El repte CIMA i el grup “M’haureu d’esperar”: dos cares d’una mateixa moneda

El repte CIMA i el grup “M’haureu d’esperar”: dos cares d’una mateixa moneda

Autor: Ariadna Cotén

Recentment s’ha format a Sant Cugat, de forma quasi espontània, un grup de ciclistes fèmines. Això no vol dir que sigui un grup exclusiu de dones –no us espanteu, mascles, sempre les podreu acompanyar– sinó que, encapçalades per la Merche i la Maria s’han anat arreplegant unes quantes noies que surten juntes en bici els caps de setmana.

El més curiós de tot plegat és, per a mi, el nom del grup: “m’haureu d’esperar”. Interrogant a les seves components sobre aquesta peculiar denominació, sembla ser que també va sorgir espontàniament. Quan un nou membre es volia afegir a les sortides el primer que deia era: d’acord surto, però va per avançat que m’haureu d’esperar-. A algunes de les noves incorporacions sí que se les havia d’esperar però en altres casos succeïa ben bé el contrari. Ara bé, cadascuna roda al seu ritme i al final totes s’esperen les unes a les altres. Potser n’hauríem d’aprendre tots, mascles i fèmines, d’aquest nou pilot que roda per les carreteres.

La darrera notícia que tinc del grup és que pensen fer un maillot ben llampant amb el seu nom. Jo seré de les primeres en comprar-ne un. Us imagineu avançar, o potser millor ser avançats, per una noia amb un maillot que digui “m’haureu d’esperar”? Impagable.

Fa ja un mes que m’he apuntat al reto CIMA i no sóc l’única fèmina del club que hi participa. Hi ha una noia inscrita que és una fera i s’entusiasma amb els reptes. Ara diu que li agrada el blau però en realitat va a la recerca del verd. El CIMA és el Certificado Ibérico de Montañas Ascendidas i si entreu a la web de www.altimetrias.com, apartat CIMA, esbrinareu que és tot això dels colors. En resum, la cosa consisteix en un llistat de 601 ports d’Espanya, Portugal i Andorra en què, sense cap tipus de verificació, cada ciclista inscrit ha d’anar anotant els que ha aconseguit pujar. Es tracta, senzillament, d’un desafiament personal la gràcia del qual és sumar ports i formar part d’un rànking de ciclistes que fan el mateix.

Al contrari de la Maria, que al seu article del penúltim Pedalier diu que li agradaria col·leccionar bicicletes antigues, a mi mai m’ha agradat gaire col·leccionar coses. Però això del CIMA no és tant una col·lecció com un divertiment, un nou repte cicloturista, com poden ser les marxes o les brevets, que m’ha atrapat. Abans d’apuntar-me vaig comptar els ports de la llista que havia fet i la meva sorpresa va ser que amb prou feines en tenia 30 i en províncies com Barcelona o Girona gairebé no en tenia ni la meitat. Anys i anys pujant ports, pel que sembla sempre els mateixos, i tan pocs ports CIMA acumulats! Així que em vaig apuntar i aquí va començar la diversió.

Els ports estan escollits per la seva duresa, però també per la bellesa del paisatge i l’estat de la carretera i això fa que descobreixis ports on no sabies que n’hi havia, carreteres sorprenentment boniques, paratges solitaris, pobles perduts i, com no, rampes dures i exigents. A més, et permet viure situacions curioses com quan pujant o baixant un port et creues amb un altre ciclista i et preguntes si també estarà sumant cimas. O quan després de dies de festa o d’un pont, el ranking de la web es mobilitza: hi ha integrants que afegeixen cinc ports de cop i salten deu posicions, mentre que d’altres, pobres, es queden estancats i van caient al pou de les darreres pàgines. A vegades, també, algú s’apunta de nou i ja et supera només d’entrada. Bé, per acabar i animar-vos us diré que si feu les sortides regulars del B al club ja en teniu més de cinc al sac; no són molts, però tot es començar, creieu-me.

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.


X