My Items

I'm a title. ​Click here to edit me.

Kurdistan - Octubre 2021

Kurdistan - Octubre 2021

Eduard Bernadich Pedalar uns pocs dies al Kurdistan era un somni de fa temps. Vaig visitar part de la zona kurda semi-lliure d'Iraq, que té molts punts d'interès: Erbil, la capital amb una antiga ciutadella, muntanyes imponents, monestirs cristians impossibles ( Rabban Horzmid i Mar Mattai), els temples sagrats dels iezidites (Lalish ), Barzan ( origen de moltes revoltes ) i molt més. Durant el viatge vaig combinar la bici i auto-stop els primers dies amb taxi els darrers. Els ports de muntanya eren forts i en un cas vaig pujar la bici a una furgoneta després de fer un tram a peu amb una bona calorada. La part àrab d'Iraq és molt poc recomanable, però la zona kurda és molt tranquil·la tot i el munt de controls o check points kurds. El poble kurd és molt amable i cal una menció especial als peshmerga ( combatents) que em van facilitar aigua, transport, contactes, taxi... Vaig canviar la bici ( de fet la volia donar) per una cervesa, uns cafès i tornar en cotxe a l'hostal a un cuiner cristià molt còmic. Res, molt content d'haver-hi anat. Els somnis s'han de fer realitat. L'Eduard Bernadich

Tópicos del ciclismo: Kilómetros y/o gimnasio - Eterna discusión.

Tópicos del ciclismo: Kilómetros y/o gimnasio - Eterna discusión.

Per: Josep M. Riera Hace tiempo leyendo una entrevista a Manolo Sainz, contestaba a la típica pregunta de gimnasio y /o kilómetros diciendo que "el ciclista amateur o profesional lo que tiene que hacer son kilómetros ". Nos podríamos preguntar si sigue siendo verdad hoy, pues la mayor parte de preparadores apuestan por un entrenamiento de gimnasio basado en los conocidos mesociclos, además de ir sumando kilómetros en las salidas. Voy a intentar aportar desde mi experiencia algunos datos objetivos, teniendo en cuenta que nosotros practicamos el ciclismo como un hobby que tiene su dedicación semanal muy pautada y relativamente reducida. El ciclismo como otros deportes pivota alrededor de cuatro aspectos : elasticidad, velocidad, fuerza y resistencia. Lógicamente cada uno tiene que saber en cuál está más fuerte y en que otros debe trabajar para mejorar el rendimiento final. El primero la elasticidad, lo trabajamos normalmente en gimnasio con los absolutamente necesarios estiramientos post ejercicio, El segundo se puede trabajar con la ayuda de las series. Para el cuarto, la resistencia es obvio que la ganamos cuándo hacemos muchos kilómetros. Pero para el tercero, la fuerza, se confía en trabajar subidas o también series, olvidando que una fuerza trabajada en sesiones controladas de gimnasio durante varios meses al año, nos permitirán rodar con mucha mayor tranquilidad y por tanto ganando también en resistencia, sin olvidar que haciendo kilómetros solamente, dejamos el tren superior del cuerpo sin un trabajo específico que facilite la postura encima la bicicleta y por tanto facilitando un pedaleo más "redondo". Hoy en día está demostrado que un eficaz trabajo en el tren superior (parte superior del cuerpo) en concreto, abdominales, lumbares, dorsales, bíceps y tríceps, favorece en gran medida una cómoda posición encima de la bicicleta, "liberando" la mayor parte de las energías a gastar para el tren inferior. El trabajo de fuerza en gimnasio del tren inferior, tiene como objetivo el reforzamiento de toda la musculatura que interviene en el pedaleo, especialmente en subidas altas en porcentaje y/o con largo recorrido, o en nuestras "cabalgadas" en llano al límite de las pulsaciones. El trabajo en glúteos, cuádriceps, isquiotibiales y gemelos fundamentalmente, nos darán ese necesario "plus" para disfrutar en la subida a alguno de nuestros míticos puertos, o para poder seguir a nuestros "Cancelaras" de turno que nos dejan asfixiados en el Maresme o la carretera de la Roca. La guías de ciclismo trabajan los ejercicios en los mesociclos de los que hablábamos, que no son más que una periodicidad de trabajo semanal que va aumentando durante tres semanas al mes y realiza su descanso (es decir ejercicios más suaves y con más estiramientos) en la cuarta semana. Ya sabéis que aunque muchos no lo practican porque piensan que es perder un poco el tiempo, el ir programando necesarios tiempos de descanso, no tan solo es beneficioso para el cuerpo, sino que ayuda a que el entreno sea a la larga más eficaz y no se entre en una rueda de kilómetros sin avances claros, al contrario, se pueden producir estancamientos que nos hagan perder un poco la paciencia. Todo lo dicho, no es difícil de realizar con una mínima disciplina y la ayuda puntual de un fisioterapeuta que nos de la pauta para ir trabajando intensidad y repetición de los ejercicios. Humildemente os lo recomiendo, puesto que yo que empecé con el ciclismo al rozar la cincuentena, he podido con esta mínima disciplina subir los puertos míticos que todos llevamos en la cabeza, Lagos, Tourmalet, Stelvio y un largo etc y que ha culminado este año a punto de cumplir los 68 con la vertiente Dolomítica, Marmolada, Pordoi , Sela, Lavaredo etc,etc Mas adelante en la Web detallaré algo más este trabajo de gimnasio que complementa los kilómetros invernales y que nos preparan para disfrutar a lo largo de la primavera y verano de nuestro deporte favorito .

Apunts per un viatge en bici

Apunts per un viatge en bici

Per: Jordi Cortinas Recordar que el viatge és fàcil. L’important és tenir un pla global. Una idea general del que es vol fer. És a dir, cal definir el perquè del viatge i on es vol arribar. El perquè sempre és difícil. Per plaer. Per descobrir. Per conèixer. Per ser. Per oci. Per entrenar. I després cal saber on es vol anar. I aquest ON ES VOL ANAR pot ser només per definir un primer objectiu com a primera meta i després tenir un parell d’alternatives per tornar; per escurçar-la i... evidentment... un súperpla brillant que seria la repera que sortís i que has de guardar íntimament com si fos un somni. Aquests dos eixos són claus per després no errar amb les sensacions i no anar qüestionant la filosofia durant la ruta. Una altra cosa és tenir la capacitat per modificar. Per alterar la ruta. Per adaptar la filosofia per les condicions físiques o climàtiques; però saber aquests dos eixos fan que les altres coses siguin només elements de rutina. Cal tenir un asterisc IMPORTANT sobre el present del viatge. Aquest present és la carretera que agafes. El lloc on dorms o el lloc on pares a menjar. Aquests són els PRESENTS. Que són molt importants; però que porten a situacions solucionables. Si no sopes pasta; pots sopar pintxos. Si no arribes a una ciutat; n’arribaràs a una altra. Si no vas per una carretera més curta; la carretera serà més llarga. Aquests PRESENTS fan molta por abans de sortir i cal recordar que són solucionables; tot i que omplen d’inseguretats i dubtes i preguntes... però un cop recuperes la «rutina» de viatjar o aprèns a fer la teva rutina de viatjar o la defineixes (sempre l’acabes fent encara que sigui el primer dels viatges que fas d’aquesta manera) cal recordar que tot s’acaba solucionant. TOT! En aquest viatge el meu present en format ruta gps preestablerta es trenca el primer dia. EL PRIMER. Justament al quilòmetre quaranta quan em trobo EL PRIMER dia enmig d’un camí de muntanya, amb una bici de carretera, totalment de carretera, i amb el GPS marcant DESVÍO DE TRAYECTO i tenint la sensació que, aquest cop, la màquina té raó i estic DESVÍO DE TRAYECTO. Ruta - Toro ACLARIMENTS Això són notes d’un viatge de Barcelona a Porto i després del caprici de tornada de Porto a Donosti els mesos de març / abril del 2019. L’anada va ser per l’interior. Valladolid, Burgos i d’altres. La tornada més pel nord. Logroño. Santander. No tenia gaires coses definides. El més clar que volia arribar a Porto; però ni etapes, ni llocs on dormir ni, exactament, com tornar. Tenia molts dies per endavant i ja aniria fent. Quan vaig arribar vaig tenir la necessitat d’escriure sobre coses que m’havien passat o que no m’havien passat, però no en format clàssic de dies i rutines... el resultat va ser això... i ara el comparteixo. MOMENTS I PRESENTS Les fotos que no he fet Etapa Pamplona · Logronyo. Vaig pedalant. Carretera de rectes llargues i un cel blau. Un paisatge gris. Sense detalls. Sense verds. Pocs colors. Els quilòmetres van passant. Les línies discontínues passen. Contínuament. Amb una mica de ritme. Els genolls van. Amunt i avall. Respiro. Pamplona comença a quedar lluny i les formes desconegudes de Logroño comencen a intuir-se. Petites. Però apropant-se. El dia, com el paisatge, també gris va passant. Recordo que és diumenge. Que Manresa comença a quedar lluny i les formes conegudes de Porto comencen a semi·intuir-se i es va apropant. Un glop d’aigua. Una línia discontínua més. Les rutines comencen a establir-se i a tenir-les controlades sense que hagi de fer una llista per saber què he de fer o de si ja ho he fet o de si he de moure-ho tot o puc més o menys oblidar alguna rutina i avançar línia discontínua a línia discontínua. I tinc imatges que se’m passen pel cap. Imatges que no he fet i dubto de si al no fer-les, però haver-les vistes, les podré recuperar en algun moment quan les necessiti. La pendent d’una baixada. L’arbre retorçat sortint de Coll de N’Argó, el nen a la bici que em mira mentre pedalem en paral·lel, els núvols estàtics de Magritte... i mentre pedalo i repasso imatges que perdré. Una indicació. Pamplona 35. Logroño 55. I penso que seria interessant trobar la senya de Pamplona 45. Logroño 45. Com a metàfora de meitat. De com de lluny pot quedar un lloc i com d’aprop, sembla ser l’altre. Com a metàfora del viatge i de com sovint em trobo en meitat, a la meitat, des de la meitat... i dubto de si recular o de si tirar endavant. La línia discontínua passa. I una altra. I de sobte. A l’esquerra. Pamplona 45. Logroño 45. Atura’t. Fes la foto. Si ets a la meitat. Si no hi ha ningú. Atura’t. Recula una mica. I fer la PUNYETERA foto. Jordi! Una altra línia discontínua. Una altra imatge que no saps si recuperaràs. Però que sí recordaràs. Tan a prop de ser. Tan lluny de quedar-se. Ruta - Sabiñánigo Tocar les pedres Surto del hostel. Vull fer una foto que ahir no vaig acabar fent en arribar a Valladolid. Em perdo pels carrerons i no acabo de trobar la catedral. No trobo la catedral. Imagina com serà la sortida de la ciutat. Em perdré mil vegades... però mentrestant busco la catedral. Porto una cala posada al pedal i amb l’altre fora com si estigués a la cantonada. De fet, ahir juraria que era a la cantonda... però no l’acabo de trobar. He buscat informació a wikipedia mentre esmorzava... Catedral d’estil herrerià amb afegits barrocs de l’arquitect Juan de Herrera consagrada 1668 i creada al 1595... quan hi vaig passar ahir em va semblar descomunal. Potser no tant com la de Burgos... i mentre penso en això me la torno a trobar. Les pedres. L’enormitat. Les escales. La porta. I uns carrers petits. Que no et deixen agafar perspectiva. M’aturo en la distància i penso, com sempre, on posar la bici perquè quedi... i de sobte canvio d’idea. Veig al bici recolzada contra les pedres. Pedres sense forma definida. Amb mil curves i mil forats. Hi hauran passat mil mans. Milions de mirades i ratxes de vent quan encara no érem ni un bri de consciència. Temps de canvis. Temps de marevedís i temps d’intercanvi de productes. Temps de brutícia i temps de beates i oracions. Temps de primers cotxes i temps de peregrins de veritat. Temps que han deixat rastre allà. De manera invisible. I m’apropo. I trec el telèfon. I encara l’apropo una mica més. Endavant i endarrere He triat Oviedo. Però podria ser Santander, Logroño, Pamplona, Burgos, Valladolid, Zamora... però he triat Oviedo. Carrer Gascona, 18. Baixos. Albergue Turístico La Peregrina. A 500 metres del centre. Ubicació fantàstica. Sí. Ubicació fantàstica. Ubicació fantàstica per visitar la ciutat. Per passejar. Per trobar sidreries. Per menjar. Però respiro. Vaig abrigat. Bastant. Fa fred. Tot i que duc els guants sota la jaqueta vermella. I és que encara no començo a pedalar. Primer he d’arribar fins la sortida. Avui sembla fàcil. Bé, cada dia sembla fàcil. I cada dia se’m complica. Agafo la bossa on duc el mòbil de la butxada. Obro google maps i poso la destinació. Miro que la ruta coincideix amb la que vaig decidir ahir la nit. I que la manera de sortir d’Oviedo no és complicada. La segona a la dreta. La primera a l’esquerra i després rotonda. Tercera sortida. Ho tinc escrit i memoritzat. Ruta - Galícia Jaqueta vermella Gabba long sleeve ¿La chaqueta perfecta? De la web de Castelli. «Esta chaqueta ha sido creada inicialmente como una versión de manga larga de la original Gabba para utilizarla con clima frío. Mucha gente seguía diciendo que la prenda Gabba de manga larga era perfecta y por esto hemos decidido llamarla Perfetto Long Sleeve. Es excepcional para los días con clima fresco poniendo debajo una prenda interior y para los días con clima realmente frío poniendo debajo 2 o 3 prendas. Hemos mejorado el acabado repelente al agua para mantener el cuerpo seco sin comprometer la transpirabilidad. Hemos perfeccionado el ajuste, hemos cortado con láser los orificios de drenaje de los bolsillos y hemos modificado completamente el faldón trasero para que permanezca plano y se ajuste mejor. La marca denominativa reflectante que hemos aplicado en la parte trasera garantiza mayor seguridad. Características del Producto • Proporciona total aerodinámica, transpirabilidad y protección • Tejido ligero cortaviento Gore® Windstopper® X-Lite Plus con tratamiento repelente al agua • Paneles en tejido Nano Flex debajo de los brazos • Banda de silicona en la cintura para evitar que se suba • Cremallera de longitud integral YKK® Vislon con solapa cortaviento • 3 bolsillos en la parte trasera con orificios de drenaje cortados con láser • Peso:386g» I detalls que no surten a la web. Si es posa 20 dies gairebé seguits s’enganxa al cos com si fos la teva pròpia roba. Si es posa 20 dies gairebé seguits la trobes sense necessitat de veure-la, encara que sigui vermella et pots orientar per d’altres sentits per trobar-la. Si es posa 20 dies gairebé seguits generes vers ella una relació d’amor/odi que fa que no et vulguis veure de vermell vestit en setmanes. Si es posa 20 dies gairebé seguits i surts a pedalar i no te la poses les cames et penalitzen i no funcionen. Si es posa 20 dies gairebé seguits... no sé... sembla que sigui una part de tu. Com diria Mishima: «Només era una part de tu». Angliru Angliru no sé ni com va arribar ni com va aparèixer. De sobte. Quan ja estava a la segona o a la tercera etapa de la tornada. Va descobrir-se. La veritat és que no el tenia ni previst. Ni contemplat. Ni tan sols situat al mapa. No sé. D’altres ports sí que puc dir que se m’haurien aparegut. La bola del Mundo. La Covatilla. Sierra Nevada. Els podria més o menys situar; però he de confessar que no sabria on situar l’Angliru. Però en canvi, va aparèixer i vaig obrir google maps. I vaig picar a n g l i r u. I es va situar. A només 31 quilòmetres de Oviedo. I llavors entro a google. a n g l i r u. A l t i m e t r i a. I allà va aparèixer. 12 quilòmetres i mig. Altitud 1573 metros. Desnivel 1266 metros. Pendiente media 10,13. Pendiente máxima 23.5. Riosa. Y mirant el perfil amb deteniment. Les cabanes 22%. Lagos 14.5%. Les picones 20. Cobayos 21.5. Cueñas les cabres. 23.5%. El aviru 21.5%. Les piedrusines 20%. I ja està. Amor a primera vista. Regal segur. Ho tenen tot. Interès. Caprici. Risc. Aventura. Diferència. Sortida de normalitat. Excés i risc. Ho tenen tot. Regal segur. Arribada Porto Fa quilòmetres que he començat a veure indicacions que posen Porto. De fet, fa un parell de dies que vaig veure el primer rètol on posava Porto i una quantitat de quilòmetres en tres xifres que ara no recordo. M’havia dit que li faria una foto al primer rètol... però era tan lluny que les suposades ganes i la suposada il·lusió que m’hauria de fer em va semblar una boira estranya i llunyana, sense cap efecte i sense cap tensió. El dia després es va repetir. Un altre rètol. Segur que la distància era menor i segur que la il·lusió potser era una mica més eufòrica... però ni em vaig aturar ni tenia ganes... i pensava segurament en menjar o en agafar bé la ruta o en qualsevol altre cosa. Finalment ara fa una estona he vist el rètol gran PORTO. Sense cap quilòmetre associat. Relativament podia dir que havia arribat. I aquell rètol sí que podia ser un bon moment per aturar-se i fer la foto. Però no era un lloc especialment ni bonic ni interessant. Una carretera estreta. De doble direcció. Una vorera estreta. Molta gent amunt i avall. Cotxes i semàfors. Semàfors i cotxes. I al final ni ho valoro. Gairebé una hora, vint-i-quatre canvis de direccions, un camp de futbol envoltat per gent amb la samarreta de Brasil, més d’un centenar d’esglésies i tres llargues avingudes que ja pensava que eren la bona arribo al centre de Porto. De seguida trobo el hostel i quan sóc a punt de pujar-hi me n’adono que no he fet cap foto. I penso que ja m’està bé. Sovint les arribades són així. Esperant per arribar, amb ganes, planejades durant moltes de tempos però quan hi ets... et pot la gana. L’avorriment. La poca eufòria. El cansament. La desgana i la importància esdevé a poc a poc més relativa. I l’èxit, si en algun moment hi havia l’expectativa de l’èxit, s’esvaeix. Et trobes enmig de la boira i tot esdevé lentament relatiu, més petit, sense eufòria, sense màgia, sense èpica i ha arribat Porto. Sense fotos. Sense glòria. Sense res més que un darrer quilòmetre. I ja està. Punt. L’eufòria és, de vegades, això. Ruta - Donosti Decisió tornada Havia imaginat la ruta diverses vegades. Sense gaire deteniment, però el meu cap havia estat diverses vegades a Porto. Sovint arribava de manera èpica. Amb alguna part de la bici o del meu cos «tocada» per problemes mecànics o físics. Sovint la pluja hi havia estat present. D’altres l’entrada era tranquil·la i somrient emmarcada en una posta de sol sobre les esglésies i els campanars de Porto. Hi havia estat molts cops i des d’allà les opcions es disparaven amb més o menys possibilitats, amb més o menys criteri. Opcions de tornar desesperadament fins a casa. De refugiar-me i dormir durant hores a qualsevol llitera de la ciutat. De llençar la tovallola i trucar algú per plorar durant minuts i minuts. De somriure i cridar. Arribades de diversos tipus i opcions més o menys associades al tipus d’arribada. D’opcions n’hi ha, però la més probable era arribar i tornar relativament aviat. Segur que els dies m’haurien deixat tocat, segur que d’altres hauria valorat l’opció de tornar pedalant, de continuar i de no deixar el viatge. Segur que els quilòmetres m’haurien posat a lloc. Però el lloc és Porto. Avinguda Fernao de Magalhae I toca decidir. Així que decidim. I decidim arriscar una mica més. Provar si la fortuna continua somrient en quilòmetres i bon temps. Continua somrient en carreteres i conductors. Continua somrient i sumant. I continuem, però que tot sigui una mica més difós. Les etapes que no estiguin tan marcades. Les rutes que no siguin tan previsibles. El viatge que sigui una mica més sobre la marxa. Una mica més de risc. La veritat és que tampoc passen tantes coses. La veritat és que hauríem de provocar que passessin més coses. Tot i que tampoc vull que em passi res. Així que entre l’equilibri de voler que em passin coses i de que tot continui tan bé decideixo seguix. I la propera parada pot ser Tui, pot ser Valença, pot ser O Porriño, però sincerament m’agradaria que no fos cap d’aquestes i que tot tingui un toc més d’aventura. Ruta - Valladolid Decisió anada No sé com va començar tot plegat. I tampoc no sé que va ser primer si el viatge, les ganes de marxar, les vacances, la bicicleta, els quilòmetres... Tampoc no sé pas perquè Porto o com va ser la possibilitat de la tornada. De fet, tot està en aquell moment com de vigília quan les decisions no tenen consistència encara i tot és possible i imaginable i divertit i fàcil. De fet, no puc delimitar si va ser durant el novembre o més aviat durant les festes de Nadal. Però durant les festes de Nadal no pot ser perquè ja ho tenia més o menys definit i vaig demanar un regal i ja m'havia començat a enviar mail amb mi mateix amb la ruta (si més no fins a Porto) i ja es definia tot plegat. Per tant, no sé. Però habitualment tot a la vida acaba començant de manera involuntària, poc clara, poc definida i llavors tot acaba situant-se i es transforma en possible i un dia, encara que no t'ho creguis agafes un tren direcció Manresa amb un somriure estrany i un parell de bosses apidura i un gps amb rutes carregades i fred quan encara ni has començat a fer la ruta. Imagina tot el que vindrà. Per tant, millor posar-s'hi. I posar-s'hi. Espera. Abans demanaré un tallat. 9 Caraques. Carrer de les Piques, 17, 08241 Manresa. Pedalem? Per: Jordi Cortinas

Especial Marmotte 2017: Una crònica molt personal

Especial Marmotte 2017: Una crònica molt personal

Per: Estel·La Broto A l'últim sprint ho dono tot, superant el dolor del genoll dret. A per totes! Avanço a tothom i entro a meta radiant, escoltant -de fons- els ànims d'alguns companys que ja havien arribat. Just després que soni el xip i em facin baixar de la bici per entregar-me la gorra de finisher començo a plorar i riure desenfrenadament. No ho puc racionalitzar, l'emoció és tan intensa, tan forta... Llavors em calmo una mica, deixo la bici i començo a fer cua per a la pasta party. Apareixen alguns companys, ens abracem i torno a plorar. Mai m'havia sentit així! Una barreja de sentiments i sensacions s'arremolinen dins meu: satisfacció, alegria, orgull, ràbia, cansament, dolor, agraïment,plenitud, felicitat... Poc a poc em vaig calmant però mantinc el subidón de saber que he aconseguit
sobradament el que m'havia plantejati això fa que em senti radiant, com si tot fos
perfecte i la vida fos de color rosa. Sempre em passa el mateix quan faig una marxa! Després de donar-ho tot, en comptes de sentir-me buida em sento desbordant. Tant,que penso que no deu ser bo...El que m'agrada és que sempre sóc capaç de valorar l'esforç realitzat tot situant-lo dintre del que puc donar.
Què diferent és tot això de les sensacions del mateix dia pel matí, abans de la marxa. Sortim de casa a les 6:45h, la marxa comença a les 8h. Baixem de l'apartament en bici. La carretera és impressionant, estem al bell mig dels Alps, enmig d'un bosc frondós. El dia és fred i gris i tenim l'esperança que s'anirà aixecant mica en mica. Arribo pelada de fred a baix. Allà ens trobem ciclistes i més ciclistes, tots els carrers plens. Ja han sortit les dues primeres tongades, ara "només" faltem els que tenim el dorsal des del número 4001 fins al 7500. És una hora en la qual passen mil pensaments pel cap: podré acabar la marxa? Estic prou preparada? Hauria d'haver seguit la dieta que m'havien recomanat des del gener, perquè m'he esperat fins al juny? Em quedaré l'última! Estic súper cansada. Penso en veu alta i em dic "vull que arribi el final del dia per poder anar a dormir". Es podria resumir en que estic cagada de por. Mai he fet una bestiesa així i per tant no sé si ho podré aguantar. Segons l'entrenament que he seguit si que ho podré fer i el que em recomanen els
especialistes és que gaudeixi del camí i dosifiqui sense apretar. Faig un repàs mental de l'itinerari: una estona de pla per escalfar, Glandon (26km amb una pendent mitjana del 6,5%), una estona de pla, Telegraph (12km amb una pendent mitjana del 7%), Galibier (18km amb una pendent mitjana també del 7%), pla, i les postres, Alped'Huez (13km amb una pendent mitjana del 8% però en realitat amb rampes que no baixen del 9% -ales corbes es descansa :) Menjaré: abans de cada port, un gel i omplir el bidó petit amb sals; a dalt de cada port, una barreta i el que calgui (un tros de plàtan, alguns fruits secs). Abans dels dos últims ports també prendré glucosa.
A la sisena hora, una càpsula de cafeïna. Important, pararé a tots els avituallaments per treure'm les sabates i estirar totes les parts del cos. No passaré de determinades pulsacionsa les pujades que no superin el 8%. Ok, tot controlat. Un cop repassat, em tranquil·litzo i em dic: el més important, gaudeix!. Contempla el paisatge i estigues atenta a les persones amb qui et vas trobant.
I llavors comencem...i tot va sobre rodes. M'esperen deu hores de gaudir intensament del moment, d'estar atenta a què necessito, a com vaig, a no apretar per seguir ningú...I cada cop em vaig trobant millor. El primer port el faig molt tranquil·la. El segon i el tercer port els faig increïblement bé. No se'm fan durs i em trobo fantàstica. De fet, avanço a molta gent i penso "com pot ser?". Just abans de l'Alped'Huez em comença a fer mal el genoll dret. Intento no pensar-hi, però cada cop és més intens. De les 21 corbes que té el port (totes elles numerades) amb pendents que oscil·len entre el 9 i el 12% no n'hi ha ni una sola que la pugui fer fent força amb les dues cames.
La cama La cama esquerra és qui fa tota la força, i la dreta només acompanya per tal de fer completar el pedaleig. Al principi, només puc sentir ràbia i ganes de plorar. Començo a veure com tothom m'avança, el ritme és molt baix (5-6km/h). Però si anava tant bé! Com pot ser? Quina merda, aquest genoll! Descanso en un parell de corbes.
Mica en mica accepto la situació. No puc fer marxa enrere, no vull fer marxa enrere, vull acabar. He vingut fins aquí i penso acabar això. És el que hi ha. M'ha vingut així, em toca acceptar-ho i buscar la manera de sentir el mínim dolor possible. Ho vaig trobant i segueixo al meu ritme tranquil fins a dalt...I llavors ja es pot llegir el primer paràgraf!

Ruta de la Plata: 27 de Mayo al 4 de Junio 2016

Ruta de la Plata: 27 de Mayo al 4 de Junio 2016

Por: Enric Mas El haber podido participar en esta marcha, y acabarla, ha sido una buena experiencia. Motivos, un montón. Desde ser el decano biológico del grupo, a ser el que menos tiempo lleva en bici de carretera, menos de cuatro años, para hacer 850 kms, en 8 días seguidos. Nunca lo hice antes. Organizar esto se debe al entusiasmo y tiempo empleado de varios compañeros, Antonio Heredia, Tere Segovia y Juan Antº Rodriguez. El 26 de Mayo volamos a Sevilla con el mínimo equipaje, pues las 15 bicis y más bolsas, ya habían salido de BCN, el día anterior, con una super furgoneta hibrida, también funcionaba con gas, conducida por el incombustible Antonio Casas, Antonio Heredia de copiloto, y Matilde. En Sevilla y con tiempo espléndido, una comida en una terraza a orillas del Guadalquivir, viendo delante, la Torre del Oro y la Giralda, ajustó el ambiente, la cena ya fue por libre. Con acompañantes éramos 18. La primera etapa Sevilla – Monesterio, se calificó a priori de dificultad alta, por sus 1800 m. de desnivel, en unos 95 kms, hay que recordar que hablamos de “cicloturismo”, y no del grupo A. La salida de Sevilla, fue un festival de despistes y medias vueltas, hasta encontrar la ruta a seguir, aunque como visita de ciudad en bici, estuvo muy bien (viva el Garmin y el GPS). No a este nivel, pero esto se repetiría para salir de alguna ciudad grande. De Monesterio a Mérida, el segundo día, unos 110 kms básicamente llanos, acompañados en tramos de una lluvia. Cinco paramos en Almendralejo a reponer fuerzas. Por la tarde visita obligada al conjunto monumental con el anfiteatro y teatro romano, donde en verano se organizan buenos eventos. Fácil recorrido el tercer día a Cáceres. Ciudad patrimonio de la humanidad, declarado por la UNESCO, en 1986, es el tercer conjunto monumental de Europa. Antº Casas y Matilde se preocupaban de buscar el restaurante, reservarlo, etc. De ellos recibimos ánimos, cariño y apoyo, y como no, las reprimendas del Casas, cuando se precisaba, y se precisaba a veces…. En Cáceres apareció en la comida el presidente Luciano y señora, que en coche, irían siguiendo camino hasta Oviedo. Participó como ciclista invitado, Fernando, amigo personal de Quim Fontanals, que entre ellos, y algunos más, nos lo pusieron duro a algunos del dignísimo Grupo C, al cual me honro en pertenecer. A destacar también la otitis que persiguió a Antº Heredia durante toda la ruta, y que pese a ello no le hizo colgar la bici, cuando tenía buenos motivos. También tuvo unos tres pinchazos, solo superados por los cuatro de Antonio Peralta, aunque por motivos varios. La próxima etapa nos llevó a Plasencia, donde la anécdota más destacada, fue el lugar asignado para guardar las bicis, un auténtico “zulo”, dentro del propio Hotel, dada su dificultad de entrada y salida. El quinto día, era la etapa reina, Plasencia-Salamanca, unos 140 kms., y unos 1500 de desnivel. Los Garmins, de los que “tiraban”, dieron 6.45 h. de pedaleo efectivo, para otros, seguro que más.. En esta bonita ciudad, y sobre las 22.30 h., y en un bar recomendado por gente del lugar, un grupo de cinco, recibimos a una radiante Dolors Dot, recién llegada de BCN, vía Madrid, en tren. Compartimos un tapeo de escándalo. Que jamón.. Seguimos a Zamora, paseillo por la tarde. Hubo una mini alarma. Alguién observó la puerta del parking del Hotel totalmente abierta, y allí estaban 15 bicis, ninguna comprada en Decathlon. Empezaron a funcionar los móviles, y traslado de bicis a las habitaciones. Mención especial a Antº Heredia, que llegó a meter cinco en una habitación triple, gracias Antonio. Seguimos a León, poco desnivel, pero 140 kms., más. Se comían cosas buenas de la región, solo mencionaré los huevos estrellados con jamón, para más detalles, contactar con Paco Polo. Finalmente el octavo día llegamos a Oviedo, pero a unos 15 ó 20 kms, de la llegada, descargó un chaparrón, con truenos y granizo, que aparte de la empapada, produjo dos caídas, Fernando y Juan Antº, con obligado abandono del primero. Afortunadamente le confirmaron en Oviedo que la clavícula estaba bien, el resto magulladuras. Animo Fernando. El sábado 4 de Junio, era día libre, el tiempo era nublado, pero los más activos se escaparon hasta Gijón, unos 30 kms, unos se mojaron un poco y los que salieron más tarde, volvieron en tren, pues teníamos la comida de germanor y cloenda. Estupenda comida, compañía, ambiente y propuestas de futuras salidas de este tipo. Mi agradecimiento a todos, veteranos, cracks y masters varios, con los que conviví tan a gusto, aprendí de todos, me “regularon” subiendo a Pajares, gracias a quien el ya sabe. Dediqué las tardes a la fotografía, antigua afición importante, pues durante el día bastante trabajo tenía para seguir a tantos “cicloturistas”, aunque alguna hice. Nos vemos en la carretera.

Crònica sortida especial Garrotxa, 1 de juny 2019

Crònica sortida especial Garrotxa, 1 de juny 2019

Per: Raúl Torres El passat dia 1 de Juny va tenir lloc la sortida especial planificada pel mes de maig i que havia de tenir com a escenari la meravellosa comarca de la Garrotxa. El motiu pel qual es va celebrar ja entrat el mes de juny és els malsauguris meteorològics previstos per a la seva data oficial de celebració, el 25 de maig. Això va fer, si és impossible, que encara la il·lusió i les ganes de fer l'especial foren més grans, especialment per a un servidor que era la primera vegada que participava en una sortida d'aquest caire, cosaque recomano totalment. Bé doncs, així les coses, citats tots a la gasolinera de la carretera d'Olot a Les Preses ens van trobar 14 socis, que representaven casi tot l'espectre de grups del club, des de l'A fins el C. Una mostra més de la gran heterogeneïtat que governa el nostre club i que denota la seva grandesa. Les opcions eren variades: es podia fer una ruta curta de 100 km i 1200m de desnivell bé una llarga de 150 km i casi 3000m, amb opció a ser retallada a uns no menyspreables 135 km i 2200m. La majoria dels participants ens vam decantar per aquesta segona opció dintre de la ruta llarga, la qual cosa excloïa pujar Bracons al final de la jornada. El dia ens va rebre una mica fresc, ja que a les 8.00 h del matí teníem 16ºC, cosa que va fer que sorgís el primer debat: manguitos, tallavent, totes dues coses alhora o bé capde les dues... possiblement i com veurem més endavant, aquesta darrera opció podia ser la més encertada. Una vegada establert l'escenari de la sortida vam dirigir-nos cap a la població de Banyoles, des la qual i amb el seu majestuós llac com a espectador havíem d'encarar la primera (i per alguns principal) dificultat muntanyosa del dia. Efectivament, l'esperit de Mossèn Cinto Verdaguer ens esperava al cim de Mare de Déu de Mont, una mítica pujada de casi 19 km amb 900 m de desnivell positiu, amb uns 3 km finals que no baixen del 10% en cap moment. Si bé la pujada va ser dura, la recompensa va pagar molt la pena ja que vam poder esmorzar amb unes vistes impressionants de la comarca així com de les comarques colindants. S'ha de dir que el dia volia acompanyar-nos meteorològicament parlant, ja que si bé alguns dubtes es van plantejar en la sortida respecte la temperatura, aquesta va vorejar i per moments superar amb escreix els 30ºC. Una de les primeres anècdotes remarcables va ser que a la pujada l'Alejandro va agafar aigua a la font de Roca Pastora i suposem que la va assecar del tot, ja que a la baixada, quan els gruix dels graciencs vam aturar-nos a omplir bidons ja no en rajava, amb la consegüent cara de sorpresa de l'Alejandro que havia omplert en el mateix lloc feia una hora i mitja escassa. La baixada de Mare de Déu del Mont va ser marca de la casa Solanas. Un sterrato ens esperava amb corbes pronunciades de 180º amb una grava molt particular que va generar certes preocupacions en alguns membres. Cal destacar el neguit de la Montse, que a diferència de la resta de participants, no estava gens preocupada pels desnivells positius, sinó per com serien les baixades (ja voldria jo tenir aquestespreocupacions...!). 34 Els quilòmetres passaven i les cames començaven a fer figa, el grup s'anava trencant i la necessitat d'aigua era patent, amb temperatures que puntualment superaven els 35º. Aquest fet ens va oferir la possibilitat de fer una incursió per la vil·la de Besalú per agafar aigua i de passada gaudir dels seus espectaculars monuments (i no ens referim només als arquitectònics, ja m'enteneu...). En aquest moment ja començava a aclarir-se el final de la jornada ciclista: tres valents membres de l'A es van avançar per tal d'afegir Bracons a la llista de trofeus del dia, mentre que la resta ens vam conformar amb arribar al punt de sortida, amb una micamés de pena que glòria ja que portàvem moltes hores pedalant, bastant distància i un desnivell notable acumulat a les cames. Finalment, dos anècdotes més que cal fer constar: per una banda els valents de l'A, que de tornada es van despistar i van acabar perduts a Olot, amb el resultat d'haver fet un total de 165km (15 més dels previstos). L'altra anècdota és que quan ens vam acomodar en un bar per fer uns entrepans recuperadors i alguna cosa a beure (eren ja quarts de 5 de la tarda), vam tenir la gran satisfacció que ens van posar el final d'etapa del Giro d'Itàlia (una de les etapes més importants d'enguany)... fins que a falta d'1,5km per a la seva finalització, un parroquià que superaria els 80 anys d'edat va decidir canviar de canal per posar MelodiaFM!! No tenim res en contra d'aquesta emissora, però no sembla el més raonable quan 10 integrants d'un club ciclista estan veient el final de l'etapa reina d'una de les tres grans voltes per etapes i en resta 1,5 km. Davant del neguit que ens va ocasionar, l'home va intentar solucionar el problema posant de nou Eurosport, però no ho va aconseguir fins que van passar 5 minuts de l'arribada dels principals corredors... total que el final d'etapa el vam haver de veure des d'una pantalla de mòbil! Bé, aquesta ha estat la crònica, més social que esportiva, d'una sortida especial queen el meu cas ho va ser més que mai en ser la primera. Des d'aquí vull agrair l'esforç de tots aquells que la van fer possible tot esperant que sigui la primera de moltes.

Nuestros lugares míticos: Montserrat

Nuestros lugares míticos: Montserrat

Por: Radboud Bruinsma Algunos dirán que el lugar más mítico en nuestra región, es Montserrat. Eso lo de nuestros lugares míticos no es una ciencia ni una competición. No hace falta hacer una clasificación de 'lo mas mítico!'. Pero cierto, Montserrat da mucha ilusión a todos. Un lugar religioso, pero hasta a los no o menos religiosos, Montserrat impresiona. Se ve de lejos, por su forma particular, su morfología, sus rocas cortadas (por el Ser supremo??), el monte aserrado, Montserrat. Una de mis salidas preferidas pasa al norte de Terrassa por Rellinars, ahí hay unas curvas con una vista fantástica sobre las rocas de Montserrat. Del otro lado, pasando por Els Hostalets de Pierola a Esparraguera, también es impresionante. Historia La leyenda (ver después) habla del año 880 como el del descubrimiento de la imagen de la Virgen. Allí empezó el culto a La Moreneta. Por eso, en 1980 se celebraron los mil años de Montserrat. El monasterio mismo empezó en 1011, más o menos, fundado por un monje de Ripoll. Luego más y más monjes se instalaron. Un mínimum de 12 monjes es requerido para que se considere una abadía. Eso fue en el siglo XII. Luego, en 1410, el monasterio pasó a ser independiente del monasterio de Ripoll. Más tarde se amplió el lugar, con una iglesia románica, un claustro, con patio, gótico, una basílica, el refectorio, la biblioteca, el museo. Hasta el día de hoy se han seguido ampliando las instalaciones, y residen entre 80-90 monjes. En la historia más reciente se podría hablar de esos alemanes (siempre ellos), la guerra civil (siempre eso), pero también de los avistamientos regulares de ovni, por ejemplo el caso de Manises. Fue en 1979, cuando un avión comercial tuvo que aterrizar de emergencia en el aeropuerto 'Manises' de Valencia, Hasta el circuito de Montmelo vemos a la leyenda. En la colina situada a la derecha de la curva 7, se encuentra La Moreneta, una antigua masía que ya existía antes de que se construyese el circuito y que actualmente acoge sus oficinas. Los ciclistas que entrenan los martes y jueves ahí en el circuito llaman a ese subida (la segunda de 3) misma La Moreneta. La Leyenda de la Moreneta. Fue en el año 880, unos pastores que habitaban ahí vieron una extraña luz en el cielo que descendía y desaparecía en el monte. Junto a la luz se escuchaba una melodía. Muchos sábados esos hechos se repitieron. Buscando el lugar donde cesaba la luz, encontraron la Santa Cueva en la que se hallaba la imagen de la Moreneta. Intentaron llevarse la imagen, para trasladarla a Manresa, pero era tan pesada que no pudieron. Entonces decidieron que la Virgen deseaba quedarse allí, y construyeron una capilla. Hasta el día de hoy se puede ver esa luz, los sábados por supuesto. Nosotros sabemos que la luz viene cuando el club de Gràcia sube a Montserrat. Viene de los demarrajes ilustres de Piernas, de las llantas brillantes de Ramiro, pasando por las curvas con elegancia. La luz viene de la cámara de Vicens, viene de la reflexión del sol en el alumunium del bocadillo de Solanas. Ciclismo. Entonces mucho interés tiene esa montaña extraña, y uno de esos es el interés de ciclistas porque vamos, si se puede subir a un lugar en bicicleta, ahí subimos. Además cuando los paisajes valen la pena como es el caso en Montserrat, cuando hay varias posibilidades de variar su salida, volvemos con mucho gusto. Una vez al año, en noviembre, la Federación catalana organiza la Diada Montserratina. Los ciclistas suben a Montserrat para dar las gracias a la Madre de Dios para los hechos de la temporada. Es interesante por el ambiente, y porque paran la carretera para el tráfico. Los que llegan arriba a tiempo (antes que se acaben..) tendrán un pin. La Volta Catalunya pasó varias veces por Montserrat. En 1958 pasaron en la última etapa Berga - Montjuic. En 1995 ganó Laurent Jalabert, llegada arriba. En 2012 subieron y giraban para bajar a Manresa. Levi Leipheimer dejó, en ese etapa, la mejor marca en Strava: 17:31 minutos. Para comparar, los mejores del club en Strava han dejado 23:36 (Javi), 23:46 (Sebastián Grinstein), 23:47 (Sergio Arias). Y mira, la Vuelta España pasará este año, el 31 de agosto, en la etapa de Valls a Igualada. El 31 de agosto es un sábado, el pelotón estará iluminado por las luces de la Virgen…

Nuestros lugares míticos: Mura

Nuestros lugares míticos: Mura

Por: Radboud BruinsmaPor: Radboud Bruinsma El segundo de la serie 'lugares míticos' es el pueblo Escondido entre los Mura.
muros, las rocas y los bosques del parque Sant Llorenç del Munt i l'Obac, se
encuentra este pueblo emblemático. Para nosotros la manera mas habitual para
visitar Mura es pasando por Matadepera y el . Es una subida Coll d'Estenalles
agradable, sin rampas duras, con vistas ya interesantes. No obstante es después del coll que el paisaje empieza a ser espectacular! Se entra en un valle de vertientes muy escarpadas, de origen cárstico (un proceso químico, con CO2 y agua). Luego el paisaje se abre, y se puede ver a lo lejos hasta Navarcles, me parece. Fantástico Y poco después bajamos por la izquierda al pueblo de Mura. Tres entradas he probado al pueblo. La primera es la más evidente. La segunda siguiendo la carretera principal hasta el parking más abajo. La última vez que fui, giré mucho antes, a la izquierda, una carretera pequeña, bajando muy fuerte, para llegar a la parte baja del pueblo. Ahí se notan más aspectos del pueblo, más casas, restaurantes pequeños, y callecitas demasiado duras para subir en bici…. …. La única carretera pasando por Mura continua rumbo a Roquefort y Manresa. Historia: Las primeras noticias de Mura son del año 978. Las actividades principales eran la agricultura, la producción de carbón vegetal y el cultivo de la uva. Las uvas se guardaban en cilindros de piedra, que se llaman tinas. Aún quedan más de 100 tinas repartidas entre los pueblos de Mura, Talamanca y Roquefort. Parece que Bodegas Abadal recientemente ha intentado comercializar un vino usando una de esas tinas. Lamentablemente su modesto escritor aún no ha podido probarlo. Más tarde había una fábrica de textil en Mura. Cuando en 1964 ese cerró, el pueblo se vació y las casas fueron consideradas más como segundas residencias. Ciclismo Noticias ciclistas en Mura. La más reciente quizás, en 2017, fue la muerte de un ciclista por golpe de calor, cerca de Mura…. Más alegre es saber que la Ruta Lepertel (la brevette de 200km organizada por nuestro club) pasó algunos años por Mura. En la ruta Lepertel los corredores venian de Manresa y Roquefort, y continuaban por el Coll d'Estenalles. Hay una marcha cicloturista, la Volta Estenalles, el 14 de octubre 2018, pero va de Estenalles a Talamanca sin pasar por Mura. En Strava hay un segmento Escalada de Mura, saliendo de Mura y hasta el Coll de Estenalles, 9.4 km subiendo 381 metros (4%). No menos de 74 personas parte del club de Gracià en Strava han marcado un tiempo aquí. El más rápido unos 25 minutos, el más lento unos 57. A notar que no todos los socios usan Strava y no todos intentan marcar un buen tiempo. Pero, más importante, creo que todos logramos disfrutar este lugar mítico.

Les Dolomites 2009: viure-ho per creure-ho!

Les Dolomites 2009: viure-ho per creure-ho!

Aquest estiu passat sis companys del club hem anat a lluir els colors del Gràcia per les Dolomites i ha estat una vivència inoblidable en tots els sentits. Van ser set dies de ciclisme en els quals vam pujar i baixar molts ports, vam gaudir i vam patir, vam passar fred i calor, dolor i alegries. Tot plegat ens va ajudar a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i alhora ens va servir per saber més coses dels uns i dels altres; i és que la convivència d’aquells jorns ha generat uns forts lligams d’amistat que s’estenen, ara sí, més enllà del ciclisme!

Dit això, també he de comentar que a l’hora de redactar la crònica de l’estada tinc el problema d’haver fet gairebé totes les sortides pel meu compte: m’anava trobant els companys per davant o per darrere però vaig rodar pocs quilòmetres amb ells i, per tant, em costa deixar constància aquí de les seves sensacions. No obstant això, sí que us puc explicar els meus records, ja que ara, quan els dies són més curts i el fred comença a treure el cap, tot sovint em trobo enyorant aquells dies.

L’experiència d’anar amb bici sola per aquelles carreteres, només amb l’ajut del mapa, va ser única. Era un ciclisme sense presses, contemplatiu, sense horaris, en què menjava quan tenia gana i m’aturava quan i on volia; d’aquesta manera, vaig perdre el compte dels quilòmetres de les pujades, dels tornanti que feia, dels ports als quals m’enfilava i dels paisatges que, una vegada i una altra, em deixaven bocabadada! I quins són els millors records? Potser el del primer dia i el del meu primer port dolomític, el Pordoi, per la novetat de l’impacte emocional que em van produir la bellesa de les muntanyes i la duresa del terreny. O potser el del segon dia, quan les Dolomites ens van mostrar la seva vessant més ferotge, amb pluja, llamps i trons pujant el Forcella Staulanza, i més aigua i fred a la baixada. També recordo la meva estupefacció davant les rampes inicials del Tre Cime, l’extrema lentitud amb què pujava i les cares incrèdules però alegres que van fer els companys en veure que havia derrotat el monstre; això va ser un gran premi per a mi. O potser, un bon moment va ser poder gaudir de l’ambient de ciclisme multicultural, relaxat i divertit, que es respirava al refugi de dalt del Falzarego, on literalment hom feia l’agost venent menjar i begudes. Amb tot, mereix un punt i a part l’instant de la primera visió dels darrers famosos tornanti de l’Stelvio i la carretera recargolant-se a la paret de roca que havia d’escalar. I finalment, com si el temps hagués sabut que era el nostre últim dia, una boira baixa, humida i trista va aparèixer dalt del Gavia com un melangiós acomiadament. Però no tot va ser ciclisme; de fet, hi va haver molts moments divertits amb els companys. Al vespre, els sopars eren distesos i parlàvem de les impressions del dia mentre menjàvem de tot i en quantitat, molta quantitat, davant l’atordiment de més d’un cambrer. En acabar de «matar el cuc», sempre sortia la mateixa pregunta: i demà, què toca? Aleshores, el Joan, impassible, feia el desplegament pertinent de mapes i el LLuch, com a bon coneixedor de la zona, explicava els ports; mentrestant, la resta escoltàvem i comparàvem ports i desnivells.

El menjar a Itàlia és una qüestió important i, així, vam tastar innumerables especialitats de pizzes, pastes, paninis i risotos. El Vicens es va descobrir com un autèntic expert en tiramisú i la resta no perdonàvem mai el dolce per rematar els sopars. Igualment, es va establir com a norma fer una cervesa després de sopar a qualsevol dels «molt animats» bars d’Alleghe, la nostra primera seu; i també, el darrer jorn vam celebrar el comiat de les nostres aventures amb un limoncello a la ciutat vella de Bormio. A la tarda, si hi havia temps, anàvem a fer turisme. Un dia vam anar fins a Canazei a la recerca d’un cencerro (capritxos del capità) i vam aprofitar per quedar-nos-hi a sopar. Un altre dia, els companys em van portar a caminar per un lloc espectacular: una gorja enclotada a les roques, per on ells havien passat amb bici al matí camí de la Marmolada, que jo no havia vist. Les altres tardes les vam dedicar a fer passejos pels volts del llac d’Alleghe o pel cas antic de Bormio, que ben bé mereixien un visita acurada. El jorn que vam fer Tre Cime i a la tarda Plan de Corones va coincidir amb una festa de la cervesa al peu d’aquest últim port, al poble de Valdaoro di Mezo, i ens hi vam quedar. Érem prop de la frontera amb Àustria i el sopar va ser a l’estil alemany, amb taules al bell mig de la plaça del poble i amb música en viu de fons. Mereix una menció especial l’ascensió a Plan de Corones, que jo vaig optar per fer-la, molt sàviament, en cotxe de recolzament. La primera part era un port normal però els quilòmetres finals eren un camí de terra que s’enfilava per una pista blava d’esquí! Res no va fer desistir els companys i entre derrapades i alguna que altra caminada, van aconseguir arribar a dalt. Ja ho dic jo que el Gràcia, amb bici, té pocs aturadors.

Tot i que vam passar tota una setmana a l’alta muntanya dolomítica, vam tenir molt bon temps. Només ens va ploure dos dies i la pluja no ens va fer renunciar a sortir amb bici; ben al contrari, ens va don