Enric Provins Ramos

Enric Provins Ramos

Autor: Anna Camps
Be arnics, avui us presentem un personatge que els mes joves pot-ser no coneixe-reu, pero creiem que es mereix parlar una mica d’ell.

Ens referim al soci que en aquests moments encapcala la llista de la nostra massa social amb el número 1.
Es diu Enric I Provins Ramos, nascut l’l de novembre de 1913, que com es [veu, no son quatre dies, sino a prop de noranta anys.
Está casat amb la María, una gran companya que ha sabut viure amb saviesa, estimació i paciencia, la vida ciclista tan agitada del nostre bon amic Provins. Ella també tenia molt a prop l’ambient ciclero. A casa d’ells, era un entrar i sor-tir gairebé permanent de ciclistes: Poblet, Olmos, Arejol, etc. La María contribuía amb el que podia i recorda una cursa a Barcelona on hi corria en Poblet, i que el massatgista, alias “el Cabra”, vivía esporádicament amb ells. La taula de “massar” la tenien a la galería.

El Provins ha portat el veri de la bici dins seu i de tal manera que, a vegades, havia arribat a deixar de banda esde-veniments fámiliars que semblaven ineludibles, amb el conse-qüent desengany, es ciar, de la familia.
Ara, després deis anys, no els hi falta l’ajut incondicional deis seus tres filis, nets i germana, pero peí que ens diuen, no es una feina massa fácil, ja que l’Enric té una mica de mal geni. En tocar aquest tema el Provins ens diu, amb un somriure:
-“Es cert que tinc mal carácter, i ell ha estat la causa que, sense arribar la sang al riu, hagi tingut varíes trifurques amb altres socis. Pero be, com passa sempre en aquests trán-gols, s’obliden les tonteries en trobar-te dalt de la bici i rode-
at d’amics. Si tinc que pensar amb el pitjor record, segur que |és aquest: les enemistats absurdes d’aquells temps”.

L’amic Provins n’és soci del Gracia des de l’any trenta, o siguí que ja porta setanta quatre anys en el nostre Club. Casi res! Havia corregut amb els nostres colors, com veiem a la fotografía, en la categoría quarta d’añcionats i segons ens diu, es el rnillor record, ja que havia disfrutat molt!
Pels anys cinquan-ta va ser President del nostre Club, amb col-laboradors com el sr Amigó, sr Ventosa i altres.
Com hem dit, ha estat un home dedicat plenament a la bici, i tot i no sent campió en cap cursa, ha estat un campió amb majúscules al pedalejar sense treva durant cinquanta quatre anys i guanyant pels anys quaranta varios campionats d’excursio-nisme al nostre Club.

Ha estat sempre un home fort i decidit. Havia treballat molts anys de voluntan a la Iv Creu Roja, on n’hi va Jl passar de tot. Es guan-yava la vida fent de fus-ter i entre la feina a la Creu Roja i la bici, no parava massa a casa seva. Tenia prop de seixanta anys i encara anava amb moto de baixa cilindrada i d’una sola tirada des de Barcelona a la Seu d’Urgell, on hi teñen una filia casada. També havia fet excursions amb bici en el Club Sedis de la Seu.
Durant uns anys fou un deis membres de la colla deis ciclistes a les festes de Sant Medir.
Com a curiositat, el Provins ens ensenya una extensa col-lecció de clauers i ampolletes que ha anat recopilant durant anys, les plaques obsequiades peí nostre Club ais 25 i 50 anys de soci, i una medalla que li lliurá el aleshores alcalde Maragall a les festes d’inauguració del Pare de la Creueta, per ser el nostre soci mes antic.
Ens ha agradat molt conéixer les vivéncies d’en Provins. Ara está en baixa forma, solament fa una setmana que esta-va de nou ingressat a l’hospital. Fa anys que porta un “mar-capassos” que li han hagut de canviar varíes vegades i que li ha donat bastants problemes. Ens ha parlat poc a poc, amb la veu enfosquida per l’esforc, pero amb el cap molt ciar per recordar cada moment viscut en el seu mon ciclista. Hem patit una mica perqué sel veia cansat, pero per altre banda creiem que li ha estat positiu, ja que a mida d’anar parlant, s’oblidava del seu malestar i li canviava el semblant. Entrava de nou al seu mon ciclero com si Testigües vivint i amb crei-xent il-lusió, ens ha explicat experiéncies de tota mena, sorti-des i fets inoblidables. En fi, situacions de tots colors.
Quan veiem tan tes fotografies, diplomes de projectes viscuts i tantes histories passades, te n’adones que es cert que han passat molts i molts anys i que el Provins els ha viscut intensament.
-“Ara per acabar, Provins, com t’agradaria que et recor-dessin?” Sense pensar-s’ho gens, ens ho deixa anar:
-“Com el Guenyo”
De moment, la resposta ens deixa astorats, pero ell de seguida ens ho explica:
-“Es un sobrenom que em va posar l’amic i gran corredor Mariá Cañardo, peí defecte que tinc a l’ull dret. En el ciclisme d’aquella época tots em coneixien com “el Guenyo” i recordó molt be com un dia pels anys 80, en una visita turística que várem fer peí Delta de l’Ebre, várem anar a saludar al gran corredor Olmos, que es on ell vivía. Jo li deia: -“qué no em coneixes? Soc el Provins!”
-“Provins, Provins,…” -deia ell- -“No hi caic”,
-“Sí home!” -li vaig dir- -“El Guenyo”. -“Ah!” -exclama amb alegría. Va cridar ais seus companys i va dir, il-lusionat: -“Mireu, mireu, en els nostres temps corríem junts”.
Durant la xerrada amb el nostre amic li hem copsat un desig que volta peí seu cap, així que les darreres paraules serán per posar de manifest el que ell vol dir:
-“Aprofitant l’oportunitat que em doneu ara mateix de dir el que sentó, primer de tot es agrair-vos el poder-ho fer i suggerir-vos que sent el primer en la llista de socis, potser podríeu anomenar-me soci honorari? Grácies”.

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X