|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Joop Zoetemelk és un cas singular dins la Història del ciclisme i un ciclista de difícil catalogació. Tot i ser el millor corredor, junt amb Jan Janssen, que ha produït Holanda, és, sens dubte, un segona fila i la seva inclusió dins els Gegants de la ruta podria ser discutible. En efecte, la seva característica principal era ser un paparra, un llepa-rodes que no atacava mai. Però és aquest precís atribut que repugna a qualsevol aficionat el que li va permetre acumular un palmarès digne de figurar entre els millors. La consciència lúcida dels seus límits i la dosificació en l’esforç van donar com a resultat una de les carreres més dilatades del ciclisme, amb gairebé cap any en blanc i més de 200 victòries acumulades, la darrere d’elles, l’Amstel Gold Race amb gairebé 41 anys complerts.
Zoetemelk va tenir la regularitat de participar en 16 Tours de França, en 10 ocasions va acabar entre els 10 primers i 6 vegades fou segon. A més va ser campió d’Holanda 2 vegades (1971, 1973), va guanyar la Polymultipliée (1972), 3 vegades la París-Niça (1974, 1975, 1979), la Setmana Catalana (1974), el Tour de Romandia (1974), la Volta a Holanda (1975), la Fletxa Valona (1976), 2 Critèriums dels Asos (1979, 1980), l’Escalada a Montjuïc (1981), la Tirrena-Adriàtica (1985), el Campionat del Món (1985), la ja citada Amstel Gold Race (1987), la Vuelta a Espanya (1979) i el Tour de França (1980)
Era un corredor complet. No brillava enlloc, però es defensava bé en muntanya, pla, contrarellotge i arribades. Feia 1’73 m i pesava 68 kg en la seva millor forma. Va néixer a Rijpwertering (la Haia) el 3 de desembre de 1946. Va guanyar el Tour de l’Avenir el 1969 i l’any següent s’estrenava com a professional, amb només 23 anys, fent 2on en el Tour darrere el gran Eddy Merckx.
La Història del ciclisme ha estat marcada per grans dominadors que han exercit la seva autoritat de manera abassegadora durant anys. Són els Coppi, Bobet, Anquetil, Merckx, Hinault, Lemond, Induráin i Armstrong. En els interregnes han tingut l’oportunitat de brillar corredors no tan dotats, però que mereixien també deixar l’emprenta de la seva classe en la memòria de tots. Són els Kubler, Koblet, Gaul, Bahamontes, Gimondi, Ocaña, Thevenet, Fignon, Roche, Delgado, Ulrich, Pantani... També en això Zoetemelk va ser diferent. Per la seva llarga trajectòria li va tocar conviure amb dos monstres com Merckx i Hinault. Però no va aprofitar la seva oportunitat en l’interval de temps que va separar-los. Thevenet i Van Impe s’aprofitaren d’aquell buit. Ell no guanyà la seva primera gran ronda fins als 32 anys, la Vuelta 79. I s’emportà el Tour del 80, en ple regnat d’Hinault, per retirada del bretó. Això va fer que la seva merescuda victòria li fos discutida per molts. Les coses van anar així:
El traçat del Tour 1979 va ser revolucionari. La ronda sortia de Fleurence, al peu dels Pirineus, i en la primera etapa ja encarava els colls de Menté i Portilhon. La segona era una cronoescalada a Superbanhèras. La tercera acabava a Pau amb el Peyresorda, l’Aspin i el Soulor. La quarta és una contrarellotge per equips de 86 km a Bordeus. Tanmateix, tot i que Hinault guanya dues etapes seguides i agafa el lideratge, les diferències entre els favorits són mínimes. I és que la duresa ha començat de sobte, sense temps per aclimatar-se a la cursa, però les forces encara estan molt fresques.
Però a la 9ª etapa, entre Amiens i Roubaix, fa la seva aparició el terrible pavés. El líder Hinault punxa en el km 94 i Zoetemelk ataca amb totes les seves forces. Només 4 corredors poden seguir-lo. El vent, la pluja, l’empedrat i la batalla sense treva converteixen els 100 km que falten en un infern. El pilot desapareix esmicolat en un reguitzell de grupets minúsculs. Ningú pot seguir el líder que intenta per tots els mitjans recuperar el terreny perdut. Debades. A Roubaix el bretó perd 3’45” i el lideratge i quan descavalca de la bicicleta s’estira a l’herba del velòdrom i exclama:”Ja no puc més!”
Però Hinault no es rendeix. A Brussel·les guanya l’etapa i escurça diferències. I el dia de transició entre la jornada del Ballon d’Alsace i la cronoescalada del llac Léman a Morzine-Avoriaz, quan tot el pilot es disposa a reservar forces, ordena als seus homes que imprimeixin un ritme altíssim durant 200 km per desgastar els rivals. L’endemà tothom paga l’esforç i ell recobra el groc contra el rellotge. Contraataca l’holandès a Aup d’Uèis, guanya l’etapa i recupera 57”, que són insuficients. Hinault encara guanyarà tres etapes. La crono de Dijon, la penúltima i la darrera a la mateixa línia de meta dels Camps Elisis, després d’una memorable escapada amb Zoetemelk.
L’any 80 el Tour sortia de Frankfurt. Hinault venia de guanyar el Giro i que la seva idea era fer el doblet ho va deixar veure ja el primer dia imposant-se al pròleg. Quatre jornades després guanyava sense rèplica la contrarellotge d’Spa-Francorchamps. I l’endemà... l’endemà una altra etapa de pavés. 249 km entre Lieja i Lilla. Com no podia ser d’altra manera, també plovia i feia molt de fred. Es repetiria la història? No. El francès aprofita uns moments en què el pilot rutlla mig adormit i desferma un atac despietat que el fa guanyar l’etapa. Només l’holandès Kuiper pot seguir-lo, però la resta dels favorits arriba a 2’11”. Al cap de dues etapes, la victòria del Ti-Raleigh a la crono per equips permet Zoetemelk d’acostar-se al líder. I encara més la seva victòria contra tot pronòstic a la contrarellotge individual de Damazan a Laplume. L’endemà a la tarda, la vespra de l’etapa reina dels Pirineus, amb l’Aubisca, Tormalet, Aspin i Peyresorda, esclata la sorpresa. Hinault abandona. La tendinitis mal guarida, que arrossegava des del Giro, s’ha vist agreujada pel fred i la pluja i, sobretot, per l’excessiu esforç de l’etapa del pavés. Zoetemelk es vesteix de groc i camina cap a París. La premsa s’acarnissa amb Hinault per imprudent i a Zoetemelk li nega el pa i la sal. Però l’holandès sap que ha arribat la seva hora i porta les regnes del pilot amb fermesa i prudència. L’altra cara de la moneda d’Hinault. Tot està a punt d’anar-se’n en orris quan a 3 km de l’arribada al cim de Praloup una topada amb el seu company d’equip Van de Velde el fa anar per terra. Però tres dies abans d’arribar a París encara té ocasió de demostrar que guanya aquest Tour amb tot mereixement emportant-se la darrera crono a Saint Etienne amb gran autoritat.
Quan el 1985 es va enfundar el jersei irisat de campió del món amb 38 anys i guanyant a la línia de meta Greg Lemond, ningú, ni els seus detractors més recalcitrants, va gosar regatejar-li la seva condició de gran ciclista.
