Fotografies: Ariadna Cotén Text: Eduard Bernadich
La crònica comença amb agraïments: a l’Antonio Toribio per cedir una bici al Bassols; al Diego d’Orbea, per les “capses”, a l’Antonio ( parent del Bassols ) que ens porta les màquines a l’aeroport la diada de la castanyada i a l’Ernest, per la seva inestimable col·laboració com a mecànic. L’objectiu del viatge és pedalar i fer turisme per Etiòpia, un país mític de l’Àfrica Oriental.
Aquest cop som poquets graciencs, però molt motivats: l’Ariadna, en Juanmi Bassols i jo mateix. Fem escala al Caire i compartim uns quants panellets amb el Josep, un ciclista solitari que vol recórrer Zimbabwe. Amb lleganyes als ulls agafem el vol de mitjanit cap a Addis Ababa, i hi arribem a la matinada.
Ens hostatgem a l’hotel recomanat per la “Lonely Planet”, però ens trobem amb una bírria d’habitació (en Juanmi vol marxar). Dormim unes quantes horetes i més tard fem una volta per Addis. És la típica ciutat africana, és a dir, lletja com un pecat, amb gratacels, cabanyes, turons amb carrers absurds i molta brutícia. El més destacable és la catedral (un lloc de pau enmig la marabunta) i el Museu Nacional, amb l’esquelet de l’australopitecus Lucy.
L’endemà ens llevem aviat i pedalem pels carrers de la capital fins a l’estació d’autobusos. L’escena és dantesca: centenes d’autocars petits i grans intentant sortir de l’estació alhora. Pactem preu “de blanc” amb el xofer i el bus enfila cap al “Tarmaber Pass”, un coll de 3250 m a partir del qual iniciem la bicicletada.
En arribar, muntem les bicis i ens deixem caure fins a la cota 1200... és una regió musulmana on tot és més sec però verdet, ja que tot just comença l’època seca. A la carretera es veuen camells, rucs, ramats de cabres i vaques i un munt de gent; això sí, cotxes, només els de d’ajuda humanitària.
Ens convertim en “farengi” (forasters) i els nens surten de sota les pedres cridant: farengi, “you, you”, “give me money”, “pen” o l’absurd “where are you going” (fins i tot un nano li diu a l’Ariadna “ I love you so much”). Des d’ara saludarem a mansalva amb el mot “Salam”.
L’etapa és “només” d’uns 105 Km, però la calda i uns quants repetxons fan que el Joan i jo arribem justets a un bar, on ens recuperem amb Coca-cola i Mirinda (i de pas ens informen de la victòria del Barça sobre l’Espanyol). Unes poques milles, sempre en bon asfalt, i arribem a l’hotel d’Ataya. El lloc és infecte i al llit de l’Ariadna s´hi fa un forat de mig metre!
La nova jornada comença d’hora, però això no ens estalvia una calor de pebrots. Per la carretera no deixem de saludar a tort i dret i, com que de fet som els únics blancs, ens miren com si fóssim alienígenes. Si parem a fer un cafè (boníssims!) ve mig poble a veure’ns i fer conversa.
El tram en bici acaba a la vila i coll de Combolcha (1850 m) després d’uns 115 Km. Allà agafem un bus a Dessie i un altre a Woldiya on descansarem en una magnífica habitació. Dormim com a soques tot esperant l’etapa reina.
La nova etapa té un objectiu clar: pujar un coll de 3550 m que ni tant sols té nom! Des de Woldiya (uns 1800 m) pugem i pugem per rampes de nassos fins que el Bassols se n’atipa i puja el bus (quedem al primer poble després del cim).
L’Ariadna i jo aconseguim arribar a dalt a pas de tortuga (en total uns 65 Km). Mentrestant, en Juanmi ha estat “adoptat” per una família etíop que el tracta a cos de rei; i bus que passa, bus que l’informa de la situació exacta del dos farengis ciclistes. Agafem al vol un minibus turístic, ens retrobem amb el Juanmi que s’acomiada emotivament de la seva “nova família” i marxem de pet cap a Lalibela. Sopem com a caníbals al restaurant de la “Mamma” (els dinars ciclístics eren poc més que galetes i pa etíop).
Lalibela (2900 m) és un lloc impressionant: té una dotzena d’esglésies cristianes etiòpiques monolítiques – o sigui excavades en roca – úniques al món. L’alçada dels temples arriba a 30 m, i tot picat amb martell i cisell! Les pintures kitsch que contenen són sensacionals, amb motius bíblics i escenes de St. Jordi matant el drac (canviant de tema, la cervesa St. Georges molt bona). L’església de Bete Gyorgis, excavada en creus concèntriques ens posa la pell de gallina i molt més. Dos detalls curiosos: el primer és que per visitar els temples cal portar guia i senyora de les sabates (cal entrar a les esglésies descalç i una dona ordena i vigila el calçat); el segon ja és al·lucinogen: a l´hostal de Woldiya deixem roba tirada per terra per donar i ens truquen per telèfon a diferents hotels fins localitzar-nos i dir-nos que ens l’ hem oblidat!
Un dia més i el mateix guia i minibús que portem des del “gran coll” ens transporta cap a Bahir Dar. Durant el trajecte parem a veure una celebració cristiana en què els feligresos aplaudeixen fervorosament el mossèn.
Bahir Dar és una ciutat bonica (pels estàndards africans), emplaçada a la riba del gran Llac Tana. L´hotel que ens recomana el guia té unes bones habitacions i fins i tot piscina (de més de 35 m de llargada) amb un color sospitós. De nit sopem en un restaurant “guai” (però molt barat, com tots) al costat del llac. Demanem i ens bevem un vi negre etíop que ens recorda el d’Armènia (una merdúfia, vaja). A l´hotel fem uns nous amiguets: uns quants escarabats recorren el terra i llits de l’habitació.
Un altre dia més i amb la sortida del sol esmorzem per fer la darrera etapa en bici fins a les cataractes de Nil Blau. Seran uns 70 km planers i aparentment senzills de fer... fals com un Judes! La pista té un munt de pedrots i quan passa un camió quedes de pols fins a les orelles.
Les cascades són magnífiques tot i la presència d’una presa al costat i que ja no estem a l’època plujosa. És l’únic lloc on trobem “molts” turistes (no arriben ni a 90 persones). La tornada en bici a Bahir Dar es complica: còdols, calor i pols. L’Ariadna pedala per l’extrema dreta de la pista i acaba de morros per terra (per sort tan sols amb uns pocs blaus a les mans i contusió feble en un genoll). Malgrat tot, estem molt contents, la gent ha sigut sempre molt amable i ningú no ens ha tirat pedres: se’ns deia que a moltes carreteres els nois llençaven rocs als ciclistes.
Al vespre lliurem les nostres bicicletes a una ONG que cuida orfes, nanos que vivien al carrer, noies que havien estat prostitutes...el director ens fa molt bona sensació.
Alliberats de les bicis (quin descans!), l’endemà anem a Gondar, un altre lloc increïble, amb l’Església fortificada d’ Inda Selasie que té un interior que ben bé podríem anomenar la capella Sixtina de l’art etíop i uns castells palaus al·lucinants. Ens porten a dinar a un lloc que té un bon bufet i unes cambreres molt bufones.
Ja de tornada a Bahir Dar, en Bassols passa la nit del lloro amb diverses vomitades que el deixen trencat. Al matí següent es queda a l’hotel ben pansit mentre l’Ariadna i jo fem una volta en barca pel Llac Tana i les seves illes amb monestirs. Paguem també uns diners pel Joan, ja que segons el barquer havíem reservat per a tres i un ha estat “desqualificat”. El grup turístic de la barca és molt heterogeni (etíops de casa bona, un argentí i una finesa amb cara d’esquimal). Visitem un parell de monestirs (i res més perquè demanen massa calerons).
A la tarda i amb en Juanmi mig groc agafem un vol intern cap a Addis, la qual cosa ens “salva” d’un viatge en autocar de, com a mínim, dotze hores. És un avió d’hèlix i el pilot abans de sortir, s’entreté girant-les ( ui, ui, ui! ). El vol és molt tranquil i ja a la capital, amb en Bassols una mica més recuperat, només ens queden un parell de vols a Barcelona on arribarem al migdia del 10 de novembre amb cansament, però molt feliços d’haver fet un gran viatge.
Per acabar, voldria comentar que tot i la misèria imperant i que molta gent viu amb tan sols 2 € al mes, hem vist un poble digne, molt rialler i simpàtic, forjat en uns paisatges i uns mites formidables (i el que no hem vist: Axum, el relleu de “far west” del Tigray, les muntanyes Simien, el desert Afar, les tribus del sud...) i on les collites, les pluges i la pau dels darrers anys han evitat la fam. Si de veritat voleu ajudar Etiòpia, visiteu-la, no us en penedireu.
Us volem fer cinc cèntim de la ONG a la que varem donar les bicicletas a Etiopia, ja que ens van demanar que féssim la màxima difusió de les seves activitats i perquè ens van semblar molt seriosos, implicats i compromesos.
HA-Orphan children save & teaching organization (HA-OCST) és una organització etíop fundada el 2002 per Alehubel Alemaw Bizuneh, i es troba a la ciutat de Barhir Dar, dins la regió de Amhara. L’ONG treballa amb orfes i nens vulnerables proporcionant-los material educatiu, menjar i roba, allotjament i cura i suport psico-social i legal. També treballa amb dones joves prostitutes oferint ajuda mèdica i prevenció de malalties sexuals, donant-los allotjament, educació especialitzada i capacitant-les en noves professions.
Actualment l’organització compta amb 37 voluntaris etíops i d’arreu del mon i rep donacions d’habitants de la regió en forma de roba, aliments, materials de construcció, etc. i te acords amb els restaurants de la ciutat per rebre menjar. Les seves principals necessitats són econòmiques ja que han de pagar el lloguer i el manteniment dels pisos on viuen els nois i joves, els quals resulten fonamentals perquè puguin iniciar una nova vida amb un futur fora dels carrers.
Ara que arriben aquestes dates de Nadal on tots intentem ajudar-nos una mica més els uns als altres, us animem a que recolzeu a aquests valents que volen donar un futur dins la seva ciutat i al seu país als més desafavorits. Penseu que amb una petita aportació ja es pot fer molta feina a Etiòpia i en aquest cas l’ajut és directe i sense cap intermediari. Trobareu tota la informació a http://www.haocst.org.et/ i el compte per enviar ajuts és Commercial Bank of Ethiopia, Donarber Branch, Bahir Dar, Ethiopia, compte num.730c01000024.
Gràcies i salut!
Edu, Juanmi i Ariadna