|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Aquest petitó home belga, flamenc, nascut a Mere el 20 d’octubre de 1946, de 1’67 m d’alçada i 57 kg de pes, en la seva millor forma, és el prototipus de ciclista que omple els períodes de transició entre dos grans dominadors com, en el seu temps, van ser Merckx i Hinault.
La facilitat escaladora era la seva qualitat principal. Fins a l’aparició de Virenque va compartir amb l’Águila de Toledo la marca de regnats de la muntanya en el Tour, sis: (1971, 1972, 1975, 1977, 1981 i 1983). A aquest full de serveis s’hi ha d’afegir dos triomfs més a la muntanya del Giro. La regularitat i l’esperit de sacrifici va ser una altra de les seves virtuts. Un registre seu encara no ha estat igualat: al llarg de la seva dilatada carrera esportiva va participar 15 vegades en el Tour i les va acabar totes. El seu nivell ens l’indica que va pujar 4 vegades al podi, més dues vegades 4rt, una 5è i la del 76, en què va arribar groc a París. També va fer 5è a la Vuelta del 79, i 4rt al Giro del 82.
Un defecte seu va privar-lo d’un palmarès més brillant: la manca d’ambició. Van ser tot un cúmul de coincidències que van donar-se al 76 les que van fer que avui puguem parlar d’ell com un gegant de la ruta. En primer lloc l’absència a la sortida del Tour de Merckx, per consell mèdic. En segon lloc, un traçat de la ronda molt favorable amb cinc arribades en muntanya. En tercer lloc, l’estrena d’un director que estava destinat a fer història, Ciryll Guimard, contemporani seu, que coneixia a la perfecció les seves característiques i les dels seus rivals, que va fer una lectura impecable de la cursa i va escriure un guió victoriós que el seu pupil va seguir al detall. En quart lloc, un potent equip reclutat pel mateix Guimard amb la màxima cura, aspecte aquest que definiria l’estil del jove director en el futur.
Malgrat presentar-se a la línia de sortida Bernard Thevenet, brillant campió de l’any anterior, aquell Tour tenia l’aspecte de ser molt obert. Eren seriosos aspirants a posar en entredit la continuïtat del francès els holandesos Zoetemelk i Kuiper, els italians Baronchelli i Battaglin, els espanyols Ocaña, Galdos i López Carril i, per descomptat, el nostre home, Lucien Van Impe.
Fins a l’arribada als Alps, el belga Maertens esdevé el gran dominador de la cursa. Agafa el groc en l’etapa pròleg, s’emporta una altra contrarrellotge més llarga i dues etapes més en línia, amb arribada massiva. Darrere d’ell a la general, els escaladors esperen ocasions millors i dels rodadors, només Kuiper es manté alerta en un vigilant 3er lloc. Jacques Anquetil, en funció de comentarista, es queixa de la passivitat dels especialistes en pla, per no aprofundir les diferències de cara a les dificultats muntanyoses.
Amb només una suau etapa preparatòria al Grand Ballon, els Alps vénen de cop a la 9ª etapa amb final a Aup d’Uèis. Van Impe no té mandra i ataca. Zoetemelk el segueix a roda i el bat a la meta. El belga rondina perquè Zoetemelk s’ha aprofitat del seu esforç, però és ell qui es vesteix de groc. Ocaña és el primer descartat per París en perdre 6’25”. Kuiper resta a 4’51”.
L’endemà torna a guanyar Zoetemelk a Mont Genèbre amb el Glandon i el Galibier. Thevenet i Van Impe arriben a roda. Les espases estan en alt.
Amb només una etapa de transició pel mig, es puja a Pirineus 2000. Sorpresa. El francès Delisle treu 7’ a tothom i és el nou líder. Van Impe va a 2’41” a la general i Zoetemelk a 2’47”. Tots dos s’emporten fortes crítiques d’Anquetil perquè la seva passivitat ha permès l’escapada. Kuiper, López Carril i Baronchelli ja no tenen opcions.
Però tan sols dos dies després, a la 14ª etapa, reina dels Pirineus, entre Sant Gaudenç i Sant Lari-Solan, amb els colls de Mente, Portilhon, Pèiressorda i Pla d’Adet, Van Impe decideix el Tour. En una de les seves rauxes espectaculars Ocaña encara és capaç de trencar la cursa al Pèiressorda, però és Van Impe qui guanya l’etapa amb 3’12” sobre Zoetemelk. Recupera el liderat i deixa la resta de favorits a més de 10’.
La 17ª etapa és una contrarrellotge entre Fleurença i Auch, de 37 km. Van Impe és 4rt i treu 1’18” més a Zoetemelk.
En el Puei Domat, i malgrat patir una furunculosi al perineu, Zoetemelk ataca i guanya l’etapa, però Van Impe arriba darrere d’ell a 12” i deixa el Tour vist per a sentència.
A París l’única sorpresa és la de Poulidor, que amb 40 anys i sense comptar en els pronòstics, aconsegueix ser 3er a la general darrere Van Impe i Zoetemelk.
Per fi, a l’edat de 36 anys, aquest petit escalador a qui anomenaven “Titi”, perquè semblava un mico saltador, va donar la sorpresa i, en un país de velocistes, va proclamar-se campió de Bèlgica.
