Antoni Heredia López

Antoni Heredia López

Autor: Anna Camps
Cadascun de nosaltres anem fent l’ex-cursió deis dissabtes en el grup que ens es mes adlent per les nostres aptituds, forca o be ganes de patir mes o menys. Formem petites famílies, ens acostu-mem en el redu’it entorn que ens movem  i n’estem cofois pero, coneixem prou be a la resta de socis del nostre estimat Club? Potser no, per tant creiern que d’alguna cosa serveix l’apartat del Personatge del nostre Butlletí.

Entre preguntes, respostes i una estona de lectura, ens adonem plegats, per primera vegada, de sentiments, inquietuds, il-lusions i projectes d’un o be d’una de nosaltres, i es certament aixó el que ha passat amb el soci i bon amic Antoni Heredia López, créiem que el conelxíem prou be, pero no ho hern fet fins que í seiem, tranquil-lament, i conversem amb bon rotllo de tot el que sent, i pensa, o desitja fer i com diuen que “el roce fa el carinyo”, ha estat una 1 uona manera d’enfortir l’amistat entre nosaltres.

L’Antoni ens diu que es mes aviat introvertit, que prefereix passar desa-percebut, en canvi nosaltres el veiem com un bon comunicador, decidit i directe, que parla amb seguretat, expressant molt ciar el que vol dir, i que es afable i senzill.
Nasqué al poblé d’Argonilla (Jaén), un 29 de novembre del 51. A l’any, el van portar a Catalunya, aixi que es mes cátala que andalús, n’és veí de la vila de Gracia des que es casa amb la Rosa Mari i pare de dos nois, en Caries i en Xavi.

Havia treballat de torner fresador en peces d’automóbil, pero per cir-cumstáncies de l’empresa, tingué que deixar-ho. Ara treballa de topógraf per la Generalitat de Catalunya. Quan comencá ho feia amb contractes temperáis, ara ja fa dotze anys que es fix a la plantilla després d’haver apro-vat unes oposicions. Es cap d’equip i es molt felic fent el que fa, segons ell es una feina a la seva mida i aixó fa que li sigui divertida i engrescadora. L’Antoni es inquiet, d’esperit lluitador, fent el que sigui hi aboca tot el seu esforc, li agrada guanyar i si no pot, no es perqué no hagi lluitat al maxim, ara be, si te que perdre, també sap acceptar-ho amb bon humor:

“-Vaig comencar amb la Bici, que es ara una de les meves afeccions, una mica tard. Era l’any 94, i si soc soci del C.C. Gracia es degut al meu fill petit Xavi. Aleshores ell feia molts kms amb el grup B, i vaig pensar, si ell ho fa, perqué no provar-ho jo? Per comencar, el que em va tocar fer, fou sofrir i sofrir sobre la Bici i es que per anar junts, vaig comencar direcfament en el 13, que es el grup en el que sempre he anat. Des del primer dia he consta-lat que la gent del Club es encantadora, mai m’he trobat sol a la carretera, ni al principi que jo no tirava tant, ni ara.
Em sentó recolzat i benvolgut en tot moment, i cree que amb els anys que porto de soci he fet una bona inversió, he guanyat una colla d’amics i amigues que fan sentir-me rnolt a gust entre ells-“.

Seguint amb el tema de la Bici, l’Antonl vol remarcar per sobre de tot, aquest any 2002, que per ell ha estat molt treballat i positiu: “-He fet mes marxes de gran recorregut que mai, acompanyat sempre del grup d’amics incondicionals: en Luciano, Peralta, Casas, Puig, Escrivá, Prats, etc.
Totes les marxes han estat positives, tot i que s’ha hagut de patir, pujant, els ports, pero aixó es la Bici, i es una bona manera de recopilar satisfac-cions. Així es com ha agafat la forma per arribar en óptimes condicions a la guinda de la temporada, la Quebrantahuesos. Aconseguir acabar-la, tot i sent mes dura que en altres edicions, ha suposat per mi la fita mes satisfactoria d’enguany-“.

Una de les mes grans afeccions de 1’Antoni es sens dubte la fotografía i l’in-formática aplicada. Es un expert en el tema i, ens diu, “tot el que he aprés ha estat llegint molt i practicant mes”.

Tots li coneixem el treballs de composició peí nostre Club amb pósters i demés, i els munts de fotografíes de tots els esdeveniments. L’Antoni, ames, es un enamorat del “Camí de Santiago”, sent un sentiment molt especial quan parla d’ell:

“-Amb bici l’he fet, com ja sabeu, mes d’una vegada, i em sentó molt afor-tunat perqué el “camí” per mi es moltes coses mes. Ara el meu gran repte es poder-lo fer caminant, cree que seria una nova experiencia, un repte amb mi mateix, pero es una fita que no es pot prendre a la lleugera, hi ha que entrenar amb molts aspectes, no es pot decidir d’un dia per l’altre, així que… temps al temps!-“. Parlem ara de records:

“-De bons, tots! Pero si haig de precisar mes, apart deis “piques” a la carretera, cree que pot ser quan estem tots reunits a l’hora d’esmorzar, comen-tant la jugada de l’excursió. Per mi es l’estona mes agradable-“. I de dolents?
“-Cap. Be sí, un parell de caigudes. Una “montonera” a la Roca, per una frenada a la part davantera del grup on el Luciano s’obrí el pómul i el llavi, i el J.M. Cuenca caigué d’esquena. Em vaig espantar molt! Pero podía haver estat pitjor. I l’altre a Gélida, en tocar roda a la Clara, que anava al meu davant i vaig fer caure en Luciano i fou el que mes vaig lamentar, per ell i per en J. Bertrán que es fractura un dit-“.
Abans d’acabar l’entrevista, encara descobrim que 1’Antoni es el tresorer del Club, que es del Barca i que a casa hi teñen ames una gossa d’atura negre que se’n diu Laika i que es molt bonica!

Be, la xerrada amb 1’Antoni ha estat deliciosa, i per nosaltres ames profitosa, sense pagar ni un euro: hem rebut un curset extens de fotografía, topografía i d’informática, grácies a que 1’Antoni , com hem dit abans, es un bon comunicador, intel-ligent i molt ben preparat.
Avui podem dir, després de parlar amb ell, alió de “encantáis de haver-lo conegut”.
Per acabar, com t’agradaria que et recordessin?

“-Em sentó satisfet d’haver contribult amb tot el que he pogut en benefici del Club, per tant, si em recorden per aixó ja m’está be-“.

Share this post

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


X