|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Els hi teníem ganes... Portàvem forca anys amb la idea de pujar els mítics Lagos i, finalment, enguany ha pogut ser. El Ramiro Olivera, l'Albert Formatger, el Jordi Lombarte i jo vam ésser els quatre que, dels deu o dotze que al desembre estaven molt animats, vam decidir afrontar aquesta petita aventura.
Sabíem de la duresa de les rampes dels Lagos, i per aixó, ja al mes de gener, vàrem comencar a entrenar amb l'objectiu d'arribar a finals de maig en bona forma per tal d'intentar pujar-hi dignament. Coll Formic, Turó de l'Home, Bracons, van quedar enrera, tot pensant sempre en els Lagos.
El temps va passar de pressa i va arribar alló que en diuen el moment de la veritat. Havíem sortit divendres els quatre, amb un llarg viatge per davant. A les nou de la nit arribàrem a Cangas de Onís, després de passar tot el día dins el cotxe. I, tot seguit, un cop vam recollir dorsals i regals dels organitzadors de la prova (el Club Nava 2.000), cap als Lagos. Aixó sí, en cotxe, només per veure el que ens esperava a l'endemà. No cal dir que, motoritzats, la pujada semblava un Coll Formic fortet, pero quan vam arribar a la terrible Huesera, fou com si, de sobte, s'aixequés una gran paret davant nostre (del 13 al 15 % de desnivell). La cosa continuava pel Mirador de la Reina (14%) fins arribar ais Lagos. Vam quedar maravellats de la bellesa d'aquell paisatge... Ens allotjárem a l'Hostal Adelina, i després de sopar (molt malament, per cert) vam fer un volt pel poble, enmig d'un gran ambient ciclista. Visita al "Puente Romano" i a les sidreries de la Plaza Mayor... on hi vam conéixer mes d'un "Patxi" que ens va ensenyar a "escanciar" la sidra, tot un art!
Per fi, arribà el dissabte. A les 10 del matí, la sortida de la marxa: 3.500 ciclistes de tot arreu! Un cop revisades les bicicletes, havent pres un més aviat dolentet desdejuni ofert per l'Adelina, i amb una mica de nervis, ens vam posar a donar pedals per aquella bella térra asturiana, amb la sort de gaudir d'un dia de sol espléndid. D'entrada, l'ascensió a l'alt de Las Coronas, tot continuant per Ribadesella, Playas San Antolín, Desfiladero del Río Cabras, Nueva i, d'aperitiu abans dels Lagos, la Robellada, puntuable de 3a categoría (en altres marxes més dures es el Fito l'aper-tiu), per a, de seguida, realitzar un ràpid descens que ens portaría fins al santuari de Covadonga i, per tant, a l'inici de l'escalada final i decisiva. D'extraordinari s'hauria de qualificar l'ambient a peu de carretera, amb molta gent animant els ciclistes. La pujada als Lagos es dura des d'un bon comencament, amb rampes del 12%, una altra més dura del 15 i amb un descans (?) al 8 i al 9%. A continuació, desnivells del 10 i del 12%, fins enllacar amb la ja esmentada Huesera, dura, molt dura, si be, aixó no obstant, la vam pujar molt bé. Per la carretera es veia tot un formiguer humà, amb escenes de tota mena, algunes d'elles desagradables. Vam arribar, per fi, al cim, cansats pero molt contents, una hora abans del tancament del control, que era a les 15, 30 h.
Ja per la tarda, l'organització va oferir una petita festa ("merienda espicha", en diuen allá) a base de formatge de Cabrales, sidra, entrepans variats,... i el lliurament de diplomes. Tot va sortir a la perfecció.
Abans d'acabar, donar les gràcies al Josep Maria Cuenca (el qual després ens acompanyaria als quatre a la marxa de les Tres Nacions) pels seus ánims i la seva fantástica videoteca ciclista, i a l'Antoni Heredia, el qual, tot aprofitant una de les fotos de rigor que ens vam fer als Lagos, ens féu a cadascú un póster molt maco de record.
L'any que ve volem tornar-hi; si pot ser, amb més companys del Club. Adelina, ves escalfant el café!
