Per: Estel·La Broto
A l'últim sprint ho dono tot, superant el dolor del genoll dret. A per totes! Avanço a tothom i entro a meta radiant, escoltant -de fons- els ànims d'alguns companys que ja havien arribat. Just després que soni el xip i em facin baixar de la bici per entregar-me la gorra de finisher començo a plorar i riure desenfrenadament. No ho puc racionalitzar, l'emoció és tan intensa, tan forta... Llavors em calmo una mica, deixo la bici i començo a fer cua per a la pasta party. Apareixen alguns companys, ens abracem i torno a plorar. Mai m'havia sentit així! Una barreja de sentiments i sensacions s'arremolinen dins meu: satisfacció, alegria, orgull, ràbia, cansament, dolor, agraïment,plenitud, felicitat...
Poc a poc em vaig calmant però mantinc el subidón de saber que he aconseguit sobradament el que m'havia plantejati això fa que em senti radiant, com si tot fos perfecte i la vida fos de color rosa. Sempre em passa el mateix quan faig una marxa!
Després de donar-ho tot, en comptes de sentir-me buida em sento desbordant. Tant,que penso que no deu ser bo...El que m'agrada és que sempre sóc capaç de valorar l'esforç realitzat tot situant-lo dintre del que puc donar. Què diferent és tot això de les sensacions del mateix dia pel matí, abans de la marxa.
Sortim de casa a les 6:45h, la marxa comença a les 8h. Baixem de l'apartament en bici. La carretera és impressionant, estem al bell mig dels Alps, enmig d'un bosc frondós. El dia és fred i gris i tenim l'esperança que s'anirà aixecant mica en mica. Arribo pelada de fred a baix. Allà ens trobem ciclistes i més ciclistes, tots els carrers plens. Ja han sortit les dues primeres tongades, ara "només" faltem els que tenim el dorsal des del número 4001 fins al 7500.
És una hora en la qual passen mil pensaments pel cap: podré acabar la marxa? Estic prou preparada? Hauria d'haver seguit la dieta que m'havien recomanat des del gener, perquè m'he esperat fins al juny? Em quedaré l'última! Estic súper cansada. Penso en veu alta i em dic "vull que arribi el final del dia per poder anar a dormir". Es podria resumir en que estic cagada de por. Mai he fet una bestiesa així i per tant no sé si ho podré aguantar.
Segons l'entrenament que he seguit si que ho podré fer i el que em recomanen els especialistes és que gaudeixi del camí i dosifiqui sense apretar. Faig un repàs mental de l'itinerari: una estona de pla per escalfar, Glandon (26km amb una pendent mitjana del 6,5%), una estona de pla, Telegraph (12km amb una pendent mitjana del 7%), Galibier (18km amb una pendent mitjana també del 7%), pla, i les postres, Alped'Huez (13km amb una pendent mitjana del 8% però en realitat amb rampes que no baixen del 9% -ales corbes es descansa :)
Menjaré: abans de cada port, un gel i omplir el bidó petit amb sals; a dalt de cada port, una barreta i el que calgui (un tros de plàtan, alguns fruits secs). Abans dels dos últims ports també prendré glucosa. A la sisena hora, una càpsula de cafeïna. Important, pararé a tots els avituallaments per treure'm les sabates i estirar totes les parts del cos. No passaré de determinades pulsacionsa les pujades que no superin el 8%. Ok, tot controlat. Un cop repassat, em tranquil·litzo i em dic: el més important, gaudeix!. Contempla el paisatge i estigues atenta a les persones amb qui et vas trobant. I llavors comencem...i tot va sobre rodes. M'esperen deu hores de gaudir intensament del moment, d'estar atenta a què necessito, a com vaig, a no apretar per seguir ningú...I cada cop em vaig trobant millor. El primer port el faig molt tranquil·la. El segon i el tercer port els faig increïblement bé. No se'm fan durs i em trobo fantàstica. De fet, avanço a molta gent i penso "com pot ser?". Just abans de l'Alped'Huez em comença a fer mal el genoll dret. Intento no pensar-hi, però cada cop és més intens. De les 21 corbes que té el port (totes elles numerades) amb pendents que oscil·len entre el 9 i el 12% no n'hi ha ni una sola que la pugui fer fent força amb les dues cames. La cama La cama esquerra és qui fa tota la força, i la dreta només acompanya per tal de fer completar el pedaleig. Al principi, només puc sentir ràbia i ganes de plorar. Començo a veure com tothom m'avança, el ritme és molt baix (5-6km/h). Però si anava tant bé! Com pot ser? Quina merda, aquest genoll! Descanso en un parell de corbes. Mica en mica accepto la situació. No puc fer marxa enrere, no vull fer marxa enrere, vull acabar. He vingut fins aquí i penso acabar això. És el que hi ha. M'ha vingut així, em toca acceptar-ho i buscar la manera de sentir el mínim dolor possible. Ho vaig trobant i segueixo al meu ritme tranquil fins a dalt...I llavors ja es pot llegir el primer paràgraf!