L’ELEGÀNCIA EN EL CICLISME

L’ELEGÀNCIA EN EL CICLISME

Autor: Josep Mª Plana
Durant el mes de juliol la revista nord-americana Vanity Fair va publicar la seva classificació de persones més elegants del món. Sorprenen una mica els sues criteris. Una de les persones més ben col·locades era la model Kate Moss. Una persona que basa tot el seu atractiu en una estètica malaltissa, amb el rostre demacrat i el cos anorèctic. A més han sortit fotografies seves consumint cocaïna i ha hagut de menester el seu ingrés en un centre de desintoxicació fa ben poc temps. És a dir, un model del que no han de ser els nostres adolescents. Un altre integrant de la llista era Ernest de Hannover. Un trinxeraire que va ser fotografiat orinant en públic en l’Expo de Lisboa, que ha estat detingut vàries vegades per baralles en tavernes en estat d’embriaguesa, que no va poder assistir a una boda reial perquè la nit abans havia assolit un estat lamentable degut a la beguda i que, en fi, la seva addicció a l’alcohol l’ha dut al caire de la mort.
Procurarem aquí establir uns altres criteris de distinció per oferir una llista modesta i sense pretensions dels ciclistes més elegants.

Foto 1.Miguel Induráin, un perfecte mecanisme de rellotgeria d’alta precisió.

Sembla clar que el primer lloc l’ocuparia, sense discussió possible, l’espanyol Miguel Induráin. Va ser sempre tot un senyor. Mai un ciclista ha tingut tanta autoritat en el pilot internacional, ni s’ha guanyat tant el respecte dels seus rivals, ni l’estima del món de la bicicleta en general: dirigents organitzadors, directors d’equip, personal d’assistència, col·legues i públic de tots els països.
La seva generositat a les arribades amb els companys d’escapada i la delicadesa amb els mitjans de comunicació van ser proverbials. Ha quedat en el record de tots com una de les millors pàgines de la història del ciclisme la seva llegendària actuació en el Mundial de Colòmbia on va paralitzar Marco Pantani amb la mirada en el darrer repetjó abans de la meta, perquè el seu compatriota Abraham Olano anava per endavant. Quan l’italià va adonar-se que perdia la cursa ja era tard. Induráin va fer segon aquell dia i, si hagués reaccionat a l’estrebada d’Olano, podia haver estat el primer campió del món espanyol, però, malgrat ser el cap de files, el seu deure era facilitar l’escapada del company i contenir els rivals.
No cal dir que el seu estil damunt la bicicleta era d’una perfecció encara no igualada.

Foto 2. Es pot demanar més elegància que guanyar el
Campionat del Món de Ciclisme a Barcelona.

En el segon lloc posaríem a l’italià Felice Gimondi. En el Giro del 69, quan la victòria ja estava decidida en favor d’Eddy Merckx, va saltar la sorpresa i va produir-se el primer d’una trista i llarga llista d’escàndols de dopatge que dura fins ara. El líder belga va donar positiu en un control i va ser obligat a abandonar la cursa. Gimondi, segon a la general, n’era el màxim beneficiat. Però va reaccionar negant-se a portar la malla rosa. Continua essent teva, Eddy va dir a l’habitació de l’hotel on el campió belga plorava mentre al carrer es produïa una plantada de protesta de corredors.
Avui, més de trenta anys després del seu comiat, continua essent el ciclista italià més volgut. Fins i tot una figura tan busca-raons com l’espanyol Bahamontes només té per a ell paraules d’elogi i assegura que cada cop que el transalpí passa per Toledo va a retre-li una visita.
Ningú com Gimondi ha tingut tanta intel·ligència sobre la bicicleta. Ningú ha tret tant de partit d’unes condicions físiques limitades. El seu estil era fi, però els plantejaments que feia de les curses semblaven d’un gran mestre d’escacs.

Foto 3. La fotografia més bella de la Història del ciclisme

Quan va morir Fausto Coppi, la Gazeta dello Sport va posar aquest titular a la portada: La garsa ha plegat les seves ales per sempre. En efecte, a Itàlia, un dels apel·latius del campioníssim era la garsa atesa la llargària majestuosa de les seves cames i el seu cos menut. Semblava un ocell camallarg. Veure una antiga filmació en blanc i negre de Coppi arrossegant aquells desenvolupaments enormes és un goig per als sentits. Els seus funerals van provocar una manifestació de dol tan multitudinària entre els seus compatriotes que encara avui no s’ha superat. Era un déu al seu país.
És llegendària la fotografia on apareix amb el seu irreconciliable rival Gino Bartali compartint un bidó. Ha fet córrer rius de tinta sobre qui donava el bidó a qui. N’oferirem la versió que donava Simón Rufo a la seva obra Cien años de ciclismo. S’esdevé el Tour de 1949. La calor és insuportable. Coppi i Bartali pugen aparellats les rampes de l’Aubisca. Només una música s’escolta: el murmuri dels tubulars sobre la grava de la carretera. Gino i Fausto havien col·locat fulles d’enciam sota les seves gorres. Bartali intenta 20 vegades distanciar Coppi. Fausto no el deixa marxar. Gino té por, té set; s’adona que Fausto el té a mercè. En un moment determinat veu com Fausto agafa el seu bidó d’aigua. Es diu: Coppi atacarà després de beure i no podré respondre, perquè tinc una set terrible i ja no porto aigua. Seré batut i humiliat. Coppi se n’ha adonat, de la situació del seu acompanyant. Li allarga el bidó i li diu:
-Té, Gino, beu; beu-te’l tot.

Foto 4. Jacques Anquetil, un dels estilistes més fins que hi ha hagut mai.

Potser no hi ha hagut mai un estilista tan fi com Jacques Anquetil. No va comptar mai amb l’amor dels francesos, que es decantaven per Raymond Poulidor, molt més taujà i proper. Sí, Anquetil era molt més distant i presumit, però hores i hores d’entrenament, baixant descensos pronunciats amb el plat petit i el pinyó gros i bellugant les cames a tota velocitat sense decantar ni un mil·límetre la bicicleta, l’havien acoblat del tot a la màquina i li havien proporcionat una postura aerodinàmica invencible en la contrarellotge. Un espectacle exquisit.

Foto 5. Hugo Koblet, presumit fins i tot en l’adversitat.

Del suís Hugo Koblet la premsa francesa en deia chavalier de charme i l’espanyola el bello Hugo. Va ser el primer de guardar-se una pinta a les butxaques del mallot i era freqüent de veure’l retocant-se els cabells a dalt de la tarima quan li tocava pujar al podi, la qual cosa, en els anys cinquantes va constituir una revolució estètica en el ciclisme. No cal dir que les seves admiradores eren legió.

Foto 6. Tony Rominger, continuador d’una gran tradició de contrarellotgistes.
Del també suís Tony Rominger, hauríeu dit que era deixeble directe d’Anquetil. Com el normand va superar diverses vegades la marca de l’hora, per bé que a tots dos decisions de la UCI, de vegades arbitràries, els van privar del seu reconeixement definitiu. Veure’l lluitar contra el rellotge era veure el seu mestre. Fins i tot se li feia el mateix gep. Som molts els qui li agraïm que amb la seva bel·licositat incansable donés grandesa al Tour més bell dels guanyats per Induráin.

 

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X