top of page

Especial Alt Empordà


Març 2024

Text: Jordi Mateos



Lluny queda ja aquell dia de principis d’agost de l’any passat, a l’equador de l’stage dels Pirineus que ens va organitzar el Gerard, quan en un sobretaula a Banyeres de Luchon amb en Vicenç i Lluch rememoràbem les antigues especials i com progressivament s’havien anat perdent. No sé què em va agafar però en un dels meus rampells vaig dir que personalment m’ocuparia de que es tornessin a fer. Coneixedor que bona part de les noves fornades del club estaven fent ja coses per la seva banda vaig pensar que seria fàcil aunar les ganes d’aquests amb les dels antics participants d’aquest tipus de sortides. Tots els allà presents (Sergi, Vicenç, Lluch, Gerard i Gabriel) veien be la iniciativa. Sense haver-li dit res encara al Víctor sabia que podria comptar amb ell per donar embranzida al projecte, i així va ser. De seguida que li vaig comentar es va animar a que ho organitzéssim, amb més il·lusió encara que jo mateix. Vam acordar que ell i jo les faríem sempre, d’aquesta manera seria més fàcil que s’apuntessin els interessats, ja que sovint el “bueno anem veient” acaba per provocar que no hi vagi ningú. Nosaltres dos hi anem, i qui vulgui que s’apunti!! He de reconèixer que aquesta lliçó l’he après d’una anècdota amb en Gerard: Teníem agendada una volta en BTT al Pedraforca varios companys. Sortida dura de més de 80 km i 2.800m de desnivell. Arribada la setmana aquella tot eren: uff jo no estic preparat, uf em va fatal marxar tot el dia, uf no estic gaire motivat…El Gerard va dir: doncs jo vaig. I mira, vam anar tots, no en va fallar ni un, jajaja.




Aterrem a la setmana de la primera especial (oficial). Es va acostant el dia i la previsió va confirmant que tindrem tramontana, fins el punt que es valora que potser fora bo canviar la ruta per una altra de les especials. Finalment no sembla que hagi de ser res extraordinari i mantenim la fita. Just el dia abans el Víctor té un imprevist familiar que el fa haver d’anar a Salamanca urgentment i causa baixa. Anims Victor!


Punt de trobada Avinyonet de PuigVENTÓS, 8:00 del matí. Jo vaig amb l’Isaac que segueix encara amb la seva gravel, que no suposa un gran lastre per ell, ja que té uns quants watts per compensar-ho… Trobem accident a l’autopista que ens endarrereix i en general també a la resta de companys, de manera que un cop estem tots a la plaça i fets els cafès de rigor i la passada pel WC ens calem els pedals quan ja són gairebé les 9h…





L’èxit de la convocatòria és total, en som més de 20; grups barrejats A, Súper B i B. Passem llista. Assistens: José Antonio Peinado, Joan Junyent, Eloi Cuevas, Gerard Carrasco, Pol Massip, Vicens Bruguera, Gabriel Navalles, Angel Delgado, Alberto Allende, Isaac Bosch, Ramiro Olivera, Quim Perelló, Joaquim Bonada, Jordi Mateos,  Lluís Andrés, Eduard Simón, Laura Serra, Javier Santos, Antonio Sabaté, Matias Maizel i Albert Vélez. També el Nando, que encara no és del Gràcia però té importants lligams.



Iniciem per fi la ruta. Camí ascendent, tots en grup, ben juntets. El dia és més aviat grisot, i si mires cap als Pirineus veus com una mena de cella de cotó espès i fosc que es recolza a les negres muntanyes. Es comença a notar l’aire de nord, si bé el fet d’anar en pinya fa que no molesti excessivament. Carretera estreta i sorrenca direcció Llers, sis km que aniran guanyant uns 100m de desnivell, serpentejant per trams de bosc autòcton amb domini  del roure, sense rastres del gran incendi de fa uns deu anys, gràcies a la resistència d’aquest arbre al foc.




Aquesta primera pujada es va endurint i el grup es comença a trencar. Els de davant estan marcant un ritme fort d’inici i ja estic veient que el dia no serà com acostumava a ser amb les especials d’abans, on s’aprofitava més per socialitzar i gaudir del paisatge, enlloc de veure qui era el més fort…. Faig un parèntesi perquè els socis puguem obrir un debat sobre com volem que siguin les especials, si un dia diferent en què puguem compartir ruta companys de diferents grups, sense que s’hagi de perdre l’oportunitat de fer carreretes puntuals però més semblant a cicloturisme, o un dissabte normal en el que acabes rodant amb els companys de sempre i donant el màxim, més pendent de quina roda tinc davant o darrera que dels nous paisatges que m’envolten… Podria ser que abans no existia Strava, i tant era en quin temps fessis un tram perquè no afectaria al teu ego, no sé…


Torno a la ruta: arribem dalt d’aquesta primera pujadeta i comencem a valorar la possibilitat de fer 2 grups, però alguns companys coincidim que és millor que anem tots junts. I així ho farem en un terreny força més favorable, molt rodador fins el Poble d’Espolla, i ben agrupadets per reduir l’efecte del vent que com anem direcció França el tenim majoritàriament en contra.


A Espolla s’inicia el port de Banyuls; camí que fa uns 25 anys esdevenia pista forestal al cap de un o dos km, i no tornaves a veure asfalt fins que arribaves a la part francesa, ja a dalt del coll. Al cap de res de sortir del poble entres a l’espai natural de l’Albera, part final dels Pirineus. Tota aquesta zona la conec força ja que és la dels meus inicis ciclistes, entre el 95 i el 99. Mapa topogràfic en mà i a perdre’s per tantes pistes i corriols com fos possible…


Amb el port es trenca el grup i en diferents unitats ens anem escolant entre suaus turons, coberts amb vegetació principalment de matolls, típica d’aquesta zona castigada per la tramuntana i els incendis. Són uns 8km fins a dalt amb trams de recuperació i fins i tot alguna baixadeta, ja que el coll es troba a poc més de 300m d’altitud malgrat la seva llargada. Vaig coincidint amb en Ramiro, Gabriel, Albert, Laura, Quim… anem pujant tranquilament i xerrant.


Abans del darrer i més dur tram de pujada deixem a l’esquerra les runes del Mas Pils i a la dreta la pista forestal-GR 11 que portaria al monestir de Sant Quirze de Colera i més enllà a Rabós o Vilamaniscle.


Quan agafem aquest darrer tram, de potser un km, s’alien la duresa i el vent frontal, deixant-te clavat per moments, però si reconeixes el final del coll saps que l’agonia serà curta, i així resulta ser. El Gabriel surt disparat amunt i els altres anem pujant com podem. La Laura comenta que li sorprèn aquestes ràfegues de vent que per poc no et fan posar peu a terra.


Finalment arribem a dalt i veiem el mar per primera vegada, amb un sol que sembla que té ganes d’anar-se imposant i un vent que segueix empipant una mica. Reagrupem, faig una ullada a la Torre de Madeloc (o del diable)  que destaca imponent més al nord (si, algun dia hi pujaré), xerrem una mica i ens decidim a iniciar el descens per l’empinadíssima banda nord del port.


Uns companys ja han començat a baixar quan l’Isaac, que sap com gaudeixo de les baixades em diu: vinga Falco, ja pots llençar-t’hi… Però recordo que el descens no és dels que més m’agraden, amb forts pendents i asfalt en mal estat. Tot i així començo a avançar companys: el ferm és relativament nou i em dóna seguretat, a més al tram més pronunciat un cotxe estava ralentint la marxa. Just quan arribo al Gerard que baixava pacientment darrera del vehicle aquest posa l’intermitent i s’aparta amablement a l’esquerra per deixar-nos passar. Em llenço una mica avall però el terreny ara és boturut i com no tinc ningú davant em trobo sense referències així que aixeco una mica el peu. Una abella (potser) se m’escola dins del casc i m'aturo a la dreta per no molestar mentre miro d’alliberar-me del pobre insecte, sense més conseqüències. Per cert, ningú més troba que pràcticament no hi ha papallones? Fa uns anys per aquestes dates aquesta banda de l’Albera n’estava plena…




Arribats a la riera de baix mirem que no falti ningú i seguim cap a Banyuls on farem una divertida foto de tots plegats. Decidim ara si fer dos grups i jo em quedo amb el segon, que tot i així anirem escampats fins a Cerbera. Jo intento que anem agrupats: penso que ja que hem fet dos grups podem mirar que ningú es despenji, però no resulta fàcil fer arribar el missatge als qui van més endavant.


De Banyuls a Colera tens tres portets, cadascun una mica més alt que l’anterior,  El primer que et deixa a Cerbera; el segon que puja la frontera; i el tercer i últim de Portbou a Colera, Coll del Frare, que és per poc el més elevat amb els seus 200m i que inclou un túnel on alguns sense voler es van ficar, perdent-se els revolts finals que gràcies en aquesta relativament nova infraestructura els fas sense gairebé trànsit.Tot i que en aquest llarg tram de costa el vent bufava majoritàriament a favor, tenies de baixada alguns revolts on els bandassos eren considerables i havies d’agafar fort el manillar si no volies sortir-te del teu carril.



A Portbou estava el primer grup esmorzant, però el nostre (Laura, Ramiro, Javi, Edu, Albert, Antonio, Quim i Piernas) vam seguir cap a Colera que era la proposta inicial (no compartida per mi , que sóc més aviat d’esmorzar a l’hora d’esmorzar), però com havíem anat menjant alguna barreta ja amb la idea d’aguantar doncs això, vam seguir i vam esmorzar al restaurant El Jovent de Colera, on per cert van ser molt amables i ràpids.


Seguim amb la panxa ara més contenta novament paral·lels a la costa, arribant ràpidament a Llançà, on perdem alguns compays que es passen el desviament. Passem una mica pel barri del port de Llançà, molt més tranquil del que ho està a l’estiu, i agafem la carretera que va a Port de la Selva, on el Ramiro, l’Albert i l’Antonio s’aniran tornant per portar-nos fins el desviament a La Selva i Sant Pere de Rodes.


La pujada al monestir et rep amb un aperitiu del que et tocarà anar païnt. Només començar una forta rampa que va creuant una urbanització. Em situu darrera el grupet de l’Albert, l’Antonio, la Laura, el Javier i el Quim i just m’arriba una trucada del Victor. Paro per veure què em vol dir però ja no aconseguiexo contactar-hi. El grup se me n’ha anat però darrera crec que queda algú que s’havia aturat al creuament, així que vaig pujant amb la calma, no hi ha forces per gaire més... M’encanta mirar cap avall i anar veient com les casetes vora el mar es van fent petites. Gràcies al fort desnivell i a la verticalitat del balcó que esdevé aquí la carretera la sensació d’anar guanyant altitud ajuda a que l’esforç sigui agraït. Aquesta mateixa verticalitat em permet veure com se’m van acostant el Ramiro i l’Edu. El primer a arribar fins a mi és l’Edu, que em passa com una fletxa. No intento seguir-ho, evidentment. Al cap de l’estona arriba el Ramiro, i comentem que potser hauria d’haver deixat ficada la pinya de 32 dents que em vaig comprar pels Pirineus. I m’ho diu ell que va amb el 36/28… Be, una mica atrancat si que vaig però vaig fent, no em queixo. Seguiré la seva roda ara que ja veiem el


Santuari. Curiosament el veus allà davant, que sembla no estigui gaire més amunt, però contradictòriament tens entre ell i tu una autèntica pared amb un reguitzell de ziga-zagues i una rampa que possiblement sigui la més important del port que et porta a l’inici d’aquests tornanti. En fi, intento pensar que ja casi estem. Els tornanti no seran tan durs com semblaven i al cap de poc arribem als 2 darrers km que són molt més agraïts i els pots fer a plat. Aquí veiem aturats l’Eduard amb en Piernas i l’Albert però ens pensem que ens estaven esperant i els cridem que segueixin que ja estem a dalt. Una rampeta més i arribem al creuament per baixar a Vilajuïga o fer l’últim km fins al Monestir, pas prohibit als cotxes però que pots fer en bicicleta.




Fotos de rigor (monestir, platges, Port de la Selva, nosaltres…), salutacions de turistes,etc. Quan arriben l’Albert i el Piernas ens comenten que l’Edu està xungo, té alguna mena de lesió i que tirarà directe cap a Vilajuïga.


Al cap d’una estona tirem avall. Ara si carretera en millors condicions, però tampoc per llençar-hi coets eh. Ningú ho sap, però aquí tenim també el GR-11 que ens creua, una mica més enllà del desviament a Port de la Selva. Per allà baixaba jo fa molts anys amb la BTT, ja que segons els mapes podies seguir el GR, que venia del Cap de Creus i et portava directe a Llançà des d'aquí. La pista de seguida es convertia en corriol que al cap de poc esdevenia absolutament impracticable per fer en bicicleta però que per la mandra de tornar a pujar acabava per baixar-lo, sortint d’allà ben esgarrinxat de braços i cames per culpa dels amorosos esbarzers, i amb el sol ja desapareixent per l’horitzó…


Perdó, recupero el relat: Baixada; el Ramiro es despunta ja el primer força més avall. Miro a veure si m’hi puc acostar. M’hi llenço però trigo una bona estona a arribar-hi. La velocitat és molt alta i no pots posar-te a pensar què passaria si es trenca el cable que presiona les pastilles contra la llanta, o si en aquest revolt de dretes tindràs una ràfega de vent que et farà sortir volant, o si et trobaràs una roca enmig de la carretera…Et centres en l’aerodinàmica, en frenar lo just per fer el revolt, en empènyer la bici cap a l’interior de la corba i en pedalar fort en sortir. He de baixar bé el cap per compensar amb l'aerodinàmica el meu poc pes mentre el Ramiro es permet agafar-se als escaladors i tot i així baixar casi igual de ràpid. Jo m’obro generosament a les corbes, com els motoristes, i ell les agafa tal qual. Tot i així acabo arribant-t’hi però em quedo darrera d’ell. No m’atreveixo a passar perquè encara voldria anar més ràpid i perdria la justeta sensació de control que he tingut fins aquí. Faig bé perquè de seguida arribem a un tram ja més pla i aquí en Ramiro desferma el seu potencial rodador, així que amb prou feina em quedo rerassegat darrera d’ell, beneficiant-me del vent que m’estalvia, ja que seria inútil intentar rellevar-lo.


Arribem a Vilajuïga i trobem l’Edu assegut al terra parlant pel mòbil, sembla que coordinant la seva recollida, no està per seguir pedalant. Compro un Aquarius a un bar mentre arriba la resta de companys, doncs l’exigent pujada a Sant Pere m’ha fet suar i he liquidat tot el bidonet que havia omplert a Colera.


Al cap d’una estoneta seguim, uns 30km fins Avinyonet, casi tot pla menys algun repetxó i el portet d’arribada, o aixó pensem. Em trobo be i en alguns repetxons llargs m’escapo amb en Javi, pràcticament sense voler, però esperem el grup quan el terreny és més favorable. En una d’aquestes ocasions el Ramiro s’está amb nosaltres dos i ens quedem els tres bocabats quan veim davant la pared amb la que es transforma la carretera just arribant a Llers. Són 700 m al 10%, 300 dels qual als 13%. Tal i com portem les cames doncs us podeu imaginar la cara que se't queda... El Ramiro  ja ni ho intenta i se’ns acomiada. Agafo la roda del Javi però la duresa és elevada i acaba per guanyar-me uns quants metres. Arribem dalt al poble i ens quedem panteixant sense dir ni mu. Em poso en front del poble per anar veient com arriba tothom i reagrupar. Quan me n’adono veig que ningú ha parat i m’han deixat sol com un mussol…. Començo de nou a pedalar, pensant inocentment que ja baixaríem però la pujada segueix. Deu n´hi do amb Llers… Dalt hi ha una rotonda i aquí si per sort ja estaven aturats tots els companys.


Darrers 6 km fins a Avinyonet, només queda un repetxó ja més suau. Hi ha alegria general en el pedaleig del grup, imagino que el fet que ja acabem i que el més difícil està fet ens dóna energia. De seguida apareix el gens desitjat repetxó davant nostre, potser 200 metres, i després un altre tram que puja però més suau. Ramiro i Javi s’animen i tots tres comencem a separar-nos de la resta. Tinc les cames que em demanen més així que decideixo donar aquí el que em queda, però just pensar això i la cama esquerra comença a avisar-me que baixi la intensitat o em vindrà una rampa de campionat. I així és, tot i baixar el ritme se m’acaba enrampant tota ella i he de posar peu a terra… En fi, ara feia temps que no em passava però no és res nou. Espero mig minutet i torno a pujar a la bici. Sembla que estic be; vaig progressivament animant-me i quan estic arribant fins el Quim i la Laura em torna a agafar la rampa de nou. Res, claudico i faig la resta del repetxó com puc, recuperant-me al tram més favorable que ens porta fins Avinyonet, on ens esperen els companys del primer grup al restaurant de la placeta.


El temps ha anat empitjorant sense que pràcticament ens n’adonéssim, però ara que ens asseiem a la terrassa veiem que cal abrigar-se doncs el sol ni hi és ni se l’espera, i la temperatura ha caigut força. Tot i que ja són gairebé les quatre l’estressat senyor del restaurant ens ofereix una sèrie de plats ja preparats però que els pot escalfar, triomfant el fricandó amb patates pels últims en demanar. Mica en mica se’ns aniran acomiadant els companys, amb barreja de tristesa per haver-se acabat l’excursió i alegria per la bona experiència que ens emportem. Els que quedem anem demanant begudes més calentes per compensar la fresqueta que ens cau a sobre (té, cafè….) demorant una mica més el moment de marxar. Finalment s’imposa la realitat i no queda una altra que tornar cap al bullici barceloní, però, això si, amb una gran motivació per apuntar-nos a la següent especial.


Companys, gràcies a tots per haver compartit aquest magnífic dia. Espero que aquesta crònica junt amb les fotos i video contribueixin a mantenir viva l’experiència a la nostra memòria. Una abraçada ben forta i ens veiem a la propera!!








122 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Comments

Rated 0 out of 5 stars.
No ratings yet

Add a rating
bottom of page