UNA RUTA MÀGICA I MISTERIOSA EN BTT (O A PEU) AL COLL DE LES BRUIXES

UNA RUTA MÀGICA I MISTERIOSA EN BTT (O A PEU) AL COLL DE LES BRUIXES

Autor: Jordi Escrihuela

En aquests mesos d’hivern és un bon moment per agafar la nostra bici de rodes
grosses i buscar altres indrets, diferents, per a sortir de la rutina de la
carretera, i també per fugir del fred que ara mateix fa sobre l’asfalt.
Tots sabem que a la muntanya, envoltats de vegetació, i amb una velocitat molt
més modesta que a la carretera, la mountain-bike és ideal per a mantenir la forma
fóra de temporada i a més notar altres sensacions.
Aquesta ruta que us proposem, és dura, bella, màgica i misteriosa i us
sorprendrà.
El camí rural que ens portarà al sostre del municipi d’Esparreguera comença just
al desviament a mà dreta que ens indica 1 km a l’antic balneari de la Puda,
venint per la carretera direcció Monistrol.
Actualment la Puda és un edifici abandonat i en ruïnes ja que es va tancar l’any
1958 i va tenir el seu auge entre la burgesia catalana el segle XIX fruit de les
seves miraculoses aigües sulfuroses que brollaven arrel d’un terratrèmol al s.
XVIII.
Abans d’arribar, i pels amants de les excursions a peu, trobareu un GR direcció
al bell monestir romànic –enclavat en una roca- de Sant Salvador de les Espases,
però d’aquesta caminada ja us en parlaré en altre ocasió.
Fins a la Puda hem trobat un camí asfaltat encara que destrossat per falta de
manteniment. És lògic: aquí no ve ningú que no sigui a fer una mica d’esport o
fotografia.
Si heu vingut en cotxe, aquí ja el podeu deixar –just davant de la porta del
balneari hi ha lloc suficient-, i baixar la bici i començar a pujar amb tot el
que porteu: la primera rampa, ja ficats a la pista rural ens posarà a prova i ens
avisa de tot el que esdevindrà desprès.
Si heu sortit indemnes d’aquesta primera prova de foc, que penso no baixa del
20% de desnivell, continueu, continueu,…
Fins arribar a la cruïlla on deixarem a la nostra esquerra la masia de Can
Tobella –sempre agafant el camí de la dreta- anirem alternant els descansos amb
les rampes dures però mes curtes que la d’inici, envoltats d’un indret preciós
amb la paret de Montserrat a la nostra esquerra.
Aquestes rampes ens obligaran a donar el millor de nosaltres mateixos, a
explotar una mica la nostra potència en un cos més acostumat, si més no, a les
llargues cavalcades de l’estiu a un ritme més dièsel, encara que molts de
vosaltres porteu el TDI.
A partir del trencall que us comentava, el camí es una mica més suau i planer,
però no us confieu, en quan acabi aquest descans tornarem a afrontar parets i
durs desnivells en el que haureu de posar-ho tot.
Precisament a la sortida d’una d’aquestes rampes veureu el final del Coll, com
si d’un Tourmalet qualsevol es tractés i un s’imagina aquesta pista asfaltada i
somia en un final d’etapa espectacular (si a l’Angliru és va fer, perquè no al
Coll de les Bruixes?).
En aquest moment de l’escalada l’entorn és bell, magnífic, sentireu la solitud,
i gaudireu d’una màgica sensació de simbiosi amb la natura.
I ara és quan trobareu el més dur de tota la pujada: una magnífica rampa d’uns
500 metres que s’enlaira al cel com una fletxa. Crec que tindrà aproximadament un
desnivell d’entre un 25 y 30 % i no cal dir que posar peu aquí no és cap
deshonra, de fet jo sempre que he intentat superar-la m’he quedat a la meitat, no
hi ha manera, amb tot ficat i en plena forma mai he pogut amb ella. Cal dir que
les pedres, la gravilla suelta i els sots no ajuden gaire en l’intent, però des
d’aquí us animo a que la tasteu.
Desprès de superar aquest penúltim obstacle, continuarem pedalant a bon ritme
per un camí que anirà pujant però sense la virulència d’aquestes rampes, i així
podrem gaudir encara una mica més de l’entorn que ens envolta.
Amb bones vistes a Esparreguera, l’anirem deixant enrera i farem un primer cim a
una explanada uns metres abans d’arribar al Coll, ja que aquí gaudirem d’una
magnífica vista al monestir de Montserrat, el què podrem parlar de tu a tu, ja
que pràcticament estem a la mateixa alçada.
Continuem una mica més i fins i tot baixarem una mica per a coronar per fi el
magnífic i bell Coll de les Bruixes, amb una panoràmica sorprenent, per l’altre
vessant, del Pirineu català.
No cal dir el perquè del nom d’aquest Coll, ja que l’indret és delata per sí
mateix: màgic, misteriós, encreuament de camins, és fàcil d’imaginar que feien
aquestes dones aquí dalt.
Hem pujat uns 7 km, durs, molt durs, però si voleu més èpica a la vostra
ascensió podeu pujar un parell de km més també amb fort desnivell fins al Turó de
la Socarrada, sostre del municipi d’Esparreguera.
Heu de tenir cura dels porcs senglars que corren per aquí, són molt grossos i
perillosos i més d’una vegada he tingut que posar pies en polvorosa davant la
presència d’un d’aquests animalets.
I a la baixada vigileu amb el fort pendent… i en no despertar a les bruixes…
Us animeu?

 

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X