Gustavo López Pons (en la memòria)

Gustavo López Pons (en la memòria)

Autor: Anna Camps
Es un dels socis que mes s’interessa, llegeix i guarda el nostre butlletí trimestral.
Quan li arriba a les seves mans el primer que fa segons ens diu, es buscar l’apartat del Personatge, per allò de… qui serà? Ho veu com una petita sorpresa, uns minuts de curiositat que l’apropa una mica més a aquell soci o sòcia que creia coneixia prou bé.
En aquest cas, hem de dir que la sorpresa va ser d’ell, quan vàrem convocar-lo per 1’entrevista. S’ha canviat l’ordre del contingut i ara es ell el qüestionat.
Es soci del nostre Club des de l’any 94 i encara que té el sobrenom de “maranya” es un excel.lent company a la carretera i fora d’ella.

Té 65 anys i està casat amb la Montserrat, i la resposta que ens dona a allò de…millor record? sens dubte i sense pensar-s’ho gens ens diu que el millor que li ha passat fou quan la Montserrat li donà el Sí, perquè ell es temia el No. Té una filla, la Marta, que té més de trenta anys.
En Gustavo treballa de comercial i contínuament volta per Espanya amb el seu cotxe. Diu que no li agrada conduir, però la feina l’obliga i sense agradar-li, fa un promig de 3.500 quilòmetres a la setmana.
A les excursions del dissabte es assidu en el grup C, i li diuen el “maranya” pel seu caràcter impulsiu sobre la bici i per la facilitat que té de gastar bromes (sempre acceptables) als companys, com… començar de cop un esprint! que es el que més li agrada, amagar-se on pot, per sortir darrera del grup i desconcertar a l’escamot. Rient, li preguntem: “Perquè aquests demarratges inesperats i amb gran empenta? -Perquè sento molt endins -ens diu- l’impuls i el goig de fer-ho i perquè sense fer mal a ningú, es una manera d’esbravar-me i sentir-me viu. Jo sóc ciclista d’estrebades, ja que potser hi fa haver corregut tant amb pista, però reconec que el que m’agrada més es això i ho porto dins i no puc fer-hi res.-“.
Normalment el Gustavo es així, diu el que sent, ell sap el que vol i ho manifesta amb l’autenticitat que el caracteritza.

Es un bon contertulià, t’explica un acudit abans de donar-te el bon dia i segur que te’n diu un altre després de dir-te adéu. Admira molt els artistes que saben comunicar humor, diversió i gràcia com el gran Capri, l’Eugeni, Gila i d’altres. El tarannà d’en Gustavo evidentment es rialler, es burla de sí mateix, ocurrent, espontani i molt legal.
Parlant amb ell sembla que tot va de broma, però no es així, ell creu que tot te el seu moment i cal diferenciar-lo. Per tant hem de dir que es més sensible, sentimental, emotiu i profund del que sembla. Ens dona fe d’això quan, en el pitjor record de la seva vida, ens explica, amb el semblant desencaixat, la mort sobtada del seu pare, seguint-li al poc temps la seva mare i la dels pares de la Montserrat, i no oblida la tan sentida mort a la família Elorza ni la del bon amic Lado. En aquests moments no el podem veure com el “maranya” sinó com un amic en un moment de sentida emoció.

En Gustavo ja fa temps que té problemes en un genoll, però ell no es queixa massa, té gran afició a la bici i diu que, donant-li més o menys força al pedal, ell va tirant. La veritat es que no li agraden massa els metges i textualment ens diu: -“Jo els respecto, però els hi tinc fàstic i recordo les paraules d’en Capri: els metges no volen que moris, volen que vagis vivint i així ells també ho fan.
Ara sí volem ressaltar la trajectòria ciclista d’en Gustavo i tenim que situar-nos quan tenia catorze anys. El C.C. Gracienc (Els Pilons) fou el seu primer contacte en el món ciclista. Participà a vàries curses però sempre com amateur. El que li agradava més era sens dubte córrer en pista, i quan tenia disset anys, recorda una temporada molt especial: era al velòdrom en una carrera d’eliminació, hi participava ell i quatre amateurs més contra professionals, i un d’ells era el seu ídol, en Poblet. “-No oblidaré mai -ens diu- el triomf que suposà per mi guanyar encara que per poc i a l’últim esprint, al ciclista que jo més admiro-“.

Anys després, ja de casat, en Gustavo es va fer soci del C.C.Cornellà on hi feien sortides periòdicament i tenien per costum, un cop a l’any, anar en bici de Ripoll a Puigcerdà i per la Collada és clar. En un dels anys van organitzar una prova que s’arribava a Llívia i recorda: “-Jo anava escapat amb un altre company i de cop, sofrí una aparatosa caiguda per culpa d’un gos que a mi em va semblar una vaca. Encara no sé d’on va sortir, m’obrí el cap, cremades múltiples i quan m’estaven cosint a l’Hospital de Puigcerdà m’agafà una rampa al peu i no podia estar-me quiet, dificultant d’aquesta manera la feina del metge. S’armà un bon enrenou i l’excursió se’n va anar a l’aigua-“.

Quan encara era soci del C.C.Cornellà l’amic Gustavo ens diu: “-Un dia que em trobava al peu de les costes del Garraf, se’m va parar al costat l’amic Viñé, que per pena, ja no està amb nosaltres. Jo no pensava pujar les costes, però ell, ho recordo molt bé, em va començar animar per anar tots dos fins a la Maladona i em donà un caramel i junts començàrem a pujar. Amb el Viñé ens coneixíem del barri de Gràcia on el meu pare hi tenia una fusteria com ell. Sempre he estat un enamorat de la Vila de Gràcia. Bé, com deia, jo no pensava pujar, però després de fer-ho li vaig agrair sempre, ja que aquell dia em va suposar que jo m’il·lusionés definitivament a fer més quilòmetres per carretera.

Ara, després dels anys i des del 94, com hem dit abans, l’amic Gustavo està amb nosaltres perquè l’Elorza, un bon amic d’ell, el va esperonar a fer-se soci i n’està molt satisfet, per això ens diu: “-Gràcies per haver pensat en mi per ocupar aquest espai, d’aquesta manera tinc oportunitat de dir-vos que sempre m’he sentit ben rebut i que es un goig el poder disfrutar de la bici amb tots vosaltres. Plegats gaudim d’una bona colla d’amics i això es el que val-“.
Bé, per avui anirem acabant i no serà per falta de material, perquè el Gustavo s’esplaia i molt bé, dona gust parlar amb una persona tan vital.
Aquestes son les paraules d’ell a la nostra darrera pregunta, com t’agradaria que et recordessin? “-Si em recordeu serà senyal que no m’he mort del tot i que poc o molt he deixat algun rastre-“.

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X