LA VIDA TE DA SORPRESAS

LA VIDA TE DA SORPRESAS

Autor: Albert Buscató
Sí amics, tal com diu la cançó: la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida… A mi ja me n’ ha donat bastants però una de les últimes me la va donar aquest estiu, quan vaig decidir intentar refer el meu maltret genoll, al que jo anomeno «el de fusta». Malgrat tenir el lligament creuat anterior trencat, encara podia defensar-me prou bé anant en bici, i donar guerra als cracks del «A», però encara hi havia força coses que no podia fer.
Tot va comencar farà ja uns 10 anys, quan m’havia retirat de la pràctica del bàsquet i només jugava un cop per setmana amb una colla d’il-lustres veterans, i un dia, quan encara et penses que saltes, tires, dribles, esmatxes, passes i botes la pilota com abans, va arribar la sorpresa. En un contraatac de l’equip contrari, el gran «Perico» Ansa em va fer un d’aquells canvis de direcció que deixaven assegut al millor dels defensors de l’época, i el meu genoll esquerra va fer un sonor «crack». Em vaig quedar estirat a terra amb la cama enganxada, sense poder-la estirar ni flexionar. El dolor era tan intens que les llàgrimes de dolor van saltar-me d’immediat.
Resultat: una greu lesió coneguda com a «triada», és a dir, trencament del lligament creuat anterior, el lligament lateral i el menisc. Potser la pitjor que pot tenir un esportista.
Solució: passar per quirófan, que t’obrin el genoll com qui obre llauna de sardines i t’hi posin una prótesi de kevlar-carbó (el material del que son fetes les veles dels vaixells), més coneguda com a «Leeds-Keio», en aquell moment, la última novetat en el sector dels «coixos»
Conseqüència: 4 dies d’hospital, 15 dies enguixat de dalt a baix, i a posteriori una durísima (amb plors i dolor inclosos) rehabilitació de 9 mesos de durada per aprendre a caminar i després a correr.

Foto 1: detall de les 22 grapes que decoren la meva Jerida per assegurar-ne la bona cicatrització.
El tema va acabar en que la famosa Leeds-Keio era una merda i es va trencar ais 5 anys de l’operació, i ara ja en feia 5 que anava peí món sense creuat, i amb un tros de vela de vaixell trancada dins el meu genoll esquerra.
Foto 2: la cama se’t queda com una magdalena, sense cap to muscular i totalment deforme í amorfa.
Aquest estiu, per diferents motius vaig decidir operar-me de nou, ja que el genoll m’anava molestant cada cop mes i feia el rneu dia a dia complica!. El 9 de juliol vaig passar per quirófan, i aquest cop, després d’obrir-me de nou i treure’m la prótesi trencada, em van substituir el lligament creuat anterior, per un tros del meu propi tendó rotuliá. Com no podia ser d’una altra manera, amb la meva sort, tot el genoll es va ini’ectar dins el quirófan i passades 3 setmanes amb febre i dolors constants, vaig haver d’entrar de nou a quirófan, el 29 de juliol, aquest cop una artroscopia per netejar la infecció i com-provar que no s’havia malmés res per dins.
Mes mala sort. La bacteria que em va infectar no era la típica en aquests casos, (Staphyloeoecus aureus), un microorga-nisme patógen que tenim present a la pell, encara que en estat de laténcia. La meva infecció va ser d’un bacteri molt mes infre-qüent i tant difícil de combatre, (Staphyloeoecus lugdunensis) que els meus metges no van trobar referéncies de com lluitar-hi en el cas d’una operaeió oberta de lligaments creuats de genoll. Aixó comporta un temps per a trobar la mésela adequada d’an-tibióties que li fessin front al «bitxo», i la meva hospitalització durant 30 dies amb un tractament de dos antibiótics deis ano-menats «de cavall», i varios potingues mes. Els 8 kilos de pes que vaig perdre en son testimonis de les penúries passades. Per cert, agrair les mostres d’alguns socis, inclós algún regalet suculent.
Un cop fora, dones sant tornem-hi, i tornar a la temuda rehabilitació, ara des del 20 d’agost fins ja entrat el mes de marc (només 8 mesos d’inactivitat…), i aquest cop també amb els dolors habituáis per aconseguir la máxima extensió i flexió de la cama.
Ara que tinc genoll nou, encara que bastant tocat (máxima flexió a 105° quant el normal es tenir-ne 130°), intentaré tornar a fer bici com abans, encara que no se si al mateix nivell que abans, i podré tornar a jugar a básquet, l’esport que mes m’agrada i porto a la sang, i sobretot, a fer vida normal, el mes important.

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X