|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Encara avui, quan escric aquestes línies, dos mesos i mig després d’haver arribat a Santiago, visc de renda dels beneficis indubtables que m’ha proporcionat el Camí: optimisme, alegria, creativitat, regeneració, empenta. Mai els efectes saludables d’unes vacances m’havien durat tant. La raó cal buscar-la en molts factors. En primer lloc, la llargària del recorregut en l’espai i en el temps. A mesura que s’avança, els problemes, els maldecaps i les cabòries queden enrere, el cervell va fent net i s’obre a la novetat. S’instal·la en el dia a dia i només es fixa en el present. Santiago queda lluny. I Barcelona també.
En segon lloc, el ritme escollit va ser un encert. Tant és així que el company Ricard, que abans de sortir dubtava de si seria capaç de fer tota la travessa completa i s’oferia a portar el cotxe les vegades que calgués, no tan sols va conduir només la vegada que li va correspondre estrictament, sinó que va arribar a Sant Jaume de Galícia amb plena enteresa i en molta millor forma de com havia partit. No teníem cap pressa. Un cotxe de suport ens acompanyava amb els equipatges i teníem la posada encomanada cada dia des de molt temps abans. El desgast, per aquesta banda, era mínim. Les etapes estaven traçades al voltant dels 120 km durant deu jorns. Sortíem a la carretera a dos quarts de vuit, ja desdejunats, i acostumàvem a arribar a destí al voltant de les dues del migdia. Paràvem a mig camí per esmorzar. Com que no teníem xofer vam establir torns diaris per conduir: un de nosaltres fins a l’hora del refrigeri i un altre fins al dinar.
També vam tenir molta sort amb el temps. El primer dia tot feia preveure que patiríem un estiu rigorós com l’any passat. A la Panadella el sol envestia de valent i vam arribar a l’hotel, passat Tàrrega, tocades les tres de la tarda, amb una calor que empestava. A la dutxa vaig descobrir-me una cuixa encetada de la suor i les vores del culot i de les mànigues del mallot molt envermellides de la radiació solar. Però l’endemà, el matí va despertar-se ennuvolat i així va romandre fins a la posta, encara que a Barbastre, que rau dins una clotada sense corrents d’aire, ningú dormís aquella nit de la xafogor que feia. La resta del viatge el cel va estar encapotat la majoria del trajecte i els núvols ens protegien de l’acció directa del sol. Mai vam passar de 30ºC. Moltes tardes, quan ja descansàvem de la pedalada, ens plovia, de vegades xàfecs intensos, i aleshores els matins eren frescos i hi havia qui s’havia d’abrigar i tot. El dia que vam arribar a Galícia no va parar de ploure a bots i a barrals. Vam pujar Pedrafita, Cebreiro i San Roque sota la pluja i envoltats per una boira espessa i a dalt del Poio, l’últim dels quatre ports seguits, hi feia molt de fred. Galícia encara va fer honor una altra vegada a la seva condició d’humida i ens va ploure sense parar mentre fèiem una interminable cua de moltes hores per recollir la Compostel·lana, un cop a Santiago, ja sense bicicleta.
Malgrat la clemència climatològica i la facilitat que oferia el fet de ser tots d’un mateix nivell, el B, la qüestió de la velocitat de creuer i, sobretot, l’organització dels relleus va donar lloc a una pila de picabaralles i tempestes en un got d’aigua en les quals va destacar l’oratòria abrandada i alhora amigable d’en Cases. Les senyores, que ens acompanyaven en cotxe, van trobar a faltar una mica més de marge per visitar amb més deteniment llocs interessants que el fet d’anar a remolc dels ciclistes els obligava a deixar de costat. Amb tot, jo em guardo a la memòria la bellesa de les valls, muntanyes i horitzons aragonesos, la pedra daurada de la catedral de Lleó, el gòtic flamíger de l’hostal de San Marcos de la mateixa ciutat i el prodigiós espai interior de recolliment del santuari de la Virgen del Camino.
El menjar va ser excel·lent a tot arreu. Jo vaig posar-hi una cura especial. Atès que les jornades no sobrepassaven de gaire els 100 km, vaig basar l’alimentació, no en els hidrats de carboni, sinó en la fibra. Tots els primers plats, tant de dinar com de sopar els feia d’amanides o de verdures i, per postres, sempre fruita. En cap moment vaig quedar-me sense reserves. Amb això perseguia facilitar el trànsit intestinal i rebaixar els ben bé cinc quilos que em sobraven a la sortida. Ho vaig complir tot al peu de la lletra. Fins a Galícia, on en Luciano, que es coneix tots els amagatalls gastronòmics, va desbaratar el meu règim. El pop a la gallega, l’empanada, les tapes, el marisc, la vedella, el cabrit, el pastís de Sant Jaume, el Ribeiro i l’oruxo van fer la seva aparició de manera barroca. No cal que us digui que no me’n penedeixo gens.
La tercera de les raons que apuntava al principi han estat els companys. Compartir amb ells el camí ha estat una festa. Amb l’Antoni Cases, l’Antoni Heredia, l’Antoni Oliva, l’Antoni Peralta, en Carles, en Joaquim, en Luciano, en Ricard, en Xavi, junt amb la Matilde i la Teresa, hi tindré per sempre més una relació especial, entranyable. He fet amics.
Vam tenir algun moment delicat. Alguna cosa els devia fer mal, a en Joaquim i en Xavi, que la mateixa nit en Xavi va perdre el coneixement al lavabo i el va recobrar envoltat d’un toll de vòmit i en Joaquim també va treure tot el sopar i amb els nervis va tallar-se en un dit amb la fulla d’afaitar. L’endemà, a mi va agafar-me una lipotímia i vaig quedar estès a terra en el menjador d’un restaurant. Vaig tenir tot el grup a la meva capçalera atenent-me fins que va arribar el metge.
En cap moment vaig sentir-me sol. Sempre agombolat. Potser per això i pel fet d’anar en bicicleta i fora dels albergs, en allotjaments prèviament concertats, s’explica que no hagi fet coneixença amb ningú de la llarga corrua de pelegrins que omplien el Camí. No voldria deixar de mencionar, tanmateix, l’alegria intensa amb què ens van rebre en el seu refectori la comunitat de monges del centre d’espiritualitat del Monte do Gozo a Santiago.
Però, al capdavall, si jo hagués de triar un sol record d’aquell inoblidable Camí que encara em continua donant forces, em quedaria, sens dubte, amb l’exquisida convivència que vam oferir-nos els uns als altres.
