Crònica d’un dels possibles viatges a vietnam

Crònica d’un dels possibles viatges a vietnam

1. A les noticies del matí d’un dia de finals d’agost anunciaven que els països asiàtics (Tailandia, Japó, Xina i Vietnam, entre d’altres) havien estat les destinacions, de fora d’Europa, preferides pels catalans. La baixada del preu del combustible i consegüentment del preu dels vols i la inseguretat aparent de destinacions fins fa anys preferents com ara Turquia i altres països de l’Orient Mitjà podrien ser algunes de les causes més probables.

2. Un migdia (a les 10 AM de Vietnam) d’un divendres de mitjans d’agost. 37 graus i un 94% d’humitat. El cel  mig tapat d’aquesta capa densa i tan habitual d’un color entre blavosa i grisa. Ens hem aturat dalt d’un petit turó abans de creuar un dels llarguíssims, cabdalosos i serpentejants rius d’aquest país a la ribera del qual trobem la ciutat de Hoa Binh. Sembla increïble la capacitat del cos d’adaptar-se a beure prop de 6 i 7 litres diaris de liquid -aigua, cervesa, refrescos diversos (te verd, beguda d’aloe, Red Bull versio tailandesa (molt més vigorosa)- així com els caldos i sopes amb noodles- sense pràcticament passar per l’urinari. I de vestir una roba sempre xopa de la teva suor o de la pluja. Aquesta pluja de tormenta breu però imparable que molts dies et podia sorprendre mentre compraves fruita al carrer, pedalant sobre la bici, o en plena nit (mentre lluitaves per tornar a conciliar la son interrompuda per un ventilador sorollós i a tota maquina de l’habitació a un dels NHA NHIS (o cases de cites que hi ha a tots els pobles i que són la solució més senzilla per a pernoctar als pobles i ciutats no turístiques).

3. El concepte totalment nou i revolucionari per a un ciclista occidental(en aquest país que com la Xina s’hi esforça en arribar a un sincretisme sorprenent  entre el comunisme més caspós i publicitari i el capitalisme més seductor però eteri) és el de fluir en el trànsit com una gota d’aigua flueix enmig d’un riu (ja sigui d’aigues braves o calmades).  L’anarquia com a sistema d’organització social deixa de ser una quimera en comprovar com s’autoregula el trànsit tant a les grans ciutats com a les carreteres menys transitades de les muntanyes. Les convencions com ara els semàfors, el pas de vianants, les línies continues son mers ornaments dels carrers, avingudes i carreteres. El soroll continu dels clàxons són l’ùnica senyal que arribes a comprendre clarament. Serveix per a identificar la intenció  dels vehicles (“-Passo!” És el que ve a dir qualsevol moto, cotxe, o camió en avançarte, en incorporar-se o fer alguna maniobra imprevisible).

4. Uns nens que s’incorporen a la nostra travessa esprintant amb la seves senzilles I antigues bicisi fins al final del poble, del seu limit habitual de joc infantil. I és que la carretera és l’autèntica agora, la plaça i espai public a on vendre, cuinar, menjar, rondinar, xafardejar o mandrejar a les hores més caluroses

5. Baixar del mític tren que uneix Hanoi amb Lao Cai (ciutat més propera a la bellíssima i muntanyosa regió de Sapa, al nord del Vietnam). És primera hora del matí després d’una nit de defensar-nos del temible aire condicionat (de vegades sembla que en aquests països és símbol d’estatus i poder adquisitiu estar en un cotxe, a l’habitació d’un hotel o en un tren a la temperatura més baixa possible). Com es pot suposar fer una disquisició sobre l’impacte ambiental, la sostenibilitat energètica,etc.. està fora de lloc. Estem parlant d’estatus!.

El mític tren ha estat un continu bamboleig. Innombrables vegades el cos quedava suspes sobre la llitera, durant un segon, per culpa d’una suspensió i un estat dels rails precari. Ha plogut!. Ha plogut molt.! Descarreguem sota la pluja. Sota la pluja ens comuniquen que la carretera per arribar a la nostra destinació està tallada. Hi ha hagut esllavissades i inundacions.

Sota la pluja anem a comprovar que és impossible el pas. Sota la pluja contemplem l’espectacle dantesc. Una excavadora maniobrant nerviosa però eficaçment mentre centenars de motos amb els motors encessos esperen impacientment qualsevol petita escletxa entre el fang per passar a l’altra banda.

Sota la pluja tres adolescents miren amb impotència, incredulitat i ràbia l’escena mentre esperen al costat de les parets derrumabades de la que devia ser la seva casa una explicació, un consol que no arribarà.

6. Percebre, mentre avancem lentament amb les bicicletes, una energia especial passat un pont mòbil de barcasses. Trobar monuments funeraris, així com pagodes, esglesies catòliques, temples budistes escampats per un territori de marismes. L’aigua estancada, trànsit escàs, penyes de grans dimensions i embolcallades per una vegetació rica i insaciable s’escampen sobre la planície de Nin Binh  La regió on el temps està aturat per, segons ens exliquen, establir contacte amb el passat i el futur, amb els morts i amb els que estan per nèixer.

7. Comprovar que en el minúscul maleter del minibus que ens ha de portar fins a l’illa de Cat Ba i la badia de Halong només hi ha espai per una bicicleta i dos rodes.  Diligentment, el conductor reubica les tres bicis restants a la darrera filera de seients a l’interior del vehicle. Ningú se sorpren . Vietnam és practicitat I intercanvi. És buscar solucions i improvisar amb allò disponible.

8. A la intensissíma Hanoi barbers a les voreres i miralls penjant a les parets. Restaurants que consisteixen a 2 o 3 taules baixes i tamburets de plàstic blau. Al costat una dona que remena una olla que bull sobre un foc instal·lat de manera molt poc consistent sobre la vorera. Bars per prendre cervesa a la vorera. Motos a centenars a la vorera. Parades de verdures, de fruita, de carn, de fideus, de begudes… a la vorera. A la vorera tot excepte els vianants que acostumen a ser turistes perque no fan servir la moto.

9. Una excel·lent combinació: el ritme pausat, progressiu de la bicicleta a un país que no s’atura, molt dinàmic. Excepte en aquells moments del migdia (l’hora de la migdiada, de la contemplació sota un sol implcacable) en que ens aturàvem a prendre un suc de canya de sucre a qualsevol casa que disposes d’una màquina per expremer la canya. Camioners, ciclistes i mandrosos degustem el pas d’aquestes hores tan pesades conjuntament. I un consell, millor compartir aquest suc que el licor d’arrós servit des d’una garrafa de cinc litres ja avançada la nit!.

 

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X