PER QUÈ NO IMITEN L’ARMSTRONG?

PER QUÈ NO IMITEN L’ARMSTRONG?

Autor: Jordi Pons
Segurament heu quedat alguna tarda d’estiu admirats veient com puja els ports el Lance Amstrong. Movent fins a 39×23 com un molinet a 95 revolucions per minut (rpm en endavant). Fins i tot més en els ports més durs, com qualsevol altre ciclista professional rodant en pla…. però ell ho fa a l’Alpe d’Huez, posem per cas.Per què els altres corredors del Tour no ho fan? Podrien (i podríem) fer-ho amb una relació plat pinyó adequada, molt més tova, però la majoria de corredors puja a unes 75 rpm, com el Jan Ulrich per exemple. Alguns del club pugen les rampes dures a 60 rpm…. Ni el Chava, que era un bon escalador capaç d’aguantar el ritme del Lance, podia imitar-lo en les rpm.

La raó és que s’ofegava, si puja la rpm es consumeix més oxigen. Un experiment senzill en una bicicleta estàtica ens pot donar una idea aproximada del problema: moure les cames no és gratis!

Un matí de diumenge vaig posar la resistència d’una bici estàtica del gimnàs al mínim-mínim per a fer l’experiment següent (quin gust pedalar així, encara que es vagi mal calçat !). Vaig començar a poques RPM i anava anotant els batecs per minut del cor amb l’ajut d’un pulsòmetre:

  • 60 RPM— 73 batecs pedalant casi en el buit
  • 70 RPM— 78 batecs
  • 80 RPM— 82 batecs
  • 90 RPM— 88 batecs
  • 100 RPM— 92 batecs
  • 110 RPM— 96 batecs
  • 120 RPM— 103 batecs
  • 130 RPM— 117 batecs pedalant casi en el buit

Es constata que fins 110 rpm el preu pagat és aproximadament de 5 batecs cada 10 voltes, dues per batec. Anar a més de 110 rpm és clarament poc rendible. Com que els professionals pedalegen amb el peu ben fixat i el seu cor –amb el ventricle esquerre més gran- ejecta més sang en cada batec, són més eficients que en aquest senzill experiment. Suposarem que ells poden fer 2,5 pedalades en el buit per cada batec. Si del Lance al Jan hi ha 20 rpm a la mateixa velocitat, llavors el cor del Jan s’estalvia 8 pulsacions. Que bé, no?

La temptació seria, doncs, pedalar sempre una mica clavat, a cadència baixa, per a estalviar oxigen, però així el múscul sofreix a l’haver d’aplicar tot el temps forces que, en el cas de passar de 90 rpm a 70 rpm (sense disminuir la velocitat de la carrera) les matemàtiques mostren que han de ser un 22% més grans. Aquest càstig sols el suporten ciclistes amb una gran massa muscular. Pot comparar-se la musculatura de que disposen per a entendre com puja Ulrich i com ho fa Amstrong.

En resum, per pujar a altes rpm com l’Amstrong cal tenir un alt consum d’oxigen en proporció al propi pes, un punt en que el texà destaca i que, a més, no li disminueix tant en els ports alts com al altres corredors.

 

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X