ELOGI A UN GRAN HOME

ELOGI A UN GRAN HOME

Autor: Joan Manel del Llano
Encara ara (visca la cacofonia!) recordo com, ja fa més de deu anys, va ser el meu primer encontre amb l’Ernest Barba; quina experiència!, una d’aquelles que m’agradaria poder tornar a repetir. Agraeixo als meus pares el fet d’engendrar-me i donar-me així la possibilitat de viure-la.
El dia de l’encontre el tinc bastant desdibuixat de la memòria, només puc dir que era un dissabte perquè hi havia sortida amb el Club. Ah, també feia sol. La jornada pintava força bé per poder-la gaudir anant amb aquest estri tan curiós i ben pensat que és la bicicleta. Tot rutllava fins que, ja havent arribat a destinació i camí cap al bar, vaig decidir que havia arribat el moment d’experimentar amb el que és nou i no se’m va ocórrer res més que fer l’afiladora amb algú del meu davant i es que la tonteria juvenil te aquestes coses; vaig executar tan bé aquella maniobra que la bici va quedar feta un bon nyap, situació que no em permetia tornar a Barcelona amb la resta de companys. Quin atac de por i timidesa que vaig sentir llavors!; feia poc que era soci del Club i gairebé m’estrenava amb una desgràcia! Per sort, aquell dia ens seguia amb cotxe una altra gran persona, el nostre expresident, el senyor Muñoz. Ell em va atendre molt amablement i em va dir que no em preocupés, que tot tenia solució i que de la bici se n’encarregaria un tal Ernest, un home que ho arreglava tot, em van dir més tard al bar.
Desprès de la pertinent estona barística, el senyor Muñoz em va dir que introduís la meva malaurada màquina al maleter del seu cotxe i que tot seguit ens dirigiríem a veure al doctor Ernest. La tornada va ser força tranquil·la i afable.
Un cop al carrer Bonavista, estava fet un sac de nervis: i si el senyor Ernest deia que quin disbarat havia fet i es negava a arreglar la bici? I si…? No sé, tenia por.
No obstant això, cap dels meus temors es va complir i el meu primer encontre amb l’Ernest va resultar d’allò més sorprenent i agradable. Qui m’havia de dir que darrera d’aquella discreta porta verda del carrer Bonavista s’amagaven tantes i bones sorpreses?!
Doncs sí, des d’aquí vull fer un elogi a la persona de l’Ernest, perquè em sembla que s’ho mereix i perquè també està bé tenir detalls amb les persones que t’envolten.
Mireu, jo rebento si no ho dic, l’Ernest és fantàstic! És discret, tranquil, aplicat, enginyós, generós, econòmic, treballador, amable, atent,… estic segur que altres qualificatius positius li escauen.
Ara, però, deixeu-me que justifiqui cadascun dels anteriors adjectius que he escollit:
El primer, fantàstic, és de resum; n’hagués pogut triar altres i potser el d’increïble també hi aniria molt bé. Us heu fixat com de ràpid i bé arregla i manipula les bicicletes en aquella habitacioneta que fa servir de taller? Doncs això, increïble i no aquells monigotes que surten al cine i anuncien a la tele; l’Ernest senzillament es un prodigi de la natura!
Perquè és discret l’Ernest?, doncs perquè mai he vist que faci ostentació de res, perquè mai no vol cridar l’atenció i perquè és elegant i és que en la discreció està l’elegància; i si no, com s’explica que tingui un pedalar damunt la bici tan rodó, tan uniforme, en definitiva, tan elegant?!
L’Ernest és tranquil perquè així m’ho sembla, perquè diria que mai no s’alarma pels problemes que puguin sorgir; si no, ja em direu com pot ser possible sortir-se d’una situació en que estant de viatge et roben tots els diners, com fa poc que li va passar, si no és amb una bona dosi de tranquil·litat.
Qui digui que l’Ernest no és aplicat, menteix. A cada bicicleta que arregla, a cada feina que fa, hi posa tot el seu saber i bon fer, sense escatimar ni temps ni recursos.
Ai…l’enginy de l’Ernest diria que no té límits. Us heu fixat com té muntada i distribuïda l’habitacioneta que fa servir com a taller per arreglar les bicis?! És que és increïble, és pur enginy! Convido a tothom qui no l’hagi vist, amb permís de l’Ernest, a fer-hi un cop d’ull.
La generositat també és una altra qualitat de l’Ernest; mai té un no per resposta. Per molta feina acumulada que tingui a la seva habitacioneta sempre troba un racó per encabir-hi la teva bicicleta i si no el troba, diu que t’esperis una mica, però és que unes hores més tard et truca i et diu que ja li pots portar la bici; el que dic, increïble! Sempre que algú punxa en ruta i ho detecta, no dubta, baixa de la bici i se’n va a ajudar al damnificat o damnificada (em sembla que fins ara no he estat políticament correcte).
Us preguntareu, o potser no, perquè l’Ernest és econòmic. Que no us heu fixat quan cobra per arreglar bicis? Són tarifes increïbles. Però es que l’economia de l’Ernest no acaba aquí i altre cop la seva habitacioneta em serveis per exemplificar la seva habilitat per ser econòmic amb l’espai!
Ja m’agradaria a mi ser tan treballador com l’Ernest! Que no es cansa mai d’arreglar bicis? Sempre, sempre, en té de pendents per arreglar; què faríem sense ell i les mans màgiques?
Finalment, l’Ernest és amable i atent perquè sempre et rep amb un somriure a casa seva i perquè escolta i s’interessa pel que fa o deixes de fer.
Per tot això i molt més, GRÀCIES ERNEST I VIDA LLARGA I PRÒSPERA!

(Nota de Jordi Escrihuela, coordinador del Butlletí:
Como los notarios, doy fé de lo que explica Joan Manel, y supongo que muchos de vosotros también.
A mí me dejó como nueva, en el año 1995, mi pobre Peugeot, caída desde el vehículo dónde la transportábamos, en plena autovía de Lleida. ¡ Os podéis imaginar como quedó! Nyap es poca definición… Ernest me la dejó impecable por dos duros. A partir de aquí, siempre se la confié a él.
Muchas gracias Ernest).

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X