CC Gràcia : Sortida Especial Bages i Solsonès
El passat 29 de març del 2025, sota un cel clar i amb la primavera tenyint de verd intens el paisatge, una gran participació de sòcies i socis es va congregar a Callús, a la vora del riu Cardener, per donar inici a una jornada d’autèntic ciclisme. A les 8:45, el grup es va posar en marxa, amb un ambient d’emoció i companyonia que feia preveure una ruta inoblidable.
L’ascensió a la Serra de Castelltallat, de 15,4 km al 4,2%, va ser la primera gran prova del dia. Aquesta serra, que marca la transició entre l’Anoia i el Solsonès, ens va rebre amb un terreny exigent i, sobretot, amb un vent implacable que ens obligava a mantenir la concentració màxima. El grup, a mesura que avançava la pujada, es va anar fraccionant en diferents ritmes, però el repte era compartit per tots: coronar la serra i gaudir del paisatge espectacular que ens envoltava. Les pluges recents havien donat nova vida a la vegetació i, sota el sol radiant, els colors de la natura brillaven amb una intensitat poc habitual.
La segona gran dificultat arribava amb la pujada al Santuari de Pinós, una ascensió de 5,2 km al 6%, però amb trams duríssims, especialment entre el km 1,5 i el km 4,5, on s’amagava un quilòmetre al 12%. Els quilòmetres es feien llargs, les cames cremaven, però la recompensa era doble: arribar al sostre del Solsonès, a 904 metres d’altitud, i contemplar un santuari carregat d’història. Aquest antic temple, d’origen templari, ha estat testimoni de segles de devoció i, per uns instants, nosaltres ens convertíem en pelegrins del ciclisme.
Superat aquest repte, encara quedava una altra prova abans d’esmorzar: la pujada de Vilella, de 8,8 km al 3,4%. No semblava gaire exigent sobre el paper, però després d’acumular prop de 1.400 metres de desnivell i amb el vent castigant-nos sense treva, més d’un va sentir que les forces començaven a flaquejar. Quan finalment vam arribar a Hostal Nou, amb la il·lusió de reposar forces, ens vam trobar amb una sorpresa inesperada: el bar no ens acceptava! Potser la nostra gana desmesurada els va fer témer pel seu rebost. Sense més opció, vam reprendre la ruta fins al Santuari del Miracle, on ens esperava un últim esforç de 2,9 km al 4,6%.
El santuari, ple de història i devoció, ens va oferir un refugi momentani. L’esmorzar, però, no va ser l’esperat. En lloc dels tradicionals entrepans, vam haver de conformar-nos amb pastissos, brioixeria i, com a consol, refrescos i isotònics per recuperar les energies.
Amb més de 2.000 metres de desnivell superats, la segona part de la ruta es presentava menys exigent, però encara ens quedava la pujada del camí de Villorbina, de 5,4 km al 4,5% i un desnivell acumulat de 740 metres. A aquestes alçades del recorregut, cada rampa es feia sentir a les cames, però l’esperit de grup i la bellesa del trajecte mantenien la moral ben alta.
Abans d’arribar a la meta, vam travessar Súria, una vila amb una història geològica fascinant. Els seus jaciments salins, resultat d’un antic mar interior, ens recordaven la força del temps i la natura. Avui, la mineria és el motor de la població, un contrast curiós amb la nostra activitat del dia: nosaltres no extrèiem res de la terra, sinó que hi deixàvem el nostre esforç i passió.
Amb l’últim tram de la jornada, vam arribar de nou a Callús. Havíem completat una ruta d’autèntic ciclisme, una d’aquelles jornades que combinen patiment, companyonia i amor per la bicicleta. Carreteres solitàries, paisatges imponents, pujades exigents i un vent que no ens va donar treva, però que no va impedir que gaudíssim d’una jornada memorable. Perquè això és el ciclisme: pedalar, compartir, patir i, sobretot, sentir-se viu sobre dues rodes.
