CUINA PER A CICLISTES.La Cuina d’en Quim

CUINA PER A CICLISTES.La Cuina d’en Quim

Autor: Quim Hernàndez
www.comiols.es

Passada ja la gran temporada de marxes cicloturistes es factible el començar a plantejar-se altres reptes.
En la crònica anterior ja vaig introduir una primera aproximació als problemes del canvi climàtic en l’alimentació, ara posarem una segona pedra sobre el tema.
En un mon on els EEUU son els emissors del 33% dels gasos d’efecte hivernacle i on dos països més fan arribar aquesta xifra al 50 %, va sent hora de prendre petites mesures que poden ajudar-nos, si més no en el nostre interior, a intentar contribuir el menys possible a aquesta sangria a la que estem sometent el nostre mon.
Fórmules, n’hi ha moltes, algunes d’elles poden ser per exemple intentar consumir productes de temporada. Evitar en la mesura del possible aquells productes que hagin passat llargues temporades en cameres frigorífiques. Es millor consumir productes del nostre país o entorn immediat. Per així evitar aquells que provinents d’uns altres indrets del planeta necessiten de llargs transports en avions i de moltes hores, dies, de camera frigorífica. Així com de desforestacions massives en els boscos d’origen per a poder atendre la creixent demanda d’aquests productes; provinent aquesta, d’aquest mal anomenat primer mon.
Tema fruites tropicals i productes provinents d’altres cultures que després intentem adaptar a la nostra, fent desaparèixer el seu origen cultural per adaptar-lo en una mal entesa cuina fusió, a la nostra cultura. Cuina xinesa, japonesa, han estat les més mediàtiques, o la que els cracs del tema diuen que es la cuina més
interessant mai vista, la cuina de l’Amazonia, -deia Xavier Domingo, que la millor cuina després de la francesa era la mexicana-, cuina que estan posant al mercat amb calçador i amb grans moviments mediatics.
Un cop van exhaurint les anteriors meravelles com eren les cuines asiàtiques. D’aquestes cuines en parlaré en un altre butlletí.
Una altra mesura de fàcil aplicació però que rarament apliquem es el tema de l’aire condicionat. Moltes vegades al entrar a un establiment d’hosteleria a les dos del migdia un calorós dia d’agost trobem una diferència de temperatura de 20 graus, 37, 38 a l’exterior i 17,18 a l’interior. Què passa, primer que la diferencia tèrmica es molt gran i la sensació de fredor s’apodera de nosaltres, fet que en moltes ocasions ens fa demanar plats altament calòrics per a la temporada de l’any en que estem. Això d’entrada pot semblar irrellevant però no, ja que quan al acabar l’àpat sortim de nou al carrer amb la seva alta temperatura trobarem que l’àpat realitzat en un ambient de nevera costarà de digerir i farà treballar a l’estómac molt més del que fora necessari amb tanta calor, allargant la digestió fent-la encara més pesada i en molts casos maleint l’àpat ingerit una estona abans. Però el tema no es el nostre castigat cos, el maltractament a que sotmetem a la terra amb aquest abús de maquinària per fer fred en mig de la calor escalfa de mala manera el nostre planeta. Sigueu doncs moderats amb l’aire condicionat, ja que com diu l’antic refrany castellà: Pan para hoy hambre para mañana.
Ja desprès d’aquesta petita burxa amb el tema del canvi climàtic la recepta:
Gaspatxo, sí gaspatxo però no el més tradicional que no fa ningú millor que vosaltres, el que jo vull proposar es que sigueu una mica més agosarats i mireu de fer-los amb clares diferencies: de síndria, de préssec, de remolatxa….
Es fàcil en alguns com es el cas de la remolatxa, suprimint el tomàquet per la remolatxa en cru i triturant-ho tot igual que en la recepta tradicional aconseguirem un gaspatxo d’un color vermell intens, aromàtic i diferent.
En el de síndria variarem els tomàquets per la fruita sense pell ni llavors, en aquest cas s’ha de vigilar de no afegir-hi aigua ja que la síndria en té molta.
En el de préssec, el mateix, suprimir el tomàquet per aromàtics préssecs, a mi aquest m’agrada molt amb molt poca sal i amb unes virutes de pernil, es un gaspatxo de color taronjat, aromàtic i diferent. Son tres diferencies del mateix tema però vosaltres en podeu variar tantes com vulgueu, també son bons els de cirera, meló, ametlles crues, etc…
Es molt interessant la gran varietat de gaspatxos i sopes que es poden fer amb fruites per tal de ser menjades fresquetes a l’estiu, a més tenen la gran avantatja que han de ser preparades amb antelació així que no hi ha excusa, la tarda abans cuineu una estoneta i així quan torneu de la sortida matinal tindreu un primer plat fresc ja preparat.
Un altre plat molt estiuenc es una amanida freda de raviolis. Els que venen als diferents súpers son ideals. Es fàcil de preparar. Bullir els raviolis, sempre poc cuits i en aquest cas encara més ja que encara que sembli mentida al menjar-los amanits aquests couen una mica més degut a l’acció del vinagre i de l’aigua dels propis ingredients que acompanyen aquesta amanida.
Refredar-los i acompanyar-los amb talls de tomàquet, cogombret, anxoves, formatge fresc, rucca, nous i un bon raig d’oli d’oliva verge, vinagre al gust i a menjar. Aquesta amanida es més bona feta amb tres o quatre hores d’antelació.
Una altre petita recepta de menjar fresc seria un roast-beff entès, això sí d’una altra manera.
Comprar un peixet de bou, si el peixet es un tall en forma triangular, que recorda, en la forma al peix i d’aquí el seu nom. El salpebreu i en una paella calenta el feu volta i volta, seguidament l’emboliqueu dos vegades amb paper d’alumini i el poseu al forn pre-escalfat a 200 graus durant deu minuts, passat el temps el retireu i deixeu refredar a la nevera per espai de 12 hores, passades aquestes el desemboliqueu, feu atenció que tindrà força líquid, i el talleu el més fi possible. Es molt bo acompanyat amb diferents mostasses, o amb sal Maldón, o amb puré de poma ja sigui aquest fred o calent.
Els qui tingueu ganes de complicar-vos una miqueta més durant les vostres vacances teniu per exemple el sempre recorrent rap allagostat.
Aquest plat neix amb la intenció de que tothom pugui d’una manera o d’altre menjar llagosta, l’una de manera real i l’altre d’una manera il·lusòria, ja que el rap si el cosim bé i amb pebre vermell pot semblar i recordar lleugerament una llagosta, en el temps actual això sembla no gaire ingeniós però en els anys ’70 era tot un èxit de plat.

 

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X