EN TÀNDEM

EN TÀNDEM

Autor: Anna Camps

Em demaneu que faci esment d’alguna cosa interessant del primer trimestre, com a dona ciclista, del nostre estimat Club, però el cas és que la meva trajectòria com a ciclista, ara mateix, no és la més “ bollant “.
L’època de fer quilòmetres i voler conquerir fites que per a mi eren especials, ha quedat enrera.

Ara és diferent però no menys engrescador. De tant en tant pedalejo amb el tàndem en el grup C i la veritat és que m’hi sento molt bé. També gaudeixo, i amb molta satisfacció, quan anem l’Ernest i jo normalment per les carreteres del Gironès o de l’Empordà.

No és el mateix d’anys passats, quan el que valia era fer una mica de guerra, si més no, ara gaudeixo potser més dels amics i de les converses de tots ells anant amb el Club, i del paisatge, quan l’Ernest i jo circulem amb la il·lusió de fer de turistes.

Podria deixar constància d’infinitat de sensacions que hem viscut amb el tàndem l’Ernest i jo en el decurs de moltes excursions: la màgia d’arribar a S. Esteve de Guialbes quan encara el poble està dormint. Passar per Galliners i poder veure l’església enlairada dalt d’una escala de pedres mig trencades. Entrar a Orfes i pujar pels carrers costeruts fins a la plaça. El goig que es respira al passar per Les Escaules, el silenci del poble Biure, pujar a la pressa del pantà de Boadella o endinsar-se cap a la capçalera del riu Muga… Tot plegat ara, és el que em dona satisfacció. Són moments que no es poden oblidar i el més important és el poder fer-ho junts amb el meu xofer.

Si més no, encara que amb bastant dificultat, també tinc el goig de fer junt amb l’Ernest, és clar, alguna caminada d’aquelles que el fer-les se’m posa el cap al seu lloc, per allò de les aficions.
L’última que hem fet, ha estat pujar caminant des del refugi del Malniu fins al llac del mateix nom. I des d’allà seguir pujant fins el segon llac, el de Mal, més petit que el primer però no menys bonic.
És una excursió de muntanya meravellosa i com es veu sense bici, però al cap i a la fi, sense proposar-nos-ho a l’arribar al segon llac, vàrem acabar parlant de bicis i de clubs.
Fou per un muntanyenc que trobàrem en aquell lloc i que ens va parlar de la coneixença que tenia amb la Merche i amb la Maria.
Segons ell era soci del Ripollet i havia pedalejat junt amb elles. La conversa es va girar molt aviat per a parlar de ports assolits, marxes i fites importants de cada u… Ja se sap, quan s’apleguen els ciclistes, toca parlar de bici, és evident.
Li vàrem donar els nostres noms perquè els hi donés i ens vam acomiadar.
Ens va fer molta il·lusió trobar algú amb coneixences comuns a dalt de tot del Pirineu perduts per aquells paratges tan solitaris i més aviat feréstecs. I a més, que fos ciclista.
La llàstima fou que no pensàrem a preguntar-li el seu nom. Potser la Merche o la Maria sabran de qui parlo.
A l’arribar al refugi de nou, agafàrem la Camper (que per cert el dia següent a cent metres d’on estava aparcada s’hi va estellar una avioneta) i vàrem marxar.
Ja us he fet cinc cèntims de la vida esportiva d’una jubilada que se sent molt feliç de ser-hi.
Anna C.

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.


X