Fina Martínez Agís i Juan Royo Virgos

Fina Martínez Agís i Juan Royo Virgos

Autor: Anna Camps
Corn ara s’apropen les festes de Nadal, ens tornarem esplendías i per aixó, en comptes d’un Personat-ge, en portaijem dos, ja que no volem ser culpables de disgregar un deis matri-monis modélic i ciclista que tenirn entre nosal-tres.
Ella, Fina Martínez Agís, nascuda a Barcelona el dos de maig del 59. Eli, Juan Royo Virgos, nascut a Berge (Teruel) l’onze de febrer del 52.
Es van casar el 25 de juliol del 81 i teñen dos nois, en Joan i en Caries, que per cert, aquest últim havia vingut amb bici bastant de temps a les nostres excursions, fins i tot va participar en una marxa a Vic.

El Juan treballa en el taxi, o siguí que tot no es bara-llar-se amb la bici, també ho fa i de valent, enmig del tránsit de la nostra ciutat, pero ell ens diu:
-«Es un poco pesado por la cantidad de horas y por el intenso tráfico, pero es un trabajo que me da mucha libertad, nadie me ordena, voy a mi aire, prefiero este trabajo a estar en una oficina o delante de un ordenador. Así me siento libre». La Fina es una bona companya de grup, el seu caráclcr es extravertit, comunicatiu, vital i té la rialla fácil.
El Juan potser es mes reservat segons ens diu ella:
-«Es un bon noi i enfadar-se amb ell es impossible, sap prendre’s les coses amb filosofía i no dona a res mes importancia de la que té».

Nosaltres el que veiem en el Juan es un fanatisme per tot el comporta la bici. Es el seu tema preferit, i la seva vida gira entorn d’ella, i ens deixa perplex quan ens diu entusias-mat:
-«Mi ilusión si ganara el «cuponazo» sería comprar un local, seleccionar un grupo de ciclistas del Club y montar mi propio equipo. Les compraría bicicletas y todo lo necesario, tendríamos un gimnasio, duchas,.. .En fin, son sueños, pero siempre pienso en el ciclismo, reconozco que soy un apasionado de este deporte».
L’afició li va comencar poc abans de fer-se soci del Gracia, era l’any 92. Es va fer un tip de km amb tots nosal-tres, participant en tots els campionats, marxes i demés, pero amb els anys s’adoná que els filis es feien grans i que la Fina no es quedava gaire contenta a casa i segons ens diu:
-«Un buen dia se me encendió la chispa y pensé que si compraba un tándem podríamos salir los dos, y me arriesgué. No tenía la certeza si ella aceptaría, pero me presenté con el tándem y le di la gran sorpresa».
La Fina, recordant aquell dia, ens diu:
«Quan vaig veure aquella bici tan llarga li vaig dir: qué es aixó? si sembla un avió! si jo no sé anar en bici!».
El Juan ha estat, i es, un esforcat dalt de la bici. Es fort i batallador al máxim, disfruta apretant a les pujades i tirant-se a tomba oberta a les baixades. La Fina potser no ho faria tant, pero ja sabem que anar darrera d’un tándem hi ha que apretar per nassos i baixar sense por.
La Fina ja s’hi havia enganxat, i després de gairebé dos anys d’entrar en aquest món, va decidir emancipar-se, i aixó volia dir aprendre aguantar 1’equilibri dalt d’una bici, per aixó el Juan n’hi va comprar una, i pels matins de cada diumengc anaven amb la bici dins del taxi a la Zona Franca, i poc a poc. durant mes de mig any, aconseguí el que s’havia proposat. poder circular amb autonomía i amb una certa segúrela!

Ara n’está satisfeta i no n’hi ha per menys, ja que peda-lejar enmig d’un grup com ho está fent, pujanl molí be i bai-xant amb fluiídesa, ens fa pensar que es prou decidida i valen-ta. Tot i que ella s’anomena «novata» , nosaltres creiem que ais 44 anys té mérit el que ha fet i fa.
Han participa!, i encara ho fan, a tots els esdeveniments ciclistes que se’ls hi posa per davant: Aplecs, Montserratines, diades ciclistes, pedalejades populars, marxes i mes marxes, no paren! I es que la afició que teñen tots dos els fa sentir-se vius.
Durant els darrers tres anys, alternant bici o tándem, han fet mes de 10.000 km per any i hi han acumulat entre els dos mes de tres-cents trofeus, tot un récord! Apart de sortir amb el Gracia, ho fan cada diumenge amb el Provencalenc, ja que també en son socis.

Fina, el millor record?
-«Quan vaig rebre el primer trofeu de tándem, en una marxa al Delta de l’Ebre». Juan, i el teu?
-«Es repetido, son recuerdos satisfactorios, es aquel momento en que adivino el fin de una marcha: ¡voy a conseguirlo! Estoy cansado, roto, sufro, ¡pero me siento a la vez feliz! ¡Me he superado a mi mismo!».
Ara, el pitjor:
-«Jo, -ens diu la Fina-, segur que es el dissabte quan a les tres de la tarda i esperant ja amb ansia que el Juan tornes de l’excursió, veig des del baleó com baixa d’una furgoneta i brut de sang. Havia tingut un accident a Begues».

Ara tú Juan?
-«Fue el dia en que yo llegaba a casa de una marcha muy dura, cansado pero muy feliz. La Fina, de la mejor manera que pudo, me comunicó la muerte de mi padre. Fue un duro golpe, es un mal recuerdo, el peor.»
Teniu nous reptes? El Juan ens diu:
-«Mi ilusión sería ir en bici desde Catalunya a mi pueblo de Teruel. Son 280 km. Cuando murió mi padre, y en el mismo cementerio, se lo prometí y me gustaría cumplir la promesa».

El que la Fina desitja es perfeccionar el tema d’anar amb bici:
-«Encara em sentó novata, i m’agradaria teñir mes seguretat en mi mateixa, sobretot a les cruílles. Les trobo peri-
lloses. En aquell moment pensó que si em passa alguna cosa, el problema que portaría a casa seria fort. Així que voldria per-dre aquesta por.»
No volem tancar aquest apartat sense esmentar que els nostres Protagonistes teñen tots dos una gran predilecció pels gats, i que en teñen un parell d’exernplars a casa: la Misin i la Simba, per ells dos joies molt boniques i que s’estimen molt.

Per acabar l’entrevista, deixem constancia de les darre-res páranles del Juan, secundades amb clara convicció per la Fina:
-«El ciclismo ha servido para que la Fina y yo nos unamos más si cabe. Entrar en este mundo los dos juntos y entender unidos el «morbo» que tiene este deporte, ha sido muy positivo, porque el ciclismo siempre, siempre, compensa».

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X