LA BICI PASSATS ELS 40

LA BICI PASSATS ELS 40

Autor: Jordi Escrihuela
Aquest article el vaig llegir fa un temps en una revista francesa que és diu Cyclo Sport.
La vaig trobar l’any passat en una de les meves sortides al país veí, i es que cada vegada que passo la frontera aprofito per comprar moltes de les revistes de ciclisme que es publiquen a França. I es que si no vaig contar malament, tenen unes 14 publicacions especialitzades en el nostre esport preferit, i a més per tots els gustos: ciclisme professional, cicloturisme, ciclosport, mountain-bike…
Evidentment aquí nosaltres estem a anys-llum dels francesos amb només tres revistes i un semanari.
Mireu, dels francesos podrem dir el què vulgueu, però tenen un país que ama al ciclisme i això es nota a tots els nivells culturals, educatius i mediambientals: França es un paradís per gaudir tots els que estimem el nostre esport preferit.
Bé, això només era un comentari, abans de compartir amb vosaltres aquest interessant article francès que el trobo molt adient per tots aquells que ja hem passat la frontera dels 40 ans (i més) i que crec som bastants al Club.

Passats els 40 ens trobem molt sovint en una situació social més còmode, laboralment parlant o bé familiarment: els nens son més autònoms i sobretot el temps mort del que podrem disposar conviden a buscar altres entreteniments, a practicar esports i com es en el nostre cas a pujar –o tornar a pujar- a una bicicleta.
Però abans de llençar-nos a tomba oberta en busca del temps perdut hem de prendre primer consciència de la nostra edat.

Tots sabem que un ciclista de 20 anys podrà, en ple esforç, posar el seu cor a 200 pulsacions per minut mentre que un que hagi sobrepassat els 40 no hauria de passar de les 180 p/m. La inactivitat, associada als efectes de l’edat, produeix una disminució del nombre i del volum de les cèl·lules musculars: les artèries més rígides i estretes dificulten la irrigació cel·lular.
Per altra banda, la capacitat pulmonar també disminueix, fet que limita les possibilitats de mantenir, en bones condicions, una activitat física molt prolongada.
També, no cal dir, que el pes dels anys també repercuteix en els sistemes ossis, articular i dels tendons.
Paral·lelament a la massa muscular que s’atrofia, les reserves energètiques de base disminueixen. També pot passar que es pugui produir un deteriorament d’ordre psicològic a causa, per exemple, d’una absència de motivació, d’esperit d’iniciativa, d’interès per la vida i les relacions humanes.
Totes aquestes degradacions son molt menys sensibles en un veterà esportista que en un home sedentari. Això està clar.

Com tot aparell de precisió, el cos de l’home es molt sensible a l’absència d’entrenament. Molts estudis demostren que mai s’ha d’aturar la pràctica esportiva per a evitar perdre tota la forma adquirida. Una experiment a Moscou va demostrar que les malalties no son només les úniques culpables de l’afebliment del cos i que un atleta en plena forma no tornaria a ser el mateix desprès de passar-se al llit 10 dies sense moure’s. Altres estudis efectuats per la NASA proven que els músculs inactius s’atrofien extremadament ràpid. Si estem tres dies immòbils perdríem el 20% de la nostra força.
La immobilitat es igualment nefasta pels sistemes circulatori, respiratori, digestiu i nerviós.
Per tant, una activitat ciclista ben conduïda i progressiva pot afavorir el rejoveniment de l’esportista. Tanmateix el consum d’oxigen d’un ciclista de 40 anys encara actiu es també més alt que un jove sedentari de 25. Dit d’una altra manera, un entrenament moderat pot considerar-se en aquest cas com un rejoveniment de 10 a 15 anys.
Un altre estudi sorprenent ens diu que la capacitat de millora per l’entrenament dels diferents sistemes de l’organisme es mantén al menys fins als 70 anys (!), encara que el progrés serà molt més lent que entre els més joves, lògicament.

En la pràctica podem trobar dos tipus de ciclistes de 40 anys: aquell qui mai s’ha aturat de fer bici i no suposa cap problema major. Té un organisme entrenat i només ha de procurar adaptar les seves ambicions esportives a les seves possibilitats físiques que van disminuint, lenta però progressivament, a partir dels 40 anys.
L’altre, el més freqüent, es el ciclista tardà, i a la seva vegada podem distingir també dos tipus ben distints:
-aquell que mai ha fet esport i comprovant que disposa d’una mica de temps lliure, es preocupa per practicar alguna activitat física. Abans de començar li és indispensable avaluar el funcionament del seu aparell cardiovascular, que es el qui posa més problemes al pla d’esperança de vida, i desprès proposar una activitat de tipus aeròbica, amb molt d’oxigen i de baixa intensitat. El ciclisme està dins d’aquesta categoria d’activitats esportives al igual que l’esquí de fons, la marxa, la natació o el footing. En realitat, aquest esportista tardà es generalment dòcil, segueix els consells i no es esclau de cronòmetres.
-el segon esportista de retorn es caracteritza per una mobilització muscular efectuada fins als 20 (i pico) d’anys, per desprès abandonar tota activitat ciclista durant una vintena d’anys. El risc es molt important en aquest tipus de veterà perquè pot ser un esclau del cronòmetre, ja que voldrà retrobar ràpidament les sensacions, la bona forma, de la seva joventut. Malauradament les possibilitats del seu organisme han baixat molt desprès de tant de temps. Aquest antic-nou-esportista haurà de partir de zero de nou amb un entrenament regular i progressiu ascendent.

En tots els casos, abans de llançar-se a la reconquista del seu cos, serà determinant fer-se sense complaences una exhaustiva revisió mèdica esportiva perquè l’activitat ciclista sigui realment un element de salut i no pas l’accelerador o el revelador d’una insuficiència fisiològica i avaluar els factors de risc lligats al sedentarisme com ara la hipertensió arterial, colesterol, tabac, alcohol o excés de pes. I el més important: la revisió del cor, principal víctima de les agressions de la vida moderna.
Aquesta apreciació de l’estat cardíac es farà a partir d’un electrocardiograma d’esforç, única prova que pot detectar qualsevol risc d’infart i que constitueix el major perill per l’esportista ocasional. Aquesta revisió serà completa amb les analítiques de sang i amb tota aquesta informació el metge esportiu podrà constatar si hi ha qualsevol factor de risc.

Als 40 anys encara és possible conservar un consum màxim d’oxigen elevat, però es necessari un estat d’entrenament molt important per mantenir un fort VO2max.
Una vida sana i un entrenament regular tot l’any, començant a l’hivern la preparació i no algunes setmanes abans de les primeres marxes.
El VO2max es el consum màxim d’oxigen que l’esportista pot utilitzar durant l’esforç.
Quan més elevat, més serà capaç el ciclista de realitzar una performance de fons, però aquesta característica fonamental del rendiment del motor humà disminueix amb l’edat. Això es degut a l’envelliment del múscul cardíac que no pot respondre a una sol·licitud esportiva màxima.
D’altra banda, les facultats d’adaptació a la calor també disminueixen amb el pas dels anys. Un estudi científic ha demostrat que els homes de 39 a 45 anys comencen a suar dues vegades menys de pressa que els de 19 a 31 anys i desprès de l’exercici continuen transpirant durant més temps.
Segurament pensareu que molts d’aquests comentaris son evidents, però no està de més recordar certs aspectes bàsics de salut i esport a la nostra edat, per tal de posar cap al nostre cor.
Per acabar, recordarem alguns dels excepcionals casos dins de l’àmbit professional de ciclistes veterans:
• Joachim Agostino (Portugal). Als 41 anys guanya la seva 104ª cursa en l’etapa contra el rellotge del Tour d’Algave el 1984.
• Gino Bartali (Itàlia). Nascut el 1914. Amb 38 any s s’adjudica el Tour de Calabre i el Tour d’Emilie.
• Pino Cerami (Bèlgica). També amb 38 anys guanya la Paris-Roubaix i la Fletxa Valona el 1960, París-Bruxelles el 1961. Amb 41 anys, s’adjudica una etapa del Tour de França el 1963.
• Raymond Poulidor (França). Nascut el 1936. 2on al Tour de França el 1974 darrera Merckx i 3er al Tour de França de 1976.
• Lucien Van Impe (Bèlgica). El vencedor del Tour de França de 1976 termina victoriós (a poques setmanes de complir els 40) la cursa per etapes del Tour des Vallées miniéres.
• Joop Zoetemelk (Holanda). Nascut el 1946. Amb 39 anys és campió del Mon de ruta professional..
• Gilbert Duclos-Lassalle (França). Nascut el 1954. Amb 38 anys guanya la cèlebre París-Roubaix, a una edat on la major part dels campions ja s’han retirat.
• I més recentment, Viatcheslav Ekimov (Rússia), campió Olímpic el 2000 de contra-rellotge i vice campió Olímpic 2004 (i vencedor moral darrera Tyler Hamilton acusat de dopatge) i amb 40 anys encara va ser un dels pilars del potent equip Discovery Channel.

 

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X