AVUI PER TU, DEMÀ PER MI

AVUI PER TU, DEMÀ PER MI

Autor: Ernest Barba
No es la primera vegada que tractem aquest tema, ni será l’última, així que si ens per-meteu, anirem insistint. Sempre hem qualificat al conjunt de ciclistes del nostre Club com exemplars, pero potser fallem d’alguna manera (no sempre, afortunadament) en el que podríem dir «companyeris-me».
Quan ens trobem esmorzant a les nostres sortides del dissabte i parlem de Marxes, acu-dits, i riem per qualsevol cosa, sembla que tot va be i es veritat, som una colla d’amics que s’ho passen be, pero ho som tant quan ens trobem a la carretera? Si algú de nosaltres pateix un contratemos, sigui una punxada o be un altre esgavell, es queda mes sol que la una. Alió que diem: «jo vaig tirant, eh?» no serveix de res, com tampoc ho fa els companys que no paren.
Hem de pensar que arreglar una roda no es fácil per tothom, i l’estona que es perd fa que, tornar-se ajuntar amb el grup, sigui a vegades impossible amb l’agravant de perdre’s si no es coneix be l’itinerari.
Siguem solidaris i amics de debo, per be de tots plegáis i del ciclisme en general. De tota manera, hauríem de procurar evitar situacions extremes, fent cas d’alguns consells:
-Hauríem de mirar la sortida deis radis en el fons de la llanta.
-Comprovar que la cinta protectora cobreixi be tots els forats i que no estigui malmesa.
-No fer abús de massa pegats a la cambra.
-Les cobertes han d’estar en bon estat i sobretot inflades segons les pressions marcades peí fabricant (correrem mes i evitarem cops a les liantes).
-Repassarem els petits talls o detectes de les cobertes i de tant en tant traurem, si cal, alguna possible partícula clavada. Si fem tot aixó podrem punxar, pero no será per falta de control.

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X