica, vam tenir molt bon temps. Només ens va ploure dos dies i la pluja no ens va fer renunciar a sortir amb bici; ben al contrari, ens va donar motius per explicar més anècdotes. El dia de la tempesta i en vista del caire que prenia el temps, el Joan, l’Antonio i el Joan Manel van optar per parar una mica al refugi de dalt del Forcella Staulanza. Va resultar que no era el lloc més adequat per aturar-se –xops, bruts i gelats com estaven–, ja que era un establiment d’un cert nivell, cosa que va quedar demostrada amb el preu que els van cobrar per un strudel. Al cap de més d’una hora i un cop folrats i revestits de diaris per tot arreu, van sortir del refugi i, a la fi, van arribar a destinació quan la resta ja érem al bar de davant l’hotel, dutxats i reposant forces.

L’altre dia de pluja va ser el de l’etapa del Gavia i el Mortirolo. El Lluch i el Joan Manel van tenir la pitjor experiència del viatge pocs quilòmetres abans de coronar el Gavia: es van trobar amb un túnel d’uns 500 metres amb corba i sense il·luminar, fet que el fa molt perillós. A més, quan hi van passar, hi havia molta boira, de manera que la llum exterior reflectida a la paret del final gairebé no es veia. La vivència de no veure-hi res a dins va ser esborronadora i angoixant, i més quan van veure que dos llums que venien de cara es van convertir en quatre: un conductor sonat es va atrevir a fer un avançament dins el túnel! Per sort, no va succeir res per lamentar i la resta de companys, que venien de fer el Mortirolo, van travessar el túnel amb molta més claror diürna i escortats pels llums del cotxe del LLuch.

Pel que fa a l’Antonio, el més jove del grup, crec que va gaudir molt de les vacances. Amb la bici anava sobrat, mai no en tenia prou i sempre volia fer més i més ports. A més, encara que plogués, qualsevol etapa li semblava fantàstica i mai donava la sensació d’estar cansat ni tampoc feia mala cara. Tot un crack. I el Vicens li anava al darrere. Ha fet un reportatge fotogràfic i de vídeo que no crec que cap club ciclista tingui res semblant. El vídeo que va filmar al Tre Cime, amb el Joan de protagonista absolut, ha tingut innumerables visites a Internet i aquest lloable esforç que va fer ha permès que tothom pugui gaudir de la ruta com si hi hagués estat.

Nois, això hem de repetir-ho, i ben aviat; i els qui no vau tenir l’oportunitat de venir, no deixeu escapar la propera incursió dolomítico-alpina que s’organitzi.


DOLOMITES 2009

Etapa 1 2/8 do
Alleghe-Passo Pordoi-Passo Sella-Passo Gardena-Corvara-Passo Campolongo-Arabba-Alleghe
106km – 2516m de desnivell

Etapa 2 3/8 lu
Alleghe-Agordo-Forcella Aurine-Gosaldo-Agordo-Passo Duran-Dont-Forcella Staulanza-Selva di Cadore-Alleghe
103km -2618m de desnivell

Etapa 3 4/8 ma
Alleghe-Caprile- Sottoguda-Passo Fedaia(Marmolada)-Canazei-Moena-Passo San Pellegrino-Passo di Valles-Cencenighe-Alleghe
100km – 2713m de desnivell

Etapa 4 5/8 mi
Primera part: Cortina-Passo Tre Croci-lago Misurina-Tre Cime di Lavadero-Cortina
Segona part: Valdaora di Mezzo-Passo Fúrcia-Plan de Corones-Valdaora di Mezzo
84km – 2694m de desnivell

Etapa 5 6/8 ju
Alleghe-Caprile-Arabba-Passo Campolongo-Corvara-La Villa-Passo Valparola-Pocòl-Passo Guiau-Colle de Santa Lucia-Caprile-Alleghe
105km – 2675m de desnivell

Etapa 6 7/8 vi
Prato allo Stélvio-Passo Stélvio-Santa Maria in Mustiar-Glorenza-Prato allo Stélvio
64km – 1800m de desnivell

Etapa 7 8/8 sa
Bormio-Gròsio-Mazzo di Valtellina-Passo di Mortirolo-Monno-Ponte di Legno-Passo di Gàvia
87km – 3194m de desnivell

Fotografies: Ariadna Cotén Text: Eduard Bernadich La crònica comença amb agraïments: a l’Antonio Toribio per cedir una bici al Bassols; al Diego d’Orbea, per les “capses”, a l’Antonio ( parent del Bassols ) que ens porta les màquines a l’aeroport la diada de la castanyada i a l’Ernest, per la seva inestimable col·laboració com a mecànic. L’objectiu del viatge és pedalar i fer turisme per Etiòpia, un país mític de l’Àfrica Oriental. Aquest cop som poquets graciencs, però molt motivats: l’Ariadna, en Juanmi Bassols i jo mateix. Fem escala al Caire i compartim uns quants panellets amb el Josep, un ciclista solitari que vol recórrer Zimbabwe. Amb lleganyes als ulls agafem el vol de mitjanit cap a Addis Ababa, i hi arribem a la matinada. Ens hostatgem a l’hotel recomanat per la “Lonely Planet”, però ens trobem amb una bírria d’habitació (en Juanmi vol marxar). Dormim unes quantes horetes i més tard fem una volta per Addis. És la típica ciutat africana, és a dir, lletja com un pecat, amb gratacels, cabanyes, turons amb carrers absurds i molta brutícia. El més destacable és la catedral (un lloc de pau enmig la marabunta ) i el Museu Nacional, amb l’esquelet de l’australopitecus Lucy. L’endemà ens llevem aviat i pedalem pels carrers de la capital fins a l’estació d’autobusos. L’escena és dantesca: centenes d’autocars petits i grans intentant sortir de l’estació alhora. Pactem preu “de blanc” amb el xofer i el bus enfila cap al “Tarmaber Pass”, un coll de 3250 m a partir del qual iniciem la bicicletada. En arribar, muntem les bicis i ens deixem caure fins a la cota 1200... és una regió musulmana on tot és més sec però verdet, ja que tot just comença l’època seca. A la carretera es veuen camells, rucs, ramats de cabres i vaques i un munt de gent; això sí, cotxes, només els de d’ajuda humanitària. Ens convertim en “farengi” (forasters) i els nens surten de sota les pedres cridant: farengi, “you, you”, “give me money”, “pen” o l’absurd “where are you going” (fins i tot un nano li diu a l’Ariadna “ I love you so much”). Des d’ara saludarem a mansalva amb el mot “Salam”. L’etapa és “només” d’uns 105 Km, però la calda i uns quants repetxons fan que el Joan i jo arribem justets a un bar, on ens recuperem amb Coca-cola i Mirinda (i de pas ens informen de la victòria del Barça sobre l’Espanyol). Unes poques milles, sempre en bon asfalt, i arribem a l’hotel d’Ataya. El lloc és infecte i al llit de l’Ariadna s´hi fa un forat de mig metre! La nova jornada comença d’hora, però això no ens estalvia una calor de pebrots. Per la carretera no deixem de saludar a tort i dret i, com que de fet som els únics blancs, ens miren com si fóssim alienígenes. Si parem a fer un cafè (boníssims!) ve mig poble a veure’ns i fer conversa. El tram en bici acaba a la vila i coll de Combolcha (1850 m) després d’uns 115 Km. Allà agafem un bus a Dessie i un altre a Woldiya on descansarem en una magnífica habitació. Dormim com a soques tot esperant l’etapa reina. La nova etapa té un objectiu clar: pujar un coll de 3550 m que ni tant sols té nom! Des de Woldiya (uns 1800 m) pugem i pugem per rampes de nassos fins que el Bassols se n’atipa i puja el bus (quedem al primer poble després del cim). L’Ariadna i jo aconseguim arribar a dalt a pas de tortuga (en total uns 65 Km). Mentrestant, en Juanmi ha estat “adoptat” per una família etíop que el tracta a cos de rei; i bus que passa, bus que l’informa de la situació exacta del dos farengis ciclistes. Agafem al vol un minibus turístic, ens retrobem amb el Juanmi que s’acomiada emotivament de la seva “nova família” i marxem de pet cap a Lalibela. Sopem com a caníbals al restaurant de la “Mamma” (els dinars ciclístics eren poc més que galetes i pa etíop). Lalibela (2900 m) és un lloc impressionant: té una dotzena d’esglésies cristianes etiòpiques monolítiques – o sigui excavades en roca – úniques al món. L’alçada dels temples arriba a 30 m, i tot picat amb martell i cisell! Les pintures kitsch que contenen són sensacionals, amb motius bíblics i escenes de St. Jordi matant el drac (canviant de tema, la cervesa St. Georges molt bona). L’església de Bete Gyorgis, excavada en creus concèntriques ens posa la pell de gallina i molt més. Dos detalls curiosos: el primer és que per visitar els temples cal portar guia i senyora de les sabates (cal entrar a les esglésies descalç i una dona ordena i vigila el calçat); el segon ja és al·lucinogen: a l´hostal de Woldiya deixem roba tirada per terra per donar i ens truquen per telèfon a diferents hotels fins localitzar-nos i dir-nos que ens l’ hem oblidat! Un dia més i el mateix guia i minibús que portem des del “gran coll” ens transporta cap a Bahir Dar. Durant el trajecte parem a veure una celebració cristiana en què els feligresos aplaudeixen fervorosament el mossèn. Bahir Dar és una ciutat bonica (pels estàndards africans), emplaçada a la riba del gran Llac Tana. L´hotel que ens recomana el guia té unes bones habitacions i fins i tot piscina (de més de 35 m de llargada) amb un color sospitós. De nit sopem en un restaurant “guai” (però molt barat, com tots) al costat del llac. Demanem i ens bevem un vi negre etíop que ens recorda el d’Armènia (una merdúfia , vaja). A l´hotel fem uns nous amiguets: uns quants escarabats recorren el terra i llits de l’habitació. Un altre dia més i amb la sortida del sol esmorzem per fer la darrera etapa en bici fins a les cataractes de Nil Blau. Seran uns 70 km planers i aparentment senzills de fer... fals com un Judes! La pista té un munt de pedrots i quan passa un camió quedes de pols fins a les orelles. Les cascades són magnífiques tot i la presència d’una presa al costat i que ja no estem a l’època plujosa. És l’únic lloc on trobem “molts” turistes (no arriben ni a 90 persones). La tornada en bici a Bahir Dar es complica: còdols, calor i pols. L’Ariadna pedala per l’extrema dreta de la pista i acaba de morros per terra (per sort tan sols amb uns pocs blaus a les mans i contusió feble en un genoll). Malgrat tot, estem molt contents, la gent ha sigut sempre molt amable i ningú no ens ha tirat pedres: se’ns deia que a moltes carreteres els nois llençaven rocs als ciclistes. Al vespre lliurem les nostres bicicletes a una ONG que cuida orfes, nanos que vivien al carrer, noies que havien estat prostitutes...el director ens fa molt bona sensació. Alliberats de les bicis (quin descans!), l’endemà anem a Gondar, un altre lloc increïble, amb l’Església fortificada d’ Inda Selasie que té un interior que ben bé podríem anomenar la capella Sixtina de l’art etíop i uns castells palaus al·lucinants. Ens porten a dinar a un lloc que té un bon bufet i unes cambreres molt bufones. Ja de tornada a Bahir Dar, en Bassols passa la nit del lloro amb diverses vomitades que el deixen trencat. Al matí següent es queda a l’hotel ben pansit mentre l’Ariadna i jo fem una volta en barca pel Llac Tana i les seves illes amb monestirs. Paguem també uns diners pel Joan, ja que segons el barquer havíem reservat per a tres i un ha estat “desqualificat”. El grup turístic de la barca és molt heterogeni (etíops de casa bona, un argentí i una finesa amb cara d’esquimal). Visitem un parell de monestirs (i res més perquè demanen massa calerons). A la tarda i amb en Juanmi mig groc agafem un vol intern cap a Addis, la qual cosa ens “salva” d’un viatge en autocar de, com a mínim, dotze hores. És un avió d’hèlix i el pilot abans de sortir, s’entreté girant-les ( ui, ui, ui! ). El vol és molt tranquil i ja a la capital, amb en Bassols una mica més recuperat, només ens queden un parell de vols a Barcelona on arribarem al migdia del 10 de novembre amb cansament, però molt feliços d’haver fet un gran viatge. Per acabar, voldria comentar que tot i la misèria imperant i que molta gent viu amb tan sols 2 € al mes, hem vist un poble digne, molt rialler i simpàtic, forjat en uns paisatges i uns mites formidables (i el que no hem vist: Axum, el relleu de “far west” del Tigray, les muntanyes Simien, el desert Afar, les tribus del sud...) i on les collites, les pluges i la pau dels darrers anys han evitat la fam. Si de veritat voleu ajudar Etiòpia, visiteu-la, no us en penedireu. Us volem fer cinc cèntim de la ONG a la que varem donar les bicicletas a Etiopia, ja que ens van demanar que féssim la màxima difusió de les seves activitats i perquè ens van semblar molt seriosos, implicats i compromesos. HA-Orphan children save & teaching organization (HA-OCST) és una organització etíop fundada el 2002 per Alehubel Alemaw Bizuneh, i es troba a la ciutat de Barhir Dar, dins la regió de Amhara. L’ONG treballa amb orfes i nens vulnerables proporcionant-los material educatiu, menjar i roba, allotjament i cura i suport psico-social i legal. També treballa amb dones joves prostitutes oferint ajuda mèdica i prevenció de malalties sexuals, donant-los allotjament, educació especialitzada i capacitant-les en noves professions. Actualment l’organització compta amb 37 voluntaris etíops i d’arreu del mon i rep donacions d’habitants de la regió en forma de roba, aliments, materials de construcció, etc. i te acords amb els restaurants de la ciutat per rebre menjar. Les seves principals necessitats són econòmiques ja que han de pagar el lloguer i el manteniment dels pisos on viuen els nois i joves, els quals resulten fonamentals perquè puguin iniciar una nova vida amb un futur fora dels carrers. Ara que arriben aquestes dates de Nadal on tots intentem ajudar-nos una mica més els uns als altres, us animem a que recolzeu a aquests valents que volen donar un futur dins la seva ciutat i al seu país als més desafavorits. Penseu que amb una petita aportació ja es pot fer molta feina a Etiòpia i en aquest cas l’ajut és directe i sense cap intermediari. Trobareu tota la informació a http://www.haocst.org.et/ i el compte per enviar ajuts és Commercial Bank of Ethiopia, Donarber Branch, Bahir Dar, Ethiopia, compte num.730c01000024. Gràcies i salut! Edu, Juanmi i Ariadna

Juan A. Rodríguez Un sueño convertido en realidad. Un grupo de amantes de la bici que se entrecruzan saludos formales una mañana de junio en la salida de Barcelona y finalizan una semana después en la Plaza del Obradoiro fusionados en un abrazo y llorando de alegría. Más de 800 kms conducidos a velocidad de crucero por expertos que se centran en el rendimiento del grupo antes que en el personal. Mas de 8.000 metros de ascensión por puertos que mas que temibles se han convertido en asequibles. Me han enseñado que tanto el puerto del Perdón, como la Pedraja, la Cruz de Hierro, Piedrafita, o el alto del Pollo son subidas que disponen de falsos llanos en los que te puedes recuperar y seguir la ruta sin grandes dificultades. Todo ello con la asistencia del grupo de apoyo: las xic@s Matilde, Albertina y Carmen que acompañadas por el jefe Antonio supervisaban, aconsejaban, te daban agua, fruta fresca en las paradas, sacaban fotos, conseguían los tampones de la guía al paso por lugares emblemáticos, gestionaban las habitaciones en los hoteles antes de tu llegada... Todo para hacer la vida más agradable. Sin olvidar los paseos por las diferentes ciudades, las comidas regionales, tapeos en pulperías, cenas aderezadas de adecuados “caldos”, lo que aportaba un ambiente inigualable con chistes, chascarrillos, risotadas, cantos regionales....
En fin, un privilegio, una semana sensacional durante la que un discreto grupo de conocidos se ha convertido en un grupo de amigos inolvidables. Un fuerte abrazo para todos.

Jaume Raventós
Hola soy Jaume Raventós, el crac. Para mí este Camino de Santiago ha significado, aparte de muchas emociones, conocer gente estupenda. Además, el apóstol Santiago me ha dicho que se lo ha pasado estupendamente con este grupo tan cojonudo. Un abrazo para todos.

Quim Fontanals
Només pensar o parlar del Camí de Santiago el cor em batega més fort...
Quin sentiment en tinc! quin record tant punyent!
Ens hem esforçat, hem rigut i ens hem estimat molt i molt
He tingut uns companys excepcionals que en tot moment m'han fet sentir volgut.
L'experiència de fer tants km. plegats, inoblidable per mi!
Tot fent camí, dins del "pelotón" em queia la bava ... amb vosaltres era un ciclista!
La propera vagada os faré relleus!!!
Les llàgrimes a l'entrada de la plaça Obradoiro no les puc explicar ...
i les recordaré sempre.
Hay un lugar enorme dentro de mi corazón para cada uno de vosotros.
Sinceramente quiero daros un abrazo muy fuerte y tengo un deseo grande de poder compartir, estar y correr en bici, juntos.
Tere, Paco, la próxima vez dormiremos juntos!!
Visca CC GRACIA !!!
Es una passada!!

Manel Velaure
Una semana de camino y ocho días de convivencia han dejado una sonrisa en nosotros que brota en cuanto nos vemos.
Receta.
Ingredientes.: tolerancia, comprensión y solidaridad en grandes dosis.
Unos toques de humor.
Servido calentito. Todos alrededor del mantel.

1. A les noticies del matí d'un dia de finals d'agost anunciaven que els països asiàtics (Tailandia, Japó, Xina i Vietnam, entre d'altres) havien estat les destinacions, de fora d'Europa, preferides pels catalans. La baixada del preu del combustible i consegüentment del preu dels vols i la inseguretat aparent de destinacions fins fa anys preferents com ara Turquia i altres països de l'Orient Mitjà podrien ser algunes de les causes més probables 2. Un migdia (a les 10 AM de Vietnam) d'un divendres de mitjans d'agost. 37 graus i un 94% d'humitat. El cel mig tapat d'aquesta capa densa i tan habitual d'un color entre blavós i gris. Ens hem aturat dalt d'un petit turó abans de creuar un dels llarguíssims, cabdalosos i serpentejants rius d'aquest país a la ribera del qual trobem la ciutat de Hoa Binh. Sembla increïble la capacitat del cos d'adaptar-se a beure prop de 6 i 7 litres diaris de líquid -aigua, cervesa, refrescs diversos (te verd, beguda d'aloe, Red Bull versio tailandesa (molt més vigorosa)- així com els caldos i sopes amb noodles- sense pràcticament passar per l'urinari. I de vestir una roba sempre xopa de la teva suor o de la pluja. Aquesta pluja de tormenta breu però imparable que molts dies et podia sorprendre mentre compraves fruita al carrer, pedalant sobre la bici, o en plena nit: mentre lluitaves per tornar a conciliar la son interrompuda per un ventilador sorollós i a tota maquina de l'habitació a un dels NHA NGHIS (o cases de cites que hi ha a tots els pobles i que són la solució més senzilla per a pernoctar als pobles i ciutats no turístiques). 3. El concepte totalment nou i revolucionari per a un ciclista occidental (en aquest país que com la Xina s'hi esforça en arribar a un sincretisme sorprenent entre el comunisme més caspós i publicitari i el capitalisme més seductor però eteri) és el de fluir en el trànsit com una gota d'aigua flueix enmig d'un riu (ja sigui d'aigues braves o calmades). L'anarquia com a sistema d'organització social deixa de ser una quimera en comprovar com s'autoregula la circulació tant a les grans ciutats com a les carreteres menys transitades de les muntanyes. Les convencions com ara els semàfors, el pas de vianants, les línies continues son mers ornaments dels carrers, avingudes i carreteres. El soroll continu dels clàxons són l'ùnica senyal que arribes a comprendre clarament. Serveix per a identificar la intenció dels vehicles ("-Passo!" És el que ve a dir qualsevol moto, cotxe, o camió en avançarte, en incorporar-se o fer alguna maniobra imprevisible). 4. Uns nens que s'incorporen a la nostra travessa esprintant amb la seves senzilles i antigues bicisi fins al final del poble, del seu límit habitual de jocs infantils. I és que la carretera és l'autèntica àgora, la plaça i espai públic a on vendre, cuinar, menjar, rondinar, xafardejar o mandrejar a les hores més calurose 5. Baixar del mític tren que uneix Hanoi amb Lao Cai (ciutat més propera a la bellíssima i muntanyosa regió de Sapa, al nord del Vietnam). És primera hora del matí després d'una nit de defensar-nos del temible aire condicionat (en aquestes latituds de vegades sembla que és símbol d'estatus i poder adquisitiu estar en un cotxe, a l'habitació d'un hotel o en un tren a la temperatura més baixa possible). Com es pot suposar fer una disquisició sobre l'impacte ambiental, la sostenibilitat energètica,etc.. està fora de lloc. Estem parlant d'estatus!. El mític tren ha estat un continu bamboleig. Innombrables vegades el cos quedava suspés sobre la llitera, durant un segon, per culpa d'una suspensió i un estat dels rails precari. Ha plogut!. Ha plogut molt.! Descarreguem sota la pluja. Sota la pluja ens comuniquen que la carretera per arribar a la nostra destinació està tallada. Hi ha hagut esllavissades i inundacions. Sota la pluja anem a comprovar que és impossible el pas. Sota la pluja contemplem l'espectacle dantesc. Una excavadora maniobrant nerviosa però eficaçment mentre centenars de motos amb els motors encessos esperen impacientment qualsevol petita escletxa entre el fang per passar a l'altra banda. Sota la pluja tres adolescents miren amb impotència, incredulitat i ràbia l'escena mentre esperen al costat de les parets derru 6. Percebre, mentre avancem lentament amb les bicicletes, una energia especial passat un pont mòbil de barcasses. Trobar monuments funeraris, així com pagodes, esglesies catòliques, temples budistes escampats per un territori de marismes. L'aigua estancada, trànsit escàs, penyes de grans dimensions i embolcallades per una vegetació rica i insaciable s'escampen sobre la planície de Nin Binh. La regió on el temps està aturat per, segons ens exliquen, establir contacte amb el passat i el futur, amb els morts i amb els que estan per nèixer. 7. Comprovar que en el minúscul maleter del minibús que ens ha de portar fins a l'illa de Cat Ba i la badia de Halong només hi ha espai per una bicicleta i dos rodes. Diligentment, el conductor reubica les tres bicis restants a la darrera filera de seients a l'interior del vehicle. Ningú se sorpren. Vietnam és practicitat I intercanvi. És buscar solucions i improvisar amb allò disponible. 8. A la intensissíma Hanoi barbers a les voreres i miralls penjant a les parets. Restaurants que consisteixen a 2 o 3 taules baixes i tamburets de plàstic blau. Al costat una dona que remena una olla que bull sobre un foc instal·lat de manera molt poc consistent sobre la vorera. Bars per prendre cervesa a la vorera. Motos a centenars a la vorera. Parades de verdures, de fruita, de carn, de fideus, de begudes… a la vorera. A la vorera tot excepte els vianants que acostumen a ser turistes perque no fan servir la moto. 9. Una excel·lent combinació: el ritme pausat, progressiu de la bicicleta a un país que no s'atura, molt dinàmic. Excepte en aquells moments del migdia (l'hora de la migdiada, de la contemplació sota un sol implcacable) en que ens aturàvem a prendre un suc de canya de sucre a qualsevol casa que disposés d'una màquina per expremer la canya. Camioners, ciclistes i mandrosos degustem el pas d'aquestes hores tan pesades conjuntament. I un consell, millor compartir aquest suc que el licor d'arrós servit des d'una garrafa de cinc litres ja avançada la nit! Sergi Díaz, Estel·la Broto, Laura Vaquè i Vicens Bruguera