Per: Jordi Cortinas
Recordar que el viatge és fàcil.
L’important és tenir un pla global. Una idea general del que es vol fer. És a dir, cal definir el perquè del viatge i on es vol arribar.
El perquè sempre és difícil. Per plaer. Per descobrir. Per conèixer. Per ser. Per oci. Per entrenar.
I després cal saber on es vol anar. I aquest ON ES VOL ANAR pot ser només per definir un primer objectiu com a primera meta i després tenir un parell d’alternatives per tornar; per escurçar-la i... evidentment... un súperpla brillant que seria la repera que sortís i que has de guardar íntimament com si fos un somni.
Aquests dos eixos són claus per després no errar amb les sensacions i no anar qüestionant la filosofia durant la ruta.
Una altra cosa és tenir la capacitat per modificar. Per alterar la ruta. Per adaptar la filosofia per les condicions físiques o climàtiques; però saber aquests dos eixos fan que les altres coses siguin només elements de rutina.
Cal tenir un asterisc IMPORTANT sobre el present del viatge. Aquest present és la carretera que agafes. El lloc on dorms o el lloc on pares a menjar. Aquests són els PRESENTS. Que són molt importants; però que porten a situacions solucionables. Si no sopes pasta; pots sopar pintxos. Si no arribes a una ciutat; n’arribaràs a una altra. Si no vas per una carretera més curta; la carretera serà més llarga. Aquests PRESENTS fan molta por abans de sortir i cal recordar que són solucionables; tot i que omplen d’inseguretats i dubtes i preguntes... però un cop recuperes la «rutina» de viatjar o aprèns a fer la teva rutina de viatjar o la defineixes (sempre l’acabes fent encara que sigui el primer dels viatges que fas d’aquesta manera) cal recordar que tot s’acaba solucionant. TOT!
En aquest viatge el meu present en format ruta gps preestablerta es trenca el primer dia. EL PRIMER. Justament al quilòmetre quaranta quan em trobo EL PRIMER dia enmig d’un camí de muntanya, amb una bici de carretera, totalment de carretera, i amb el GPS marcant DESVÍO DE TRAYECTO i tenint la sensació que, aquest cop, la màquina té raó i estic DESVÍO DE TRAYECTO.
Ruta - Toro
ACLARIMENTS
Això són notes d’un viatge de Barcelona a Porto i després del caprici de tornada de Porto a Donosti els mesos de març / abril del 2019. L’anada va ser per l’interior. Valladolid, Burgos i d’altres. La tornada més pel nord. Logroño. Santander.
No tenia gaires coses definides. El més clar que volia arribar a Porto; però ni etapes, ni llocs on dormir ni, exactament, com tornar. Tenia molts dies per endavant i ja aniria fent. Quan vaig arribar vaig tenir la necessitat d’escriure sobre coses que m’havien passat o que no m’havien passat, però no en format clàssic de dies i rutines... el resultat va ser això... i ara el comparteixo.
MOMENTS I PRESENTS
Les fotos que no he fet
Etapa Pamplona · Logronyo. Vaig pedalant. Carretera de rectes llargues i un cel blau. Un paisatge gris. Sense detalls. Sense verds. Pocs colors.
Els quilòmetres van passant. Les línies discontínues passen. Contínuament. Amb una mica de ritme. Els genolls van. Amunt i avall. Respiro. Pamplona comença a quedar lluny i les formes desconegudes de Logroño comencen a intuir-se. Petites. Però apropant-se. El dia, com el paisatge, també gris va passant. Recordo que és diumenge. Que Manresa comença a quedar lluny i les formes conegudes de Porto comencen a semi·intuir-se i es va apropant. Un glop d’aigua. Una línia discontínua més.
Les rutines comencen a establir-se i a tenir-les controlades sense que hagi de fer una llista per saber què he de fer o de si ja ho he fet o de si he de moure-ho tot o puc més o menys oblidar alguna rutina i avançar línia discontínua a línia discontínua.
I tinc imatges que se’m passen pel cap. Imatges que no he fet i dubto de si al no fer-les, però haver-les vistes, les podré recuperar en algun moment quan les necessiti. La pendent d’una baixada. L’arbre retorçat sortint de Coll de N’Argó, el nen a la bici que em mira mentre pedalem en paral·lel, els núvols estàtics de Magritte... i mentre pedalo i repasso imatges que perdré. Una indicació. Pamplona 35. Logroño 55. I penso que seria interessant trobar la senya de Pamplona 45. Logroño 45. Com a metàfora de meitat. De com de lluny pot quedar un lloc i com d’aprop, sembla ser l’altre. Com a metàfora del viatge i de com sovint em trobo en meitat, a la meitat, des de la meitat... i dubto de si recular o de si tirar endavant. La línia discontínua passa. I una altra. I de sobte. A l’esquerra. Pamplona 45. Logroño 45. Atura’t. Fes la foto. Si ets a la meitat. Si no hi ha ningú. Atura’t. Recula una mica. I fer la PUNYETERA foto.
Jordi!
Una altra línia discontínua.
Una altra imatge que no saps si recuperaràs.
Però que sí recordaràs.
Tan a prop de ser.
Tan lluny de quedar-se.
Ruta - Sabiñánigo
Tocar les pedres
Surto del hostel. Vull fer una foto que ahir no vaig acabar fent en arribar a Valladolid. Em perdo pels carrerons i no acabo de trobar la catedral. No trobo la catedral. Imagina com serà la sortida de la ciutat. Em perdré mil vegades... però mentrestant busco la catedral. Porto una cala posada al pedal i amb l’altre fora com si estigués a la cantonada. De fet, ahir juraria que era a la cantonda... però no l’acabo de trobar.
He buscat informació a wikipedia mentre esmorzava... Catedral d’estil herrerià amb afegits barrocs de l’arquitect Juan de Herrera consagrada 1668 i creada al 1595... quan hi vaig passar ahir em va semblar descomunal. Potser no tant com la de Burgos... i mentre penso en això me la torno a trobar. Les pedres. L’enormitat. Les escales. La porta. I uns carrers petits. Que no et deixen agafar perspectiva. M’aturo en la distància i penso, com sempre, on posar la bici perquè quedi... i de sobte canvio d’idea. Veig al bici recolzada contra les pedres. Pedres sense forma definida. Amb mil curves i mil forats. Hi hauran passat mil mans. Milions de mirades i ratxes de vent quan encara no érem ni un bri de consciència. Temps de canvis. Temps de marevedís i temps d’intercanvi de productes. Temps de brutícia i temps de beates i oracions. Temps de primers cotxes i temps de peregrins de veritat. Temps que han deixat rastre allà. De manera invisible. I m’apropo. I trec el telèfon. I encara l’apropo una mica més.
Endavant i endarrere
He triat Oviedo. Però podria ser Santander, Logroño, Pamplona, Burgos, Valladolid, Zamora... però he triat Oviedo.
Carrer Gascona, 18. Baixos.
Albergue Turístico La Peregrina.
A 500 metres del centre.
Ubicació fantàstica.
Sí.
Ubicació fantàstica.
Ubicació fantàstica per visitar la ciutat. Per passejar. Per trobar sidreries. Per menjar.
Però respiro.
Vaig abrigat. Bastant. Fa fred. Tot i que duc els guants sota la jaqueta vermella. I és que encara no començo a pedalar. Primer he d’arribar fins la sortida. Avui sembla fàcil. Bé, cada dia sembla fàcil. I cada dia se’m complica. Agafo la bossa on duc el mòbil de la butxada. Obro google maps i poso la destinació. Miro que la ruta coincideix amb la que vaig decidir ahir la nit. I que la manera de sortir d’Oviedo no és complicada. La segona a la dreta. La primera a l’esquerra i després rotonda. Tercera sortida. Ho tinc escrit i memoritzat.
Ruta - Galícia
Jaqueta vermella
Gabba long sleeve
¿La chaqueta perfecta?
De la web de Castelli. «Esta chaqueta ha sido creada inicialmente como una versión de manga larga de la original Gabba para utilizarla con clima frío. Mucha gente seguía diciendo que la prenda Gabba de manga larga era perfecta y por esto hemos decidido llamarla Perfetto Long Sleeve. Es excepcional para los días con clima fresco poniendo debajo una prenda interior y para los días con clima realmente frío poniendo debajo 2 o 3 prendas.
Hemos mejorado el acabado repelente al agua para mantener el cuerpo seco sin comprometer la transpirabilidad. Hemos perfeccionado el ajuste, hemos cortado con láser los orificios de drenaje de los bolsillos y hemos modificado completamente el faldón trasero para que permanezca plano y se ajuste mejor. La marca denominativa reflectante que hemos aplicado en la parte trasera garantiza mayor seguridad.
Características del Producto
• Proporciona total aerodinámica, transpirabilidad y protección
• Tejido ligero cortaviento Gore® Windstopper® X-Lite Plus con tratamiento repelente al agua
• Paneles en tejido Nano Flex debajo de los brazos
• Banda de silicona en la cintura para evitar que se suba
• Cremallera de longitud integral YKK® Vislon con solapa cortaviento
• 3 bolsillos en la parte trasera con orificios de drenaje cortados con láser
• Peso:386g»
I detalls que no surten a la web. Si es posa 20 dies gairebé seguits s’enganxa al cos com si fos la teva pròpia roba. Si es posa 20 dies gairebé seguits la trobes sense necessitat de veure-la, encara que sigui vermella et pots orientar per d’altres sentits per trobar-la. Si es posa 20 dies gairebé seguits generes vers ella una relació d’amor/odi que fa que no et vulguis veure de vermell vestit en setmanes. Si es posa 20 dies gairebé seguits i surts a pedalar i no te la poses les cames et penalitzen i no funcionen. Si es posa 20 dies gairebé seguits... no sé... sembla que sigui una part de tu. Com diria Mishima: «Només era una part de tu».
Angliru
Angliru no sé ni com va arribar ni com va aparèixer. De sobte. Quan ja estava a la segona o a
la tercera etapa de la tornada. Va descobrir-se. La veritat és que no el tenia ni previst. Ni contemplat. Ni tan sols situat al mapa. No sé. D’altres ports sí que puc dir que se m’haurien aparegut. La bola del Mundo. La Covatilla. Sierra Nevada. Els podria més o menys situar; però he de confessar que no sabria on situar l’Angliru. Però en canvi, va aparèixer i vaig obrir google maps. I vaig picar a n g l i r u. I es va situar. A només 31 quilòmetres de Oviedo. I llavors entro a google. a n g l i r u. A l t i m e t r i a. I allà va aparèixer. 12 quilòmetres i mig. Altitud 1573 metros. Desnivel 1266 metros. Pendiente media 10,13. Pendiente máxima 23.5. Riosa. Y mirant el perfil amb deteniment. Les cabanes 22%. Lagos 14.5%. Les picones 20. Cobayos 21.5. Cueñas les cabres. 23.5%. El aviru 21.5%. Les piedrusines 20%. I ja està. Amor a primera vista. Regal segur.
Ho tenen tot. Interès. Caprici. Risc. Aventura. Diferència. Sortida de normalitat. Excés i risc. Ho tenen tot. Regal segur.
Arribada Porto
Fa quilòmetres que he començat a veure indicacions que posen Porto. De fet, fa un parell de
dies que vaig veure el primer rètol on posava Porto i una quantitat de quilòmetres en tres xifres que ara no recordo. M’havia dit que li faria una foto al primer rètol... però era tan lluny que les suposades ganes i la suposada il·lusió que m’hauria de fer em va semblar una boira estranya i llunyana, sense cap efecte i sense cap tensió.
El dia després es va repetir. Un altre rètol. Segur que la distància era menor i segur que la il·lusió potser era una mica més eufòrica... però ni em vaig aturar ni tenia ganes... i pensava segurament en menjar o en agafar bé la ruta o en qualsevol altre cosa.
Finalment ara fa una estona he vist el rètol gran PORTO. Sense cap quilòmetre associat. Relativament podia dir que havia arribat. I aquell rètol sí que podia ser un bon moment per aturar-se i fer la foto. Però no era un lloc especialment ni bonic ni interessant. Una carretera estreta. De doble direcció. Una vorera estreta. Molta gent amunt i avall. Cotxes i semàfors. Semàfors i cotxes. I al final ni ho valoro. Gairebé una hora, vint-i-quatre canvis de direccions, un camp de futbol envoltat per gent amb la samarreta de Brasil, més d’un centenar d’esglésies i tres llargues avingudes que ja pensava que eren la bona arribo al centre de Porto. De seguida trobo el hostel i quan sóc a punt de pujar-hi me n’adono que no he fet cap foto. I penso que ja m’està bé.
Sovint les arribades són així. Esperant per arribar, amb ganes, planejades durant moltes de tempos però quan hi ets... et pot la gana. L’avorriment. La poca eufòria. El cansament. La desgana i la importància esdevé a poc a poc més relativa. I l’èxit, si en algun moment hi havia l’expectativa de l’èxit, s’esvaeix. Et trobes enmig de la boira i tot esdevé lentament relatiu, més petit, sense eufòria, sense màgia, sense èpica i ha arribat Porto. Sense fotos. Sense glòria. Sense res més que un darrer quilòmetre. I ja està. Punt. L’eufòria és, de vegades, això.
Ruta - Donosti
Decisió tornada
Havia imaginat la ruta diverses vegades. Sense gaire deteniment, però el meu cap havia estat diverses vegades a Porto. Sovint arribava de manera èpica. Amb alguna part de la bici o del meu cos «tocada» per problemes mecànics o físics. Sovint la pluja hi havia estat present. D’altres l’entrada era tranquil·la i somrient emmarcada en una posta de sol sobre les esglésies i els campanars de Porto. Hi havia estat molts cops i des d’allà les opcions es disparaven amb més o menys possibilitats, amb més o menys criteri. Opcions de tornar desesperadament fins a casa. De refugiar-me i dormir durant hores a qualsevol llitera de la ciutat. De llençar la tovallola i trucar algú per plorar durant minuts i minuts. De somriure i cridar. Arribades de diversos tipus i opcions més o menys associades al tipus d’arribada. D’opcions n’hi ha, però la més probable era arribar i tornar relativament aviat. Segur que els dies m’haurien deixat tocat, segur que d’altres hauria valorat l’opció de tornar pedalant, de continuar i de no deixar el viatge. Segur que els quilòmetres m’haurien posat a lloc. Però el lloc és Porto. Avinguda Fernao de Magalhae I toca decidir. Així que decidim. I decidim arriscar una mica més. Provar si la fortuna continua somrient en quilòmetres i bon temps. Continua somrient en carreteres i conductors. Continua somrient i sumant. I continuem, però que tot sigui una mica més difós. Les etapes que no estiguin tan marcades. Les rutes que no siguin tan previsibles. El viatge que sigui una mica més sobre la marxa. Una mica més de risc. La veritat és que tampoc passen tantes coses. La veritat és que hauríem de provocar que passessin més coses. Tot i que tampoc vull que em passi res. Així que entre l’equilibri de voler que em passin coses i de que tot continui tan bé decideixo seguix. I la propera parada pot ser Tui, pot ser Valença, pot ser O Porriño, però sincerament m’agradaria que no fos cap d’aquestes i que tot tingui un toc més d’aventura.
Ruta - Valladolid
Decisió anada
No sé com va començar tot plegat. I tampoc no sé que va ser primer si el viatge, les ganes de marxar, les vacances, la bicicleta, els quilòmetres... Tampoc no sé pas perquè Porto o com va ser la possibilitat de la tornada. De fet, tot està en aquell moment com de vigília quan les decisions no tenen consistència encara i tot és possible i imaginable i divertit i fàcil. De fet, no puc delimitar si va ser durant el novembre o més aviat durant les festes de Nadal. Però durant les festes de Nadal no pot ser perquè ja ho tenia més o menys definit i vaig demanar un regal i ja m'havia començat a enviar mail amb mi mateix amb la ruta (si més no fins a Porto) i ja es definia tot plegat. Per tant, no sé. Però habitualment tot a la vida acaba començant de manera involuntària, poc clara, poc definida i llavors tot acaba situant-se i es transforma en possible i un dia, encara que no t'ho creguis agafes un tren direcció Manresa amb un somriure estrany i un parell de bosses apidura i un gps amb rutes carregades i fred quan encara ni has començat a fer la ruta. Imagina tot el que vindrà. Per tant, millor posar-s'hi. I posar-s'hi. Espera. Abans demanaré un tallat. 9 Caraques. Carrer de les Piques, 17, 08241 Manresa. Pedalem?
Per: Jordi Cortinas