Josep Jalmar Gil

Josep Jalmar Gil

Autor: Anna Camps
Es alt com un Sant Pau i tot el que té d’alcada, ho té de simpatía i bona peca, es discret i molt cabal.
Estem parlant d’en Josep Jalmer Gil, nas-cut el 7-12-63 i soci del nostre Club, des del 85.
Es un gran aficionat de la BICI. Ha estat i es, un deis mes presents, al nostre cam-pionat d’excursionisme. Gairebé no hi ha res, que li hagi privat de venir cada dissabte amb nosaltres.

Era molt petit, quan va aconsseguir la primera BICI i, mes que ell recordar-ho, sap peí seus majors, qué va tenir-la sobre el Hit tota la nit, perqué no li prenguessi’n.
El coneixem prou be, per recordar que una de les seves diem-li… condicions, qué plantejava a les conquistes fémenines de mes jove, era el poguer seguir fent les excursións deis dis-sabtes peí matf.

La BICI era i es, una de les seves passions i el destí ha fet que ella pre-cisament, ha estat la causa que l’ajudat a conquistar i -aconsseguir la que avui es la seva dona, la Montse, una noia molt ferma que al assabentar-se de las seves aficions esportives, va decantar la balanga al seu favor.
En Josep, apart d’estar penjat per la BICI, disfruta amb tot el que supo-sa l’esport. Es un gran aficionat del fútbol i com no, del Barca. Ell havía jugat mes de dos anys a Fútbol Sala i el seu lloc era la portería, per aixó, en el nostre partit particular de cada any, demostra la seva técnica sota els tres país.

Va arribar al nostre Club, de la má d’un antic soci molí conegut de nosaltres, Ignasi Jarque i qué conegué abans de fer la mili, al gimnás, Set i Mig de Gracia. Els primers tres anys, feia les sortides els diumenges amb l’iti-nerari deis dissabtes. Es reunien uns quants socis qué, per raons de feina com ell, havien de fer-ho així. Eran els germans Sala l’Antoni deis cara-mels i d’altres. Ara, ja fá mes de tretze anys, qué fá les excursións els dissabtes amb tots nosaltres.
No es un xicot que estigui programat per accelerar a les pujades, es on ell pateix mes, per aconsseguir no despenjar-se del grup, pero tot i així, quan ell i la BICI ja son com un sol element i junts, arriben a la fita proposada, es troba suficienment pagat, de tot l’esforc qué hagut de fer.

En Josep ens diu, del tot convengut, » després d’aquest patiment, ern sentó mes fort «.
A ell, li haguera agradat participar a les Challenges Catalanes de Ciclisme, pero no s’ha decidit encara. El qué si, ha fet i n’está molt satis fet es, dues de les Marxes Cicloturistes del nostre Club, dues de l’Anxova a l’Escala i la de les Rutes Leonesas l’any 98.
Aquesta ultima es, la mes important per ell i la mes especial, ja qué tin gué el goix de fer-la junts amb la Montse.
El pitxor record del nostre PERSONATGE, son dos. El primer, un dis sabte al migdia en el reagrupament de tornada d’una excursíó, quan li va:, comunicar qué un deis ciclistes del grup, l’inolvidable Codina, qué circí:

lava una mica enderrerit, havía sofert un atac de diabetis i qué a poc mes va morir. El segon, com no, la rápida i trista mort del nostre bon amic Julio Lado, tant apreciat per tots nosaltres.
Ja gairebé estera a la recta final de l’entrevista i en el nostre interlocutor, li canvía l’expresió i li brillen mes els ulls, quan li pregunten!…
El teu millor record? Ens diu sonrient, » sens dubte, el millor record o els moments mes felices viscuts, que ve a ser el mateix, son els mes de dos anys, en qué dissabte a dissabte he pogut compartir el sofriment de les pujades el vertigen de les baixades, la satisfácelo d’arribar allá on ens hem proposat, amb la nieva dona, la Montse, ha estat un goix el poder pedalejar junts.

Per acabar, com t’agradaria qué et recordessin?
» Mira,… ja en tinc prou, si ho feu de tant en tant »
ANNA

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X