DE RONDE VAN VLAANDEREN

DE RONDE VAN VLAANDEREN

Autor: Luis Andrés

TOUR DE FLANDES 7-4-2007

En una de les converses típiques de principi de temporada surt la pregunta de quins son els objectius proposats per aquest any nou: alguna marxa en especial?
El Colin comença a estar entusiasmat amb l’idea que em va plantejar el Sr. Badia l’any anterior: el Tour de Flandes, i comença a recopilar informació veient que es possible complir aquest somni. Aquesta vegada coincideix en Setmana Santa i tenim tres mesos per posar-nos en forma.

En abril, aguas mil diu la popular frase. Els que vàrem córrer la marxa de Vilafranca el primer diumenge del mes ens mullàrem molt, però des d’un punt de vista positiu sabíem que a Flandes, el país de la pluja, no ens tocaria pas aquest calvari. I el canvi climàtic degut a l’escalfament global afecta també al centre d’Europa i l’home del temps va preveure núvols el dissabte i un sol esplèndid a la cursa dels professionals, i així va ser.

Ramon Camps semblava que era fix per anar-hi, però ja va fer la Bilbao-Bilbao i va comprovar que els viatges llargs no li sentaven gaire bé i a darrera hora va decidir passar les vacances amb la família en un altre lloc. Cas contrari, Colin i jo teníem altres plans, però la darrera setmana ens vàrem decidir a fer els més de 1300 km (12 hores de cotxe) travessant tota França.

Sortida de Barcelona a les 10 del matí del dijous i arribada a l’improvisat càmping de Ninove a les 2 del migdia del divendres, donant-nos temps a fer la migdiada, inscriviu-nos a la marxa, fer uns 20 km per estirar les cames i tastar un parell de birres de la terra. Estava clar que no faríem el recorregut llarg de 260 km sinó el de 140, que es la distància que estem acostumats a fer per aquestes dates. Hi havia alguns de Tarragona, de València i de Granada que van fer la llarga perquè havien entrenat molts km, però al finalitzar havien quedat molt fets pols.

Sortida esglaonada des del Provincial Technisch Institut de Ninove de 7 a 8:30 del matí per donar cabuda a més de 10 mil participants. Tot i ser un recorregut curt de només 140 km la gent comença molt tranquil·lament, no a tota velocitat com estem acostumats al nostre país. Endemés en el pas per cada població els ciclistes es paren pacientment en els semàfors i circulen en filera pel carril bici. Deia Colin que semblava com una de les excursions que fem nosaltres quan agafem el cotxe una vegada al mes. Això es cicloturisme pur, i dur, molt dur. Desprès d’algun tram planer de pavès per anar agafant contacte, fem el primer mur: el MOLENBERG, que arriba desprès d’una girada brusca de 90 graus cap a la dreta i… sorpresa!!!: 300 metres fins el 17% amb uns pedrolos grossos i rodons que fan que algun participant caigui davant meu i em fan treure un peu del pedal. Per sort, arrenco en condicions i continuo. La baixada adoquinada se’m dona millor i li trec una lleugera avantatge al Colin.

El següent mur anomenat WOLVENBERG te fins un 19% però sobre asfalt, igual que el KLUISBERG i el KNOKTEBERG, on el Colin s’anava cap endavant i jo no tenia forces per seguir-lo. Desprès el més llarg mur adoquinat: de 2200 metres l’OUDE KWAREMONT amb rampes del 10% i el PATERBERG de 400 m amb rampes del 20% on torno a posar peu al terra per intentar esquivar una altra caiguda, i aquí sí que no puc arrencar i finalitzo la pujada empenyent la bici. Ja començo a estar preocupat perquè el meu estat físic no és el que jo voldria, i menys mal que aquest no es fa el Koppenberg que diuen que per pujar-lo endemés de ser ciclista s’ha de ser equilibrista.

Encara quedaven més murs: KORTEKKER sobre asfalt, STEENBEEKDRIES, TAAIENBERG (800 m amb 18% de màxima), EIKENBERG, tots tres adoquinats. Desprès d’una sèrie de murs asfaltats: BOIGNEBERG, LEBERG, BERENDRIES, VALKENBERG, TENBOSSE i EIKENMOLEN que semblaven plaers tot i tenir rampes dures. Suposo que desprès d’avituallar-me bé i ficar-me un xupetín de glucosa ja m’havia recuperat i ansiava pujar els dos darrers murs adoquinats, on efectivament, tal com estava desitjant, em vaig trobar pletòric de forces. La pujada al mític KAPELMUUR d’1 km al 9’20% de mitjana va ser molt emocionant. Aquesta vegada tant el Colin com jo vàrem poder esquivar els corredors que se’ns van caure davant i vàrem enfrontar la rampa final del 20% tot veient la famosa capella que hi ha a dalt de tot, plena de gent animant com a la cursa dels professionals.

Els dos integrats del CCGràcia ja ens havíem transformat en Colin Van den Jalabert i Louis Van Piernaslokas. El BOSBERG era més suau: 1350 metres al 5%, rampa màxima del 11%, i va ser l’únic mur que vaig pujar per davant del meu company. A ell li va fer gràcia que jo fes tota la pujada cridant per donar forces a tots els ciclistes fatigats que anàvem passant. Al cim, el Colin i jo ens felicitàrem emocionats per haver assolit els 18 murs. Els darrers km ja ens van semblar més a una marxa de les d’aquí, tothom volia acabar quan més aviat millor i el pilot rodava a molta velocitat. En arribar a meta el Colin havia desaparegut perquè no va poder aguantar les típiques estrebades que es fan per connectar un grupetto amb l’altre. Les bicicletes estaven senceres i nosaltres també, tot i que al Colin li van sortir llagues a les mans per no portar guants.

Desprès el diploma, un bon massatge fet per les boniques noies de Flandes, i a sopar a la preciosa ciutat de Brujas, anomenada també la Venècia del Nord. Em va agradar molt perquè allà tothom circula en bicicleta pel carrer.

Al dia següent va ser impossible llevar-se aviat i ens vàrem perdre la sortida dels professionals a la Gran Plaça de Brujas. Amb les bicicletes ens vàrem aproximar als murs. Al passar per Geraardsbergen, just abans del Kapelmuur hi havia una pantalla gegant on vam presenciar tota la cursa en directe.

Hi va haver una escapada de 10 minuts d’avantatge on s’havia ficat el veterà Chente García Acosta, que encara es vol assemblar al nostre capità Lluch. Al començar els murs el pilot era massa gran ja que el sempre actiu Paolo Bettini no aconseguia trencar-lo. Sí que ho va fer Fabian Cancellara, però no va anar massa lluny. Al passar per on érem nosaltres va atacar Tom Boonen, provocant el deliri de l’afició, però va ser doblegat per un fortíssim Alessandro Ballan, guanyador final amb decepció dels belgues, que es va emportar a roda a Leif Hoste que va acabar per tercera vegada segon classificat en aquesta monumental cursa UCI Pro-Tour. El millor dels espanyols va ser un no massa conegut Jesús Del Nero en 11ª posició, just per davant de l’ídol local Tom Boonen. Juan Antonio Flecha va estar molt discret per oferir tot el seu repertori una setmana més tard de la París-Roubaix.

El viatge de tornada encara el vàrem gaudir més que a l’anada. Per el nostre cap passaven flashes de les pujades als murs empedrats i encara eren recents les sensacions que ens aportaven. Els paisatges des de l’autopista sempre eren macos i molt impressionant el pas per el viaducte de Millau, el més alt del món de més de 300 metres d’alçada sobre una vall, dissenyat per el britànic Norman Foster.

Traiem vàries conclusions: per exemple, que si estem una miqueta més rodats podríem fer el recorregut llarg i ser veritables flandriers, i perquè no a la setmana següent poder fer l’altra gran clàssica amb pavès: La París-Roubaix, o és ser massa valent? Li preguntarem a monsieur Ortoll a veure que és el que cal fer. L’altra conclusió es que ens van sortir unes mini-vacances per poc més de 250 euros, això sí, sense el luxe d’hotels i restaurants que alguns troben imprescindibles.

En arribar a casa moltes felicitats, uns quants souvenirs i no massa de productes típics de la regió de Flandes, ja que al nostre barri de Gràcia hi ha una botiga on hi ha quasi totes les cerveses que existeixen: la Maison Belge al carrer Montseny. Per un preu més assequible el company Josep Maria Plana ens servei la nostra exquisida Voll-Dam al seu bar La Iaia del carrer Escorial.

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X