Crònica de La Tracks del Diable per Jordi Agustina

Crònica de La Tracks del Diable per Jordi Agustina

Entre setmana i sempre que puc, surto amb la bicicleta de muntanya per Collserola. Per entrenar, evitar trànsit i alhora desconnectar de la vida diària. Crec que és un dels millors desestressants que hi ha, i per a una persona que li agradi l’esport i el camp és una de les millors combinacions existents.

No obstant, aquesta vegada tenia ganes d’anar per camins nous, veure paisatges diferents i passar uns dies tranquil en ruta.

Per tant, començo a buscar per internet rutes per etapes en btt.  A Catalunya l’oferta és amplia i variada, començant per les “Pedals” (de Foc, de Serrallonga, d’Occitània…), passant per la Volta a la Cerdanya, la BI6000, etc. Hi ha per escollir.

Més o menys, totes són similars en característiques, normalment circulars, quilometratge de 230 en amunt i amb molt de desnivell.

Així doncs, llegint les opinions molt favorables de gent a “foromtb” m’hi fixo en una que no està al Pirineu sinó més a prop. La Tracks del Diable. La ruta discorre per la comarca d’Osona, i recorre les sub-comarques del Cabrerès, Vall del Ges, el Bisaura i Lluçanès. La zona m’agrada molt d’altres estades amb la bici i no m’ho penso gaire, truco i m’atén Jordi, l’organitzador i ànima de la ruta-aventura.

Com funciona el tema:

Ells et passen la ruta (track) i tu ho has de ficar al GPS (que és quasi obligatori, almenys per aquesta). Llavors has d’anar seguint el track que t’apareix al GPS i anar per on t’indiqui. És a dir, del poble A al poble B, que és on dormiràs, normalment a una casa rural i on l’organització t’haurà portat la teva motxilla preparada amb la roba neta, etc….  Al dia següent vas del poble B al poble C i així depenent dels dies en els que hagis dividit la ruta fins tornar al punt d’origen, doncs, com he esmentat, és una ruta circular. Tu solament t’has de preocupar d’anar en bici, fer fotos i gaudir dels paisatges.

La ruta connecta, a grans trets, Torelló amb Sant Pere de Torelló, Santa Maria del Corco, Cantonigros, Tavertet, Rupit, Sant Andreu de la Vola, Vidrà, Santa Maria de Besora, Sant Quirze de Besora, Alpens, Santa Eulalia de Puig-Oriol, Perafita, Sant Boi de Lluçanès, Sant Pere de Torelló  i Torelló novament.

Divideixo la ruta de 217 km i quasi 7.000 m de desnivell en 3 etapes, doncs vull gaudir dels paisatges i fer fotos, no anar a sac, per això ja està la versió non stop.

Jo dormia la primera nit a Sant Andreu de la Vola i la segona nit a Santa Eulalia de Puig Oriol i per comprovar que ho has fet tot, has de passar per determinades fondes o bars a determinats pobles de pas on et segellen un llibre (plànol) de ruta. Jo tenia que segellar a Tavertet, Alpens, Vidrà i Perafita.

Primer dia: de Torelló a Sant Andreu de la Vola.

Arribo a les 8 del matí a Torelló amb la mountain bike com una patena, la motxilla de roba que em portarà l’organització i una “Camelbak” que portaré jo a sobre a la ruta amb teca, l’impermeable, piles pel GPS i demés per si un cas, millor prevenir que curar.

Em vesteixo “de romà”, peto la xerrada amb Jordi, l’organitzador, i li pregunto si és gaire tècnica (la meva principal por, doncs les trialeres no són el meu fort) però em tranquil·litza dient que és ciclable quasi tota. M’explica que poca gent intenta la ruta sol i que, a més, no hi ha cap altre grup fent-la i de pas diu això: “La Tracks del Diable és considerada de les més dures d’Europa”. La tranquil·litat se’n va i em quedo pensant “on m’he fotut” però bueno, de perduts al riu.

També m’explica la ruta, on són els passos complicats, accessos canviats, etc….em passa el seu nº de telèfon per si passa alguna cosa (és a dir, caiguda per un barranc o similar, jaja), foto de rigor d’inici i apa, surto directament des de el poble.

És costum de la Tracks del Diable que per sortir del poble s’hagi de seguir el cotxe de l’organització i així ho faig, el que passa és que, al anar en solitari, s’em fa estrany. Surto com a una marxa però sol, jeje.

Fora ja del poble i quan comença el camí ens acomiadem i apa, a seguir el track primerament per una pista pavimentada que discorre sobre el terreny rocós (margues). De seguida s’acaba la pista i passo a la mateixa roca guanyant alçada. En aquest terreny el camí està molt poc definit però gràcies al GPS i que és evident  que he de tirar amunt vaig fent via.

Una cosa que havia llegit sobre aquesta ruta és que, si bé no té grans ports, el que té són milers de “repexons”. I que cert que és. Com comprovaria cada dia, el terreny és un puja baixa continu, quasi mai es planer. Rampes al 5, 10, 15 o 25 % (inclús alguna a més del 30 %) cap amunt i cap avall sempre. El desnivell repartit d’aquesta manera, almenys per mi, és molt més esgotador perquè t’impedeix mantenir un ritme, has d’anar a embranzides.

De seguida supero un turó i baixó per un corriol molt estret per creuar el riu (sort que no ha plogut) i anar paral·lel al mateix i on la bici se’m satura de fang entre la roda i forquilla. Aturo i netejo amb una branca el que puc. Estic una estona…apa, va, continuem que porto 1 hora i solament 10 kms…em falten 65 fins a on dormo, la Vola. Uf.

Vaig fent cami sense gaires incidents i passo per Sant Pere de Torelló, Santa Maria de Corco i Cantonigros. Pista veig poca, el primer dia es va molt per corriols (els típics de caçadors), molt estrets i on solament cap una bici, de vegades em toca el manillar amb els arbres o branques però es va avançant. La sensació de soledat augmenta i em creuo amb 0 persones en bici, 2 a peu (en tot el dia) i 1000 vaques.

A Cantonigros m’espera una degustació d’embotits cassolans (que entra dins del forfet de la ruta) i m’ho prenc com un avituallament. Allà estic una estona reposant i marxo cap a Rupit passant prèviament per Tavertet, on m’han de segellar el llibre de ruta.

Després de mil puja baixes per la muntanya arribo a una pista cimentada que discorre paral·lela als cingles de Tavertet. Espectaculars vistes de la comarca, m’hi quedo una estona observant.

Fa molta calor, tot i així no m’hi puc estar i m’aturo varies vegades a fer fotos. M’entretinc massa però no importa, les vistes ho mereixen. Continuo i arribo a Rupit on veure la màxima gentada en tots els dies de ruta, doncs està plena de turistes. Així que passo com un llamp i entro a una pista que em porta a gaudir de més cingles per després internar-se per la Serra de Cabrera.

El camí es va deteriorant fins que es transforma en un “per on puguis” més tècnic però assequible tot i que fa 2 hores que no paro de pujar. Arribo a dalt del coll i baixada vertiginosa cap a una pista que planeja fins la Vola. S’ha d’anar amb molt ull perquè les fulles caigudes dels arbres ho tapen tot i si, és molt maco, però no pots badar sota risc de menjar-te una pedra oculta i volar barranc avall. Al anar sol no me la jugo i baixo més a poc a poc.

Després de mil anys i equivocar-me de casa rural (i fer 1 km al 12 % gratis), a les 19 hores arribo a la casa rural. No hi ha cap altre hoste i m’atenen com a un rei posant-me un munt de tiberi.

Segon dia: de Sant Andreu de la Vola a Santa Eulalia de Puig-Oriol.

Aquest dia em va quedar clar que has de venir a fer la Tracks del Diable entrenat (i també que els que fan la non stop deuen ser deus del Mountain Bike) perquè va sortir un dia duríssim de btt, amb tormenta inclosa.

Primerament sortint sobre les 9 h de la Vola es fa un puja-baixa continu i bastant tècnic (per a mi almenys) que trinxa bastant. Un cop tovet pels “entrants” arriba l’anomenada “Cuesta de la muerte”, és a dir, 4,5 kms que no baixa del 10 % i rampes varies al 20 i pico. Després es baixa una mica i tornem a pujar cap a Vidrà per una pista que no s’acaba mai. De manera puntual algunes de les rampes crec que deuen superar el 25 % i clar, has d’esquivar les pedres perquè si piques se t’aixeca la roda i vas de cul, no obstant, m’ho passo bomba i els paisatges són increïbles. (i tant a prop de casa).

En aquest punt es comença a consolidar una sensació molt comú a tota la Tracks i és la de  “on coi està el (afegir paraula malsonant) poble, que no arriba mai” . Es repetirà sovint i és que la velocitat mitjana és molt baixa per les pujades, per que té molts corriols i molt estrets, molt fang, baixades complicades, etc…

Finalment arribo a dalt del coll, faig més fotos i cap avall, més fulles i pedres amagades, una constant. Però compensa, doncs a esquerra i dreta tinc una fageda impressionant. Arribo a cota de riu i torno a pujar una estona fins Vidrà on em segellant a un Hostal. Menjo alguna cosa i continuo cap amunt eternament fins assolir la cota màxima de la Tracks (uns 1300 msnm). Ara el terreny anirà picant avall travessant camps de cultiu, rius i rieres i milers de tanques elèctriques (obrir, passar, tancar) pels animals de pastura fins Santa Maria de Besora.

La creuo ràpidament i agafo un camí deteriorat que pica avall fins Sant Quirze de Besora. Abans d’arribar m’esperava un corriol que baixava que feia por i creuar uns 10 cops el riu. Quan arribo a Sant Quirze quasi faig una festa (i això que solament eren 6 kms entre els dos pobles Besora segons el llibre de ruta). Em dic: ara tiro pujant cap a Alpens i baixo fins Santa Eulalia…sembla fàcil dit però el que m’esperava tenia tela.

A pesar de tot, segueixo el consell de Jordi, “menja alguna cosa a Sant Quirze doncs després va pujant molta estona i la gent sol petar” i inicio la pujada al Serrat (o serrats) que em separa d’Alpens. Mentre vaig pujant s’ennuvola ràpidament i comencen a caure gotes. Són les 15 de la tarda i encara he de superar tot el coll, baixar, segellar a Alpens i fer un puja-baixa etern fins a on dormiré. Si em plou, cagada pastoret, perquè amb fang pot ser un infern.

I així passa. Em comença a ploure pujant i amb molt aparell elèctric. Em falta bastant encara però no m’ho rumio massa. Solament puc avançar, doncs Sant Quirze ja queda molt enrere i no penso girar cua, per després tornar a pujar el coll si pares de ploure (que a saber)…així que em poso l’impermeable i cap amunt.

Justament quan enfilo la baixada para de ploure, però sorgeix un altre problema. La baixada no té tanta pedra com la pujada i per tant, tot moll és transforma en el regne del fang. Per la ruta, porto cobertes noves que s’agafen molt però que ara l’únic que fan és enganxar fang. Com 1 kg per roda….. El fang corre per la roda i se m’enganxa al desviador del plat i demés acabant de trencar el cable del mateix (ja estava tocat). Bueno, el que queda de ruta amb plat petit i jugar amb els pinyons. A més, com la cadena també s’embruta, s’acaba enganxant al plat i es xupa impedint-me donar pedals. Uf, per sort, pica avall.

Com puc arribo a Alpens deixant mig poblet perdut de porqueria i fang de la meva bici i jo mateix. Em segellen i demano netejar la bici doncs amb la muntura així no arribo segur.

Un cop neta continuo el meu camí. Calculava 1 hora més per arribar a on dormia però es van transformar en 2 h i pico. El motiu és que estava tot xop i que el track em portava per un laberint de corriols i camins estrets transformats en petites rieres per la pluja, molt estrets, enfangats i ple de tolls. En un d’ells el fang em va arribar fins al eix de la roda… Això i que la cadena no parava d’enganxar-se van fer allargar el tema.

A les 20 h, quasi fosc, finalment arribo a la Casa Rural fet caldo però content, prova superada. Primer netejo la bici, sopo com una bestia i a preparar el material per l’endemà, últim dia.

Tercer dia: de Santa Eulalia de Puig-Oriol a Torelló.

Matino una mica més per sortir abans, previ esmorzar, que vull arribar al migdia al punt final, Torelló, doncs després queda la  tornada en cotxe a casa i vull anar amb temps.

Avui el dia no té tanta complicació doncs hi ha més pista.

A les 9 del mati ja he arribat a Perafita perquè em posin l’últim segell i enfilo cap a Sant Boi de Lluçanès en un puja-baixa però per pista. Com canvia la cosa quan el camí és bo, doncs puc mantenir una velocitat constant més alta i els kms cauen que dona gust.

Les úniques testimonis del meu pas són les vaques que em vaig trobant per tots llocs, al bosc, als prats, a les masies….Els seus gegants cagarots els haig d’esquivar cada dia desenes de vegades, jaja.

A partir de Sant Boi de Lluçanés la velocitat s’acaba doncs el camí trenca per un corriol i es complica de mala manera a traves del bosc i esbarzers. Finalment arribo al riu i entre vaques i prats començo el penúltim port o collada fins a un Monestir dalt d’una muntanya. A partir d’aquí es baixa per la directa (literalment) pel talús en la que potser crec que és la baixada més complicada del Tracks. Es baixa pel talús boscos i a sac. No tinc tècnica suficient i vaig posant el peu a terra varies vegades per no estimbar-me. M’imagino com deuen baixar els que la competeixen i m’entra enveja sana.

Un cop avall, planejo una estona (per fi) i enfilo l’ultima pujada cap a la ”porta del cel”, un pas dalt de l’últim coll que m’havia comentat Jordi. Si ve comença constant i normal, a mitja pujada comencen a aparèixer un sots, esquerdes i pedrots que em fan pujar la bici a la espatlla. Finalment i per fi, mig pedalant i grimpant, arribo a l’esmentada Porta del Cel, faig fotos i trucada a la organització perquè així obri i m’esperi a la seu de la Tracks (és migdia quasi) i començo una baixada molt ràpida de pista i roca passant per Sant Pere de Torelló, creuant el riu varies vegades i finalment entrant a Torelló on m’espera Jordi, que em felicita, em dona el maiot de finisher i em fa la foto de final de ruta. Per fi, quina satisfacció!

Conclusions per si algú s’anima a fer la Tracks del Diable:
  • GPS: vital, imprescindible si la vols fer íntegra, sense ell encara estaria per allà perdut, dels milers de trencalls que hi ha. A més, moltes vegades no són pistes amples, si no corriols que ni surten als mapes.
  • L’organització és de 10. El Sr. Jordi molt atent, per exemple trucant cada dia per veure que tal havia anat.
  • És, diuen, de les més tècniques a Catalunya (comparada, per exemple, amb la coneguda Pedals de foc), tot i així, si vas amb cura és fa sense problema. Si no vols arriscar (no ho recomano sol), tocarà caminar algun tram, no gaire, és un 1 o 2 % del total de la ruta.
  • Físicament és dura, no pel desnivell en si sinó en com està distribuït. També canells, cul, espatlla, tot es ressent amb tanta pedra, arrel i bot. Probablement una bici de doble suspensió o una de les noves 29er ajudaria bastant i s’arribaria més descansat als pobles. També recomano portar tubeless per evitar punxar massa, tot i que això depèn més de cadascú.
  • El material pateix bastant, la meva bici necessita una revisió general un cop finalitzada, i això que no vaig fer gaire el cabra.
  • Inicialment vaig estudiar fer-la amb alforges i tenda, però en retrospectiva crec que és quasi impossible. Pel tipus de terreny i de camins el material patiria tant que segur que es trencaria.
  • Amb compte amb el clima, porta impermeable al fons de la motxilla sempre, per si un cas.
  • La ruta és preciosa i si voleu desconnectar de tot, molt recomanable. De fet, per mi ha estat una de les millors experiències en bici i penso fer més.

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X