Entrevistem a: Vicens Gómez Tarrés

Entrevistem a: Vicens Gómez Tarrés

Comença l’entrevista “com un tiro”, com si fos un atac de sortida d’etapa per enganxar l’escapada bona. Amb un moment m’ha explicat, com es diu a l’ària “Che gelida manina” de La Bohème, “Chi sono, que faccio e come vivo”. Reflexe de la seva personalitat activa, espontània, de viure intensament la vida. Em sembla, per l’estona que passem a l’entrevista i per les vegades que he coincidit amb ell a les sortides del club, que és molt clar i transparent, que diu el que pensa. Per això em resulta molt fàcil transcriure l’entrevista. Parla amb molta satisfacció de la seva família, la seva dona i el seu fill, que el van animar a superar el tràngol de l’operació a que es va sotmetre, i que va interrompre la pràctica de la seva passió, el ciclisme, però que feliçment ja ha superat, i ha tornat més fort que abans!!

DADES PERSONALS: Tinc 47 anys, nascut a Barcelona, la meva mare era catalana, de Manresa. El meu pare era de Madrid, una barreja bastant explosiva. Els meus pares ja van morir, el meu pare ja fa 27 anys, jo en tenia 20, i ma mare fa quatre anyets que ens va deixar. Algo que he aprés d’això és que s’ha d’assaborir la vida i sobretot els petits detalls. No em puc queixar, no em guanyo malament la vida, no em falta de rés, tampoc me’n sobra. He tingut la sort de trobar una parella amb la qual ja fa 27 anys que estem junts i molt bé. Em respecta la meva afició que és el ciclisme i jo li respecto la seva que és el muntanysme. De joveneta feia alpinisme, ara ja no. Tenim un noi de 17 anys que ens ha sortit bastant assenyat i un gran estudiant i bueno…. i, professionalment pues mira, em dedico a la branca de les assegurances, estic a una Mutua d’accidents de treball, la MAZ, que té la central a Saragossa . Jo era director comercial i ara ens han reconvertit com a “Gestores de absentismo”

AFICIONS: Jo he fet esport tota la vida. Vaig començar al Barça d’atletisme, era corredor de fons. Vaig jugar a futbol, de central a lo Puyol amb un filial del Burgos a Barcelona, l’Atlético Burgalés, i després vaig passar a la Penya Barcelonista Sant Jordi, no sé si existeixen a dia d’avui. Als 19 anys vaig començar a tenir problemes de lumbàlgia. Tinc una listesis, una desviació de columna de naixement, que provoca molts dolors. Un dia em van donar un cop jugant a futbol i ho vaig deixar, perquè l’ambient no m’agradava, era massa violent, la violència verbal i fins i tot física que hi havia. I després que un servidor tampoc no devia jugar molt bé perquè tampoc he fet carrera, no?

Llavors vaig començar a fer bici amb 21 anyets. Vaig començar a fer els meus pinitos amb la BTT, sortint per Sant Climent de Llobregat, per on el Riera té el mas, perquè els meus pares tenien allà un terreny i la fàbrica de la que el meu pare era soci estava allà ubicada. Després vaig començar a engrescar-me i a apuntar-me a marxes cicloturistes de BTT. Em va començar a agradar i bè, com és aquest esport, in crescendo, in crescendo, in crescendo. De sortir els diumenges vaig començar a sortir entre setmana, a perfeccionar la bici, un altre nivell de bicicleta més bona, més tècnica, pedals automàtics, fre de disc, fins que vaig ser pare i llavors vaig parar, perquè hi havia altres obligacions. I durant 4-5 anys sortia un diumenge, en plan dominguero. És una elecció que vaig triar, volia estar amb el meu fill i amb la meva dona. I quan el meu fill va començar a ser una mica més grandet, 4-5 anyets, vaig rependre l’activitat amb la bici. Porto molts anys anant a passar els estius a la Vall d’Aran, un poble que es diu Casau, i vaig començar a pujar la bici allà dalt. Ara estic al Pallars Sobirà, a la Vall Ferrera, i mira, casualitats de la vida, a la Vall de Cardòs està la Carol, companya del club i algun altre més Quedem per les sortidetes per allà dalt. La meva dona va ser la que em va engrescar a fer bici de carretera, perquè em veia que feia els ports d’allà, la Bonaigua, Pla de Beret, etc. Llavors em vaig comprar una bici de carretera, la tenia allà dalt i la meva dona em va dir: “Escolta, perquè no et mires un club a Barcelona i t’apuntes?” . I aquí ve la història del Gràcia. No coneixia ningú del club, vaig estar mirant el Montjuic, perquè soc fill de Sants. Vaig estar mirant la pàgina web però no era molt clara, en canvi la del Gràcia està molt bé. I l’equipació és dels colors de l’equip de la meva vida, blaugrana, i això em va acabar de convèncer. També m’anava molt bé perquè jo visc aprop dels Jardinets.

Soc molt futbolero. Mira, et recordes que vam ajornar l’entrevista perquè em van donar l’insignia d’argent de 25 anys de soci del Barça? Durant molts anys he estat membre d’una penya del Barça. He anat a finals, he estat a Wembley, la de Berna, vàries Copes del Rei, sempre estic parlant de futbol amb els companys, encara quedo amb una cuadrilla d’amics quan hi ha partits importants. Ara ja començo a no anar-hi perquè el meu fill hi vol anar ell. Quan no son rivals tan importants el meu fill em diu: “Papa, si vols pots anar-hi”, però si és el Madrid o un d’aquests em diu: “Papa, aquest hi vull anar jo”. Però ho portem bé perquè li dic:”Mira, em compres una ampolla de cava per fer un sopar amb la mama” i de moment es comporta i ho fa. Més endavant no ho sé.

També vaig a esquiar, a la meva dona li agrada molt, però jo tinc por de fer-me mal als genolls. I el que esquia bé, clar, és el meu nano de 17 anys. També m’agrada molt el senderisme i la muntanya, que ho comparteixo molt amb la meva dona i el meu fill. El meu fill és futbolero però el seu ídol és el Kilian Jornet. A l’estiu ho compagino amb el ciclisme. He fet la Pica D’Estats que la tinc allà al costat de casa, el Mulleres, el Puigmal, el Ventolau, el Taga , el Montarto, etc.

La lectura fa temps que ho he deixat una mica. Mira, ara estic amb la biografia del Cruyff, que me la van regalar per Sant Jordi i la tinc a mitges, una mica aparcada. També el “Còrrer o morir” del Kilian Jornet.

Sobre la música soc molt atípic. M’agrada molt la música celta, Enia, Tara Birmingham. Jo crec que tinc arrels escoceses perquè de petitet m’agradava Escòssia, una selecció que mai ha guanyat rès, juga un futbol molt rudimentari. Quan el Barça va fitxar l’Steve Archibald va ser el meu ídol. I dels altres músics més clàssics, Rod Steward, Stings, i Brian Adams és el meu cantant favorit, que aquest Nadal passat vaig anar al concert que va fer a Barcelona, que m’ho van regalar el meu fill i la meva dona amb motiu d’animar-me després de l’operació.

I és que l’any passat vaig estar convalescent, que em van operar, mira quin record m’han deixat- m’ensenya la cicatriu que té a la cama-. Tenia un atrapament del nervi per un quiste de líquid sinobial. Me l’havien d’alliberar o em quedava coix. Va ser una mica durillo i traumàtic per mi. He estat un any i 3 mesos fent rehabilitació, i gràcies a Déu he recuperat quan ningú apostava perquè tornés a fer el que faig, fins i tot el cirurgià està al·lucinat amb mi. La meva família em va ajudar molt a superar-ho. Anàvem a veure poblets, el que fèiem abans de sortir en bici, cada vegada que veia passar un ciclista em quedava pillat i la meva dona em deia: “Tranquil, que tornaràs home”

SOCI DES DE: Set o vuit anys, no tinc molt bona memòria, però crec que set

AMB QUINS GRUPS SURTS: Surto amb el super B. Vaig començar amb el B, després vaig anar amb l’A2, que ara no existeix. Al tornar de l’operació vaig començar amb el B, i ara el súper B.

QUILÒMETRES FETS A L’ANY: Jo me’n vaig a una mitja de uns 6.000-6.500 més l’spinning, a l’hivern entre 2 i 3 dies a la setmana, que vaig al gimnàs de la piscina Sant Jordi. També faig musculació del tronc superior i estiraments, i això és un bon complement a la bici.

QUINS CICLISTES T’AGRADEN?: : Jo de petit tenia un ídol que era José Luís Laguía, no sé si te’n recordes d’ell. I després m’agradava molt el Chava Jiménez, tots escaladors, perquè jo soc escalador. I com equip m’ha agradat sempre Euskaltel-Euskadi. També m’grada Froome, i a més si té dos gregaris, Mikel Landa i Mikel Nieve que son dos ex-Euskaltel, encara més. També m’grada molt Vincenzo Nibali, i Fabio Aru, que sembla el seu clon. Tot i que el ciclisme ha perdut molt. Abans aquells atacs de lluny del Chiapucci, el Perico, el Virenque, tíos que al Km. 20 d’etapa amb 4 ports trencaven la cursa… Ara esperen als darrers kms com a molt per atacar.

QUÈ T’AGRADA DEL CLUB: : Del club m’agrada…els companys que he conegut i les amistats que he fet, l’equipació, jejejeje, la història que té com a club.

QUÈ T’AGRADARIA CANVIAR O MILLORAR DEL CLUB: Crec que s’hauria de fer un plantejament a la gent nova, ensenyar les normes de circular en grup, de pertànyer a un club. Això vol dir que s’ha d’esperar a un company si punxa, que no és una competició. Hi ha gent molt egoista, que va a la seva. Però, bè, cadascú amb la seva consciència. Es va dir que els nous tinguessin com una mena de padrí o tutor. Jo em brindaria. Hi ha gent que els hi dius algo i s’emprenyen. No donen ni un relleu i després ataquen i et deixen tirat.

MILLORS PROESES FETES SOBRE LA BICI: Ara hem tornat amb una colla del Gràcia de fer els ports dels Alps italians, l’Stelvio, el Gavia, el Mortirolo i tots aquests. També he fet el Torumalet. Faig entre 3 i 4 marxes a l’any. Com a més coneguda he fet la Quebrantahuesos. Una fixa és la Terra de Remences. He fet les 3 Nacions, Mussara, l’any passat com em va passar això vaig fer la Trepariscos.

PROJECTE O DESIG PER ANAR EN BICICLETA: Ara vaig a fer els Ports d’Andorra (Ja l’haurà fet quan surti aquest butlletí). Em falten tres ports per fer que és el meu somni, l’Alpe d’Huez, el Mont Ventoux i l’Angliru, que és el que més respecte em fa.

I aquí acabem l’entrevista. He passat una estona molt agradable amb el Vicens. Em convida a anar amb el súper B alguna vegada. M’agradaria perquè hi tinc bons companys, però em sembla que ja faig prou anant amb el B.

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X