EL MEU ENCONTRE AMB DEU

EL MEU ENCONTRE AMB DEU

Autor: Albert Buscató
Tantes vegades havia vist Déu de groc, que no hem sabria avenir de veure’l vestit amb un altre color. Tantes vegades havia il.luminat el nostre Univers amb la seva luminiscència, que no sabria imaginar-me’l envoltat de foscor. Tantes vegades l’havia vist avançar a la velocitat de la llum, amb la força d’un llampec, que no sabria observar-lo passejant tranquil.lament.

Doncs si amics, el vaig veure! Me’l vaig trobar, però era de nit, passejava, i anava vestit de blanc. Això no m’importà perque per mi encara és el Déu groc, encara és el més gran.

El cas és que durant les Festes de San Fermín que es celebren a Pamplona el mes de Juliol, tothom va vestit de blanc, exceptuant el característic pañuelico vermell al coll, i el fajín a la cintura. Fins i tot la gent que treballa, com carters, banquers, cambrers, etc… no s’escapen a aquesta tradició.

Era un dijous 8 de Juliol, tres dies abans de fer els 31 anys, (ja començo a tenir una edat respectable) i amb un parell d’amics més vem decidir allò que tantes vegades haviem dit de forma gratuïta: no vull morir-me sense haver corregut un encierro als San Fermín!. No se perque però de sobte vem decidir que aquell era l’any. O ara o mai!

Així doncs, a les 7 del matí del divendres dia 9 de Juliol de 1.999, hem trobava, i no hem pregunteu com, inspeccionant el relliscós pavés de la Cuesta de Santo Domingo, les dimensions de la Plaza Consistorial, l’alçada de les valles de fusta del carrer de Mercaderes, la verinosa cantonada del carrer Estafeta i la seva lleugera pendent, tot camí de la Plaza de Toros. Havia de conèixer bé el terreny on poc després me la jugaria. No hem podia permetre cap error, el preu és massa car. Ja faltava poc, la tensió es podia palpar en l’ambient. Hi havia silenci. Hi havia por.

8 del matí, chupinazo i a córrer cames ajudeu-me. 3 minuts, només 3, però quin joc que donen…. Vaig tenir temps de fer moltes coses: cridar, saltar, caure, rodolar, aixecar-me, empènyer, córrer, i fins i tot tocar un toro amb el meu Diario de Navarra enrotllat i agafat ben fort a la mà dreta. Malgrat el perill, que hi és, us ho recomano.

Mai a la vida, i mira que n’he fet de bestieses, havia tingut l’adredalina tan alta. Ni tan sols l’excitació de coronar el Tourmalet envoltat de boira, ni l’encarar la terrible pared que hi ha entre les corbes 18 i 17 de L’Alpe d’Huez, ni veure el Lago d’Enol després del calvari, ni les llàgrimes de ràbia i emoció que hem caigueren dels ulls al veure la pancarta d’1 Km. per l’alt del Galibier, havien produit en mi la mateixa sensació que vaig sentir aquell matí mentre corria pel carrer Estafeta envoltat de toros de 600 Kg.

Passat aquest tràngul, la resta del dia la vem dedicar a reviure cada instant de la carrera amb els amics, menjar, dormir, i com molt bé es podia esperar, beure. Ja cap al tard, anavem passejant pel carrer tot entretinguts amb la música de les charangas de fons, eren les 10 de la nit aproximadament, la temperatura era agradable i en l’ambient es respirava festa. De sobte, enmig del xivarri vaig sentir aquell cançoneta que diu: Indurain, Indurain, Indurain…. Jo que m’hi acosto encuriosit, i com no, de seguida vaig poder veure, enmig del bullici, emergir la seva figura majestuosa, portant sobre les seves espatlles, el seu fill Miguel.

Aquelles les mateixes espatlles que es movien rítmicament no fa pas tant per les muntanyes franceses, sota una testa inexpressiva, amb gorra calada i ulleres fosques (no fos pas que els contraris li veiessin cap indici de cansanci als ulls), al compàs d’unes embestides brutals dels ronyons, dirigits aquests per una cadencia de pedalada que només les seves dues cames, com palanques perfectes, podien donar.

La seva Aura hem va fer embogir, i no vaig dubtar pas (asseguraria que l’alcohol m’ajudà a desinhibir-me) a acostar-m’hi i preguntar-li: Miguel, podemos tirarnos una foto contigo?, i Déu hem digué: venga, pero rapidito que la mujer me espera. Tot succeí en 5 segons: col.locació (emoció), enfoc (més emoció), somriure (molta emoció) i flash! (baba). Com podeu observar, el que va tirar la foto també anava tant desinhibit o més que jo.

Després d’un : gracias Miguel, vaig quedar-me allí tot quiet mentre el veia allunyar-se, poc a poc, amb el seu fill, com un home qualsevol. Molta baba.

Sens dubte, i d’això si que en vaig ser conscient al instant, havia estat al costat d’un dels esportistes més grans que ha existit en la Historia de l’Home, si més no, el més admirat per mi.

Tancant els ulls, el vaig tornar a veure vestit de groc omplint de llum el cel francès. Ja ho deïen els gavatxos amb certa enveja al seu pas: Mon Dieu!. Se’m va dibuixar un somriure als llavis mentre hem deixava enlluernar de nou però, passats uns instants, vaig obrir els ulls i Déu ja no hi era.

Albert Buscató Costa

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X