CRÒNIQUES 2009

Josep M. Plana
31/12/2009

Arenys de Mar.

A les 9:23 del dia de Cap d’Any, en Salvador i en Jordi Lombarte ja són als Jardinets i fa estona que s’esperen.
-Sóc aquí de fa mitja hora –diu el lleó del Vendrell.
De seguida arriben l’Eduard i la Neus. I després l’Antoni Oliva, i en Carles (aquell xicot nou que abans duia un mallot de la triatló del Pisuerga), i en David Prats, i en Josep Badia, i en Colin.
Fem lliscar els minuts parlant de les darreres tafaneries del fòrum. Esperem en Gonçal una mica enllà de l’hora, perquè ha anunciat que vindria. Però marxem sense ell en vistes que no ve.
El dia està enlleganyat, però fa de bon estar. La temperatura és de 10ºC.
-Si s’aguanta tot el dia així, ja fem.
Pels carrers de l’Eixample ens atrapa en Gonçal.
-Si que sou puntuals avui els del Gràcia!
De seguida comanda el grup tot xerrant al davant amb en Colin.
Conya perquè dos periquitos van al davant de tot. Quan passem per devora els camps de l’Espanyol a Sant Adrià, més conya.
El ritme és lentíssim. Ningú vol desensonyar-se. Passem per la ronda de Badalona per evitar les obres del centre. Pugem al Montgat també fent el ronser. Quan baixem cap a el Masnou els pals ben arrenglerats de bots, vaixells i iots al port ens saluden quiets en passar. El grup prova d’animar-se.
El cel és blau sobre la terra, es fa gris damunt la mar, s’enfosqueix més a l’horitzó i encomana la penombra a les aigües que van aclarint-se a mida que arriben a la platja on es vessen de color verd oliva.
-De quin color diràs avui que era l’aigua a la crònica? –pregunta en Salvador.
-Avui vaig cec i no veig res. De color negre. Serà una crònica negra.
Però al cap d’una estona, sortint de Vilassar, la Neus assenyala la blancor enlluernadora del massís del Montseny al lluny. Ben nevat.
-La crònica ja no serà tan negra –diu en Jordi Lombarte, el rellotger de Vacarisses.
Fins a Mataró la marxa es torna més viva i a Llavaneres ja no hi ha contemplacions. Tanmateix en Jordi Lombarte té forces per parlar:
-Ja hem acabat de fer totes les excursions de l’any que ve.
-Caram quina via heu fet!
-Sí, quan jo vaig marxar l’altre dia estàvem pel mes d’octubre, però ara m’ha dit en Salvador que ja les han enllestit totes. Només falten petits retocs... Calcular el número de km i les altimetries. A en Salvador vam haver-li de retallar una etapa del B, perquè li sortien més de 190 km –diu en Jordi.
-Òndia, així sí que hi haurien protestes. Encara que, de queixes, n’hi haurà les feu com les feu.
-L’any passat va ser un autèntic rosari de ploramiques. I després, com era de preveure, cap dels que van queixar-se tant no ha vingut a confeccionar les etapes. Hem estat sols els mateixos pocs de sempre –diu en Jordi.
-A mi no m’agrada queixar-me. És una tasca que porta molta feina i jo no estic disposat a fer-la. Si hi ha algun company que fa aquest esforç, jo li ho agraeixo. Queixar-se no costa gens.
-Esforç sempre en comporta. A mi també m’agrada quedar-me a casa al sofà davant la televisió. Però després resulta que els que menys fan són els que més rondinen –conclou en Jordi.
Fins a Arenys dura la batalla. En Salvador, fidel gos d’atura, es deixa caure i tanca per darrere de l’últim ressagat. El lloc on s’acostuma a anar està tancat i ens acomodem darrere els grans vitralls de l’Ateneu. Malgrat la grisor del dia, l’espai és lluminós i alegre.
Durant la conversa surten a col•lació les suggestives col•leccions de fotografies enviades durant la setmana per X i per XX a unes llistes confeccionades de manera aleatòria, però força eficaç.
-Com és que l’Eduard no rep fotografies d’aquestes? –inquireix la Neus.
-Perquè no és a les llistes. Vés a saber amb quin criteri estan fetes.
-I per què no surten a tot el fòrum? –continua preguntant la Neus.
-Perquè les dones van protestar.
-Ah, ja comprenc. Les de més edat... –observa la Neus.
-Les de més edat, no. Les feministes.
En Gonçal seu al costat del cronista.
-Vas veure? Vaig publicar aquella comparança de les dones i els gossos.
-Sí, i no va passar res –diu en Gonçal- A tu ja et deixen per impossible.
-És que a tu ja et buscaven. Anaven per tu. Et tenien moltes ganes. Amb tanta gresca contra les excursions per la platja els tenies a tots encabritats.
Encara que pugui semblar mentida, la tornada encara és més agradable que l’anada. El ritme no és tan exigent com al final de la primera part.
-No et queixaràs, Josep M. –diu en Jordi- Vas com una reina.
Les banderes indiquen vent a favor. Un lleuger oratge.
-És mestral això que bufa, oi Gonçal?
-Sí.
També hi ha temps per una conversa sobre la Lieja-Bostonya-Lieja amb l’Antoni Oliva.
Des del circuït de Montjuïc fins dalt del castell hi ha poc més d’un km. A mi em fa por que la Lieja no siguin 14 castells de Montjuïc.
-No ho crec –diu l’Antoni- No et diré que no pugui haver-hi alguna rampa dura de tant en tant, però tot fa pensar que seran petits ports de dos a quatre km. Jo diria que la millor manera de preparar la marxa serà fent els ports del Maresme. Començar per la carretera de la Roca i anar passant cap al mar i tornant. Es pot anar fent sense parar des de Barcelona fins a Sant Pol.
El grup arriba a Badalona sense problemes amb un petit tall que el migparteix. La travessia de la població és morosa i al pas del cansat. A la rambla Guipúscoa comencem a perdre unitats. L’Eduard s’acomiada, però la Neus segueix perquè la bicicleta no li cap a casa i va a deixar-la al despatx. Aquest detall no li passa desapercebut a en Salvador que li fa:
-Escolta, tu, que no dormiu junts?
La Neus –més desacomplexada impossible- es mostra d’acord amb la pregunta i la respon amb tot luxe de detalls. El cronista acaba la primera excursió de l’any rient pels descosits.





Querol

Etapa curta i bella. 80 km, 1212 m d’altitud acumulada. 21’20 km/h de mitjana.
No hem anunciat el recorregut al fòrum durant la setmana i no esperem ningú. Així que en Gonçal i jo sortim en cotxe just a les 7:05 del palau del rei sense més demora. A les 8 h aparquem a la gasolinera de la Vila-rodona. Un cafè amb llet ràpid al casal del poble i de seguida a dalt de la bicicleta.
L’etapa comença pujant. Un pendent suau que va fent, sense rampes exigents per la serra de Montmell. En Gonçal està encuriosit per saber el coll que estem pujant, 7 km fins a Can Ferrer de la Cogullada i després 3 afegits fins on el mapa em marca Mas del Coll d’Olivera. ¿No serà aquest el nom del port? En Gonçal troba a faltar el lleó del Vendrell, gran coneixedor del terreny, per preguntar-li-ho.
El dia és fosc, greu, fred, amb núvols grisos i pesants que cauen de les muntanyes fins al fons de les valls. La humitat regna arreu. La carretera és ben molla i de vegades hi ha fangueig, però no plou, ni tan sols amenaça amb un plugim. Les més malparades són les bicicletes que de seguida queden fetes un fàstic, plenes d’esquitxos.
La baixada encara és més plana que l’ascens i no constitueix gaire perill. Passem per Aiguaviva i de seguida agafem la carretera que ve de les Ventoses. Al Pla de Manlleu en Gonçal, que coneix mig poble, es fa un tip de saludar mentre passem sense deturar-nos camí dels Ranxos de Bonany. La carretera pica una mica cap amunt. Més humitat. Boira ploranera, però clara, no entorpeix gaire la visibilitat.
Passem per Valldossera i al cap d’una estona tracem cap a l’esquerra per una carretera veïnal cap a la Llacuna. En Gonçal m’avisa:
-Posa el plat petit.
Però no cal. A ell, un cop acabat el tram, li surt un pendent màxim d’un 12%, molt puntual, a mi només em marca un 9%. És la zona més feréstega del dia. Boscos de roures, alzines i pins, molt atapeïts, i una boira que ho embolcalla tot amb un aire de pel•lícula romàntica. Malgrat el fangueig, el perill més gran que passem no són les relliscades, que evitem amb prudència, sinó un parell de gossos que se’ns abraonen bordant, un d’ells molt gros, i ens van perseguint una bona estona sense deixar-nos de petja.
Tenim intenció d’esmorzar passada la Llacuna, al costat de la gasolinera dels quatre camins de Santa Maria de Miralles, però està tancada per vacances. Decidim anar a Querol, el poble que rau al peu del Montagut. Abans, però, passem per Esblada, quatre masies arreplegades al bell mig d’una plana alta on els sembrats ja treuen el nas i comencen a pintar de verd els camps. Llargues rectes amb canvis de rasant amb tendència a la pujada.
A Querol, Voll Damm i botifarra amb llesques de pa torrat amb tomàquet. Xerrada d’amics. L’hora més plaent del dia.
La represa és molt ràpida. De cara avall, seguint amb la tònica suau dels pendents del dia i les corbes mandroses, gairebé rectes. Primer Pont d’Armentera, després Santes Creus i a la fi, sense gairebé adonar-nos-en, altre cop Vila-rodona.
A les dues a casa. Una excursió petita i bonica.

Arenys de Mar (II)
El cronista deixa el grup breveter. També renuncia a l’A2 i a les marxes d’aquest any. Per a ell la temporada més important del curs és l’hivern. Però l’esforç d’un mes i mig de sortides ha estat ineficaç i no li ha servit per superar el que ell creu una baixa forma irreversible. D’ara en endavant es prendrà un any sabàtic i només sortirà, com a manteniment, amb el B.

Nodrida afluència de companys als Jardinets. Arriba la normalitat després de les festes i la pluja. Hi ha ganes de pedal.
Trobades, salutacions i canvis de parers. En Francisco Polo torna a la carretera després de superar una dolença renal. D’altres es reincorporen al cap d’uns quants dies de mandra.
L’enorme pilot es trenca de seguida pels semàfors de l’Eixample. Els de l’A premen l’accelerador i marquen distàncies ja a la Diagonal.
S’acosta en Carles Lahoz:
-Que has tingut un accident fa poc, Josep M.?
-Jo? No!
I assenyalant la panxa conclou:
-Com que veig que t’ha crescut l’airbag.
El dia és ennuvolat i a la Rambla Guipúscoa, la Sibèria barcelonina, la temperatura és fresqueta, 7ºC. Pels carrers de Sant Adrià del Besòs i Badalona ja fa de més bon estar i, al cap de l’excursió, podrem considerar que haurem tingut una sortida temperada.
Per indicació d’en Luciano anem pel centre de Badalona, ple d’obres, però amb un pas prou ample al mig del rebombori per poder-hi circular els ciclistes.
-Los del A van por arriba. Nosotros por aquí.
Un cop a camp obert, no fa gens d’aire. Les banderes de la costa no voleien i al mar no hi ha oneig. Sembla una enorme placa d’estany gris, estesa, amb unes quantes barquetes immòbils i una plataforma musclera davant del Masnou.
Els que tenen ganes de brega agafen posicions i imposen un ritme exigent. Alguns parlen d’arribar fins a Sant Pol i donar la volta per la Vallalta abans d’anar a esmorzar a Arenys. D’altres d’aturar-se a Sant Pol mateix, d’altres de fer el Montalt sencer. Hi ha opcions per a tots els gustos i personal suficient per poder realitzar-les. Mentrestant, algunes unitats, poques, es desenganxen del grup principal del B.
Entre els nous companys, en destaca un, anglès, de nom Simon, joveníssim, una mica estrafolari, vestit amb uns pantalons curts d’estil militar, molt balders, grisos i plens de butxaques. Duu un sarró gros en bandolera que li travessa tota l’esquena en diagonal. La bicicleta que gasta porta el manillar recte i un únic pinyó fix. Viu aquí de fa tres anys, amb prou feines entén l’espanyol i gairebé no se l’entén a ell quan parla. Però és molt simpàtic i educat.
També hi ha una noia jove, la Mar, amb una bicicleta mixta de muntanya i carretera, que, malgrat perdre roda del pilot, se la veu bregada i lluitadora.
A Arenys, just abans del restaurant, punxa l’Eduard. Hi ha un petit grupet que li fa costat. Mentre canvien la roda, hom pot admirar la bicicleta nova de la Neus, negra amb lletres i cinta del manillar grogues, talment un taxi de Barcelona. El cronista aprofita l’aturada per explicar que dijous en Gonçal va fer una sortida pel Penedès i, quan era als Ranxos de Bonany, va sortir-li un gos enorme d’un tancat, el va perseguir, el va tirar a terra i el va mossegar.
En Piernas s’indigna de sentir-ho:
-A mi em passa això i li agafo la boca al gos amb les dues mans, la hi obro i li desencaixo les mandíbules.
L’entrada al restaurant es fa a tongades segons es va arribant. L’Albert Palomés és dels que ja estan instal•lats fa estona.
-Ja no queda morralla. Se l’han acabada aquests de la taula del costat –diu.
Un cop asseguts en Lluís Muntanyès explica que els diumenges està puntat a un grup que fa muntanya. Ell és solter i troba que en el Gràcia hi ha massa homes. Si no sortís els diumenges amb la seva colla perdria l’habitud de parlar amb les dones i tot. També està il•lusionat en fer aquest any la primera marxa de la seva vida: els Degollados.
En Frank és alemany. Del nord. En un terreny entre Hamburg i Berlín. Insisteix que el seu nom és Frank i no Franco. Fins i tot diu que se li pot dir Paco, qualsevol cosa per evitar que se l’anomeni com al dictador.
En Lluís assabenta en Frank del que són les marxes i també el convida a assistir a l’assemblea del diumenge on podrà posar-se al dia d’aquesta mena de proves i d’altres afers i iniciatives del club.
També participa de la xerrada en Ricardo, brasiler, que passa uns mesos a Barcelona fent un màster de postgrau.
-Soy de la capital brasileña que está más al sur: Porto Alegre.
-Ah, sí!
-¿Conoces Porto Alegre?
-Sí, Gremio de Porto Alegre.
El cronista, que no té ni idea de quines ciutats poden haver-hi entre Hamburg i Berlín, pregunta a en Frank, per tenir-ne una idea, de quin equip de futbol és.
-Del Barça! –contesta l’alemany decidit- Des de Cruyff.
La represa, amb tanta gent per la Vallalta i el Montalt, és molt més atomitzada que l’anada. El grup capdavanter marca un ritme més assequible que al principi, però tot i així es formen dos grups i algunes unitats avançades del segon o despenjades del primer que naveguen en terra de ningú. Entre ells el cronista i l’Albert Palomés que col•laboren junts fins agafar en Pantani als carrers de Badalona i la resta de la colla primera una mica més endavant.
En resum, una jornada plàcida de ciclisme i companyonia per començar la rutina definitiva de la temporada amb bon peu.
86 km. 24’20 km/h.

Mas d’en Gall
-Aquesta vegada hauries de fer la crònica perquè jo he vingut –diu l’Escrihuela a l’hora d’esmorzar.
En Josep M. Riera també m’empeny a escriure. I en Paco. En Josep M. Riera ja ho havia fet per escrit. I en Català. I el mateix Escrihuela. També m’havien requerit en Jaume Pera, l’Eduard Roche vàries vegades, en Quim, en Josep M. Ribera... En Salvador es lamenta de tenir ganes d’escriure i no saber-ne i jo que en sé no ho faig.
No sé negar-li res a l’Escrihuela. Fa dos mesos que no envio una crònica. A més de la mandra hi ha el desig d’anonimat, les ganes de passar desapercebut.
Però encara perdura la pruïja de deixar constància de tot, que no es perdi res. I també la recança de no de reflectir el que han estat totes aquestes darreres sortides amb el darrer grup del B. La Montserrat, en Paco el notari, en Joaquim Durall, l’Eduard, la Neus, la Pili, l’Antoni Oliva, en Jaume Pera i d’altres. Un ciclisme dolç, sense presses ni neguits, amb persones que s’esperen el que calgui per anar junts i no deixar ningú despenjat, amb la companyonia com a principal objectiu, amb temps per gaudir del paisatge i del pedaleig sense estralls. Un grup entranyable. Un gust.
Amb qui més quilòmetres he compartit ha estat amb la Pili. Vaig coincidir amb ella el dissabte abans de l’inici de temporada, camí d’Arenys, tots dos ressagats, i m’ha obsequiat tots aquests dies amb la seva conversa rica i culta. També és un goig fer companyia a la Neus. Amb l’alegria i el bon humor que la caracteritzen. Totes dues omplen molt. Les trobo a faltar quan no hi són.
La proposta de l’Escrihuela m’agafa desprevingut. Cada etapa, quan arribo a casa, ja porto la crònica escrita al cervell. Avui no he memoritzat el paisatge, ni els diàlegs. Com cada dia durant les darreres setmanes me n’he despreocupat del tot.
El jorn comença amb el terra mullat i l’amenaça anunciada de pluja. Potser per això la concurrència als Jardinets és minsa. Cal destacar la història del marmolista. Dissabte passat va sortir deu minuts abans que el gran grup per anar passant, però no el va agafar ningú fins a can Bordoi. Un cop havia trencat per la desviació del Corredor, en el tram on encara està asfaltat, van atrapar-lo en Fernando i en Buscató, però no van dir-li on s’esmorzava. Quan va començar la pista de terra va seguir-la fins al capdamunt del santuari. 5 o 6 quilòmetres de sorra amb forts pendents.
-En la ermita sólo había 4 o 5 bicicletas de montaña y unos cuantos ciclistas que me preguntaban si estaba loco por haber subido con una bici de carretera. Ya les pueden dar pol culo a todos los del Gràcia y a esos dos que no me dijeron nada.
La Neus, quan el sent, es retorça de riure.
Ja de camí per la Diagonal, ens trobem la Pili que s’espera abans de Francesc Macià. Aquest any s’ho pren amb molta constància perquè vol preparar la Liege-Bastonya-Liege. Fa quinze dies vam quedar que faríem les etapes de l’A al nostre ritme per tenir més volum de quilometratge. Però avui, el fet d’esmorzar a Mas d’en Gall, on cap dels dos no hi ha estat mai, ens fa dubtar de la nostra intenció per por de no perdre’ns. Ho proposo també a l’Eduard i la Neus, però l’amenaça de mal temps els fa cap enrere. Fins a Molins de Rei, que és on se separen els recorreguts de l’A i el B, estem dubtant. Al final optem per ajornar la nostra proposta per a millors ocasions. No obstant, un nodrit grup del B, encapçalat per en Josep M. Riera, s’aventura cap a Castellbisbal, en territori de l’A.
Des d’Esplugues que cauen gotes. Tots portem l’impermeable perquè el temps està cada cop més insegur. Els núvols són foscos i baixos i tapen les muntanyes.
Passat el Llobregat, la Neus i la Pili pedalegen juntes xerrant. La conversa té interès, però jo no hi participo. He compartit moltes estones amb la Pili aquestes darreres setmanes i no vull aclaparar-la. Sento les seves veus darrere meu mentre parlen animades. L’Eduard també les sent.
-Jo no sé com es pot anar tanta estona xerrant amb bicicleta. És un altre mecanisme –diu assenyalant-se el cervell.
-Escolteu! –afegeix- Què feu tant de xerrar, tant de xerrar? Aneu amb bicicleta o parleu?
-Mira, noi, –respon la Neus amb tota la calma- nosaltres podem fer les dues coses alhora. Som com aquells artistes que canten i ballen al mateix temps.
A la carretera de les Carpes el terra ja és ben mullat. Al cap de poca estona ens creuem amb l’Escrihuela que baixa d’Olesa a buscar-nos. Quan arribem al poble hi ha reagrupament i aprofitem per saludar-nos. A partir d’aquí ell agafa el comandament del grup i ens guia per la pujada de la colònia Sedó, pels carrers d’Esparreguera i per les rampes del Mas d’en Gall. De tant en tant s’avança per aturar-se i fer fotografies als companys que vénen darrere d’ell. Porta el periodisme a la sang.
El trencall cap a la urbanització és una carretera deliciosa, poc transitada i amb unes vistes esplèndides sobre Montserrat.
El nostre grup arriba abans que ningú. Els carrers de Mas d’en Gall són enrevessats i si no fos per l’Escrihuela mai no trobaríem el restaurant. Som 12 companys. L’Escrihuela havia encomanat taula per a 30 o 40, però encara falten els de l’A i els del B que han seguit per Castellbisbal. Quan ja estem entaulats, truca en Josep M. Riera i l’Escrihuela va a buscar-lo a l’entrada de la urbanització perquè vingui a esmorzar amb nosaltres. Però un bon gruix de companys que han arribat amb ell defugen venir on som nosaltres i s’instal•len en un altre bar. A mi em sap greu perquè l’Escrihuela s’havia preocupat de fer la reserva del restaurant i així ho havia comunicat al fòrum.
Per altra banda, l’esmorzar, com sempre, és entranyable. El millor moment del dia. L’Escrihuela s’admira de les cares noves que hi ha. En efecte, els companys Antoni, Ignasi i Ricard s’afegeixen a la colla amb tota cordialitat.
A la represa cau una pluja mansa que fa els carrers costeruts de la urbanització perillosos de baixar. L’Escrihuela ens torna a acompanyar fins a Olesa, que és on hem de torçar cap a Viladecavalls. Però, atès que la majoria, malgrat els impermeables, anem xops, en Salvador decideix de tornar pel mateix camí que hem fet a l’anada. Es produeix una altra divisió i hi ha els que segueixen en Josep M. Riera per Viladecavalls. Per les Carpes quedem en Salvador, l’Antonio el gallec, l’Eduard, la Neus, la Pili i jo.
En Salvador s’atura a la sortida d’Olesa a fer un riu. Però després torna a aturar-se passat Martorell a fer la mateixa operació.
-Té la pixera fluixa.
-O és la humitat o és la pròstata.
-No. És una pastilla de llet d’euga que diu que ha comprat per internet com a reforçant. I haurà resultat un diürètic.
Ja no plou. Arribem a Barcelona al voltant de les 2 amb una mitjana molt pobra: 21’10 km/h. Però, de fet, tot això que ens hem guanyat. Avui, vist el temps que ha fet, encara gràcies que no ens haguem quedat al llit.

La Ràpita
Després d’una setmana de pluja, la bonança porta una gernació als Jardinets. Hi ha grups per a tots els gustos. N’hi ha del B que fan Santa Creu d’Olorda amb els de l’A i després continuen per l’Ordal. N’hi ha de l’A que fan Begues sense passar per Molins de Rei i alguns del B que els acompanyen. I després hi ha els de l’A i els del B que fan el seu recorregut corresponent.
Ja pedalant, en Fran se m’acosta i em diu:
-Explica’m alguna cosa de les teves, Josep M.
-Ui, a aquestes hores del matí encara tinc les neurones adormides. Per cert, no tens cap projecte de viatjar amb la bicicleta de muntanya i les alforges?
-Sí, a les Alpujarras.
-Una comarca molt bonica i molt ben triada. Coneixes Gerald Brenan?
-No.
-Va ser un escriptor anglès que va establir-se a les Alpujarras als anys vint aprofitant una paga de retir de la Primera Guerra Mundial.
-Ah, sí! Se n’ha fet una pel•lícula, oi?
-Sí. Gerald Brenan té un llibre sobre les Alpujarras: “Al Sur de Granada”.
-Miraré si el trobo i el llegiré.
A primera hora, el dia és fred. A Sant Feliu de Llobregat estem a 9ºC. És l’única informació que em dóna el meu comptaquilòmetres. La resta no funciona. I no hi ha res que m’emprenyi més. Sense anar consultant a cada moment la velocitat, els km recorreguts, la mitjana i l’altitud acumulada sóc home mort. Tots els esforços potinejant el lector i l’iman als Jardinets han estat nuls. Deu de fallar alguna pila o potser és algun fals contacte degut a la mullena que va agafar el dissabte passat.
Passem per baix, per la circumval•lació del poble. Darrere les tanques de filat i canyís es veu una pista enfangada per a bicicletes tot terreny que corre paral•lela a la carretera i també enormes bassals que han deixat les pluges a la riba del riu.
L’Ariadna es fixa en un enorme anunci de la Conferència Episcopal contra l’avortament. Li fa il•lusió perquè encara no n’havia vist cap. Encetem conversa i durant una estona a aquest organisme clerical li cauen tota mena de penjaments. Faig notar a l’Ariadna que en l’etapa del Corredor, mentre ella estava a l’Empordà a l’excursió de cotxe, va produir-se una polèmica sobre aquest tema entre en Piernas i en Luciano.
-Una conversa del tot correcta. Elegant i respectuosa.
-Ja m’ho penso –diu l’Ariadna- Seria interessant veure els arguments d’en Piernas.
No li ho dic, però penso que les raons d’en Piernas van ser brillants. I ho dic jo que no acabo d’estar del tot a favor de l’avortament. Tampoc en contra. Diguem-ne que accepto la meva ignorància i no em pronuncio. Al llarg de la vida he finançat dos interrupcions d’embaràs a dues parelles amigues meves, però quan va quedar-se embarassada la meva dona als 20 anys (jo en tenia 22) vam decidir tenir la criatura malgrat totes les dificultats. El resultat és una parella que ja dura 31 anys i un fill meravellós de 30 que ja m’ha fet avi dues vegades. En tot cas, penso que s’hauria d’informar i insistir, sobretot als més joves, que aquesta és una solució per prendre molt en darrera instància i més avui dia que hi ha molts i eficaços mètodes anticonceptius. Fins i tot la píndola del dia després.
S’agafa la variant de Sant Vicenç dels Horts i això fa que l’Eduard, que s’havia avançat al grup s’estigui esperant una bona estona a Molins de Rei. El pilot s’allarga i en Piernas i la Pili comanden la nostra colla.
No puc atrapar la Pili fins a Cervelló.
-Superfons! Estàs fortíssima. No he pogut agafar-te fins aquí.
-Vaig normal.
-Sobrada.
-Ja he hagut d’aguantar els embats d’uns quants machitos. Tots em diuen que si ara vaig tan forta després no aguantaré. I jo només faig que seguir el ritme del grup. Ho fan de bona fe, però en el fons em donen consells. Es creuen en l’obligació de donar-me consells perquè sóc una dona.
-Vols dir? No creus que també donen consells a d’altres companys?
-No. Entre els nois més aviat rivalitzen.
L’Ariadna avui està molt constipada i va regulant. Formem un grup a les darreries entre l’Antoni Oliva, l’Ariadna, la Pili, en Salvador i jo. La Pili porta les regnes de l’escamot una bona estona fins que a Vallirana l’Ariadna ens passa al davant seguida de l’Antoni Oliva i tots dos ens deixen. A les Casetes d’en Muntaner ja fa bona temperatura i m’aturo per treure’m el tallavent per evitar de suar.
La pujada a l’Ordal és plàcida, sense trànsit, amb un dia lluminós, i la fem la Pili, en Salvador i jo junts fins al Lledoner on la Pili es desenganxa.
Al poble d’Ordal hi ha reagrupament. Coincidim amb en Josep M. Riera, en Paco Roa i companyia que han anat per Santa Creu d’Olorda i també amb la Montserrat i en Paco el notari, que han sortit una mica abans. La Montserrat té una baula de la cadena malmesa i en Paco i l’Antoni Oliva l’acompanyen a Vilafranca a buscar una botiga de bicicletes.
Quan tothom es posa en marxa, per les llargues rectes de baixada d’abans d’Avinyonet, la gent va llançada i s’agafen velocitats de més de 60 km/h. Jo perdo roda i referència visual i, com que no sé el camí de la Ràpita, faig marrada per dintre Vilafranca.
L’esmorzar és multitudinari i col•lapsem el casal rapitenc. Les dues cambreres que estan al front del servei es multipliquen amb una professionalitat admirable. En Luciano i jo parlem de les nostres nétes i després fem concurs de panxes grosses. Hem d’aparentar autoritat perquè ens respecti la nostra descendència.
N’arriba un que diu que va lligar i que aquell dia no portava condons.
-Sempre en porto, però just el dia que lligo, me’ls havia deixat. Vaig haver de dir-li: “Mira, que no porto condons”. “És igual, jo sí”, va respondre ella.
-Posa-ho això a la crònica –salta en Salvador.
-Ostres, tu, no fotis, que la meva dona se les llegeix.
Bé, li he conservat l’anonimat.
En Martí Flores, aquest company que sempre porta un mallot de la UE Sants, explica que s’està preparant per a la Titan Desert i causa l’admiració de la concurrència en dir que ha acabat la primera, i única fins al moment, Madrid-Gijón-Madrid i sis vegades la París-Brest-París!
A la represa la Pili es troba la bicicleta punxada.
-Va Josep M., ajuda-la –diu en Carles Lahoz.
Hi vaig, però té la coberta molt ficada dintre la llanta i no la puc treure. M’han d’ajudar en Piernas i en Carlos Madriles, tots dos del Reial Madrid, per canviar la roda, al cap d’una eternitat. Mentrestant tota la colla espera, però quan alguns ja han arrencat, la Pili s’adona que no li funciona el comptaquilòmetres perquè ha col•locat la roda punxada a l’inrevés. En el que triga a redreçar-la s’esfumen els que ja havien començat a passar i quedem els que arribarem junts a Barcelona: l’Antoni Oliva, en Martí Flores, la Pili i jo.
L’escamot va sempre a rebuf de l’Antoni Oliva, que traça un ritme suau, molt agradable de seguir, en el què els km van caient de mica en mica. Primer travessem els camps de vinyes nues fins al Castellet i després voregem les aigües tèrboles del pantà de Foix. De Vilanova i la Geltrú fins a Sitges hi ha un tram lleig. L’Antoni es fixa en els enormes peralts coberts d’herba de l’antic autòdrom. Allà, a la postguerra, en Poblet hi havia guanyat etapes de la Volta a Catalunya.
Poc després ens atrapen els de l’A i ens passen a velocitat de locomotora.
A les costes de Garraf el mar és d’un blau intens amb la mica de blanc de les esteles de les embarcacions d’esbarjo que el solquen. A Vallcarca hi ha una màquina a la carretera que va senyalitzant amb pintura les andanes i d’altres signes del terra. Va molt a poc a poc i organitza una cua de cotxes de ca l’Ample. Nosaltres l’avancem i gaudim d’una carretera deserta per a nosaltres sols. El clima, el sol i el dia magnífic fan la resta.
Decidim tornar per l’autovia. Em fixo en el precinte de les portes del Saratoga. Al final clausuraran tots els convents que a mi m’agraden per anar a practicar la devoció.
Un vent fresc bufa al nostre favor i rodem a gust per les pinedes ombrívoles de Castelldefels a la vora dels cotxes que circulen calmosos a menys de 80 km/h. Tot un luxe.
A Sant Cosme, enmig dels descampats i les tanques d’uralita encara s’hi poden veure conreus de carxoferes d’impecable factura. Després arriba la lletjor inhòspita de la Zona Franca. Fàbriques, magatzems, naus industrials, carrers amples i solitaris i remolcs de camions aparcats.
La Pili torna a punxar. Té la roda del davant tova. En un principi s’atura dues vegades a inflar-la, en la creença que només perd una mica d’aire. Però al final ens rendim a l’evidència i desmuntem la roda. Aquesta vegada la pròpia Pili treu la coberta amb una sorprenent facilitat. Mentre l’Antoni es fa càrrec de tota la resta, arriben la Montserrat i en Paco Polo, que han tornat per Avinyonet i Begues. Tots dos esclaten a riallades en veure l’Antoni enfeinat canviant la càmera.
-Antoni, no vagis amb dones que et porten mala sort –comenta la Montserrat al•ludint al fet que abans de l’esmorzar ja havien hagut d’anar a Vilafranca a reparar la cadena d’ella.
-Sí, no es que el chaval sea misógino, pero con mujeres no se puede ir –rebla en Paco.
La Pili no deixa de lamentar-se de la seva mala sort.
-Tinc una mala setmana –diu.
-Mira, podria titular la meva crònica: “La Pili té la mala setmana”.
Mentrestant l’Antoni continua treballant. Amb un gest senzill i precís clava coberta i càmera dins la llanta i en Paco comença a inflar. Però a l’Antoni li sembla que va a poc a poc. Treu la seva manxa i a un ritme digne d’una proesa pornogràfica manxa, manxa i manxa fins que infla la roda en un tres i no res.
-Aquesta demostració suposo que la posaràs a la teva crònica, oi? –aventura la Montserrat.
Arribem tard a casa. Al voltant de les 4. La Pili continua queixant-se de les seves avaries.
-Tot fos això –conclou l’Antoni.
Hi estic d’acord. Per a mi ha estat una magnífica jornada de ciclisme.

Pla del Penedès
Tota la setmana estic visualitzant l’etapa de l’A per fer-la amb la Pili. Però el divendres tinc un constipat com una sopa i el cap com un bombo. Tot se’m fa muntanya. Durant tot el dia el sol i la pluja han estat jugant a fet i amagar cada deu minuts. Si dissabte fa igual, el que menys m’interessa és agafar una mullena. Truco a la Pili i li explico. És expeditiva:
-Penses sortir o no?
-Sí, però amb el B.
-Doncs així fem la Creu de l’Aregall pel nostre compte i després de l’esmorzar tornem amb el B.
Se m’esvaeixen tots els dubtes. Li faig cas. Truco a en Gonçal i, talibà ell, quedem que farà la Creu de l’Aregall a l’inrevés, per Gelida, vindrà a trobar-nos quan anem de camí, i després ens acompanyarà a Pla del Penedès.
Dissabte fa un dia esplèndid. Aire límpid i fresc i núvols de cotó fluix blanc. He quedat amb la Pili a ¾ de 8 a Casanova Diagonal i abans no ve, coincideixo amb en Josep Badia que espera els de l’A2. La Pili ha de treure diners del caixer automàtic. Mentre ho fa veiem passar el pilot de l’A i l’A2. Al palau del rei saludem a la Montserrat que deu d’esperar en Paco.
Engeguem la marxa la Pili i jo sols. Em conta que aquesta setmana santa li han sortit 150 km pel Collserola. Jo, fidel a la temporada gandula que porto, he fet el manta a València i no he agafat la bici ni un dia.
La temperatura és freda, 10ºC a Sant Feliu de Llobregat, i el tallavent no sobra, ans de vegades és necessari, quant no insuficient. De seguida trobem un ritme constant i obrim via sense descans i en silenci. A la Palma de Cervelló comencem a pujar. Els espadats on està encimbellada Corbera causen impressió en Pili:
-Quin poble més xulo amb aquestes pedres roges! –diu mentre ataquem les dures rampes de dins la població.
Després un llarg fals pla, un altre descans i la pujada final. Xino xano arribem al cim sense esforços. Comencem a trobar a faltar en Gonçal. Ja l’hauríem d’haver trobat.
El descens obre una vista del Penedès ondulat i ple de sembrats amb Montserrat superba al fons, que és un goig per a la vista. Quan acabem de baixar i agafem la ruta de Sant Sadurní, ja podem donar en Gonçal per perdut, en no trobar-nos de camí.
Per les ziga-zagues de la carretera de Gelida la Pili marca un bon ritme que a mi em fa anar de corcoll uns quants metres darrere d’ella.
Camí de Sant Pere de Riudebitlles, passem per la maleïda corba on un dia van caure en Piernas, en Salvador, en Josep M. Ribera i la Sol. Sempre que hi passo me’n recordo. Dins d’un instant ja som a Torrelavit i trenquem a mà esquerra cap a Pla del Penedès. Camps d’oliveres grises acabades de podar. Al començament és pujada i, en direcció contrària, ens trobem uns quants de l’A que ja tornen. La pregunta que ens fem és si els nostres companys del B ja hauran arribat a l’esmorzar o encara estaran de camí.
Al trencall cap a l’esquerra de l’entrada del poble, una frenada intensa, sorollosa i perllongada d’un vehicle darrere nostre ens posa l’ensurt al cos.
En efecte, entaulats, en un ambient magnífic, hi ha encara els del B i els de l’A2. I fins i tot puc fer broma amb en Fernando sobre el Barça i amb en Marcos sobre l’Espanyol, perquè una part de l’A està a punt de sortir quan nosaltres arribem.
Podem esmorzar amb tota tranquil•litat mentre els altres no acaben i al final de l’àpat arriben en Paco, l’Antoni Oliva i la Montserrat. En Paco sembla que ha tingut una caiguda, sense gaires conseqüències: una rascada al braç i una roda una mica desnivellada.
La represa és molt bonica. Tot al llarg de l’altiplà només són vinyes que ja treuen els primers brots, disposades en fila amb tota la perfecció, i després cel blau i núvols blancs.
A Sant Cugat de Sesgarrigues el grup es trenca en dos i quedem al darrere l’Antoni Heredia, en Xavi Fernández, en Carlos, en Jaume Pera, la Pili i jo. La llarga pujada cap a Begues es fa pesada i enganxosa. Em fixo en l’abundor de boscos de pins i en la pedrera de calç amb tot de remolcs de cisterna aparcats al seu davant.
Al capdamunt del poble ens prenem un breu descans a la gasolinera i, baixant, un cap de núvol fosc ens pren el sol i ens amenaça amb unes minúscules gotetes d’aigua, que no van a més.
La tornada per Gavà és lletja i perillosa. Molt de trànsit, moltes rotondes, molts semàfors, molts camions. La Pili proposa una ruta, dita de les Filipines, entre Viladecans i el Prat, per tornar per Sant Cosme i evitar-nos tot el traüt, però estem tots massa capficats en la tornada i no li fem cas.
A Sant Boi, després de la rotonda monumental, coincideixen per sota els nostres peus les vies del tren de rodalies, el Llobregat d’aigües tèrboles ample de riba a riba com un pare, i damunt nostre l’autopista i el pont sobre el riu del tren d’alta velocitat.
La pujada de Cornellà a Esplugues en paral•lel al tramvia sempre se m’entravessa, però després ve l’agradable ombra dels plàtans verds del passeig de la Bonanova que suposa un recés.
Al final, un altre dia rodó. 126 km, 1620 m d’altitud acumulada i una hora de tornada raonable: les 2:40.
A quarts de 5 de la tarda em truca en Gonçal. S’ha adormit i ha sortit a les 9.

Marganell
Malgrat els companys que han anat a participar a la Degollaos, l’assistència als Jardinets és força acceptable. Es llueixen per primera vegada els nous uniformes del club. Els culots són molt afortunats, amb un disseny molt modern. I una noia nova, molt bufona, s’asseu en un banc sola esperant la sortida del grup. De seguida, quan arrenquem, l’Ariadna i la Neus la flanquegen i li donen conversa de benvinguda.
Jo no m’acosto a ella fins a Molins de Rei:
-Em dic Josep M.
-Jo Carme.
A Pallejà ja ha perdut tot contacte amb la colla i només circula acompanyada pel capità Salvador que, com a bon pastor, vetlla perquè no es perdi cap ovella.
-Ja em quedo jo a esperar la Carme. Aneu endavant vosaltres –diu l’Ariadna.
Però l’escortem l’Ariadna, la Neus, en Salvador i jo.
La Carme és el segon dia que agafa una bicicleta de carretera i la primera vegada que surt amb el Gràcia. Però és una esportista consumada. Fa anys que fa bici de muntanya i també practica les curses d’atletisme. Amb en Fran, el seu xicot, ha participat en duatlons i algun cop han coincidit amb en Lluís Ramírez.
En arribar a Sant Andreu de la Barca l’Ariadna es pregunta:
-Per què es diu així aquest poble? Potser hi havia un barquer que es deia Andreu que travessava el Llobregat i amb el temps van dir que era sant per batejar el poble. Ho preguntaré a en Josep M. a veure si ell ho sap.
-En Josep M. no ho sap –dic jo.
-Vaja! Ho miraré a la “Guia de Catalunya” de Josep Pla, a veure si surt.
-No crec que Pla ho sàpiga. Això ho posarà a l’”Onomasticon Cataloniae” de Joan Coromines. Ja ho miraré.

(M’acosto a la biblioteca Jaume Fuster a consultar l’obra magna del mestre, però quedo contrariat. Els noms de sants massa fàcils no surten. “Expliquem els noms de lloc formats amb noms de sants limitant-nos a indagar l’etimologia d’aquells noms de sants que no sigui ben coneguda, no repetint la d’aquells en què està ben establerta i divulgada”. Amb tota humilitat aventuro que la Barca de Sant Andreu deu de ser deguda al fet que era deixeble de Jesús i pescador del llac de Tiberíades.)

La Carme és molt simpàtica i té la conversa molt agradable. Parla un català molt bo.
-D’on ets tu, que parles tan bé? Segur que no ets de Barcelona.
-No. Sóc de Granollers.
Parlem de com n’és, de bonica, la capital del Vallès Oriental. De la vida que té i les fires agrícoles que sempre organitza. De la plaça porxada i la Fonda Europa, el restaurant més antic de Catalunya, que el dijous al matí, el dia del mercat, fa esmorzars de forquilla.
Passat Olesa, en el viaducte sobre el Llobregat, sempre amb el vent en contra, la Carme s’ho passa malament. Tothom l’avança, només en Salvador i jo li guardem les espatlles.
-No em pensava que fos tan difícil seguir el ritme.
-Només és qüestió de continuïtat –li dic- Quan portis a les cames tot el que porta aquesta gent, també podràs seguir-los. I tu, tan jove com ets, de seguida agafaràs la forma.
A Monistrol se’ns ajunta en Joan Manel i ens va tallant el vent a una marxa assequible a la Carme. S’entra en el paisatge més bonic del dia. Fins a Castellbell i el Vilar és l’imperi de l’aigua. El Llobregat i els seus canals, cabalosos a vessar, han fet una vegetació luxuriant al seu costat. Tot són ponts venerables envoltats de verd i amb la característica aigua marronosa del riu baixant ubèrrima.
A Marganell el grup arriba fragmentat. Els que van davant es queden en un primer restaurant abans d’arribar al poble. Un segon grup amb l’Ariadna, en Pak, en Quim, en John i d’altres continua endavant fins al petit nucli urbà. I els que anem més ressagats, que ens instal•lem en el mateix lloc que el grup capdavanter. Després arribaran en Jordi Mateos de l’A i, encara més tard, en Fran, a esmorzar al costat de la seva noia.
Ens col•loquem tots plegats en una terrassa coberta de darrere de l’establiment. En Piernas crida un gat que mandreja per l’estança i s’està tota l’estona amb l’animal estarrufat damunt els genolls. De la barana de pedra es veu una riera riallera que baixa paral•lela a Montserrat. La Neus i jo ens hi aboquem.
-Aquí m’hi asseuria jo amb la meva dona amb dues bones butaques i un bon llibre per llegir metre sentim baixar la riera.
-I per a què necessites la teva dona? –pregunta la Neus- Perquè et vagi passant les pàgines del llibre?
-No. Perquè em faci companyia. A les nits ens asseiem al sofà de casa, jo llegint i ella fent mitja o ganxet, amb la televisió apagada i ens estem d’allò més bé tots dos en silenci.
-Sí –confirma la Neus- És que, de fet, si s’està bé, no cal dir-se res.
La part més dura de l’etapa ve després de l’esmorzar, per Rellinars i la serra de l’Obac. La Neus és molt repatània a fer-la i s’estima més tornar pel mateix itinerari de l’anada.
-Si li dius tu que vingui per l’Obac et farà més cas –diu un Eduard que la deixa per impossible.
No tan sols ve ella, sinó que també es decideix la Carme, tot i ser novella en les sortides del club. Així, doncs, pugem l’Obac al darrere de tot, la Carme i en Fran, la Neus i jo, en Luciano i en Xavi i l’Antoni Oliva.
Llarga xerrada amb la Neus que té una conversa plena de seny i sentit comú. Em parla de les seves excursions amb l’Eduard per la serra de la Marina en BTT. Sense adonar-me’n canvio de tema:
-Per allà hi ha la cartoixa de Montealegre.
-Sí, i tant.
-Allà hi vull anar jo el dia de sant Bru, el 6 d’octubre. Sant Bru és el fundador de la cartoixa i aquell dia fan jornada de portes obertes. Només per homes.
-Ah!
-La regla de sant Bru és duríssima. A més dels vots de pobresa, obediència i castedat que tenen tots els ordres, la cartoixa té vot de silenci. Només poden parlar-se dues hores al dia.
-Això a mi em seria molt difícil de complir.
-L’anterior Sant Pare, Joan Pau II, va considerar que tenien una regla massa dura i va formar un capítol per suavitzar-la. Els cartoixans van comparèixer amb una dotzena de representants, que tots passaven dels 90 anys. El seu argument irrebatible va ser que si ells han arribat a aquesta edat, la regla no és tan dura. També hi ha dones cartoixanes.
-Per a mi tot això són exageracions. Aquesta vida no és normal. Tot aquell que de manera voluntària reprimeix i no dóna sortida a les seves necessitats sexuals va contra natura.
Arribem a Rellinars on hi ha les rampes més dures. I el deixem enrere. De mica en mica a la Neus el port se li va fent llarg i s’omple de mal humor. Prepara una ofensiva contra l’Eduard, que l’ha entabanada.
-Avui em quedaré sense postres –dirà ell més endavant.
-Com a mínim una setmana de morros –reblaré jo.
La veritat és que la llargària de l’Obac, a principis de temporada, es fa feixuga per a uns quants. El Luciano, encara no refet del tot de les seves fractures, i pagant el peatge de la seva llarga inactivitat forçada, es bat com un lleó i acaba l’ascensió rebentat, però triomfant sobre la muntanya. No gaire després, al costat d’en Fran, arriba victoriosa sobre el port, la Carme, que no s’ha arrugat davant les dificultats.
Mentre ens reagrupem dalt del coll, arriben els primers elements del B que ha anat a esmorzar al nucli urbà i ha sortit més tard. Mentre aquests s’esperen, nosaltres, més lents, comencem a passar.
A Terrassa, la Carme m’ensenya el barri on va a treballar cada dia i l’Eduard ens guia pels rebuscats carrers de la població entre les queixes d’en Luciano, que diu que ens fa donar volta.
A Rubí, ens aturem a una gasolinera per refer forces i l’altre grup del B ens dóna encalç i ens sobrepassa.
A Sant Cugat el grup es parteix. La Neus, l’Eduard, en Fran, la Carme i d’altres van per Cerdanyola. L’Antoni Oliva, en Luciano, en Xavi, en Jaume Pera i jo pugem per Vallvidrera.
Passat les Planes, a l’alçada de la Vila Joana, atrapo els elements més cansats del grup B, a qui un ritme més fort que el meu durant tot el dia passa factura final. En efecte, jo arribo a Vallvidrera a una mitjana de 21 km/h i ells a 23 km/h. A la cruïlla del poble, on es fa el reagrupament, tinc l’alegria de saludar el capità Lluc i d’acompanyar-lo després, amb en Joan Manel i l’Ariadna, fins a l’observatori Fabra per baixar a Barcelona per Vista Rica. Una baixada que esdevé perillosa per moments degut a un fort vent que es gira de sobte i amenaça de fer-nos caure de la bicicleta.
Arribo a casa una mica tard: les 3:10. 122 km. 1500 m de desnivell acumulat. La Carme, gran troballa, gran promesa per al club.

Castellcir
Avui no hi ha gaire gent als Jardinets. Potser pels tres dies seguits de festa. Estem a 16ºC, però l’aire és fresc i obliga a cobrir-se. En Paco Polo pronostica molta calor:
-A mediodía, por Sabadell, cuando volvamos, llegaremos a 27 o 28.
A Sant Andreu se’ns afegeixen molts companys i, de seguida, el B s’afua a tota velocitat Meridiana enllà. A la Trinitat, abans de sortir del casc urbà, ja he perdut contacte. Avui ve l’Aran pare, que feia molt de temps que no es deixava veure:
-Què els passa a aquests del B, que surten així, d’estampida? –s’estranya.
Abans de la cruïlla de Montcada, m’agafa en Jordi Mateos, que també se sorprèn:
-Un dia que vull anar amb el B i em deixen ja de sortida.
Al semàfor de l’encreuament m’agafen la Neus i la Carme. Som els últims. Em disposo a anar amb elles tota l’etapa. Com a mínim són garantia d’un ritme assenyat i com cal. Només temo per la travessia de Sabadell, la gran ciutat populosa i per a mi laberíntica, on sempre m’hi perdo.
A la baixada del Turó de Montcada, abans de Ripollet, trobem a la vorera la Pili, amb una roda punxada. L’Amable li fa costat. La Pili canvia la roda en un tres i no res i ja en som cinc que ens posem en marxa com a fanalets vermells.
Per Sabadell la Pili ens guia amb seguretat prodigiosa. Ens fa anar per tobogans i sifons fins al santuari de la Salut i, veterana, recorda els temps en què el Gràcia celebrava els partits de futbol de final de temporada en aquests indrets.
La carretera de Sentmenat, inèdita gairebé per a tot el grup, ens sorprèn a tots per la seva bellesa i frondositat, accentuades per l’esclat d’aquesta primavera plujosa i la llum d’un dia excepcional.
La Pili, davant, estableix una marxa precisa, molt assequible per a la resta, menys per a l’Amable que, entrat en pes, s’endarrereix en les pujades. A Caldes de Montbui segueix essent la Pili qui continua capdavantera quan comencem a pujar la costa a ritme, sense estralls.
A Sant Feliu de Codines, mentre esperem a l’Amable, tinc ocasió de saludar en Manuel Martínez que, després d’una llarga, massa llarga temporada d’absència, és la segona vegada seguida que surt amb el C.
-Ja era hora, home! Per fi podré pagar-te la Voll Damm que et dec. Mira, precisament avui juguen el Madrid i el Barça.
-Ganará el Barça. Se lo merece. Es el que ha hecho mejor juego durante todo el año. Un equipo extraordinario.
-Sí, però el Madrid porta una ratxa de victòries increïble. Serà un partit molt interessant. La tècnica contra el coratge.
Però avui tampoc no podré pagar-li la Voll. En Manolo no continua. Els del C esmorzen a baix a Caldes i ell només ha pujat a Sant Feliu a estirar les cames. Nosaltres seguim la nostra marxa. Però, creient que l’Amable es queda amb en Manolo, el deixem al darrere i continuem sense ell. Som la Pili, que es manté obrint camí, la Neus, la Carme i jo.
A la sortida del poble, al revolt aquell on sempre s’hi fica un pagès a vendre les seves hortalisses, se’ns acosta l’home i ens ensenya un parell de faves granades. De lluny semblen garrofes verdes i la Neus diu:
-Mira, com si fóssim cavalls.
El dia continua esplèndid. La lluminositat és excepcional. El trànsit escàs i rodem encara amb la frescor de l’aire de mig matí. Ataquem la duresa de les rampes del coll de Postes amb ganes i sense trencar la marxa que assenyala sempre la Pili.
La Neus diu que ens deixa. Diu que vol esmorzar a Sant Quirze de Safaja amb els del B1. Tota la colla protesta perquè no se’n vagi.
-A Sant Quirze no hi haurà anat ningú. Els restaurants avui no hauran obert. La carretera d’entrada al poble estarà en obres i el pas te’l trobaràs barrat.
Inútil. Només estem a 8 km de Castellcir i tots li diem que està sencera i té forces suficients, però la Neus es manté ferma en la seva decisió i no escolta els nostres cants de sirena.
Quan ja estem entrant a Castellterçol, la Carme rep una trucada d’en Fran. L’A i el B ja estan instal•lats a Castellcir. En Fran se sorprèn que la Carme no s’hagi aturat a Sant Quirze i hagi volgut arribar fins al final de l’etapa, però la veritat és que roda fresca com una rosa i no afluixa gens la marxa.
Els dos escassos km que separen Castellterçol de Castellcir constitueixen el tram més bonic de la jornada. Les espigues ja estan altes, d’un verd molt lluent. També hi ha camps de farratge i vaques de color castany pasturant. Més enllà les amples planures de la Catalunya central i, tancant el panorama, la barrera del Pirineu nevat al fons, d’una blancor enlluernadora.
Arribem al bar i trobem els cambrers desbordats, com acostuma a ser freqüent. Alguns companys ja estan pels cafès i a d’altres, en Jordi Mateos, per exemple, encara no els han servit els entrepans. Se m’acosta en Quim:
-Tu fas l’etapa al teu aire...
-I tant! No em poso pas pedres al fetge, jo.
-En Fran t’haurà de pagar l’esmorzar, que tens cura de la seva dona.
-Però si s’ho passa d’allò més bé –protesta en Fran.
-Això és veritat –reconec- És un autèntic plaer.
-Aleshores haurà de ser en Josep M. qui et pagui l’esmorzar a tu, Fran –acaba en Quim.
A mig esmorzar arriba l’Amable, que no s’havia quedat amb en Manuel Martínez i que, per postres, s’ha perdut per no sé on.
A la represa el grup dels darrers es fa més nombrós. Se’ns ajunten en Paco Polo, la Montserrat i l’Antonio, el gallec. Aquest últim està molt enfadat per la sortida ràpida que ha fet el B i diu que anirà divendres al club a queixar-se.
Fins a Sant Feliu, a la tornada, per la mateixa carretera que hem fet servir abans per pujar, tot ve cara avall, llevat el coll de Postes. Després comença la llarga carretera de Gallifa fins a Sant Llorenç Savall, plena de revolts, pujades, baixades i giragonses. L’Antonio imprimeix una marxa molt forta i acaba deixant el grup per endavant. Entre els que quedem també la Pili marca el ritme, i al final se li fa pesat:
-Ja estic cansada de tantes pujades i baixades.
Però l’opinió d’en Paco és ben diferent. Embadalit pel dia serè i la primavera esclatant comenta:
-La naturaleza está preciosa.
A mig camí de Castellar del Vallès ens trobem de cara en Fran, que desfà la seva ruta per fer companyia a la Carme.
En Paco fa una bona estrebada i guanya uns quants metres d’avantatge durant una estona. Els marges són roques panxudes i granelludes que recorden les de Montserrat i a la vora contrària cau una fondalada per on passa una riera força plena.
A Castellar en Paco entra en una gasolinera i, generós, en surt ple d’Aquarius i rajoles de xocolata que va repartint entre tots. Ja són les dues i alguns aprofitem per trucar a casa i avisar que arribarem tard. El meu mòbil no té cobertura i la Montserrat em deixa el seu. Ella i en Paco es queden a Castellar amb calma perquè diuen que volen tornar fent el ronser.
El regrés pel laberint de Sabadell no es tan difícil com a l’anada, però torna a ser la Pili, acompanyada d’en Fran, qui condueix el grupet per la Gran Via i la resta de carrers. Per curiositat miro el termòmetre. Fa calor. 29ºC. Els pronòstics d’en Paco s’han complert.
Anant cap a Ripollet xerro una estona amb en Fran. S’interessa per en Gonçal i en Jordi Pons. Després, entre tots dos fem una aferrissada defensa del ciclisme com a actitud higiènica davant la vida. De l’optimisme i el benestar que dóna.
-Jo em passo mitja setmana recordant l’etapa de dissabte i l’altra mitja desitjant que arribi el dissabte vinent –reconec.
En Fran i la Carme se’n van el divendres que ve una setmana a fer bicicleta de muntanya per les Alpujarras i jo els desitjo que els hi vagi molt bé.
El Turó de Montcada el pugem davant de tot la Pili i jo colze per colze i ella encara té forces per explicar-me un projecte seu per a d’aquí a dos dissabtes. Pensa fer sola tots els cims del Collserola i després enllaçar amb els del Maresme (Vallensana, Conreria, Font de Cera, Òrrius, Parpers, can Bordoi i Collsacreu). Vol acabar l’etapa a Caldes de Malavella on hi té una casa. Calcula que li sortiran 170 km. És així com es prepararà pels murs de la Lieja-Bastonya-Lieja.
Arribo a casa molt tard. Són les 3:30. 134 km a 20’4 km/h de mitjana. 1736 m de desnivell acumulat.

Mosqueroles
Arriba en Fernando, el gran culer de l’Argentina i li dic:
-Si les coses continuen així, per comptes de sortir dels Jardinets, ho haurem de fer de Canaletes.
Hi està d’acord.
També em fa molta il•lusió encaixar amb en Vicenç, igualment culer de soca-rel.
En Quim m’avisa que ha arribat en Piernas, reconegut madridista, per si vull martiritzar-lo. El pobre amb la cara ja paga i reconeix la derrota amb cavallerositat. Desisteixo de rabejar-m’hi.
No puc evitar, però, de llançar un acudit:
-Diu que els de Cajamadrid ara només obriran a les tardes. Sí, de 2 a 6.
Saludo també amb cordialitat a en Jaume Pera.
-Aquí hi ha en Josep M –diu- Sempre acompanya les noies pel final. Si vaig amb ell, si més no, sortiré a la crònica.
A la Pili li sona el mòbil just quan els companys comencen a desfilar de la plaça. M’espero que acabi la trucada. Entrebancats pels semàfors, ens costa d’atrapar el grup fins a Diagonal-València. Ja tenim decidit que avui farem l’etapa de l’A i a la Cocacola ens esperen l’Eduard i la Neus, que ens acompanyaran fins a Mosqueroles. Després pensen tornar pel camí del B.
A la Meridiana ens espera en Salvador. Els del B han de continuar fins a Sant Andreu i els de l’A cap al carrer Guipúscoa. Però el pobre capità veu atònit com tots els del B segueixen a l’A i ningú enfila la Meridiana amunt. Malgrat que hi ha unes quantes absències perquè demà és la Terra de Remences, el pilot és considerable. Pels carrers de Badalona de seguida es trenca i, per acabar-ho d’adobar mitja colla va per la ronda i l’altra mitja pel centre de la població.
En un semàfor de vianants, respectat per la imminent presència d’un cotxe dels Mossos, ens quedem el que serà el grup definitiu fins a Arenys: la Joëlle, la Neus, la Pili i jo.
-En Josep M. i les seves dones –diu la Neus.
-Sí, sóc l’eunuc del club, jo.
El dia és rúfol. Molt encapotat. Al carrer Guipúscoa, la boira baixa, molt humida, donava la sensació d’una pluja imminent. Pel Maresme bufa un aire molt fresquet en contra que arrissa les tèrboles aigües grises i darrere les palmeres dels passeigs marítims es veu l’escuma blanca de les onades nombroses.
A Mataró el gallec Antonio, despenjat, se’ns ajunta al grupet.
-¿Tú sabes el camino?
-Sí.
-Entonces os sigo y ya está.
A Arenys de Mar només hi ha en Jaume Pera i l’Eduard.
-Fa vuit minuts que hem arribat –diu l’Eduard- La resta no s’han esperat. Quan ho he proposat, l’Ariadna no n’ha volgut saber res. Deu tenir molta pressa.
Deixem la nacional i iniciem el camí de Sant Celoni, l’Antonio, l’Eduard, en Jaume Pera, la Joëlle, la Neus, la Pili i jo.
La Joëlle diu:
-La carretera todo el rato es este puerto, ¿verdad?.
-Sí.
-Porque yo tengo que parar un momento a hacer un pipí.
A Arenys de Mar és mercat i travessem tot el poble, riera amunt, entremig dels nombrosos cotxes i també molts vianants que creuen la carretera d’una parada a una altra.
Quan deixem enrere Arenys de Munt entrem per primera vegada a la natura. Espigues als vorals, canyars abundosos, pins amb l’escorça i la capçana netes, camps sembrats amb amor per la part del Montalt i la Casa Nova. L’escamot es desintegra per la carretera com un rosari.
A mitja pujada ens avança la Joëlle.
-No anava al davant, la Joëlle? –s’estranya la Neus.
-Mira si està en forma que ha parat a fer un riu i encara ha tingut temps d’atrapar-nos.
Collsacreu enllà, el bosc ja no pot estar més polit. Tot ha estat rastellat a consciència. Al terra només hi ha pinassa. Ni rastre de les bardisses o els esbarzers que abans donaven una frondositat selvàtica a l’indret. Només les heures enfiladisses s’enrosquen als troncs de pins i alzines per recordar la puixança vegetal de sempre.
Quan passem per davant del restaurant El Xeremell a l’entrada de Vallgorguina la Neus diu:
-Allà n’hi ha un dels nostres. L’he vist.
En efecte, al cap d’una estona ens atrapa l’Antonio. No s’ha parat quan ens hem reagrupat a dalt del port i, com que no coneix el camí, s’ha ficat en el primer bar que ha trobat.
Fins a Sant Celoni es veuen les primeres roselles dels sembrats i també flors grogues i blanques a les vores de la carretera. També estan florides les acàcies dels planters, algunes de color fúcsia.
Cap a Mosqueroles la vista del Turó de l’Home i les Agudes és nítida. Però la Neus, amb qui comparteixo el darrer lloc, es fixa en els camps de conreu i les masies esparses.
-Mira que és bonic.
-Sembla un pessebre.
-Sí.
És el tram més costerut del dia. La Neus hi pateix. No li agraden les pujades. Ella mateixa confessa que no té gens de capacitat de sacrifici en l’esport. El concep com un gaudi i no com una font de patiment. El treball ja és tota una altra cosa. Però reconeix que el ciclisme li és una activitat utilíssima per fer-la desconnectar dels maldecaps de la feina.
A Mosqueroles hi coincidim tots. Els de l’A. Els del B que han fet la ruta de l’A. Els del B que han feta la seva ruta i han vingut per Palautordera, els del B1 que han vingut per Sant Celoni i nosaltres, els fanalets vermells del trajecte de l’A. En Jaume Escrivà a pres mal. Ha caigut a l’entrada del poble baixant de la Costa del Montseny. S’han entrebancat amb una reixa molt perillosa que hi ha i porta tot el nas ensangonat. També ha punxat una roda.
-Aquesta cambrera m’agrada molt –dic a la Neus- La trobo molt bonica. Cada vegada li dic. Fa vint anys que vinc i abans era molt maca. Ara ja...
-No, no, no. Ara continua sent molt maca –protesta la Neus.
M’adreço a la cambrera:
-Cada cop que vinc et dic que ets molt bonica.
Ella em contesta amb serenor:
-Doncs deu fer molt temps que no vens perquè no me’n recordo. Oh, i a més avui que vaig així... Estic lletja.
-Una cosa és estar guapa i l’altra és ser guapa. Tu ets guapa.
-Gràcies.
La tornada de l’A és més dura que l’anada. El grup del fanalet vermell torna pels camins del B i nosaltres, la Pili i jo, engalipem l’Antoni Oliva, que també prepara la Lieja, perquè ens acompanyi per l’exigent trajecte de l’A.
-A veure com us porteu –diu en Jaume Pera- que a la crònica passada poses que tota l’estona va estar tirant la Pili.
De Mosqueroles a Costa del Montseny hi ha 6 km de pujada exigent. De fet, és un tros de l’ascensió al Turó de l’Home. Acabats d’esmorzar fan de mal escalar. Tant l’Antoni com la Pili com jo esperem amb candaletes la petita parada del final de la costa per recuperar l’alè.
En el descens cap a poble del Montseny i fins més enllà de Santa Maria de Palautordera, l’Antoni encapçala la marxa i marca el ritme. Passem rabents pel pont de la Tordera i no puc veure si el riu baixa gaire ple, però de seguida la carretera es fica dins un túnel de vegetació luxuriant que no deixa passar la llum del sol i que dóna idea de com n’ha estat de beneficiosa aquesta temporada de pluges.
A l’agafar la carretera que va cap a Llinars, un munt de llavors blanques omplen l’aire.
-Com es diuen aquests angelets que volen per l’espai? –pregunto a la Pili.
-Milans.
A Vilalba Sasserra la Pili té moments de dubte:
-Escolteu, per què no tirem pel dret a Barcelona i ens estalviem tota la volta de Cànoves?
L’Antoni suggereix que podríem pujar a can Bordoi i tornar pel Maresme. Però al final, just abans de la desviació cap a Llinars, la Pili fa el cor fort i es decideix per la ruta de l’A al complet.
Camí de Sant Antoni de Vilamajor es veu el Montseny a tocar. A banda i banda de la carretera grans extensions de camps de blat verdíssim, molt atapeït, batut pel vent i escabellat. Ni un núvol. Des que hem sortit de Mosqueroles ha escampat i llueix el sol.
-Com es diu la planta que fa aquestes espigues dels marges? –pregunto a la Pili.
-Civada borda.
A la pujada de Cànoves, suau, gairebé planera, fan aparició els boscos d’alzines i pins. Després, en les llargues rectes en lleuger descens de Corró, reapareixen les planures de blat. Des de les Franqueses, travessem Granollers de dalt a baix i enfilem la carretera de Vilanova del Vallès. Són les dues. L’Antoni i la Pili aprofiten per telefonar a les seves respectives famílies avisant-los que arribarem tard.
Des de Vilanova del Vallès se sent el rugit dels bòlits que roden pel proper circuït de Montmeló. Ja falta poc per casa. A penes una hora. L’Antoni i la Pili se senten satisfets pel dur entrenament fet avui que els servirà de cara a la Lieja-Bastonya-Lieja.
-És la primera vegada que haurem fet una etapa de l’A completa, al mil•límetre –dic jo.
Al final han sortit 152 km. Els hem fet a 22 km/h. Amb un desnivell acumulat de 1457 m. He arribat a les 3:23 h.

Rocafort
Avui no tinc ningú del meu grup del fanalet vermell. La meva única preocupació torna a ser no perdre’m per Sabadell. Pregunto pels Jardinets si algú sap el camí entre Sabadell i Matadepera i ningú me’n sap dir res.
Arriba en Paco Polo. Ell s’ha informat amb un col•laborador seu del despatx.
-Teneis que meteros en Sabadell sin dejar la carretera hasta muy adentro. Luego, cuando veais la Seat y una gasolinera, torceis a la derecha hasta una rotonda que se llama plaza Cataluña. Seguís adelante hasta otra rotonda que se llama plaza España. Allí está el desvío hacia Matadepera.
En Paco Polo se sap fins i tot el número de la carretera comarcal, però jo penso que un camí que ens porti de la plaça Catalunya a la plaça Espanya no pot ser bo. A més, en Paco Polo avui surt amb el B1 i no ve amb nosaltres per poder-nos guiar.
Amb en Jaume Pera comentem que serà difícil no despenjar-se del grup si surten d’estampida ja a la Meridiana com han fet d’altres vegades.
-Haurem de fer la tàctica dels esprinters –diu en Jaume Pera- Quan s’acosti un repetjó accelerar, posar-nos al capdavant del grup i agafar una mica d’avantatge perquè ens vagin passant tots a la pujada.
Parlo amb en Dave sobre la final de Roma. En Dave és de Liverpool, màxim rival del Manchester United:
-Bé, potser l’Everton també és un rival etern per allò de la proximitat, però el Manchester ho és més.
-Ve a ser com el Barça i l’Espanyol, que és una rivalitat local, i després com el Barça-Madrid, que és un partit de la màxima.
-Sí, més o menys així.
En Dave, el dia de Roma, anirà amb el Barça.
Després de molt rebuscar resulta que en Marcel•lí coneix bé els topants de Sabadell i se sap la via a seguir. Caldrà tenir-ho en compte.
Pel carrer València, ja en marxa, parlo amb en Ramon Camps. Prepara la Madrid-Gijón-Madrid. Paraules majors.
-¿No era avui que els del Manresa organitzaven la brevet de 400?
-Sí, però aquesta tarda tinc un compromís amb el meu fill i no hi puc participar. Aniré dissabte que ve a Madrid, que en fan una que passa pels primers km de la Madrid-Gijón.
Avui no hi ha massa afluència de companys. El pilot és més aviat migrat. Alguns han anat a l’excursió amb cotxe, d’altres s’han apuntat a anar a Girona per preparar la Lieja i d’altres surten amb el B1 un quart d’hora després. Tampoc a Sant Andreu se’ns afegeix gaire gent més. Un d’ells és l’Eduard. L’Eduard també diu que s’orienta bé per Sabadell i és fàcil anar a Matadepera.
El dia és resplendent. Les pluges de la setmana han netejat l’aire i l’espai és netíssim, la visibilitat diàfana.
El pilot arrenca amb contenció. El ritme és viu, però no té res a veure amb l’exageració de setmanes endarrere. De tota manera, al Turó de Montcada, en Jaume Pera i jo fem servir la tàctica dels esprinters i ens surt bé.
A Ripollet l’Eduard es posa al capdavant del pilot i el grup es manté cohesionat darrere seu sense perdre unitats. En entrar a Sabadell, però, l’Eduard es deixa caure i ocupa les últimes posicions. En Marcel•lí trenca per un carrer i se’n va. Ningú no el segueix. El pilot continua cap amunt, tota l’estona per la mateixa carretera. Arribem a una via i l’Eduard, des de darrere, crida que és per allà per on hem de virar. Ningú no el sent. Seguim la carretera, convertida en llarguíssim carrer, fins que sortim de Sabadell.
Anem a parar a la riera de Terrassa.
-Aquí, en las riadas de 1963, hubo más de mil muertos –diu en Royo.
Jo li dic a l’Eduard que si ell s’hagués posat al capdavant del pilot no ens hauríem perdut per Sabadell.
-De tota manera, només haurem fet 1 km de volta –tranquil•litza l’Eduard.
A la fi sortim de Terrassa i entrem a camp obert.
-Ara ja comença la crònica –diu en Jaume Pera.
Té raó. A tocar de la gran ciutat industrial ja hi ha camps granats de blat i enormes mates de ginesta florida. El personal està nerviós i el pilot s’allarga a les rectes que van a Matadepera. Camí de les Estenalles, a l’altura dels camps d’hoquei, ja s’ha esmicolat en nombrosos grupuscles.
-A mi no cal que m’espereu fins a Rocafort –diu en Jaume Pera. I agafa el seu ritme.
També l’Eduard i jo ens quedem al darrere de tot. L’última referència visual que tenim, encara a les llargues rectes boscoses, és la de l’Antonio, el gallec. Però de seguida el perdem de vista. Pugem de pressa, molt de pressa, a un ritme frenètic. Però no donem encalç a cap company. En arribar a dalt de tot no trobem a ningú.
-Jo no entenc com no els hem atrapat de la manera com hem pujat –dic.
-No ens deuen haver tret més de 2 minuts, el que passa és que no s’han esperat –diu l’Eduard.
Ens esperem a en Jaume Pera. Arriba al cap de poc amb en Marcel•lí, que esbufega i es queixa de les rampes dures del final.
El descens és bellíssim. Primer un bosc espès, selvàtic, que escorta els revolts tancats de la calçada. Després alts penyals panxuts, d’estructura granelluda com la de Montserrat, que ens acondueixen a dins el congost. En acabat la carena plana, amb una vista il•limitada fins al Pirineu final, encara nevat.
A mi se’m surt dues vegades la cadena i perdo roda. Al trencall de Mura ens reunim. També hi és en Royo.
A Mura l’Eduard, en Royo i en Marcel•lí es queden a compartir l’esmorzar amb el B1. Continuo cap a Rocafort amb en Jaume Pera.
-Que és bonic això! –s’admira en Jaume de les cases de pedra de Mura, de la frondositat de la riera i de la quietud del paisatge solitari.
Quan en Jaume i jo arribem a Rocafort, un manyà ferra cavalls a la vora del camí. El nostre grup ha perdut la Joëlle i en Miquel Benítez i els estan buscant.
-No ho entenc. Abans de la pujada estaven amb nosaltres i ara ja no hi són. Potser no han vist el restaurant, han passat de llarg i han anat al bar que hi ha a l’altre costat del poble.
L’esmorzar és plaent. Rocafort són quatre cases i som a la terrassa assolellada d’una masia restaurant amb una vista magnífica de boscos i més boscos que entapissen carenes i turons.
No hi ha cap rastre de l’A. Hauríem de convergir tots a Rocafort, però no se’n veu a cap. Quan ja estem a les acaballes de l’esmorzar arriba en Natxo. Ha sortit a ¾ de 8 de Sant Cugat cansat d’esperar els de l’A, que no arribaven, i pensant que ja l’atraparien ha fet sol tota la seva ruta fins aquí. Ha esmorzat a l’altre bar del poble i ha vist la Joëlle i en Benítez. Continua el seu trajecte en sentit contrari del nostre.
La represa és un descens ràpid fins a la vall del Llobregat. La mateixa carretera solitària lliscant per un paisatge boscós i muntanyenc. Al final del recorregut, tres grues gegantesques i un polígon industrial enorme. A Pont de Vilomara reunió. En som vuit. En Pak Roa, en Josep M. Riera, en Carles Agustina, en Xavier (aquest xicot nou que porta els culots blancs), en Quim Hernández, en Jaume Pera, en Ramon Camps i jo. Esperem una bona estona i trobem a faltar gent. Entre d’altres en Piernas, l’Antonio Toribio, en Carles, el periquito,... Però arribem a la conclusió que deuen haver agafat el trencall equivocat a la rotonda d’entrada del poble, perquè essent baixada tot el camí és impossible que els haguem tret tant de temps.
En Jaume Pera veu la tornada molt difícil i s’estima més d’anar per la via directa cap a Barcelona. Però en Carles Agustina el convenç de portar una marxa assequible i de l’escassa exigència dels ports que queden per endavant. A partir d’ara és ell, en Carles, bon coneixedor del terreny, qui guia el grup per les nombroses carreteres que s’han d’agafar.
El ritme que imprimeixen els de davant és potent i a Castellbell i el Vilar, un cop deixat enrere Sant Vicenç de Castellet, en Jaume s’acomiada i agafa el camí curt cap a Barcelona. A partir d’ara comença el port de Vacarisses. He de fer un gran esforç per no perdre massa temps en relació als que comanden l’escamot i no puc prestar gaire atenció al magnífic panorama per on transita la carretera. L’entrada a Vacarisses és llarguíssima; un carrer llarg i retorçat entre casetes guarnides amb moltes flors que no deixa de pujar. A dalt de tot del poble en Josep M. Riera, en Pak i en Ramon, que han pres la davantera, s’esperen que anem arribant els altres.
-Josep M, m’admira quina forma més fina has agafat. Pedaleges amb una facilitat sorprenent –diu en Pak a en Josep M. Riera.
Per contraposició a les torretes de l’entrada del poble, l’altra vessant de Vacarisses és un polígon industrial que ho omple tot de naus i magatzems. De nou és en Carles Agustina qui ens guia per les carreteres que hem d’agafar. A mig camí de Viladecavalls, allà on hi ha la desviació, és en Xavier qui ens deixa i se’n va cap a Olesa a buscar la carretera de Barcelona.
A Viladecavalls continuen arribant destacats en Ramon Camps, molt entrenat, (cada setmana fa 400 km), en Pak i en Josep M. Riera amb la seva admirable facilitat escaladora. Un altre recés, aquest cop per comprar un refresc. Són prop de les dues. A en Josep M. Riera se li fa tard. Avui té dues comunions i no pot arribar a casa a qualsevol hora. Tanmateix, encara té ànims per valorar la jornada:
-Quina etapa més bonica! Hem passat per paisatges que són autèntiques postals.
Enfilem cap a Terrassa per can Mir. És l’últim tram de paisatge verd. A les envistes de la gran població tèxtil desapareixen els arbres i els marges són terrossos àrids de terra. En Carles Agustina coneix la ciutat i ens guia amb rapidesa pels seus carrers.
Passades les Fonts i abans d’entrar a Rubí és en Quim Hernández qui ens deixa i se’n va cap a Molins de Rei. En Pak, en Josep M. Riera i en Ramon Camps continuen encapçalant el grup, però a Sant Cugat del Vallès, en Josep M. Riera, apressat pels seus compromisos, deixa definitivament el grup i se’n va cap endavant. En Ramon Camps l’acompanya. En Pak s’ho pren amb calma i davant l’Arxiu comenta:
-Aquesta és la carretera d’entrada a Barcelona que més m’agrada.
En Carles no és tan optimista:
-Ja comencem a anar tous –reconeix.
En Pak és qui marca el ritme de tota la pujada a Vallvidrera. Ho fa gaudint de la ruta a una marxa sense estralls que li agraeixo, perquè he anat tota l’etapa forçat i ja començo a estar com diu en Carles.
A quarts de tres passem pel davant dels berenadors de les Planes i les seves fumeres i la intensa olor de carn a la brasa ens desperten una mica més la gana.
A la cruïlla de dalt de Vallvidrera omplim els bidons d’una aigua fresquíssima.
-Aquesta fons deu tenir un nom, oi? –diu en Pak.
-Font de Vallvidrera –respon en Carles.
Rodant pel passeig Bonanova, ja en Pak i jo sols, ell encara s’admira del bon estat de forma d’en Josep M. Riera:
-Quina agilitat! Sembla fàcil, però això comporta molt d’esforç.
-Moltes hores d’entrenament. I també d’altres sacrificis. Una dieta, per exemple.
Al final a les 3:09 a casa. 142 km. 21’60 km/h 2026 m d’altitud acumulada.

Carme
Torno a tenir el meu grup del fanalet vermell. Als Jardinets mateix en Luciano em diu:
-Bueno, José Mª, supongo que hoy irás a mi lado aunque yo no tengo el culo tan...
-Sí, home, és clar.
Per la Diagonal en Josep M. Riera em diu:
-Mira, ja tornem a tenir unes eleccions aquí.
-Sí –contesto jo- I les europees. Les més avorrides.
-Home, això de les més avorrides... –fica cullerada l’Escrivà- Ara hi ha en Vidal-Quadres.
-Quin element!
Faig petar la xerrada amb l’Escrivà:
-Mira quina negror que hi ha per allà davant –repeteix el que tothom tem en el pilot- Molt serà que no plogui. No hi he estat mai a Carme. A la Llacuna sí. Hi vaig estar per feina quan encara hi havia operadores de la Telefònica d’aquelles que feien servir endolls i s’assabentaven de totes les converses del poble. Nosaltres hi vam posar les línies automàtiques.
Després m’explica una sèrie d’anècdotes saboroses de personatges simpàtics del poble i també em posa al corrent de com han evolucionat les seves ferides a la cara de quan va caure a l’entrada de Mosqueroles. Acabem planyent-nos tots dos de la deixadesa de les institucions envers la Volta a Catalunya, a la qual han deixat sense retransmissions en directe i amb resums de vegades a altes hores de la matinada.
El pilot va a un ritme enraonat fins a Pallejà, sense estirabots i escalfant amb calma, tal com s’ha de començar. Sortint de Pallejà s’obre la caixa dels trons i el gran grup, sempre compacte, agafa una velocitat considerable. Darrere, perdem roda en Martí Flores (amb el seu mallot de la U.E. Sants), en Luciano, en Jaume Reventós i jo. De seguida ens entenem i ens constituïm en grup del fanalet vermell.
-Has fet ja la brevet de 400? –pregunto a en Martí Flores.
-No. Vaig fer una errada de principiant. Vaig estrenar uns culots el mateix dia de la prova. M’anaven petits i em feien mal les costures a les espatlles i a l’entrecuix.
-Però tu vols fer la Madrid-Gijón-Madrid, oi?
-Sí. Ja em posaré en contacte amb els de Manresa per fer la de 400.
-Ah, i com et va anar la Titan Desert?
-Bé. Molt dura. Em va costar acostumar-me a la bicicleta de muntanya, perquè jo sempre havia fet carretera. Només vaig fer figa en una etapa. Però l’etapa reina la vaig passar molt bé. Vaig tenir problemes en els 20 km d’orientació perquè se’m va espatllar el GPS. Però, tot plegat, no em puc queixar.
A Martorell s’acaben la rodalia de Barcelona i les carreteres lletges. Rodant cap a la Beguda Alta se’ns ofereix, a l’esquerre, un camp preciós de cirerers i, a la dreta, lluny, ens acompanyarà molta estona el massís de Montserrat que avui, amb el dia encapotat, no es veu gaire clar.
No triguem gaire a trobar-nos en Lluc, que ha punxat, amb l’Albert París, que també ha punxat, i en Joan Manel, que els dóna suport. Al cap d’una estona, quan s’acaba la pujada, en Martí, en Jaume, en Luciano i jo ens reagrupem i aleshores veiem passar en Lluc, que té l’àrdua feinada de recuperar el temps perdut als seus companys de l’A fins a la Panadella.
En Luciano em pregunta com està l’Alba, la meva néta:
-Molt bé. Jo estic molt content perquè ja ha rebut el Butlletí de primavera.
Ell també té una néta, l’Aina, que té la mateixa edat que la meva, tres anys.
-Pero ahora se va a ir un mes de vacaciones con sus padres a Ecuador y cuando vuelva habrá crecido tanto que no la conoceremos.
Ens passen a corre-cuita l’Albert París i en Joan Manel mirant de recuperar el temps perdut. A Piera, però, torna a punxar l’Albert. Sembla a ser que té un vidre encastat a la coberta.
A Piera també rescatem en Lluís Muntanyès, que s’ha despenjat del gran grup i ens espera.
-Van tots junts en un pilot molt compacte –comenta- Però jo no puc aguantar la seva velocitat. Durant una bona estona l’Ariadna i en Salvador m’han ajudat perquè no perdés roda, però al final he estat jo mateix qui els ha dit que em deixessin, que ja us esperaria.
La carretera no és gaire atractiva. Rectes llargues i amples que piquen cap amunt i són molt transitades. Però els camps són autèntics mosaics de conreus. Els bladers ja groguegen amb les espigues plenes i les vinyes ja estan plenes de pàmpols i tan atapeïdes que fan goig.
Just quan comença la baixada de Vallbona d’Anoia, a en Jaume li surt la cadena. Sense saber-ho, en Luciano, que va per endavant, desferma un atac formidable i aprofita l’avantatge que pren en el descens per arribar primer a Capellades sense que l’agafem.
A Capellades tothom es vol quedar a esmorzar amb el B1.
-No vol venir ningú cap a Carme? –m’estranyo jo.
-Yo sí que voy –respon en Luciano- Me has acompañado todo el rato. No te voy a dejar a ir solo.
Tot Capellades és una pujada, però al final del poble comença el descens fins al trencall de Carme. Allà la carretera va pujant amb suavitat paral•lela a la riera frondosa.
En Luciano i jo hem de donar una volta per Carme fins a trobar la terrassa de l’hotel on el grup esmorza en una gran taula. No tan sols sembla que vulgui ploure, sinó que cau alguna goteta escadussera i tot. Després de nosaltres encara arribaran en Joan Manel i l’Albert castigats per la mala sort.
Durant l’esmorzar en Josep M. Riera es mostra eufòric i ambiciós:
-Avui també farem 2000 m de desnivell acumulat perquè o bé tornem per la Creu d’Aregall o bé farem Santa Creu d’Olorda.
De Carme fins a Santa Maria de Miralles hi ha 10 km de pujada. La carretera travessa boscúries espesses i algun sembrat. El pilot compacte posa des del principi un ritme molt exigent i acabem despenjant-nos quatre unitats: l’Antoni Heredia, en Xavi Fernández, en Joan Palacios i jo. En Joan és qui més pateix:
-Fa tres setmanes que no agafo la bicicleta i tinc les cames plenes d’àcid làctic.
Santa Maria de Miralles és un altiplà. Una ampla planura plena de sembrats oberta entre boscos amb unes quantes masies i cases pairals deixades allà al mig, com esquitxades. Al final del terme municipal hi ha una rotonda amb un restaurant al costat. Allà esperem els més tocats.
Comença la pujada cap a la Llacuna. Altre cop boscos frondosos. L’Antoni marca el ritme. En Joan, malgrat que ha estat el primer en atacar el pendent, torna a patir. A l’entrada del poble, un únic molí de vent modern, enorme, enlletgeix una plana de blat madur i un camp llaurat de terra flonja i vermellosa.
-Caram! Aquest molí tan gros deu subministrar energia a tot el poble –exclama en Xavi.
Tornem a recollir els ressagats. Cap a Sant Joan de Mediona per una carretera ondulant enmig de boscos i prats. Ara són en Xavi i l’Antoni qui porten la marxa.
A Sant Pere Sacarrera nou reagrupament a la cruïlla. Un vianant ens diu que ha vist el gruix del pilot omplint bidons a la font. Ens hi atansem de pressa, però arribem tard. Han marxat.
Per la carretera de Sant Quintí de Mediona i Sant Pere de Riudebitlles, ja més transitada, continuen tallant el vent en Xavi i l’Antoni. Comença a fer xafogor. La negror a passat i el cel s’aclareix encara que el sol no arribi a deixar-se veure darrere els núvols. Hi ha una humitat calenta que fa que els km acumulats (prop de 100) comencin a pesar.
A Sant Sadurní d’Anoia s’espera tot el pilot a la sortida del poble. N’hi ha uns quants que han anat a buscar aigua. De seguida reprenem la marxa tots agrupats. Així anem, agafant velocitat de mica en mica per les ziga-zagues boscoses, fins que una mica més enllà de Casablanca torno a desenganxar-me. Aquest cop, jo sol. Marxo uns quants km sense perdre la referència visual, veient-los d’esquitllentes com desapareixen darrere cada revolt. Quan ja els he perdut del tot, però, als primers carrers de Gelida, els veig a tots aturats omplint bidons a la font.
Trobo a faltar en Josep M. Riera i en Manel. Hauran pujat per la Creu d’Aragall? Tampoc veig entre el gruix de companys en Joan Palacios. M’ha semblat que el tenia per davant, però, podria ser que encara no hagués arribat? En tot cas, la xafogor, agreujada per la humitat que genera tota la massa boscosa, fa que s’agraeixi una aturada per refrescar-se i omplir reserves.
Fins a Martorell el gran grup s’allargassa com una serp, però no es trenca en cap cas perquè es porta una velocitat regular. I a dins els carrers de Martorell, just a la cruïlla de la nacional, hi ha un reagrupament. En Joan Manel i l’Ariadna troben a faltar en Joan Palacios, de fet, en Joan Manel ja l’ha anat buscant amunt i avall per tota la carretera sense trobar-lo, i decideixen quedar-se a l’encreuament fins que aparegui.
El repetjó de la sortida del poble es puja a ritme tranquil i fins a Molins de Rei la gent va tan relaxada que el grup es fragmenta, però sense que entre colla i colla hi hagi massa distància. La velocitat és força discreta, potser perquè ja pesa el cansament, potser perquè es fan les coses bé i es vol arribar a Barcelona sense forçar.
Aprofitant la bonança de la marxa l’Albert París em comenta que, damunt haver punxat dues vegades, la primera volta, un cop tenien la càmera i la coberta col•locades, se’ls ha trencat la vàlvula i han hagut de tornar a començar de nou.
A Molins de Rei l’Ariadna i en Joan Manel ja ens han atrapat. Pregunto per en Joan Palacios i em responen que ja està localitzat i que ve sense problemes acompanyat més endarrere.
Surt el sol i la calor es dispara. 34ºC. Qui més qui menys acusa la quilometrada i la temperatura.
A casa a les 3:15. 165 km. 23 km/h de mitjana. 1625 m d’altitud acumulada.

L’Arboç
Amb confonc amb l’horari del B1 i arribo tard als Jardinets. Tot just el B ja desfila. Encara sort que no han marxat. M’acosto a en Salvador:
-No et queixaràs. Quina allau de correus que has rebut aquesta setmana felicitant-te per l’èxit de la teva operació de cataractes.
-Sí, noi. Quant que m’estimen. Ara ja m’és igual que em puguin dir maricó o cabró...
-O cul d’olla.
Al costat pedaleja en Quim:
-Jo tinc televisió per satèl•lit i agafo la RAI –diu- Ahir vaig veure l’arribada del Giro al Vesuvi. Jo ja l’havia pujat una vegada que vaig anar a Nàpols. És molt dur. Ahir va guanyar Sastre, però als últims km va perdre molt de temps perquè anava clavat. Ara és 4rt a la general.
El pilot s’ho pren amb calma. Àdhuc l’última rampa de la Diagonal, on sempre s’esvera tothom, és pujada a un ritme moderat. A Esplugues fa la parada preceptiva de reagrupament i s’hi està una bona estona. En Piernas s’admira:
-Caram! Quina aturada! Avui sí que això és una neutralització de veritat.
Moltes bromes i comentaris sobre el triplet del Barça. És el tema del dia. En Dave, per darrere, em diu:
-Què, vas t’ho vas passar bé dimecres, oi?
-I tant!
A Cornellà de Llobregat em fixo en els jardins del museu de les aigües d’Agbar. Tenen la gespa seca. Potser que haurien de ser més generosos amb l’aigua i regar-la més.
El Llobregat baixa prim. Després de les grans avingudes provocades per l’obertura de les comportes dels pantans en previsió del desgel, el cabal del riu ha tornat a la seva migradesa acostumada. L’aigua marronosa característica. Les riberes plenes d’horts descurats amb xapes de planxa que fan de partions i barraques atrotinades que sembla que les hagin plantat allà on no toca. La carretera fins a Viladecans és molt lletja. A banda i banda grans fàbriques, magatzems industrials i enormes tanques publicitàries. Penjada d’arbres i fanals, propaganda electoral.
El grup avui no és gaire nombrós. Hi ha les marxes de Graus i Lieja, que han restat gent, i els tres dies de festa seguits també hauran fet que algú s’agafi unes petites vacances. La marxa continua enraonada fins a mig camí entre Gavà i Castelldefels. A partir d’aquí la velocitat augmenta, el més interessats en presentar batalla, que fins ara anaven xerrant amb tranquil•litat a la cua, comencen a agafar posicions i el pilot es trenca en dos. El grup de darrere s’esfilagarsa i, perdent unitats a cada km, queda convertit en un no res i comença les costes fet un rosari.
Són les 8:08 del matí. 21ºC. El dia és tan preciós que amenaça calor quan el sol arribi al seu zenit. El mar és una bassa d’oli. Les aigües són d’un turquesa pujat i el firmament també és d’un celeste net només difuminat per un gris ocre a la ratlla de l’horitzó. De tant en tant l’escuma blanca de l’estela d’una llanxa solca el mar i els draps clars dels velers clapegen el domini del blau. Les cases emblanquinades de Garraf, assentades en un promontori, des de lluny semblen una carretada de marbre descarregada a la vora d’un llac.
La carretera és molt transitada i el fum dels cotxes i els camions junt amb la pols de les pedreres i fàbriques de ciment de Vallcarca fan que el verd dels pins que s’arrelen en els espadats i els altres matolls del massís es vegin empolsegats i tristos. Com si la primavera no els hagués plogut.
Començo les costes l’últim amb en Salvador al costat. De mica en mica anem passant alguna unitat despenjada. En Lluís Muntanyès, en Dave i algun altre. En Salvador m’acompanya sempre.
-Ho diré a la crònica –em diu- Que a les baixades em deixes.
-Perquè tu a les pujades bé prou que tornes a recuperar –responc.
A la gasolinera de Sitges reagrupament general. Ens hi trobem en Paco Polo, la Montserrat i en Jaume Pera, que han començat a passar abans d’hora. Esperem l’últim ressagat, comentem una mica la ruta a seguir i ens posem en marxa. En Xavier avui ja no porta els seus culots blancs característics, sinó uns de vermells que li fan més joc amb el mallot del Gràcia. Bon coneixedor de la zona, ell és qui ens farà de guia fins al pantà de Foix.
Un cop superat el petit turó que separa Sitges de Sant Pere de Ribes apareixen les primeres vinyes. Potser són els meus ulls, però em passa igual que amb els pins de les costes, les veig d’un color trist, sense lluentor.
En Xavier ens acondueix de Sant Pere de Ribes fins a l’antic casino passant per l’hospital de Sant Camil. El paisatge es fa més bonic. Les feixes dels conreus estan separades per petits murs de pedra i s’hi poden veure extensions de planters de vinya on petits ceps treuen el nas de terra. En Salvador continua acompanyant-me i el pilot, que de mica en mica augmenta la velocitat, comença a deixar-nos enrere.
El lleó del Vendrell i jo enfilem la primera pujada que condueix al pantà de Foix en darrer lloc de tots. Com en les costes de Garraf, anem remuntant i donant encalç a companys despenjats. A una banda de la carretera, tancant torretes bufones, hi ha murs de rocalla amb atzavares arrelades a les escletxes. De seguida cessen les edificacions i penetrem en una zona obaga, amb vinyes a l’esquerre i grans roques tallades a la dreta alternades amb pinedes. La frescor de l’ombra i de l’airet que arrissa la pell és deliciosa.
Un cotxe ens avança fent sonar el clàxon amb petits tocs i la màxima delicadesa. És l’Antoni Cases que, malalt de mal d’esquena, no pot anar en bicicleta i ha vingut a fer costat al Gràcia en automòbil. Una mica més endavant veiem el pedaleig d’en Luciano que s’ha incorporat a mitja etapa. Quan en Cases atrapa en Luciano li posa el cotxe al davant, li talla l’aire i li marca el ritme a seguir. Just abans d’arribar a la presa, on comença la pujada al costat del viaducte romànic, en Salvador i jo tenim atrapat en Luciano, però el president fa un esforç i seguint el cotxe d’en Cases ens deixa enrere.
De seguida es veuen les aigües tèrboles del pantà, la vegetació abundant i, per fi, lluminosa i, a través de pins i canyars, reflectida al llac, la bella silueta de la fortalesa de Castellet amb l’ermita al costat damunt d’un pujol.
En Xavier s’ha parat amb uns quants a Castellet i comprova que arribi tothom. D’altres segueixen cap a l’Arboç. Sortint del bosc s’obre la plana del Penedès.
-Mira quines vinyes més ufanes! –exclama en Salvador.
-Sí, noi.
De l’Arboç és en Sadurní, que durant molts anys havia estat porter del Barça.
-Jo el conec –diu en Salvador- Aquella casa de l’entrada del poble és la seva. Tinc una foto meva al seu costat que va sortir al diari i tot. Era el Barça de Cruyff a l’època de jugador. La meva dona la va perdre en canviar de casa. Si ara la tingués, encara en podria presumir.
A l’Arboç hi ha una reproducció de la Giralda, segurament encarregada per un indià enriquit a les Amèriques. En Cases ha parat el cotxe a l’stop que hi ha a l’entrada del poble. Tots ens hi anem arremolinant. Jo aprofito per saludar-lo i fer-li una forta abraçada.
Esmorzem tots plegats en una llarga terrassa mig ombrejada que hi ha al mig d’una rambla. Tinc en Xavi Fernández al costat, que treu un pot de L.carnitina i se’l pren. Em sembla que és per aprimar-se. Això dóna lloc a una llarga conversa sobre les dietes amb l’altre Xavier. Després arriben en Paco Polo i la Montserrat que han anat parant a estones i degustat el paisatge. En Paco està encantat:
-Después de Sant Pere de Ribes la vista era preciosa. Viñas en primer plano, Vilanova al fondo y el mar al final.
A l’hora de sortir hi ha una mica de debat perquè la majoria s’inclina per tornar per l’Ordal i deixar de banda la ruta oficial per Olesa de Bonesvalls.
La nacional 340 entre l’Arboç i Vilafranca del Penedès no és gaire atractiva. Hi ha un asfalt impecable i un bon marge a la dreta per circular les bicicletes. Hi ha un ample espai ple de vinyes i Montserrat que s’albira borrós al fons, però a banda i banda de la calçada s’hi drecen polígons industrials i altes sitges que ho enlletgeixen.
Amb saviesa, el pilot comença rodant tranquil fins que al cap d’uns quants km pren velocitat de forma progressiva. Ens quedem uns quants. En Josep M. Riera, en Jaume Pera, en Carles, el periquito, en Dave... Tothom va sol, al seu aire, intentant recuperar distància o, almenys, no perdre’n més. Fa vent de costat, marinada, i potser una mica a favor, però després de 25 km de calorada i batalla solitària tot sembla en contra.
A Avinyonet del Penedès hi ha l’últim reagrupament massiu. La majoria decideix tornar per l’Ordal. Cap a Olesa de Bonesvalls hi anem en Xavier, Xavi Fernández, en Quim, en Carles, en Dave i jo. El sol ens castiga des que hem sortit de l’Arboç. L’aire, malgrat passar per entremig de pinedes, ja no refresca. La carretera puja amb suavitat travessant un terreny trencat amb margallons als marges, pendents de roquissars, petites vinyes i camps de matolls espessos. En Xavier i en Quim obren la marxa. En Dave i jo ens quedem al darrere.
A Olesa de Bonesvalls en Xavier ens deixa. Continua cap a Begues perquè el seu punt final és Viladecans. Els que quedem ataquem el Palag. La carretera és una meravella. Estreta, solitària, retorçada en nombrosos revolts, trencada en múltiples sifons i tobogans i sembrada de repetjons traïdors d’un fort desnivell. Aquí sí que l’ombra i la boscúria espessa donen frescor al sofert ciclista malmès per la calda.
A les Casetes d’en Julià reagrupament i calma fins a Barcelona. En Quim passa al davant i mena una baixada prudent pels carrers de Vallirana. En Xavi demana de parar a la font de Cervelló a omplir bidons. L’aigua és fresquíssima, un regal dels déus. La temperatura d’ambient és de 35ºC, la més alta del dia.
En Quim continua conduint a marxa continguda el grupet fins a Molins de Rei i després per la vorera del carrer principal de Sant Feliu de Llobregat, que està en obres. En un semàfor en Dave em diu:
-Avui a Anglaterra és la final de la Cup. Juguen l’Everton i el Chelsea.
-Ah! Jo vull que guanyi l’Everton. Li tinc mania al Chelsea.
-Jo també. Si jugués amb qualsevol altre aniria contra l’Everton, que és el màxim rival del Liverpool, però el Chelsea em cau malament. Té un estil que no m’agrada. No sé...
-Sí, Abramòvitx i tot això...
Ara és en Quim qui diu:
-Dissabte passat, per aquests mateixos carrers, amb 165 km a les cames, anàvem rebentats. Avui anem molt més frescos.
A Pedralbes ja només anem en Xavi i jo sols. Sota l’ombra amable dels arbres, passem per Esade i veiem la sortida de totes les niñas bien, pel monestir que dóna nom al barri i pel consolat dels Estats Units. De sobte, al passeig Bonanova, baixant pel carrer Anglí, apareix en Pak.
-Pak, d’on surts? Per on has anat?
-Vinc de Santa Creu d’Olorda. Quan hem arribat a Avinyonet en Piernas i uns quants més han seguit de dret cap a l’Ordal i jo he anat amb ells. Però, després, a la font de Molins, només era la una. Llavors jo m’he dit: “Aquestes no són hores d’arribar a casa. Tan aviat la dona s’estranyarà. I això no pot ser”. I he fet el Santa Creu.
-Ostres, Santa Creu! Te’n recordes, Xavi, d’aquell dia que ens vam picar a Santa Creu? –dic jo.
-Vàries vegades ens hem picat tu i jo –diu en Xavi. I de sobte pregunta: -I què se n’ha fet d’aquell Josep M que anava amb el molinet obrint-se pas sempre el primer a la muntanya? Què passa, has estat temps sense sortir?
Em quedo sense paraules. La pregunta m’és tan imprevista que només puc respondre balbucejant:
-No. No he fallat ni un dia. És un canvi de mentalitat.
A casa a les 2:23. 138 km a una mitjana de 23’6 km/h. 1326 m de desnivell acumulat.

Santa Fe del Montseny
La convocatòria de l’A2 per al Turó de l’Home és tot un èxit. Som en Josep M. Riera, en Sergio, en Miguel Angel, en Joan Palacios, la Pili, l’Albert París, en Quim Hernández, en Pak i jo. Salvadooor! Apunta’ns, que quan hem arribat a Santa Fe no hi havia llista. Gràcies.
Als Jardinets hi arribo a l’hora de l’A. Amb en Vicenç festegem d’una manera especial la temporada irrepetible del Barça. Tots dos estem convençuts que seguiran més títols.
Per la Diagonal parlo amb la Pili de la Lieja-Bastonya-Lieja. Se li fa muntanya d’escriure’n la crònica. Va molt enfeinada i no hi està gens avesada. Jo no recordo haver-ne llegit mai cap d’ella. Serà una llàstima que acabi per no redactar-la perquè em comenta molts detalls saborosos que no revelaré per no aixafar-li el treball. La Pili quan viatja té per costum de documentar-se bé sobre els països que visita.
Ha refrescat. La temperatura és estimulant. 15ºC a Montcada i Reixac i així continuarà sense variar fins a Santa Fe. Besòs amunt, fins a Martorelles, el sol ens enlluerna rasant just per damunt de la serralada marina, però treu tots els matisos de cada color. Hi ha molta humitat. Se’ns entelen les ulleres. Tots aprofitem el semàfor vermell de Vilanova del Vallès per netejar-les.
La velocitat és exigent, però el grup es manté compacte en tot moment. En Josep M. Riera, pastor amatent, adés l’encapçala, adés es deixa caure i ens pregunta als de darrere si anem bé. La Pili, classicòmana, en gran forma, es bat amb valentia i no perd roda en cap ocasió. Arribem a Sant Celoni amb una mitjana gens menyspreable de 27’20 km/h. Els més forts s’aturen a la font de la sortida del poble, els més febles comencem a passar. Comença la pujada. Dic a en Josep M:
-A partir d’ara que cadascú vagi al seu ritme. No cal que ens reagrupem. No us espereu al cim, que farà massa fred. Ja ens trobarem a Santa Fe per esmorzar.
La Pili i jo de seguida ocupem el furgó de cua. La Pili té un ritme de pujada lent, però un gran fons. Aquest cap de setmana passat va demostrar que pot fer més de 230 km amb 14 cotes seguides, algunes amb rampes d’un 21%, i amb 3300 m de desnivell acumulat. Té molta resistència, el seu àlies és Pili Superfons. A mi la seva marxa no em va bé i la precedeixo en un centenar de metres per anar al meu aire. De tant en tant l’espero.
Alguns camps de blat dels afores de Sant Celoni, just per on la carretera comença a picar cap amunt, ja estan segats i tenen la palla arran de terra, d’altres, madurs i torrats, encara conserven alguna pinzellada de verd. Un cop deixada enrere la rotonda, camí de Mosqueroles, els serveis forestals han fet una gran tasca de neteja. Tot el bosc està escatat, el sotabosc ben net i, a les vores, es veu una terra negrosa i flonja i les arrels dels arbres.
Ara la carretera ja puja de valent. Anant cap a la Costa del Montseny el terra encara està mullat de la pluja d’ahir i se senten els arbres degotar. De vegades sorra esllavissada dels marges envaeix la calçada. Bufa un airet fresc que ajuda en l’esforç. S’emporta la nuvolada. El Turó des de Santa Agnès de Malanyanes es veia borrós de boirina, encerclat per la base per un cinturó de núvols. Des de Sant Celoni es veia mig tapat. Ara va esclarissant-se.
Al començament i a la sortida de la Costa hi ha dues rampes considerables. Després vénen uns pocs km més suaus. Els de l’avetosa. Tan polida que sembla un parc. Amb les branques que cauen majestuoses com un desmai.
A Fontmartina omplim bidons. L’aigua cau per un rajolí molt prim i és exquisida. Fresca i amb un fort gust de ferro. Quan tornem a agafar les bicicletes comprovo que m’entri el plat petit. El darrer dissabte al Palag ja em va costar molt i no vull imprevisions de cara a les ziga-zagues. No funciona i l’he d’entrar amb la mà. M’embruto tot de greix. La carretera de les ziga-zagues està molt malmesa. De primer, molt picada i després, en plenes rampes del 14%, amb uns clots que s’hi amaga una roda sencera de grans. Al capdamunt de tot, a la fageda, els arbres són tan alts i les branques tan atapeïdes que els raigs del sol no arriben al terra. La fosca és gairebé total.
Al trencall del mirador, on comencen els darrers 6 km, ens aturem. A la Pili no li ve de gust de continuar. Encara no s’ha refet de l’esforç de diumenge passat. Només que un dels dos estigués disposat a pujar fins al final, acabaríem coronant el Turó. Un arrossegaria l’altre. Però jo també tinc mandra. No he pujat solt en cap moment. A més, tinc urgències intestinals impostergables. Tirem pel dret i fem via cap a Santa Fe.
-Dissabte que ve sortiré amb el B1 –comento a la Pili- He de ser a la una a casa. Bategem a la meva néta petita.
-Als teus fills també els vas batejar?
-Sí. A casa bategem els fills, els fem fer la primera comunió, ens casem per l’Església... i després no practiquem res.
-Home, si vols que et digui, això és el que fa tothom.
-A mi m’interessa l’espiritualitat, però complir amb els sagraments se’m fa una rutina invencible.
-La gent no veu que aquestes pràctiques són graons necessaris per arribar més amunt i es queden en una superficialitat buida de contingut –conclou la Pili.
La Pili és un esperit cultivat. Amb poques persones es pot parlar de religió sense que et surtin amb llocs comuns. Però ella és biòloga i al Montseny s’hi sent com un peix a l’aigua:
-Mira, un talpó! Mira, una salamandra! Mira, maduixeres silvestres que creixen al costat del camí!
Tornem a entrar en una altra fageda. Meravellosa. Un monument de la naturalesa.
-El faig és l’arbre que més m’agrada.
-És autòcton –diu la Pili- En canvi els avets que hi havia més avall no són d’aquí. Mira, un freixe.
“Agafaré una vara de freixe i et fotré una allisada que no tindràs mandra” m’amenaçava mon pare de petit quan no creia. Sempre he tingut veneració pel freixe, però no l’he sabut reconèixer mai. Em temo que després d’aquesta ràpida identificació per part de la Pili no n’hi haurà prou. Després comença a donar noms a tot un munt d’espècies vegetals que va trobant, que jo no he sentit mai i que no puc recordar.
-Mira, d’aquests arbres en vaig veure molts la setmana camí de Lieja, prop de Dijon. La Borgonya és preciosa. Està plena de...
-De vinyes.
-No. Jo crec que eren camps de mostassa.
-I tant! La mostassa de Dijon és famosa. La millor.
-Escolta, Josep M, tu que saps tanta història, com és que Bèlgica està dividida entre flamencs i valons?
-No ho sé. És una terra fronterera. Ha passat per moltes mans. Com Alsàcia, que avui era francesa i demà Alemanya. Bèlgica existeix perquè ni els anglesos podien permetre que fos francesa, ni els francesos anglesa. Tan Bèlgica com Holanda van aconseguir la independència molt tard, al segle XIX, i després de lluites molt tenaces i ferotges. El millor seria que Bèlgica desaparegués, Valònia passés a ser França i Flandes Holanda. Però la veritat és que aquest tema no el tinc gens estudiat i el desconec.
A Santa Fe trobem en Jaume Pera assegut a la terrassa com un senyor.
-I la resta?
-Són dins. Tenen fred.
Són pocs i quan arribem de seguida s’aixequen per anar a pagar. La Pili i jo ens instal•lem a fora perquè dins no deixen portar entrepans de casa. Els del B de seguida se’n van. Alguns tenen la intenció de pujar el Turó de l’Home després d’esmorzar i en Lluís Muntanyès es queda amb nosaltres per acompanyar-nos a la baixada. De seguida comencen a arribar els de l’A2 del Turó. Vénen tremolant de fred. L’Albert París es treu un diari que porta dins el mallot per protegir-se.
-Quin desastre de carretera! Tota descarnada. Entre els clots, el pendent i el fred, les mans no t’obeïen del dolor. Les portada engarrotades als frens.
La temperatura continua essent de 15ºC i malgrat que a tots els costa d’entrar en calor –de mica en mica comença a tocar el sol a la terrassa- l’ambient d’aquest A2 d’en Josep M Riera és formidable. M’assabento que en Sergio i en Miguel Angel són cosins germans.
-Quants anys teniu?
-Yo veintiuno –diu en Sergio.
-Yo dieciocho –diu en Miguel Angel.
-Ui! I de la manera que heu pujat avui al Turó... Vosaltres l’any que ve ja sou de l’A. Quant temps fa que sou del club?
-Desde febrero –diu en Sergio. En Miguel Angel és més callat.
-I com us hi trobeu?
-Muy bien.
En Lluís ens explica que el gruix del B, quan ha arribat, se n’ha hagut de tornar perquè no hi havia taules. Baixaven a esmorzar a Campins amb els del B1.
La baixada de Santa Fe és espectacular. Timbes que s’obren als peus i ofereixen la vista de gran part del Vallès i la Selva amb el Montnegre i el Corredor que ho tanquen al fons. La llàstima és que la velocitat del descens no permet de gaudir el panorama. Jo només em fixava en la traçada de la roda de la bicicleta del davant.
Al pas per Campins ja no queda rastre de cap company. I a Sant Celoni hi ha el darrer reagrupament al lloc de la font. La Pili em diu que no pensa tornar tan de pressa com a l’anada perquè ja se li comencen a acumular els esforços dels darrers dies. Dic a en Josep M. Riera:
-Vosaltres aneu cap a Barcelona sense esperar-nos que la Pili i jo anirem fent.
Mentre baixàvem dels 1200 m d’alçada de Santa Fe, a cada revolt, una bafarada d’aire calent ens embolcallava. Ara a Sant Celoni estem a 28ºC. I per postres fa un vent del dimoni. Abans de Vilalba Sasserra el grup s’ha trencat. Marxen per davant en Josep M. Riera, en Joan Palacios, en Quim Hernández, l’Albert París i en Sergio. Darrere, la Pili, en Lluís, en Miguel Angel i jo. En terra de ningú, en Pak. Abans de Llinars li donem encalç i ell ens porta tota l’estona marcant el ritme el primer enmig de la forta ventada.
A la Roca ens aturem un instant perquè la Pili ha rebut unes quantes trucades pel mòbil. Aprofito per agrair a en Pak el seu esforç al capdavant del grup.
-Pak rima amb crac.
-No ho he fet per generositat –respon- Quan s’han posat a tibar he sentit una estrebada a la cuixa i he preferit no forçar.
Després afegeix referint-se a en Lluís:
-Tu ets el que surt a l’entrevista d’aquest número del Butlletí?
-Sí.
-Ah, perquè jo m’ho llegeixo tot.
En Pak torna a posar-se davant. Anem còmodes amb ell, però no es pot dir que anem a poc a poc. Portem un bon ritme. Fa calor, però el vent que ens castiga és fresc i ho alleugereix. A Vilanova del Vallès arribem a la màxima del dia, 31ºC. Allà, a la gasolinera, ens trobem en Sergio.
-Veinte minutos.
-Vint minuts?
-Sí. Hemos ido muy deprisa. Ibamos a 40 o a 45 km/h.
-Déu n’hi do. Vint minuts de Sant Celoni aquí. Després de pujar el Turó de l’Home i amb aquest vent en contra. Quina passada! Ja et dic jo que l’any que ve estaràs a l’A.
A partir d’ara en Sergio i en Pak van fent torns en el comandament del grup. Sembla que el vent hagi minvat una mica.
Al final, a casa a les 2:48. 150 km a una mitjana de 22’6 km/h i un desnivell de 1699m. Cal recordar que jo no he fet els darrers 6 km del Turó.

Moià
Avui he de ser a la una a casa i per això surto amb el B1. Arribo als Jardinets uns quants minuts abans de les 7 i no hi ha ningú del Gràcia. M’assec en una cadira i espero. Se m’acosta un home vestit de carrer i em saluda allargant-me la mà:
-Los del B han salido hace muy poco –em diu- Me llamo Lucho y hace dieciséis años era del Gracia. Durante todo este tiempo he estado fuera. En Florida, you know. Ahora no tengo ni bicicleta. ¿Es buena tu Orca?
-Sí.
-En mi época yo corría con Ernest y su señora, Anna. Y también con Josep M. Casanovas. También con Marcel•lí. Hoy ha estado aquí Marcel•lí. Ya se fue con los del B.
A mi m’estranya que en Marcel•lí no surti amb el B1. Hi va tantes vegades que fins i tot algú ha proposat de fer-li’n capità. El temps passa i no arribà ningú. De sobte, per darrere, arriba en Pak. També em sorprèn que vingui amb el B1. Ell és dels capdavanters del B.
-He punxat a casa mateix –diu- Inflant la roda se m’ha fet malbé la vàlvula i he hagut de canviar la càmera. He trencat la manxa de la ràbia.
-Afanya’t, doncs, potser encara els atraparàs. A Sant Andreu, si més no, m’esperen l’Eduard, la Neus i en Josep M. Riera per fer el B1.
En Pak no s’ho pensa dues vegades i fa via. Jo m’espero una mica més, m’acomiado d’en Lucho, agafo la bicicleta i començo la jornada. Quan estic enfilant Bonavista sento un xiulet d’en Lucho. Pujant els Jardinets arriba un altre mallot blaugrana. És en Carlos, el madrileny. S’ha adormit i ha fet tard al B i al B1. Em comenta que per raons de feina fa set setmanes que no ve.
No sé per què, però vaig de pressa pels carrers de Barcelona. És l’absència de grup. Trobo a faltar la tranquil•litat que dóna rodar plegats al començar, canviant les primeres impressions.
A Sant Andreu només hi ha l’Eduard,la Neus i en Pak.
-I en Josep M. Riera?
-No l’hem vist. Deu haver sortit amb els del B.
És evident que, malgrat els seus esforços, en Pak no ha aconseguit atrapar els companys del seu grup. Ens posem a marxar tots cinc: l’Eduard, la Neus, en Pak, en Carlos i jo. Aviat arribem a l’Asland, la fàbrica de ciment arran d’autovia, i una mica més endavant, a Mas Rampinyo, la Neus es fixa en l’acabament de les obres de Montcada i Reixac i assenyala amb el braç tot l’scalextric nou de trinca..
Marquen el ritme l’Eduard i en Pak. A mi, fred, em fan mal les cames i em costa seguir-los. Darrere, tancant el grupet, sempre tinc en Carlos. A la Neus la veig pedalar molt solta. Passem per Mollet i l’enorme dipòsit ple de milers de cotxes nous aparcats. No triguem a deixar l’autovia i ens endinsem per Parets, Lliçà d’Avall i Lliçà d’Amunt. Els pobles de la vall del Tenes. Però no és fins a Santa Eulàlia de Ronçana que sortim de les urbanitzacions de cases adossades que omplen tot l’espai amb la seva uniformitat.
-Jo, de petita, anava a buscar bolets aquí a Santa Eulàlia de Ronçana amb uns oncles meus de la Roca. –m’explica la Neus- Però, per més que m’esforço, no aconsegueixo localitzar la zona on ens ficàvem.
La Neus està desorientada pel gran creixement de les noves edificacions.
-Quin és el bolet que més t’agrada? –pregunto.
-A mi m’agrada més collir-los que menjar-me’ls. –respon.
-Els coneixes bé?
-Sí. Potser els que més m’agraden són els rovellons, els ceps i les trompetes de la mort. També els rossinyols.
-Oh, els rossinyols amb suc són molt bons –m’enllamineixo.
-Les que no m’agraden són les llenegues –precisa.
-Són llepissoses –concloc.
La carretera és com les d’abans. De les poques que queden amb plataners a banda i banda, que donen una frescor que s’agraeix molt. El dia s’endevina molt calorós. A la sortida de Barcelona ja estàvem a 20ºC i no hi ha cap núvol al cel que faci pensar en una ombra de pietat. Em fixo en els camps darrere els arbres. Ja estan tots segats, les tiges curtes i les garberes de forma cilíndrica apilades per les màquines.
De seguida entrem al bosc, la carretera serpenteja, pins, heures, alzines, acàcies i més frescor.
-Carlos, ja t’has fet del Barça?
-No.
-Carlos, ja ho saps que els colors del Gràcia són blaugrana?
-Sí.
-Carlos, jo t’ensenyaré català.
-Sí.
-Carlos, al final acabaràs fent-te del Barça.
-Sí.
-Carlos, si segueixes gaire temps amb mi, al final seràs independentista com jo.
-És de bona pasta, aquest Carlos –diu la Neus- Mira que té paciència!
Passat Bigues i Riells, en arribar a la riera, se surt del bosc i el paisatge s’obre. Comença la pujada.
-Vinga, nois, s’ha acabat l’hora del pati!
-Què vols dir? –pregunta en Pak- que ja no podem parlar més?
Però ell i l’Eduard arrenquen cap amunt. Al darrere, distanciats, la Neus, en Carlos i jo junts pugem al nostre ritme, conversant.
-Sant Feliu de Codines –diu la Neus- Codines no vol dir pedretes?
-Sí.
-Doncs mira quines penyes més enormes que hi ha pertot arreu.
Immensos pedruscalls i penya-segats trenquen els pendents arbrats de les muntanyes i ensenyen la geologia a plena llum.
La Neus s’adreça a En Carlos:
-Per aquí a prop hi ha Sant Miquel del Fai. Un dels indrets més visitats de Catalunya. Emblemàtic. Gairebé com Montserrat. El club hi ha passat vàries vegades. És molt bonic. Hi ha uns salts d’aigua i unes coves des d’on es veu la cascada molt vistosos. Aquest any deu estar pletòric amb tanta pluja com hi ha hagut.
Després em diu a mi:
-Sant Feliu de Codines abans era una important població d’estiueig.
-Sí, n’hi ha unes quantes que tenen aquesta tradició des de fa una pila d’anys: la Garriga, Cardedeu, Puigcerdà, s’Agaró, Viladrau...
A dalt a la rotonda s’esperen l’Eduard i en Pak i omplim bidons a la font. Pels carrers de Sant Feliu hi ha rampes de més desnivell que durant la pujada anterior sencera. Tot el poble és un mirador excels sobre la plana del Vallès i la serra de la Marina. La Neus no deixa de guaitar-hi:
-Mira, –diu- tota aquella boirina al peu de les muntanyes que sura sobre la plana és calitja. A la tornada passarem molta calor.
En el revolt de la sortida del poble no hi pot faltar el nostre estimat pagès venent verdures.
-Valverde!, Valverde! –ens crida.
Ho fa amb un fortíssim accent català: Vauverda, Vauverda.
Quan arribem a dalt la carena la carretera planeja i es torna a ficar al bosc. En Pak i l’Eduard es distancien de nou. En Carlos, la Neus i jo ataquem el coll de Postes plegats. Ja fora del bosc, les fortes rampes de la llarga recta són batudes per un sol que, encara que som lluny del migdia, colpeja de valent.
Quan coronem Postes, la Neus arriba una mica despenjada.
-Jo necessito parar una estona. Estic marejada. Tinc una baixada de tensió. És l’esforç del desnivell i la calor.
Amb prou feines ens aturem cinc minuts. La Neus no es deixa mullar el cap per refrescar-se. Ella té pólvores al bidó i no vol que jo gasti aigua de la meva.
-De tota manera, -dic- ara a la baixada l’aire de cara ja t’anirà bé.
Fins a Castellterçol s’alternen els boscos i els sembrats. Petits bancals de blat segat i camps de farratge amb la civada encara alta. El camí va cap amunt amb suavitat i la sensació d’altitud es va fent palesa. Molt poc abans d’arribar al poble sentim una veu per darrere:
-Per fi us atrapo.
És l’Albert Palomés amb un mallot preciós de la Fausto Coppi.
-M’he adormit, com sempre, i m’he hagut de fer un fart de córrer.
A Castellterçol la Neus torna a defallir. Ens posem a l’ombra d’una parada d’autobús. Li dic que s’estiri a terra i posi les cames en alt, però refusa. Tanmateix, accepta que li refresqui el cap i la nuca. De nou estem molt poca estona aturats.
Encara a dins del poble, a la porta d’un bar, apareix en Marcel•lí.
-D’on surts tu? Amb qui has vingut?
-Amb el B.
-Que no vindràs a Moià?
-Sí, ara quan acabi d’esmorzar continuaré cap amunt.
Fins a Moià el terreny és trencat, amb tobogans i canvis de rasant, però amb predomini de la pujada. En el llarg sifó que mena fins al poble hi ha una hípica amb un camp tancat on hi pasturen més de mitja dotzena de cavalls de bona planta.
A la cruïlla de la carretera de Vic ens esperen en Pak i l’Eduard.
-En aquest bar del davant ja tenim taula encomanada –diu l’Eduard.
També hi és en John Wright, que deu haver abandonat els del B igual que en Marcel•lí.
-John Wright in the morning –dic.
-Oh, el senyor Beatles –contesta ell. I repassem junts el començament de dues o tres cançons del quartet de Liverpool.
De dalt de l’encreuament baixa en Josep M. Riera.
-Has vingut amb els del B? –pregunto.
-Sí, jo he sortit a ¾ de 7. Ara acabo d’esmorzar en aquell bar d’allà a dalt. Tu penses ser a Barcelona a la una? –diu ell.
-Sí, amb una mica de sort. Tu a quina hora hi has de ser? –continuo.
-Jo a 2/4 de 2. Esmorzaràs en deu minuts, oi? T’acompanyo prenent un cafè i sortim junts –conclou.
Són les 10:23. El termòmetre em marca 31ºC. Veig la Neus al costat de l’Eduard asseguda al pedrís de l’entrada del bar. Li dic que posi les cames en alt, però prefereix passar a dins i seure en una cadira. Fa carona, té les ulleres pronunciades.
-Una cocacola amb gel una mica ràpida per una noia que no es troba bé –demana en Josep M. Riera a la cambrera amb el to de veu educat.
Al final la Neus acaba prenent-se dues cocacoles –sucre per a la hipoglucèmia i cafeïna per a la hipotensió- i posant els peus damunt una cadira. No triga gaire a recuperar-se, però jo que el regrés, malgrat la baixada, serà dur perquè la calor no perdona.
A tota pressa, després de prendre el cafè amb llet, omplo els bidons al lavabo, agafo la bicicleta, crido en Josep M. Riera i emprenem la tornada. Se’ns apunten en Pak i en Carlos. De seguida en Josep M. Riera i en Pak agafen la iniciativa i ens precedeixen d’un centenar o dos de metres. De tant en tant ens esperen o afluixen la marxa i es deixen agafar. No anem a poc a poc, no perdem temps en res, però tampoc no anem traient el fetge per la boca.
En un tres i no res ens plantem a Caldes de Montbui. Final de la baixada. Una bafarada d’aire calent ens embolcalla. 36ºC de temperatura. De seguida arribem a Palausolità i Plegamans. Un poble polit. Una corrua de baladres florits d’un vermell fúcsia esclatant donen una llarga benvinguda al viatger a l’entrada del poble. Passada la primera rotonda, les plantes de flors són substituïdes per cedres majestuosos amb el terra de gespa ben tallada. Al bell mig de la població s’hi dreça una església d’obra vista molt elegant.
Fins a Barcelona tot és autovia. Asfixiant. El sol escalfa l’asfalt i els motors dels cotxes i contribueixen. A l’alçada del gran aparcament de Mollet, un automòbil modera la velocitat, se’ns acosta i el seu conductor ens diu alguna cosa:
-José Mª, qué haces a estas horas por aquí?
És el president Luciano que ens anima.
A Montcada i Reixac arribem a un pic de temperatura de 37ºC. Però del que se sorprèn en Josep M. Riera és de l’hora:
-Al final arribarem a la una a casa. Qui ens ho havia de dir! Hem anat fent tota l’estona sense parar i aquí estem.
En Josep M. no s’equivoca. A les 12:58 a casa. 121 km a una mitjana de 23’6 km/h. 1290 m d’altitud acumulada.

Pla de Manlleu
Surto de casa amb el temps just. Només enfilar el carrer Sant Salvador em cau la primera gota. A Torrent de l’Olla ja plou espès. Ja són ¾ de set. M’entren totes les presses. Què faran els meus companys? La pluja els farà començar a passar abans d’hora? Suspendran l’etapa i marxaran tots cap a casa? Malgrat l’estat relliscós del carrer baixo a tota velocitat fins a Còrsega. Però arribo a l’hora. Des del Cinc d’Oros veig la taca blaugrana dels companys al capdamunt dels Jardinets. Avui sortim l’A i el B a la mateixa hora. Poca gent. Potser hi influeix que avui és la Quebrantahuesos. Quan ja estem mullats deixa de ploure.
Desfilem i en els mateixos Jardinets, arran de Diagonal, es produeix una caiguda. En Jaume Escrivà ensopega amb un got de tub que hi ha per terra i va de cap. Darrere seu en Solanas trepitja un vidre trencat i estripa la coberta. Tot un contratemps. Però allà sorgeix en Salvador. Porta recanvi de coberta a sobre! Això estalvia a en Solanas de la murga d’haver d’anar a casa seva.
El pilot a començat a pedalar, però va molt lent, en part per esperar en Salvador, que s’ha quedat ajudant en Solanas, en part per temor a les relliscades. Se’ns incorporen la Pili i en Josep Badia. En Josep Badia diu:
-Cada vegada estic més convençut que aquest és un club d’escriptors. Hauríem d’enquadernar totes les cròniques en un llibre i publicar-lo. Heu vist quina una de més bonica que ha escrit en Ramiro?
La crònica d’en Ramiro és un dels temes del dia.
-Renoi, quin mascle, en Ramiro! –s’admira en Salvador- Quina crònica més ferma! Amb els tants per cents de les pujades i tot!
-Una crònica molt bona –dirà més endavant, a l’hora de l’esmorzar, l’Antoni Heredia.
Al Pla de Sant Feliu de Llobregat el grup continua mandrós. Ben lluny, al davant nostre, difuminada entre núvols foscos, es veu Montserrat grisa i blavosa. La Pili i en Buscató, tot xerrant, comanden el pilot estirat d’escasses unitats. Jo no deixo la Pili de petja.
-Ja ha aparegut la Pili i ja em deixes a mi sol –protesta en Salvador, que va a cua de grup- Quan ensumes una femella de seguida hi vas al darrere.
A la fàbrica de ciment que hi ha als quatre camins hi construeixen dues torres noves. S’hi veuen les grues, les bastides i l’estructura metàl•lica nua. Comença la pujada. L’Ordal és un clàssic del ciclisme català. Però jo el trobo lleig. Les travessies de Cervelló i Vallirana són penoses, plenes de semàfors i cotxes aparcats en doble fila. Un cop a camp obert, el trànsit és intens i els camions freqüents. La carretera sembla una autovia de tan ampla amb els carrils per a vehicles lents. El paisatge té poc interès. De tota manera, arran de calçada, s’hi poden veure tres o quatre atzavares florides amb les tiges altíssimes.
Jo sóc el primer en despenjar-me i al cap d’una estona atrapo la Pili, que també ha perdut roda. Fem la pujada junts. La Pili va davant meu, molt àgil. Quan s’aixeca sobre els pedals em treu uns quants metres de distància. A mi, que porto un ritme més regular, em costa una mica recuperar el terreny. A l’alçada del Lledoner, de manera escadussera, tornen a caure gotes.
Els companys s’esperen al poble d’Ordal. En Salvador em fa senyes perquè no ens aturem. Prosseguim la baixada per les llargues rectes que travessen les vinyes. Torna a ploure. Amb una certa persistència. El grup ens encalça en el descens i ens sobrepassa, però al cap d’uns centenars de metres s’atura. En Buscató proposa de parar a esmorzar a Avinyonet del Penedès, el proper poble, a fi d’esquivar la pluja. D’altres diuen d’arribar-nos fins a Vilafranca. En Salvador és partidari d’anar fins a la Múnia on coneix un restaurant que està molt bé de preu. S’estableix un intercanvi d’impressions. Quan acabem ja ha deixat de ploure. Seguim avall. Deixem enrere Vilafranca i continuem per la N-340 fins a la segona sortida. Abans d’arribar-hi torna a ploure. Amb més intensitat. Un cop fora de la nacional en Buscató diu de quedar-nos a esmorzar a Santa Margarida i els Monjos. En Salvador insisteix en la Múnia i assegura que està a quatre passos. Prosseguim. Ens cau un ram d’aigua. Ara les vinyes són molt més presents perquè la carretera és estreta i estan a tocar, però sota la negror del cel tenen el color apagat i semblen tristes.
No parem de mullar-nos. A mi els peus ja em xipollegen a les sabates. La gent s’impacienta.
-Parem encara que sigui en un bar de putes! –diu en Buscató.
-Jo vull un establiment amb terrassa –se’n fot l’Àlvar Solana.
-Capità, tota aquesta mullena per estalviar-te un euro!
-Fora el capità!
-Marcel•lí capità!
-Marcel•lí for captain!
-Mar-cel-lí, Mar-cel-lí, Mar-cel-lí!
Arribem a la Múnia. Davant el restaurant que proposava en Salvador. Un altre conciliàbul. Encara plou. No sé per què, però decidim seguir fins a Sant Jaume dels Domenys. 8 km més sota la pluja. En arribar-hi ja no plou. Ens aturem davant del rètol que posa: Pla de Manlleu 13. Nova assemblea.
-Mireu, hi ha molta negror per allà dalt.
-Quedem-nos aquí a Sant Jaume.
-No, el Butlletí posa que l’esmorzar és a Pla de Manlleu.
Ens quedem a Sant Jaume dels Domenys.
-Aquest Buscató tot ho destarota. A la mica que plou ja vol parar –em diu en Salvador.
-Això que dius no ho posaré a la crònica, que després hi ha raons.
-Posa-ho, posa-ho, que farem cagarel•la –conclou en Salvador.
L’hora d’esmorzar, com sempre, és la millor del dia. Triguen una mica a servir-nos i això que en som pocs. S’ho prenen amb calma. Però quan el senyor deixa un platet d’olives a la taula ens engresquem a parlar d’olives. A l’Antoni Heredia li agraden totes. Les farcides, les sevillanes, les trencades, les amanides... Hi ha un consens general a considerar les arbequines i, sobretot, les mortes d’Aragó com les millors.
De la mateixa manera que ens hem posat a xerrar d’olives, algú diu el nom d’Eva Mendes i ens emboliquem a parlar de nenes maques. A l’Antoni Heredia li agrada Michelle Pfeiffer. En Quim i jo coincidim amb Monica Bellucci i en canvi dissentim amb Carla Bruni. A mi no em fa el pes. Algú parla de la sapiència artística de Emma Thompson. I la Pili aporta el graciós nom de Cuccinotta, la bella protagonista d’El cartero y Pablo Neruda.
L’Ariadna no perd ocasió de dir:
-A les dones se’ls exigeix molt més. Han de ser atractives sempre, a l’edat que sigui. En canvi tens a Sean Connery a qui tothom troba tan guapo...
Jo m’apresso a contestar:
-També tens a Judy Dench, que és una actriu boníssima i treballa molt.
Opino ben altrament que l’Ariadna. Núria Espert i Concha Velasco triomfen en aquests moments en els teatres barcelonins. També hi ha Montserrat Carulla i Lola Herrera. A França Catherine Deneuve i Charlotte Rampling, ja granadetes, han tingut èxit en els seus films dels darrers anys. Bette Davis va ser sempre considerada una actriu lletja. Tampoc va ser apreciada la bellesa de Katherin Hepburn, la gran dama del cinema americà, que pocs anys abans de morir va oferir-nos una interpretació superba a En el estanque dorado on compartia paper amb un decrèpit Henry Fonda. Marlon Brando estava gras com un bocoi en les seves últimes pel•lícules i molt pocs homes arriben a la senectut amb l’aspecte envejable de Sean Connery i Paul Newman. De dones, cap. La biologia és cruel amb el sexe femení. Arriba una edat en què el físic ja no serveix per fer anar de corcoll els homes i s’han de valdre només de la intel•ligència i de l’astúcia. S’equivoquen, però, les que volen aconseguir uns quants anys més de joventut mitjançant la cirurgia. L’encant de la dona madura rau en la personalitat, l’elegància i la cultura. Homes o dones, tots per un igual, cadascun d’aquests noms que acabo de citar han tingut èxit de vells a causa d’un únic comú denominador: el talent. Que a les dones tot els és difícil és una queixa gastada perquè el feminisme té molt pocs arguments, és una ideologia pobra. A mi ja fa temps que no m’aporta res.
En acabar l’esmorzar tots portem encara a sobre la mullena. La gent està desanimada i tothom vol tornar a casa pel camí més curt. Però en Salvador, que per alguna cosa és el lleó del Vendrell, em diu:
-Tu i jo pujarem al Pla de Manlleu i farem l’etapa sencera.
De mica en mica aquesta opinió fa forat i es van tombant tots fins que acabem anant tots junts per on indica en Salvador.
Només sortir comença l’alt de les Ventoses. Una pujada suau de 8 km enmig d’un bosc de pinetons. El primer en atacar és en Carles Oto, que se’n va sol. El segueix en Travis mentre el grup s’ho pren amb calma. Com a l’Ordal, quan en el pilot comença la lluita, la Pili i jo som els primers despenjats. Fem tota l’ascensió junts i el grup ens espera dalt del coll.
De seguida arribem a Pla de Manlleu. Omplim bidons i en Salvador s’encara a un pobletà per preguntar-li el camí. D’altres es posen a consultar un mapa que hi ha penjat a la manera de cartell divulgador.
Reprenem la marxa i de seguida en Salvador ens fa trencar a la dreta per una carretera tan mínima que sembla una pista forestal asfaltada. Té tota la pinta de no dur enlloc. És llarga i ens endinsem per turons, vinyes i conreus, amagats del món, sense que se li vegi cap sortida. De nou la gent es posa nerviosa:
-Això no porta enlloc!
-Salvador, ens has enganyat!
-Això és una ensarronada!
-Emboscada, emboscada!
-Fora en Salvador de capità!
-Mar-cel-lí, Mar-cel-lí, Mar-cel-lí!
La carretera és trencada, amb alts i baixos i giragonses, i de vegades està tota coberta de fang o de sorra vermella. El paisatge és diví. Surt el sol i treu un color molt viu de les vinyes ben arrenglerades que creixen amb tota la ufana. El silenci i la solitud són un bé del cel. La Pili ho gaudeix tant que exclama entusiasmada:
-El paisatge de l’Alt Penedès és incomparable.
A la fi sortim a una carretera transitada i ens reagrupem. La calçada baixa paral•lela a un riu per un ample congost i de seguida arribem a Torrelles de Foix, un poble que fa pendent, llarg com una llonganissa, guarnit tot ell per unes moreres esquifides. A la sortida s’hi comença a alçar l’esquelet d’un futur polígon industrial.
Passat Sant Martí Sarroca s’ha de girar a l’esquerra cap a Guardiola de Font-Rubí. El capità Salvador es posa al davant i condueix el grup, però ens fa trencar per una via equivocada. Nova escridassada general.
De Guardiola de Font-Rubí anem a para a la carretera de Vilafranca fregant el Pla del Penedès. I després agafem una drecera cap a la carretera de Sant Sadurní d’Anoia. En un llogarret que hi ha entremig parem a una font a omplir bidons. A partir d’aquí les vinyes que ens trobem estan tan ben disposades i fan tan de goig que semblen un jardí.
Arribant a Sant Sadurní, escampades entre els ceps que ho omplen tot, ja es veuen les caves, magnífiques construccions conservades de manera impecable que donen testimoni de la puixança de la comarca.
A Sant Sadurní és la 1:08. Portem 120 km a sobre i en queden més de 40 per arribar a Barcelona. La Pili ens deixa. Ha d’arribar d’hora a casa i opta per agafar el tren.
Camí de Gelida anem de pressa. Es formen dos grups: el capdavanter amb en Trevis, en Buscató, l’Heredia i l’Ariadna entre d’altres i el de darrere que comanda en Quim, amb en Salvador, l’Àlvar Solana i jo a roda. En un moment donat, en Carles Oto, que encara estava més a la cua, clava una estrebada magnífica, sobrepassa l’últim grup i es llança a buscar els del davant sense aconseguir-ho. Reagrupament a Gelida. Pau i treva. Ritme raonable.
No fa calor. Les pluges de primera hora del matí han refrescat. Es veu una bona vista. Montserrat, la Mola, les planes del Penedès i el Vallès, però a primer terme el panorama és ben diferent. L’Ariadna ho descriu amb màxima precisió:
-Un mar de naus industrials.
Poc abans de Martorell punxa l’Àlvar Solana. Petit desànim en alguns que ja frisen per tornar a casa perquè el temps se’ns tira a sobre.
Camí de Molins de Rei, per Sant Andreu de la Barca i Pallejà les forces ja van justes. Tornen a fer-se dos grups.
A la font de Molins en Quim i jo prenem per assalt la pastisseria. Ens emportem un donut cadascú i en Quim a més a més dos pots d’Aquarius.
-Tens gana, Quim?
-Més que enteniment.
A Pedralbes faig els últims km del dia amb en Carles Oto al costat. Una barrera esclatant de flors de buguenvíl•lia adorna les tanques del monestir. En Carles està satisfet:
-Avui no estic tan cansat com el dia de Carme. I això que he estat el primer en arribar a l’Ordal. M’ha sorprès la passivitat de la gent, que pujaven a un ritme calmós. Després, al veure la resta de l’etapa, he comprès perquè es reservaven.
A casa a les 3:45 (molt tard). 168 km (20 més dels que marcava el Butlletí), una mitjana de 22’90 km/h i 1798 m d’altitud acumulada.

Maçanet de la Selva
-Aquí llega el cronista. El contador del tiempo.¿Sabes que “cronista” viene de “cronos”, que en griego significa “tiempo? –diu en Francisco Polo en veure’m.
-Oh, quina etimologia més bonica! No en tenia ni idea. Ni se m’havia acudit –m’admiro.
-Cronos, el déu del temps –fa la seva aportació l’Antoni Heredia- I saps què va fer Cronos amb el seu pare Urà, no? Li va tallar els collons i l’esquitxada va anar a parar al mar i, de l’escuma, en va néixer Afrodita.
-Eso a mi ya no me lo enseñaron de pequeño –rebla en Francisco Polo- Demasiado escatológico.
Avui, als Jardinets, no en som gaires. Molts han sortit a les sis del matí per anar a Andorra a fer l’etapa del Tour.
-També n’hi ha tota una colla que marxaven pel seu compte al pantà de Sau –informa l’Antoni Heredia.
Ens posem en marxa. Miro la temperatura. Estem a 23ºC a les 6:45 del matí. Tot fa preveure una jornada calorosa. El cel està netíssim, ni una ombra de núvol. A la carretera de la Roca, fins passat Sant Fost de Campsentelles, la bola de foc del sol arran de serra ens enlluerna, però l’aire és fresc i dóna gust de pedalar. Hi ha poc trànsit encara. L’activitat està adormida: el dipòsit de cotxes, el desguàs, el restaurant de banquets... El pilot s’allarga i es fragmenta en grupets a escassa distància els uns dels altres. Al semàfor de Montornès es reagrupa i al de Vilanova del Vallès ho torna a fer per darrera vegada.
A la carretera, de tant en tant, a les rotondes i a les cruïlles, uns cartells informen que la via romandrà tancada al trànsit el dia 9 de juliol perquè hi passarà el Tour de França.
A la cruïlla de la Font de Cera, en Francisco, la Montserrat, la Pili i jo veiem el pilot per darrera vegada. Abans d’arribar a la Roca es veu el Montseny sense cap taca, però encara difós per una primera boirina daurada. A primer terme, a les terres planeres, creixen alts conreus de blat de moro. Al repetjó de sortida del poble perdem en Francisco i la Montserrat i la Pili i jo continuem sols.
A l’altura de Santa Agnès de Malanyanes un ocell travessa la calçada en diagonal des d’una vorera fins a la branca d’un arbre. És negre, amb la cua llarga i algunes plomes blanques.
-Com es diu aquest ocell?
-És una garsa –informa la Pili- En castellà es diu urraca. És un ocell molt vulgar. És de la família dels còrvids. Té el seu mateix grallar característic.
-I el gaig? T’agrada el gaig? Com es diu el gaig en castellà?
-Arrendajo –diu la Pili- També pertany als còrvids. És un ocell més bonic. De color marró.
-Amb algunes plomes blaves.
Per la variant de Cardedeu portem un ritme acceptable: 30 km/h. Passem pel costat del nou pont del TGV, pintat d’un blau elèctric llampant, i, a l’altra banda, per vora un casalot amb l’arquitectura característica d’un col•legi dels salesians o dels jesuïtes o dels germans de La Salle.
Passada la baixada de Vilalba Sasserra arribem a la puixança de Sant Celoni. Més de 10 km de fàbriques, magatzems, botigues de mobles, d’articles de pell, aparadors de concessionaris de cotxes, garatges, gasolineres i d’altres mostres d’auge econòmic. Enfilem la interminable recta cap a Hostalric. Tenim el vent a favor, l’aire és fresquet i la temperatura moderada: 25ºC. M’encaparro en la solitud de la carretera llarga i sense adonar-me’n vaig augmentant el ritme. En arribar a la variant d’Hostalric, la Pili va forçada. Per relaxar-me abandono la posició davantera, em col•loco al seu costat i enceto conversa. Passades les rotondes de sortida d’Hostalric, arribem a les zones de les grans pollancredes. També hi ha plataners molt alts. La seva ombra entapissa la carretera i la sensació de frescor és divina.
-Jo encara no sé diferenciar un pollancre d’un àlber.
La Pili de seguida entra en matèria amb entusiasme. Es nota que gaudeix molt del tema. Sense adonar-nos-en, per automatisme, afluixem el ritme i arribarem a Maçanet de la Selva xerrant xerrant. És impossible reproduir tot el devessall de coneixements que m’aporta la Pili mentre pedalegem. Necessitaria una llibreta amb un bolígraf per prendre apunts. M’explica que l’àlber té una cara de la fulla de color blanc, que, en bellugar-se les branques, li donen la bella imatge platejada. M’explica que els pollancres són arbres de ribera autòctons de Catalunya. M’explica les zones en què estan dividits els boscos del país: els alzinars, les pollancredes, les vernedes...
-Aquestes pollancredes que veus aquí no són boscos naturals. Són plantacions fetes per l’home –diu.
-Sí, donen una fusta tova que serveix per fer caixes de fruita –dic.
-O per fer pasta de paper.
M’explica que quan s’estudia l’estat de conservació d’un riu es té en compte la qualitat de l’aigua, però també la quantitat d’espècies vegetals autòctones que presenta i que l’Administració està fent plans per eradicar les espècies invasives.
Travessem la Tordera. Un pont de ferro característic de l’indret i el llit del riu sorrenc amb molt poca aigua i una vegetació exuberant a la riba. Trenquem a mà esquerra i enfilem l’últim tram de la carretera de Maçanet.
-Aquest tros de la riba de la Tordera són aiguamolls –diu la Pili.
-Sí, jo he vist aquesta pollancreda inundada algun cop quan venia per aquí amb els de Vallgorguina.
S’acaba la monotonia de les rectes i la carretera joguineja entre boscos molt ombrívols.
-Aquest bosc sí que és un alzinar autòcton. Amb el seu sotabosc corresponent de bruc –la Pili també menciona d’altres matolls que ja no recordo.
-Què és aquest esclat de groc a banda i banda de la carretera?
-Gira-sols.
Dos km abans de Maçanet s’acaba el bosc amb les seves plantes enfiladisses i la seva espessor. Comença un portitxol que acaba sota un turó amb un petit castell al capdamunt i una senyera. Des del coll ja es veu Maçanet.
Hi arribem d’hora. Al voltant de les 10. En Salvador ha destacat un company, en Lluís Muntanyès, en una cantonada per avisar els que anem amb retard. Just quan ens deturem nosaltres, ve en sentit contrari en Pak.
-D’on surts, tu? No hi eres als Jardinets. T’he trobat a faltar.
-Vinc de Platja d’Aro.
En Lluís ens guia pels carrers de Maçanet fins a la plaça del poble on està tota la colla instal•lada en la terrassa d’un bar. La plaça fa goig. L’enrajolat sembla nou de trinca, tenim una font al davant, des de les nostres taules es veu la torratxa d’un campanar romànic preciós i se senten les campanades d’un rellotge que toca les hores.
En Salvador em diu:
-Has vist com t’he posat un company a l’entrada del poble perquè no us perdéssiu? Posa-ho a la crònica això.
-I tu, has llegit l’última crònica? –li pregunto.
-Tothom l’ha llegida –respon.
-No et queixaràs. N’ets el màxim protagonista –li dic.
-Però et descuides de moltes coses –adverteix.
-No vas posar allò de l’almorrana –es queixa divertit l’Àlvar.
El servei és molt dificultós. Hi ha només un home al front del bar.
-Yo creía que sólo erais cuatro ciclistas. Pero luego habeis ido viniendo. Si lo llego a saber no os hubiera aceptado.
Al cap d’una bona estona arriben en Francisco i la Montserrat.
-Hem estat una bona estona donant voltes pel poble fins a trobar-vos.
-Habeis ido deprisa, ¿verdad?Porque nosotros no nos hemos dormido y no os hemos pillado –diu en Francisco.
-Sí, no ens hem torbat. Hem anat a 27 km/h de mitjana.
-Nosotros a 26, pero, claro, al cabo de tantos km, se nota.
-A la tornada podem fer una conxorxa i anem tots quatre junts.
-Qué carretera más bonita. ¿has visto qué campo de girasoles?
-I al costat de la carretera, en una elevació, hi havia un pou de gel, l’heu vist? –diu l’Antoni Heredia.
-No.
-Doncs a la tornada us hi fixeu.
Malgrat els bons propòsits amb en Francisco, en el regrés tornem a anar desgavellats. Només sortir hi ha la pujada que mena al petit coll al peu del castell amb la senyera.
-Jo, de petita, hi venia, en aquest castell –diu la Montserrat.
A en Francisco se li surt la cadena i perd una mica de temps. El grup puja amb mandra i s’estira. La Montserrat i jo afluixem el ritme per esperar en Francisco. Davant nostre, la Pili va una mica més àgil amb en Lluís Muntanyès darrere. Quan en Francisco ens atrapa jo surto i enllaço amb la Pili i en Lluís. En Francisco i la Montserrat corones 50 m per darrere nostre. La Pili marca el ritme i jo em quedo el darrer mirant que en Francisco i la Montserrat s’incorporin. Des de la carena s’albira el panorama del Montseny des del sentit oposat al de la Roca, amb el Turó de l’Home, les Agudes i el Matagalls. Entrem en les boscúries obagues, travessem els camps de gira-sols, busquem amb la Pili el pou de gel que ens havia comentat l’Antoni Heredia, deixem enrere la zona dels aiguamolls, creuem la Tordera, ens banyem en l’ombra de la pollancreda i albirem des de lluny la fortalesa d’Hostalric encerclada de xiprers amb la muralla als peus, sota la roca. L’última vegada que em giro, abans d’agafar la variant, tenim en Francisco i la Montserrat a 25 m. Després, a mitja variant, torno a fer-ho i ja no hi són. Deduïm que han passat pel mig del poble.
Una altra vegada la recta quilomètrica. Aquest cop amb vent en contra, per la vorera assolellada i més a prop del migdia. Em poso jo al davant i procuro agafar un ritme assequible, en Lluís va al darrere i en fem un entrepà de la Pili.
No gaire estona després d’haver deixat Hostalric, sota senzills para-sols, a les dues bandes de la calçada, assegudes en cadires, unes quantes senyoretes de carretera esperen els seus clients. En sentit contrari passen una corrua de motociclistes sobre les seves màquines rutilants de gran cilindrada. En veure les noies munten un bon xivarri amb les botzines a tot drap, crits i salutacions amb les mans. Les senyoretes, educades, els somriuen i agiten els braços.
A Riells i Viabrea el mercat dels dissabtes ja funciona a ple rendiment i es veu tràfec de persones i molts cotxes aparcats al voral. A Sant Celoni ja fa calor. 34ºC. S’acaba la recta llarga i comença la lenta pujada cap a Vilalba Sasserra. Un cop passat el poble els camps de blat segats i torrats pel sol augmenten la sensació de calor. L’aire, però, el vent en contra, és fresc i s’agraeix.
A l’altura de Cardedeu ens atrapa per darrere en Joan Fuster.
-D’on surts, tu?
-He sortit tard. A les nou. He anat pel Maresme, he fet el Pollastre, el Collsacreu i ara torno per aquí.
En Joan es posa al capdavant del tercet i el comanda amb un ritme una mica més viu. A la Pili li costa seguir. Ha dormit malament, li agafa son i se la veu fastiguejada de l’etapa.
A l’entrada de Vilanova del Vallès se’m desinfla una roda. Puc arribar fins a la gasolinera i així aprofitem la seva ombra protectora. Amb una força (o traça) sorprenent, en Joan Fuster em treu la coberta en un tres i no res amb les mans, sense fer servir palanques. En Lluís m’ajuda a inflar la càmera, la Pili compra aigua mineral i m’omple el bidó. Què més puc demanar dels meus companys?
Entrem a Barcelona a 34ºC. L’aire fresc ha suavitzat molt el rigor de la temperatura. Comptat i debatut, s’ha fet suportable. Però a la sortida de Montcada i Reixac per la carretera que va paral•lela a les vies del tren, les ràfegues de vent amenacen l’estabilitat de les bicicletes.
Al final, a les 2:23 a casa. 157 km. 24’5 km/h de mitjana. 850 m de desnivell acumulat.

Ca la iaia
Recaic en un atac agut de mandra. Em prenc una etapa sabàtica.
Temo la calor. Tota la setmana m’ha tingut amoïnat. A les 7:15 ja estem a 26ºC. L’etapa pot ser terrible, amb l’alt de Montserrat, les pujades de Vacarisses i Viladecavalls i, després de Rubí, el Collserola. No tinc ni idea d’on és Ca la iaia. Li ho pregunto a en Salvador. M’ho explica. També li proposo de tornar directe a Barcelona un cop esmorzats. S’hi avé. No en som massa, no arribem a la vintena. Uns pocs han anat a la marxa del Montsec (només de pensar la calor que passaran ja m’esgarrifo), la resta, aneu a saber per què no han vingut.
Rodant per la Diagonal en Salvador troba a faltar la Pili.
-Va dir-me que avui no vindria –li aclareixo.
-Et faltarà el teu punt de suport –conclou.
Al cap de ben poca estona reprèn:
-Has vist què m’ha dit la teva amiga?
-Quina amiga? –pregunto.
-L’Ariadna –respon.
-Què t’ha dit?
-La Maria va escriure que necessitaven una noia per a les 24 hores de Montjuïc... –explica en Salvador.
-Ah, sí! I l’Ariadna va dir que hi anessis tu amb un parell de trenes al cap. –continuo jo.
-Sí. Hi ha a qui li agrada fotre-se’n dels altres, i quan se’n foten d’ell posa el crit al cel. Però, vaja, sembla que hi ha confiança i això és bo. –acaba per dir en Salvador.
Avui cal celebrar dues reaparicions sonades. En Ramiro, que ja ha deixat enrere les seves dolences hepàtiques, i en Manel, que encara es ressent del cop a les costelles que va rebre a la Quebrantahuesos.
A Esplugues se’ns afegeixen uns pocs més. Fins a Sant Feliu de Llobregat no me n’adono que un d’ells és en Jaume Pera. De seguida m’acosto a ell i el felicito per la seva extensa i detallada crònica de la Tres Nacions. En Salvador fa el mateix:
-Renoi, quina crònica més llarga, -diu- devies tenir ple el pap.
En Salvador pedaleja tota l’estona al meu costat i em fa companyia. No para de dir plagasitats i jo de vegades no l’entenc amb aquest català tan peculiar que parla.
-Només faig que veure nenes maques i els dic coses –comenta- I en Ramiro m’ha sentit i de seguida m’ha dit que la meva operació de cataractes havia estat un èxit, que ja veig les nenes maques.
Anem a un ritme fort i es formen dos grups pel Pla tot al llarg de la riba del Llobregat. En arribar a Molins de Rei, un semàfor en vermell acaba de senyalar definitivament la distància entre les dues colles. Passem a l’altra vora del riu pel pont de Molins i continuem remuntant-lo en direcció a Martorell. A Pallejà la carretera està tallada per obres. Des de la variant on ens fan passar es veu amb nitidesa a la ribera d’enfront el castell del Papiol. Malgrat que som el grup cuer, la velocitat no és escassa ni molt menys, ans pedalegem amb tot l’esforç. La temperatura, a camp obert, ha baixat una mica respecte a Barcelona i ara gaudim d’uns 23ºC.
A la carretera de les Carpes atrapem en Manel, que s’ha despenjat del grup capdavanter. També li costa un cert esforç de mantenir el ritme del nostre escamot. De seguida dedueixo que alguna cosa no va bé, que no s’ha refet del tot de la seva caiguda. Però arriba a Olesa sense problemes i fins i tot es permet el luxe de fer algun relleu. A la rotonda de la sortida d’Olesa ens esperen els que anaven davant.
-Vinga, nois, que sembleu el grup de les velles! –crida en Ramiro.
Ni tan sols ens aturem. Anem a buscar la carretera de Monistrol i la marxa es reposa. Els del primer grup triguen a posar-se al davant i per un moment penso que hi haurà pau i treva fins a arribar al peu de Montserrat. Però m’equivoco. En arribar al viaducte comença a passar-me tothom en fila índia i en arribar al petit túnel de l’acabament del pont ja vaig despenjat, sol i amb el grup perdut de vista. M’esforço en mantenir el ritme fort en la confiança que a la pujada ja trobaré un pas més còmode que em permetrà recuperar alguna posició.
Però faig una ascensió penosa. En cap moment no trobo el cop de pedal adient i vaig fent esses com una ànima en pena. Perdo les ganes, continuo ben bé per força. Ni tan sols em fixo, en vistes a la crònica, en els grans penyals de la muntanya, en els matolls de plantes oloroses que creixen arreu, en el panorama magnífic, en el cel blau fort ni en el sol que ja colpeja amb un cert rigor. Passo per sota el pont del cremallera. A sota, damunt de Monistrol, hi ha l’extens aparcament de cotxes del tot buit. Tampoc hi ha trànsit a la carretera, però, incòmode com pujo, no gaudeixo gaire del silenci. De seguida albiro al davant un mallot del Gràcia. Després de molta estona m’hi acosto el suficient per distingir en Jaume Pera. Encara falta molt perquè l’atrapi. Entremig, al trencall de Sant Bartomeu, ens espera en Salvador, que s’ha tret el casc de la calor. A la font dels Monjos, just quan li dono encalç, en Jaume Pera s’atura i se’n va a omplir bidons.
-A mi no m’espereu, que he de ser aviat a casa i me’n torno pel mateix camí –em diu quan el passo.
Continuo amunt amb en Salvador guardant-me per darrere. Deixem a l’esquerra el monestir de Sant Benet de les monges benedictines. Al cap de poc, en les rampes més aspres, ens atrapen els dos primers de l’A. Un d’ells és en Fernando. Una mica més amunt avancem dos caminants que pelegrinen vestits amb la samarreta de l’Espanyol. Quant que els costa als pericos no haver baixat a segona aquest any!
A l’entrada del pàrquing, arrecerats sota una ombra, els que han arribat primer ens esperen. En veure’ns, ens saluden amb una cridòria de bromes i es posen en marxa rere nostre. Són les 10 del matí i la temperatura és de 29ºC.
-Va, Salvador, que ara ja tot és baixada.
-No. Fins a Can Massana encara falten uns quants repetjons.
Ens atrapen uns pocs més de l’A. En Vicenç, en Solanas, el capità Lluc... I després ens avancen els que ens esperaven a l’ombra. Mantenim una filera llarga fins a la cruïlla dels Brucs. Allà comença la baixada. En Salvador i jo ens quedem al darrere i de seguida perdem roda. En arribar a la desviació de Marganell, l’indico a en Salvador que s’hi dirigeixi. Ell fa que no i continua en direcció a Manresa. Al cap d’un bon tros arribem a un restaurant amb una parra i un cobert a fora, i moltes motos i quads aparcats al davant: Ca la iaia.
-No t’havia dit jo que era una mica més avall de la cruïlla de Marganell? No m’has escoltat als Jardinets quan t’ho explicava. –em diu en Salvador- Ara ja sé perquè venies amb mi a la baixada. Perquè tenies por de perdre’t.
L’Antoni Heredia fa guàrdia a peu de carretera perquè troba a faltar en Manel. Jo em creia que el tenia per davant. Dedueixo que deu ser l’únic que no m’ha passat en el viaducte. Al final, com que triga, l’Antoni acaba trucant-lo pel mòbil. Definitivament, en Manel no s’ha recuperat de la caiguda.
Assegut a la terrassa, ens hi trobem en Jordi Lombarte, que ha vingut de Vacarisses. Fa molt de temps que no surt amb el club, però ho fa pel seu compte i conserva la forma. Em parla del Tour, que comença avui, i em diu que cada dia sintonitzarà la televisió francesa que ofereix un programa de bon matí i fa un seguiment exhaustiu de les poblacions per on passa la ronda amb entrevistes als notables de la zona i assessorament fins i tot d’historiadors que comenten els orígens de cada monument. En Jordi Lombarte, el rellotger de Vacarisses, va molt a Suïssa per la seva professió i estudia francès, així que veure el Tour en la seva versió original, amb comentaris en directe de Laurent Fignon, li serveix d’aprenentatge.
-No parlis tant amb en Plana que després tot ho posa a la crònica. –diu en Salvador.
-Avui vaig tan atabalat que no me’n recordo de res –els tranquil•litzo.
-Ara no te’n recordes de res, –diu en Jordi Lombarte- però quan t’asseus a escriure et ve tot al cap.
Els del restaurant són d’una lentitud d’escàndol. A la nostra taula els primers entrepans triguen entre ¾ i 1 hora en arribar. Jo segueixo preocupat per la calor. I em continua la desgana que m’ha pres pujant Montserrat. Ressegueixo mentalment el trajecte que ens falta. Només sortir haurem de desfer, de pujada, el camí que hem baixat. Déu n’hi do. En Jordi Lombarte em diu que fins a Marganell la ruta puja. Se’m fa una muntanya el regrés amb tota la calorada. I, Barcelona, la veig llunyíssima.
-Jo tiro avall i vaig a buscar el tren a Manresa.
-T’acompanyo –diu de seguida en Joan Fuster al meu costat.
En Salvador, que no ha sentit la conversa, se m’acosta després de pagar i em diu:
-Ara tu i jo tornem directes a Barcelona, sense passar per Vacarisses ni Viladecavalls, oi?
-No. Jo vaig fins a Manresa i agafo el tren.
El capità em mira decebut i fa un gest de resignació.
Després d’una ràpida baixada, en Joan i jo arribem a l’estació de Manresa a les 12:16. El tren no surt fins a la 1:05. Anem al bar i demanem dues clares. I després una altra ronda. Una mica més tard ens acomodem en els seients del tren amb les bicicletes ben falcades. Al vagó hi ha aire condicionat i el termòmetre del manillar em marca 23ºC. Veig la torrentera de sol que cau darrere les finestres, penso en els companys i m’esgarrifo. També veig arbres movent les branques d’una banda a l’altra. Damunt, vent. No me’n penedeixo gens d’haver agafat el tren.
A la tarda, en havent dinat, rebo la trucada d’en Ramiro. Es pensa que he agafat el tren perquè no em trobava bé i té la gentilesa d’interessar-se per mi. M’explica que han tornat a Barcelona pel camí directe, encara que jo penso que és possible que algú hagi fet l’etapa completa, almenys a en Carles Agustina li agrada molt el terreny. També diu que han passat molta calor, que han parat a la font de Monistrol i a la pastisseria de Molins de Rei per proveir-se de beguda i que, malgrat tot, han anat a un ritme molt fort, la qual cosa ha fet que anessin entrant a Molins de Rei en una filera molt llarga. No n’han tingut prou amb això, sinó que el repetjó del Walden 7, que hi ha entre Sant Feliu i Sant Just, l’han pujat a tota virolla, a rebentar. Jo no sé què hi faig en el mateix grup d’aquests cracs.
Avui dilluns, de matí, ve a veure’m al bar en Manel Velaure. Em diu que va tornar a Barcelona patint molt i sense poder passar de 22 km/h en cap moment. L’Antoni Heredia va acompanyar-lo. La raó d’aquest baix rendiment és que encara no s’ha recuperat de la pèrdua de sang que va provocar-li un hematoma enorme a la cuixa de resultes de la caiguda. Ell calcula que devia perdre ¾ de litre de sang. Una quantitat que li resulta preciosa a l’hora de transportar l’oxigen pel cos en l’esforç. Com no se’m va acudir de dir-li que vingués amb mi en tren!

Montseny
Surto de casa a trenc d’alba. Els fanals dels carrers encara cremen. Però l’hora intempestiva no és l’única dificultat que m’atura. Després del fracàs de Montserrat, davant d’una etapa de la duresa del coll Formic, a començaments de setmana vaig pensar en córrer amb el B1. De mica en mica m’he anat mentalitzat per fer la del B sencera, però pedalejo per Sant Salvador encara no decidit del tot. El cel està molt encapotat i fa fresca. Sembla que el temps acompanyarà. Una cosa a favor.
Sóc el primer a arribar als Jardinets. No ve gaire més gent. Una dotzena escassa. Els espanta matinar.
Cap a Sant Andreu, el Tour és l’estrella de la conversa. L’Ariadna comenta l’exagerat nacionalisme espanyol de Carlos de Andrés i l’escassa gràcia dels acudits de Pedro Delgado. En Salvador, com en Gonçal, es mostra partidari de Lance Armstrong.
A l’estació de tren se’ns afegeixen tres o quatre unitats més. Continuem sent pocs.
A Montcada i Reixac em fixo en una llarga paret coberta de grafits tota al llarg del riu. Només passar el pont ja no puc seguir el ritme i em despenjo. Reneixen els dubtes sobre si podré acabar l’etapa sencera o serà millor esmorzar a coll Formic sense passar a l’altra banda per tornar pel mateix camí o només arribar fins a poble del Montseny i esperar que vinguin els del B1 per esmorzar amb ells.
M’obligo a anar a un ritme fort, però sense descompondre’m. Faig al revés la carretera per on van córrer dijous els professionals del Tour. No puc deixar de pensar-hi. Identifico cada paisatge amb el que veia per televisió. Sembla mentida, però la lletgesa d’aquesta zona suburbial i deixada no es va veure.
Abans d’arribar a la Roca tinc una mirada pel Montseny. Està tapat pels núvols de la meitat cap amunt i sembla un volcà fumejant. També esguardo els camps. A la meva dreta, en un marge elevat, em sorprèn una minúscula vinya amagada. Inèdita per aquests verals. Més acostumat estic a veure els camps de blat de moro. N’hi ha un amb les plantes altes, ja crescudes, i un altre on a penes hi treuen uns brots de terra. Un aspersor enorme els ben xopa.
La temperatura és immillorable: 19ºC. Per la variant de Cardedeu m’encaparro en els meus pensaments. Recordo que fa quinze dies feia aquesta mateixa carretera camí de Maçanet de la Selva. Avui em trobo més feixuc. Abans d’entrar a Vilalba Sasserra hi ha una altra estesa de terres planeres. Un bancal ben llaurat, de terra negra, és regat per un aspersor amplíssim que es desplaça sobre rodes. Arriba la baixada. Fa de bon rodar. Quan retorna el camí planer miro la mitjana: 25’10 Km/h. No està malament. Just aleshores aixeco la vista i els veig a tots, esperant-me, a la cruïlla de Palautordera. Passo de llarg per no perdre temps, en la confiança que no trigaran a agafar-me.
-Ens ha donat temps a esmorzar i tot –diu en Jordi Mateos.
Anant cap a Santa Maria comencen a passar-me d’un a un en una filera llarga.
-Hem tingut una caiguda –diu l’Ariadna- En Quim t’ho explicarà.
-Ha estat l’Albert París que ha fet l’afilador i ha anat a terra. S’ha fet un tall a la mà i sagnava. En Ramiro, en Fran i en Carles Oto l’han acompanyat a l’Hospital de Sant Celoni. No crec que sigui res. La sang és molt escandalosa. A tu no t’hem esperat. Estàvem allà per la caiguda –però ho diu de broma.
De seguida torno a anar el darrer i despenjat, però aquesta vegada en Salvador és amb mi.
-Ens farem companyia pujant el coll Formic –diu.
Però jo, tot i que la carretera encara no ha començat a pujar, només pica cap amunt, torno a tenir les males sensacions que tenia a Montserrat.
A Sant Esteve de Palautordera xoco la mà amb en Josep M. Riera, a qui no veia de fa unes quantes setmanes. Ell i en Pak s’incorporen a nosaltres provinents de la Costa Brava. En Josep M. porta un convidat, un asturià que l’ha acompanyat per la seva aventura cantàbrica.
Passades les rectes de sortida del poble, un cop endinsats en el bosc, abans del pont que travessa la Tordera, punxo i em desanimo.
-Mira, tu ves cap al coll Formic, que jo repararé això i em quedaré al poble del Montseny a esperar els del B1 –dic a en Salvador, que comparteix amb mi el darrer lloc.
M’ho prenc amb calma i canvio la roda sense presses. Mentre ho faig em passen per davant ara i adés una munió de ciclistes desconeguts que s’ofereixen tots ells a ajudar-me.
Quan enllesteixo pujo el parell o tres de quilòmetres que em falten pel Montseny i quan arribo em poso a rosegar l’entrepà mentre no ve el B1.
El primer que arriba és en José Antonio Buzón, soci de fa molts anys, però que es prodiga poc. Després venen l’Antonio, el gallec, que continua coll Formic amunt, i en John Wright:
-Oh, la premsa! –em diu.
Quan passa el meu amic Josep M. Ribera, l’hematòleg, em convida a acompanyar-lo fins dalt, però jo declino sumit en la desgana. Quan és l’hora de l’Eduard desmunta de la bicicleta queixant-se del que ha patit per pujar perquè fa setmanes que no surt i ha perdut la forma. Després l’Enric Fornós, la Pili, en Marcel•lí, la Neus, en Francisco Polo, la Montserrat i d’altres que em deixo. A última hora l’Antoni Oliva, que s’ha llevat un xic tard. I més tard encara l’Aran.
Tots expliquen que han vist en Ramiro, l’Albert, en Fran i en Carles que han punxat també.
A mi no m’aixeca la moral ni la Voll Damm fresqueta que em prenc a l’hora d’esmorzar.
-José Mª, estás muy callado –observa en Francisco Polo.
I això que l’ambient és immillorable.
Al cap d’una bona estona arriba l’Albert París.
-Com estàs? Què t’ha passat?
-Res, que se m’ha obert una ferida. Feia molt poc que m’havien tret els punts.
Porta el dit embenat.
-He pujat fins al km 19, però em molestava, se’m ficava la suor dintre i anava malament. He decidit baixar.
A la represa hi ha uns pocs ardits que ataquen el coll Formic. Entre ells l’Aran i en John Wright. La resta tornem cap a casa. A la sortida de Sant Esteve la Pili ens abandona i se’n va cap a Caldes de Malavella. L’Albert París pren la davantera i s’escapa i l’Enric Fornós, valent, li segueix la roda fins on pot. Darrere, camina la resta del grup compacte. En Marcel•lí i l’Antoni Oliva s’alternen al comandament i en el treball amb una marxa plena de seny.
És començar a pedalar amb ells, amb tota aquesta colla, i esvair-se’m totes les nuvolades negres del cap. Penso que amb el B vaig massa forçat i els recorreguts, preciosos, són massa exigents per a mi. Hi desentono. De natural, rodo millor al B1.
A Santa Agnès de Malanyanes arrepleguem en Fornós i una mica més endavant és l’Albert París qui s’espera a tot el grup. Des d’aquest moment marxem tots junts fins a la gasolinera de Vilanova del Vallès on en Francisco, amb la seva proverbial generositat, ens avitualla d’Aquarius i rajoles de xocolata a tots.
El cel continua enlleganyat. La temperatura és de 26ºC.
Al final, arribant al pont de Montcada, l’Albert París, l’Antoni Oliva, l’Eduard i jo ens permetem el luxe de fer els darrers km a tota velocitat.
A casa content a les 2:12. 126 km. A una mitjana de 25’4 km/h. Un desnivell acumulat de 940 m.

Sant Llorenç Savall
Tota la setmana fent el cagadubtes. Al final una trucada de l’Eduard divendres a migdia em treu de la indecisió. Sortiré amb el B1. Ell i la Neus també. Més còmode, més adient per a mi, més plausible.
-Tinc una autèntica hemorràgia de satisfacció de tornar-te a veure –em diu en Carles Lahoz als Jardinets.
Fa fresca. Una temperatura molt estimulant.
-Perdona. Discrepo. No fa fresca. Fa fred –puntualitza en Carles Lahoz.
Raó no n’hi falta. Hi ha qui porta maneguins.
El dia és preciós. Sembla nou de trinca. L’aire és diàfan i la llum molt bella. Ja entrant en calor per la Diagonal, en Josep M. Ribera mira enlaire i exclama:
-Quina jornada més bonica tindrem avui amb aquest cel tan net! Els que han anat a port del Comte gaudiran d’una vista magnífica.
Una bona estona després, pujant el repetjó de sortida de Ripollet, em decanto cap a l’esquerra, prenc una mica de distància i miro el grup.
-On vas tu ara? –pregunta la Neus.
-Compto els que som –responc.
Hi ha divuit companys. Tot un exitàs.
Al final de la rampa un semàfor parteix el grup en dos. M’aturo davant del vermell i veig com els altres marxen. Se m’acosta per darrere en Carles Lahoz:
-Sort que t’has aturat –em diu- Que tu ets molt dolent. Només dius les teves coses bones a les cròniques, però les dolentes te les calles.
A Barberà del Vallès la Neus i la Pili entaulen conversa. Primer les escolto al seu costat. Després faig alguna intervenció. Acabo xerrant pels descosits.
La Pili parla de la seva època de Satanasa. Hi anava amb en Piernas i en Ferran. Junts recordem els començaments d’aquest fòrum en què en Ferran era la columna vertebral, amb els seus escrits diaris d’estil inimitable, fresc i directe que convidava a la complicitat.
-Eren els temps del mul•là Puig i d’immolar-se per l’islam –evoca la Pili.
Jo, en Ferran, encara l’enyoro. No hi ha tornat a haver una veu dinamitzadora com aquella. Surten a la conversa mil i un detalls referits a la seva persona, passats i presents.
-Jo estic al corrent d’ell. Cada any l’Eduard Bernadic organitza un dinar amb ell, en Piernas, en Lluc i jo a la seva casa de Collserola. La cosa ve de fa molts anys. D’una sortida que vam fer tots junts amb bicicleta de muntanya a les Bárcenas Reales, que són la continuació navarresa dels Monegres. En Julià també venia –explica la Pili.
En Ferran és perruquer. Tenia una perruqueria al començament de la República Argentina, tocant a la plaça Lesseps. Però després se’n va anar a viure i treballar a Palautordera i no ha tornat a sortir amb el club.
-Al començament tenia la perruqueria a la Travessera de Gràcia –afegeix la Pili.
-Sí, és veritat –corrobora en Marcel•lí- Era el meu barber.
-A mi, que sóc calb com una bombeta, sempre em deia que em volia fer unes extensions que em quedarien la mar de bé –dic jo.
La Neus riu:
-Sí, et sortirien per sota el casc.
-Una vegada en Piernas i ell em van dur a un concert d’un grup gòtic. Els components esquarteraven un porc dalt de l’escenari i després llançaven les vísceres al públic –diu la Pili.
-No es pot dir que la vida de la Pili hagi estat gaire avorrida –reflexiono jo.
-No gens –diu la interessada- Potser no se m’han acudit gaires coses, però m’he apuntat a tot.
-La primera vegada que vaig veure en Ferran, amb aquelles patilles llargues i el mallot que duia sense mànigues, vaig dir-li: “Tu tens pinta de bateria de heavy metal”. “Ostres”, va dir-me, “A la meva perruqueria tinc més de cent cassets de heavy metal”.
Potser jo parlo més que ella, però, pel que sigui, a ella se la sent més. O de més lluny. El cas és que, des de dues files arrere, en Carles Lahoz diu:
-Digueu-li a la Pili que respiri, que respiri una mica.
-Això és una cosa que els homes no entenen –la defensa la Neus- A les dones ens agrada enraonar mentre fem altres coses. Les dones som xerraires. Els homes callats.
-Si a la meva mare la fessin callar rebentaria –dic- En canvi, el meu pare només escolta. Jo he sortit a la meva mare. El meu pare sempre em diu que moriré com els peixos, per la boca. Diu que no me’n penediré mai de callar. I que és més difícil callar que parlar. Però a mi em sembla que el que costa és parlar quan toca i callar quan toca.
-Ja és estrany que hagis sortit xerraire tu –observa la Neus- Els homes no parleu tant. Hi ha unes tendències generals per als homes i unes altres per a les dones.
-Jo sóc femení –reconec- Parlo molt. No m’agrades els cotxes, ni les motos, ni els motors.
-A mi de petita no m’agradaven les nines. Jo jugava a l’scalextric.
A tot això el grup ha deixat enrere Barberà del Vallès, s’ha ajuntat per fer la travessa de Sabadell plegats i ha enfilat la llarga rampa que mena a Castellar del Vallès en una fila índia llarguíssima.
En passar per davant l’estació de Sabadell, però, la Neus ha interromput la conversa i s’ha queixat:
-Oh, de quin color més llampant l’han pintada.
A la gasolinera de Castellar del Vallès segon i darrer reagrupament abans de l’esmorzar. Seguim pujant. Passem pel costat del pont que travessa el riu Ripoll cap a Sant Feliu del Racó. Hi ha feixes amb tomaqueres i d’altres hortalisses de regadiu. La carretera és ombrívola i fresquíssima. És una delícia d’anar amb bicicleta. Remuntem el riu en una vall estreta i ens flanquegen pins que tenen heures arrapades als troncs amb un sotabosc molt poblat.
La Neus i jo ens quedem els últims, però durant molta estona mantenim la referència visual dels de davant. No triguem gaire a atrapar en Carles Lahoz.
-Ho veus com ets tu qui em deixa tirat? –li faig.
-Mira, -respon- ara la meva filla se n’encarregarà que m’instal•lin un ADSL d’aquests i aleshores sortiré cada dia per internet perquè tothom sàpiga la teva part dolenta. Que els tens a tots enganyats.
-Que no et passi res amb la meva pròxima crònica –replico- Per comptes de “Sant Llorenç Savall” es titularà “Carles Lahoz” i serà una tirallonga interminable d’epítets contra tu. Et deixaré blau.
La carretera es retorça en un revolt molt sobtat i després el pendent afluixa fins a coronar al cap de poc. S’inicia una breu baixada i la vall canvia d’aspecte. Desapareixen els pins. A mà dreta s’obre una frondosa fondalada per on mandreja el riu damunt amples lloses de pedra. A l’esquerra es drecen amenaçadores enormes roques ventrudes i granelludes com les de Montserrat. La carretera llisca als seus peus com esporuguida que d’un moment a l’altre els espadats vinguin avall i la sepultin tota.
Arribem a Sant Llorenç Savall a dos quarts de deu. Encara fa fresca. És tan aviat que la Pili proposa d’anar a esmorzar a Gallifa per fer una mica de temps. Però ens instal•lem en la terrassa del bar de la carretera. Muntem nosaltres mateixos una taula llarga de manera que als més fredolics els arriba el sol i els més calorosos s’arreceren a l’ombra.
Mentre cadascú agafa el seu seient l’Enric Fornós diu:
-Jo em poso al costat de la Neus, que estaré més calent.
La Neus, bona pasta, riu amb franquesa.
En Fornós és tot ell un acudit amb potes. No para de dir facècies i fer-nos riure. Però al cap de poc es posa a explicar-nos la història del seu infart i la gent es posa nerviosa amb tants símptomes i tanta malaltia. L’Eduard diu:
-Prou! Prou! Prou! –picant de mans damunt la taula com en Josep Cuní.
I en Marcel•lí prova dues o tres vegades sense resultat d’introduir el tema de les motos per canviar de conversa. Al final ho aconsegueix la Pili. Ens proposa a tots que anem al Palau Robert a veure una exposició sobre els cinquanta anys de TVE a Catalunya i sorgeixen imparables els records. A veure qui troba el programa més recòndit, més llunyà en el temps, més oblidat. En Marcel•lí proposa “Rin-tin-tín”, però qui es mostra com un mestre consumat de la memòria és l’Eduard. “Furia”, “Reina por un día”, “Mannix”, “El virginiano”, “Bonanza”, “El santo”, “Misión imposible” i molts altres que van saltant de tertulià en tertulià.
A misses dites, com és en ell costum, arriba en Toni Oliva i s’incorpora a la colla.
-Avui que no havia sortit gaire tard de casa, m’he perdut per Sabadell –diu.
Després d’una bona sobretaula iniciem el retorn. La carretera continua a l’ombra dels plàtans amb tota la seva bellesa. Ja des del poble pica cap amunt.
Tanquem el grup l’Antoni Oliva, en Dave, la Neus i jo.
-En Fornós és un cas com un cabàs. Mira que dir que al teu costat s’hi trobaria més calent. Si haguessis estat una feminista ja la tindríem armada –comento a la Neus.
-L’altre dia a la televisió van entrevistar a una dona de la vida. Era molt guapa. Va dir que n’estava de les feministes fins al capdamunt. Que a ella li agradava la seva feina –m’explica la Neus.
-Jo penso que si dues persones majors d’edat, siguin del sexe que siguin, es posen d’acord en prestar-se serveis sexuals l’una a l’altra a canvi de diners, la resta de la societat no hi té res a dir –pontifico jo.
La Neus em respon amb cautela:
-Sí, però després hi ha...
-...sí, és clar, -continuo jo- tot el que es genera a l’entorn de la prostitució. Màfies, extorsions, proxenetisme. Tot això s’ha de combatre. També en el comerç hi ha estafes i pràctiques fraudulentes i no per això anem contra el comerç.
-I després tens la prostitució al carrer –objecta la Neus.
-Contra això també s’hi ha d’anar –reconec.
-A la Rambla ja s’ha desbordat. Les prostitutes fins i tot actuen de carteristes. I després fan les seves activitats al mig del carrer. Et pots trobar d’anar passejant fent el badoc i sentir gemecs ben a prop teu –insisteix la Neus.
-Se’ns està degradant Barcelona per moments. Acabarem tenint un turisme com Lloret de Mar. A Anglaterra les agències de viatges ja organitzen comiats de solters a Barcelona –carrego jo les tintes.
-Ja fa temps que es fa això –diu en Dave, que està atent a la conversa- I també comiats de solteres.
-Sí, comiats de solteres –concloc jo- Les dones soles i en un país estranger són imparables.
Al cap de poca estona l’Antoni i en Dave marxen endavant i la Neus i jo quedem els darrers. S’acaba la pujada i s’inicia el descens, també suau. Deixem enrere un curiós rètol que posa “Santuari de l’Ecologia”, continuem baixant, travessem una riera, passem per Gallifa, arribem al pla. L’ombra dels plataners, que havia desaparegut en entrar al bosc i en creuar un barranc, torna a aixoplugar-nos. Ja no fa fresca, però tampoc no fa calor. Passem per devora un penyal gegantesc a peu de carretera, la Neus el veu i se n’admira:
-Has vist quina roca més grossa? Si es posa a rodolar quedem fets un paper fi.
La Neus em parla d’un conegut de la seva germana, anglès, que ja fa temps que viu a Catalunya i ha decidit no anar-se’n. Després em parla d’un client seu belga, casat amb una alemanya, que també viuen tots dos a Barcelona de manera definitiva.
-Els fills d’aquesta gent –se m’acut a mi- seran europeus perfectes. Quan els preguntin “Tu d’on ets?”, respondran “Jo d’Europa”.
I passo a elogiar l’actitud d’en Dave, que parla un català sense tara i d’en John, que l’està aprenent i fa força progressos.
A l’ombra d’un plàtan, de gran capçada, a Sant Feliu de Codines, ens espera el pilot. Ràpida baixada fins a Bigues. El paisatge s’obre i ensenya turons vermellosos com escapçats per dalt amb roca viva tallada a pic a mig pendent. Fa molt de temps que no baixava per aquí. La vista és molt diferent de la que es gaudeix quan es puja.
El grup es fragmenta en diversos grupets i després ens tornem ajuntar tots a Lliçà d’Amunt. Però quan reprenem la marxa quedem partits en dos i ja no ens tornarem a trobar. El nombrós grup de darrere l’encapçala en Marcel•lí i, en arribar a Parets, defuig l’autovia per arribar a Montcada i Reixac i ens acondueix cap a la Llagosta. La minoria que va davant agafa la pista ràpida i el perdem.
A Mollet la Pili es fixa que els del PSC van regalant globus vermells pels carrers.
-Què celebren aquests? El suposat bon finançament que han aconseguit? –diu.
-No –respon l’Antoni Oliva- Celebren el 18 de juliol.
A la Llagosta l’Antoni i la Pili celebren conciliàbul. Ordeixen prometedores aventures per a l’any que ve: la París-Roubaix. L’Antoni, que és el classicòman del Gràcia, té previst completar les seves dues clàssiques Volta a Flandes i Lieja-Bastonya-Lieja, ja realitzades, amb la París Roubaix, el Giro de la Llombardia i la Milà-Sanremo.
A Montcada i Reixac ens atrapa l’avançada del B, que ve de Moià. Són en Josep M. Riera, en Carles Oto, i en Manel Velaure. En Manel ve amb tot el cansament del món reflectit a la cara. Encara no està del tot recuperat de la seva caiguda a la Quebrantahuesos, però ell ha sortit amb el B i ha anat amb els millors.
A l’entrada de Barcelona ja fa una mica de calor, 31ºC, però l’aire continua fresc i suavitza. Quan passem per davant de l’Hospital de Sant Pau dic a en Dave el vers de John Lennon que figura en l’aeroport de Liverpool:
-Above us only sky.
Ell assenyala el cel net sense núvols i em respon:
-Sí, i avui és més cert que mai.
I després continua:
-Avui és un dia perfecte. Feia set setmanes que no sortia i em trobo bé. Ara quan arribi a casa em dutxaré, després veuré el Tour i després sentiré per la BBC el partit de criquet contra Austràlia.
Un dia perfecte. Damunt nostre només cel. A casa a la 1:27. 105 km. 21’60 km/h. 1000 de desnivell acumulat.

Coll de Revell
Divendres a la tarda truco al mòbil de la Pili per embastar la sortida de dissabte. Em contesta des del club. Hi ha anat a buscar el nou mallot perquè amb els de les fèmines es van equivocar de talles i no ho han resolt fins aquesta setmana. Aquesta vegada gairebé estic decidit a córrer amb el B1, però sento a través de l’auricular la veu d’en Salvador, que és al costat de la Pili, que diu que ja m’he compromès a anar amb el B. Que no sigui dit.
El B surt a unes hores que encara no hi ha carrers. Tigres i lleons corren solts pel barri, els fanals esperen ser apagats i jo no tinc manera de treure’m la son de les orelles. Arribo el primer als Jardinets a les 6:38, però avui és d’aquells dies que pagaria per no anar amb bicicleta. La Pili arriba puntual tot i que jo sé que a ella també li costa molt de matinar. Quan ve en Salvador està satisfet de veure’m. L’ovella torna a la cleda.
Devem ser una quinzena de companys. Ens posem en marxa, jo més mandrós que ningú, i la Pili se’n va lluny lluny, com si li haguessin donat corda. A la Meridiana, de les unitats de darrere, arriba la notícia que en Buscató ha punxat. Decidim esperar-lo tots a la neutralització de Sant Andreu. Mentre ens hi estem, en Piernas ens diu que ha estat malalt, que ha tingut tres faringitis seguides i que avui només arribarà fins a Breda. Al cap de molt poc, jo, en vista de les locomotores que avui s’han presentat a la sortida, proposo a la Pili d’anar fent via, que prou que ens atraparan. Se’ns ajunta en Josep Badia.
A Montcada i Reixac, abans de travessar el pont del Besòs, en Carles, amic d’en Badia, ja espera el nostre pas i s’hi incorpora. Aquest Carles és aquell company que al darrer hivern va patir una caiguda a la cruïlla de Riells i Viabrea i es va trencar la pelvis. És una alegria de veure’l restablert.
En Carles va per feina i es posa de seguida al davant marcant el ritme. No s’adorm, però els cracs del B ens encalcen de seguida abans de Montornès i ens deixen enrere. Seguim els quatre junts, però en Josep i en Carles ens avisen que han de ser aviat a casa i que faran el Parpers i la Font de Cera. Abans d’acomiadar-nos d’ells, com sempre faig quan s’acosta la Roca, em fixo en els camps. Just al costat dels panissars, hi ha una estesa de canyes clavades, com si fossin tendes dels indis, per al conreu de mongeteres o tomaqueres, que des de la distància i atesa la petita mida de les plantes, no es pot distingir.
I un cop han pres el seu camí els nostres acompanyants, a l’altura de Santa Agnès de Malanyanes, com també faig sempre, esguardo el Montseny. L’envolta una aureola daurada de boira finíssima, gairebé pols d’or. Penso que això anuncia molta calor.
Agafem la variant de Cardedeu i em poso jo el primer. No trobo el ritme en cap moment. M’impaciento. Em distrec. Seria preferible deixar passar davant la Pili i que em guiés, però no ho faig. O, encara millor, donar-li conversa. Endormiscat encara, només faig que rebuscar excuses per no passar de Breda com en Piernas. La Pili em segueix callada quilòmetres i quilòmetres. Ah, que suggestives són les seves xerrades! Com les desaprofito ara.
D’aquesta faisó arribem a Breda. Ni rastre d’en Piernas. Descarto l’abandó. Travessem el poble de baix a dalt pel llarg carrer amb botigues de plats i olles, ceràmica i terrissa a banda i banda. Emprenem el coll de n’Orris, un esquitx de port, una minúscula cota que ens deixa a la carretera d’Arbúcies. Llargues rectes amb un pendent mínim al costat de pollancres i prades.
Voregem Arbúcies per la carretera de circumval•lació, el poble de l’aigua, de les fonts, de la riera i de les fondalades fresques. La Pili em diu que no ha pujat mai el coll de Revell.
-És llarg i suau. No té cap rampa dura llevat del quilòmetre final. Es puja molt bé.
La vegetació és luxuriant encara un bon tros després de la sortida del poble. La obaga que ho cobreix tot fa una fresca impagable. Estem a 22ºC a quarts d’onze del matí d’un dia que s’endevina calorós. D’entre tota la boscúria la Pili m’assenyala un arbre:
-Mira, un vern. Vas dir-me que t’avisés quan en trobéssim un. És un arbre autòcton, però n’hi ha que no ho són. Aquests plàtans, per exemple.
Però jo, entre tanta exuberància, passo amb la bicicleta i no destrio ni els verns ni els plataners. Només em fixo en uns avellaners enormes que creixen ubèrrims al peu d’arbres més alts, sotabosc magnífic.
Deixo enrere la Pili, però continuen les males sensacions. Pujo a batzegades, sense trobar una marxa adient. Em falten quilòmetres i em sobren quilograms. Al cap d’una estona, un fort i persistent dolor als ronyons traeix la falta d’entrenament en pujada.
La carretera és d’una bellesa que enamora. Hi ha revolts i raconades inoblidables d’ombra, frescor i selva. A l’esquerra el panorama s’obre en un paisatge llunyà i muntanyós. Presidint-ho tot s’alcen les Agudes, rocoses -amb els Castellets com si fessin de graons- la mirada de les quals van perseguint el ciclista tot al llarg de la seva ascensió. En els dos darrers quilòmetres, orfes d’arbrat, hi bat el sol amb força, però l’aire fresc amoroseix la temperatura: 24ºC.
A la terrassa del restaurant de coll de Revell comparteixen taula l’A i el B. Arribo panteixant i de seguida m’allarga la mà per xocar-la l’Isaac.
-Ha vingut John Fogerty! Has anat a veure’l?
-No, massa car. 55 euros.
L’Isaac i jo som col•legues del ram de l’hostaleria. De seguida ens posem a parlar de les nostres coincidències laborals.
També saludo el capità Lluc, sacerdot de Ra. En Lluc no va poder resistir la temptació de la crida del sol i dijous, quan a tot Catalunya es van fregar els 40ºC de temperatura, va agafar la bicicleta i va anar a fer un volt pels encontorns de Terrassa.
Sempre és una alegria constatar la presència d’en Fran i la Carme. La Carme continua sorprenent propis i estranys i avui es ficarà entre pit i esquena 170 km. Em sorprèn veure que ha arribat abans que jo perquè no l’he vista als Jardinets. Han sortit ella i en Fran una mica més d’hora de Barcelona i se’ls ha apuntat l’Albert Palomés. El pilot del B no els ha atrapat fins a Breda i han pogut seguir amb el grup principal fins al capdamunt.
En Salvador ve a trobar-me content:
-Veus com has pogut venir amb nosaltres? Si se’t veu més fresc que a una rosa.
Arriba la Pili i s’asseu a la nostra taula. Treu un branquilló d’arbre i me l’ensenya:
-Mira, això són fulles de vern, perquè el reconeguis. Aquestes boletes que també t’he portat en són els fruits.
En Pak se n’admira i em diu:
-Portant la Pili al costat ja tens la meitat de la crònica escrita.
-La veritat és que sí –reconec.
La Pili explica el seu projecte:
-Se m’ha acudit, per comptes d’escriure cròniques, d’anar descrivint per capítols la botànica de les etapes que anem fent.
Tots els de la taula ho trobem una idea brillant.
El regrés és pel mateix camí que l’anada. Els de l’A, que ja vénen de fer les antenes i Santa Fe, ens acompanyen. La Pili no torna amb nosaltres i s’acomiada fins després de les vacances. Va cap a Caldes de Malavella i passa pel Serrat de Matamala, Sant Hilari Sacalm i Santa Coloma de Farners. En Pak estarà al seu costat una bona part del trajecte, car ell va a Platja d’Aro.
Al cap de poc de començar la baixada en Buscató diu:
-Em sembla que he punxat.
Em col•loco darrere d’ell i li miro la roda.
-No has punxat, però vas baix –li dic.
Ens aturem i comprova que té el pneumàtic tou. L’infla amb rapidesa i ens hi tornem a posar. Ens quedem despenjats de la resta, però a Arbúcies en Fran, la Carme i en Carles Oto ens esperen a l’entrada del poble. Deixem de banda la variant i ens fiquem dins els carrers on se celebra el mercat setmanal. Anem a parar a la sortida on ragen els brolladors de les fonts.
La carretera en direcció a Hostalric pica cap avall i fem via. A la cruïlla cap a Breda ens espera l’Isaac indicant-nos el gir correcte.
En l’ascens al petit coll de n’Orri en Fran, la Carme i jo ens quedem endarrerits i pugem a pas tranquil. Una estona més endavant, a la sortida de Breda, a la dreta de la calçada, veiem en Buscató canviant de roda amb l’Isaac que li fa costat. Ens indiquen que continuem.
-Digueu als altres que ens esperin!
Els altres es troben a la gasolinera de la Batllòria. Però els del B ja s’han cansat d’esperar i reprenen la marxa. No volen arribar a les 4 de la tarda a casa.
-Espereu-vos, home –els crida en Solanas- Que encara no són aquí els que han punxat. Quan us agafem us passarem com una bala i us deixarem enrere.
Segueixo amb els del B. Al mínim repetjó que hi ha a la sortida de Gualba tornem a despenjar-nos en Fran, la Carme i jo. Fins a Barcelona. Entre Sant Celoni i Vilalba Sasserra ens donen encalç els de l’A amb l’Isaac tancant el pilot i en Buscató es queda amb nosaltres i es posa a cua de grup. En Fran fa de guia i marca una velocitat moderada, exacta, científica. No mira mai enrere, però la Carme, que va a la seva roda, no es veu obligada a desenganxar-se ni un moment. És un plaer veure pedalar la Carme. Té un estil rodó, del tot acoblat a la bicicleta, sense un moviment sobrer, impecable. Tota ella traspua facilitat.
-Has millorat molt des de la vegada aquella que vam anar a Marganell.
-Vols dir?
-I tant. No hi ha punt de comparació.
-Home, és que, encara que no hagi vingut amb vosaltres, no ho he deixat mai, he anat sortint amb en Fran.
-No deixar-ho és el tot. La continuïtat.
-Sí, no hi ha cap altre secret.
Fa molt de vent en contra, però en Fran es mostra impassible marcant el ritme. La temperatura arriba a un pic momentani de 35ºC abans d’arribar a Llinars, però de seguida oscil•la entre els 33 i els 34. Però no fa basarda, l’aire és fresc, marinada.
A la Roca en Fran suggereix de parar a la font a refrescar-nos. A la plaça hi ha un quiosc de begudes i gelats i tots ens comprem un Aquarius ben fred. En Fran diu:
-No us queixareu, eh nois, us he portat sobre rodes.
-És veritat. Hem tingut un gregari de luxe. No sé com t’ho fas per portar aquest ritme tan mil•limetrat.
-Bé, ja acumulo unes quantes hores de vol.
Quan ens hi tornem a posar és en Buscató qui porta les regnes de l’escamot i treballa contra el vent. Són les hores centrals del dia i el sol cau a pic, però la marinada continua bufant en el nostre ajut.
Arribem a casa tard. A les 3:30. Han estat molts km, 176. La mitjana de 23 km/h i el desnivell acumulat de 1570 m

Guardiola de Font-rubí
Dilluns consulto el Butlletí i trobo la sortida del B massa curta, al voltant dels 100 km. Miro la del B i em sembla un xic més moderada que dies endarrere, sobre la ratlla dels 140. M’hi decanto.
Divendres a la nit, en havent sopat, preparo els estris per sortir demà. En agafar la bicicleta descobreixo la roda del davant del tot desinflada. Seria prudent de canviar la càmera, però és tard i em moro de son. Inflo la roda i deixo el pneumàtic ben dur. Si en llevar-me s’ha tornat a desinflar sortiré amb el B1 i aprofitaré el quart d’hora de marge per fer el recanvi.
No ha fallat res. Surto amb el B. A la cantonada de Torrent de l’Olla amb Còrsega coincideixo amb en John Wright. Ens toca anar una estona rere un camió de recollida de la brossa.
-Saps en què s’assembla el darrere d’aquest vehicle amb Cristiano Ronaldo? –diu en John- Que tots dos tenen la boca grossa, plena d’escombraries i fa pudor.
Atès que avui és el primer dia de vacances, en John tem que no hi hagi prou gent. Però, comptat i debatut, ens n’ajuntem més d’una quinzena. Els de l’A, veient que n’eren pocs, s’han esperat a la nostra hora de sortida.
Arranquem Diagonal amunt i algú pregunta si avui, que vénen els de l’A, haurem d’anar més de pressa o anirem normal.
-Anirem normal, a tota marxa! –respon en Ramiro.
El cel està ennuvolat i ens encaminem cap a la negror.
-Encara podria ser que fes una tamborinada –diu en Salvador- O caure pedra i tot. Si en faria de mal allà on anem, a les vinyes, amb els raïms granats! Els de Can Fanga això no ho saben valorar. I els polítics encara menys.
Travessem el Llobregat per Molins de Rei i em fixo que les aigües baixen magres. Fins a Pallejà, malgrat les previsions d’en Ramiro, es roda amb mesura. Però un cop sortits de la ronda, en un tres i no res, els del davant tensen la cursa i em veig despenjat. Vaig a tot el que em dóna el cos de sí, però de mica en mica perdo de vista els últims ressagats del pilot que circulen davant meu. Tot i així tinc esma per fixar-me en la quantitat de botigues i aparadors que han posat en el repetjó d’abans de Martorell. A l’entrada del poble enllaço amb els companys. Un camió articulat està entravessat enmig de la calçada i bloqueja els dos sentits de la marxa. Els Mossos no deixen passar a ningú. De seguida, però, fan una excepció amb nosaltres i ens permeten de passar per sobre la vorera.
Iniciem la carretera de Gelida junts el temps just perquè en Salvador digui:
-Ara vosaltres poseu-vos a córrer, que en Plana i jo arribarem a Vilafranca com a dos senyors.
Però al cap de ben poc ja torno a estar tot sol batallant contra les meves pròpies forces. Em sap greu que m’hagin d’esperar i vaig tan de pressa com puc, concentrat en l’esforç, sense fer cas del dia, que continua enlleganyat, ni del paisatge, que llisca verd i ombrívol al meu pas.
M’esperen a Sant Sadurní d’Anoia, al lloc acostumat. Després de travessar el poble, llargues rectes amb canvis de rasants entre vinyes granades, caves modernistes, anuncis de carretera, línies d’alta tensió i magatzems. Aquesta vegada en Salvador m’acompanya de fanalet vermell i després d’uns quants km d’esforç atrapem en John, que marxa una mica per davant nostre.
Nou reagrupament a Vilafranca del Penedès. El lleó del Vendrell ens guia. A l’altura de les Cabanyes ens fa passar per una drecera cap a Sant Martí Sarroca. Protestes. Crits.
-Salvador, que ens fas una emboscada!
-Mar-cel-lí ca-pi-tà! Mar-cel-lí ca-pi-tà!
-Marcel•lí capità per sempre!
Però ens en sortim airosos. Abans de Sant Martí Sarroca girem cap a Guardiola de Font-rubí. Se’ns obre una plana de vinyes migpartida per una calçada recta. La gent s’afua amb desesper a tota velocitat carretera enllà. Altra vegada en Salvador i jo tanquem files.
-Quan tenen gana d’esmorzar no veuen res més –diu en Salvador- Fa un moment en Buscató es queixava que li havia caigut una gota i ja tenia pressa perquè no plogués.
Però en Salvador està segur que no anem els últims.
-Darrere nostre encara ve en Lluís Muntanyès.
-Vols dir?
-I tant!
A Guardiola de Font-rubí ja estan esmorzant l’Albert Palomés i en Miquel Benítez. Han tirat pel dret i s’han estalviat la volta per Sant Martí Sarroca que marcava el full de ruta. Ens asseiem a taula i, després de demanar, de seguida ens porten platets plens d’arbequines amb unes olives grosses, de la mida d’una nou, per sobre. En Buscató s’entusiasma:
-Posa aquest restaurant a la teva llista de recomanats –li diu a en Quim.
Però al costat de la nostra taula hi ha una colla de noies que han arribat després, però les han servides abans que a nosaltres.
-Triguen molt a servir-nos –observo.
L’espera propicia una animada conversa. Parlem de la inauguració del camp de l’Espanyol i l’Albert Palomés remarca la meva animositat contra els funestos pericos. En John ens anuncia el traspàs de Bobby Robson, que havia estat entrenador del Barça. En Jordi (dels Estopa) es declara madridista i jo aprofito la presència d’en Frank (culer de pro) per fer-li la guitza. Algú comenta el positiu d’Astarloza. També surten a la llum els atacs contra Catalunya, la cadena de televisió Intereconomia i la denúncia de la catalanofòbia que va fer Montilla aquesta setmana a Madrid.
Quan ja estem molt avançats en l’esmorzar arriba en Lluís Muntanyès que s’ha perdut per aquests mons de Déu i ha donat mitja volta a la comarca.
En Salvador em fa una mirada de complicitat:
-Veus? Ja t’ho deia, jo.
Un company retreu a en Buscató que no porti els culots del Gràcia, ell que hauria de donar més exemple que ningú.
-És que els tinc per rentar.
-Que no tens cap dona que te’ls renti? –pregunta rient en Quim- Avui ho puc dir, que no ha vingut cap dona.
-Ho posaré a la crònica –amenaço jo.
Però no té cap gràcia posar-ho. L’Ariadna és a les Dolomites i la Pili de vacances i no ho llegiran. El nucli dur del feminisme santcugatenc aneu a saber per quins mons para. A qui faig la santíssima si ho poso?
A l’hora dels cafès la cambrera reparteix plateretes amb carquinyolis i petits porrons de moscatell. Aquest detall acaba de convèncer en Buscató:
-A aquest bar li posem tres estrelles a la guia. Si hem de fer alguna etapa per aquests voltants procurem sempre venir a esmorzar aquí.
A la tornada en Salvador ens deixa a Vilafranca i se’n va cap al Vendrell.
-Tu, Salvador, deus tenir allà a la platja del Vendrell una banyista amb les mamelles grosses i hi vas cada setmana a veure si li han crescut –diu en Ramiro.
A Avinyonet és en Palomés qui ens deixa i se’n va per l’Ordal. Aquesta vegada qui m’acompanya en el darrer lloc és en Lluís Muntanyès. Anem molt forçats per no perdre temps. El cel s’està aclarint, però la resta de núvols que queda, amb el sol que treu el nas, fa que la calor sigui humida i aclaparadora.
-Vaig fos. Ja no puc més –es queixa en Lluís. Però jo no afluixo i ell segueix.
A Olesa de Bonesvalls un altre reagrupament. En Piernas fa una pixada interminable i provoca les burles de tota la colla.
-Prostàtic!
Jo vaig sempre al darrere i no puc narrar el que passa amb els capdavanters, però si paro una mica l’orella puc sentir frases com aquesta d’en Ramiro:
-Jo al Pèlag pujaré amb en Plana i els de darrere per recuperar-me, que des d’Avinyonet he volgut anar amb els de l’A i m’he rebentat.
Tota la curta, però intensa pujada la fem en Lluís i jo junts i, una trentena de metres més endavant, en Ramiro i en John.
Nova trobada a les Casetes d’en Julià. Ràpida baixada per Vallirana i Cervelló i última reunió a la font de Molins de Rei. L’aigua raja molt fresca i aprofito per remullar-me bé el cap, car el sol ja ha sortit del tot i envesteix com un toro brau.
Ens posem de nou en marxa i, encara pels carrers del poble, un altre cop, com dissabte passat, l’Isaac i jo parlem de la nostra professió comuna. Jo pondero la quantitat de mala educació que s’arriba a rebre darrere d’una barra i concloc que l’hostaleria és dura. L’Isaac gairebé no vol ni parlar-ne. Assegura que hi ha dies que, quan arriba la nit, se sent malament a causa del difícil tracte.
Un cop passat Sant Feliu em fixo en una morenassa amb un vestit camiser blanc arran de cuixa i unes cames d’escultura.
-Quines noies més maques que hi ha a Sant Feliu esperant el tramvia!
-Josep M., Josep M.! –m’amonesta en Quim- Em sorprèn veure’t anar tan bé avui. No et queixes i estàs més content.
De fet, he arribat l’últim a tots els reagrupaments, però en Quim té raó. Avui no m’ha costat gens trobar el meu cop de pedal i, encara que hagi anat al màxim tota la sortida, he rodat molt còmode.
Avui se m’ha desgavellat el comptaquilòmetres. Em marca que he fet més de 300 km, més de 7000 m de desnivell i unes rampes màximes del 99%. L’única data certa que puc reportar és la de l’arribada a casa: les 2:05.

Sant Pere de Vilamajor
Retrobament amb els companys després de quinze dies de vacances a València. És un al•licient abans de tornar a la feina. Instal•lat sense remei en la mandra, he estat remís a l’hora d’anar en bicicleta. Sovint ha estat la meva dona qui m’hi ha empès.
-Vinga, lleva’t, que després el sol estarà massa alt i et cremaràs.
-Avui no tinc gens de ganes d’agafar la bici.
-T’aguantes.
Al capdavall han estat sis sortides de 70 km plans per les carreteres que travessen els verds camps de tarongers i arrossars. Menys esforç impossible, però ara que surto de casa i enfilo el carrer Sant Salvador em noto una rara agilitat a les cames a l’hora de pedalar.
Baixant per Torrent de l’Olla coincideixo amb un company nou a qui no conec. Porta el mallot del club i una petita motxilla vermella a l’esquena. És baixet, amb figura indubtable d’escalador, porta una petita perilla rossa i es diu Carles.
Els Jardinets estan tots coberts d’atraccions i cavallets de la festa major de Gràcia. Amb prou feines trobem un espai per arribar al lloc de trobada. Per ser mitjan d’agost, Déu n’hi do l’afluència de companys que hi ha. Avui l’etapa del B és prou curta perquè no es convoqui el B1. Els de l’A surten també a la mateixa hora i la colla reunida entre tots fa goig.
M’apresso a felicitar en Colin pel naixement de la futura guanyadora del Tour de França. Ja té un mes. Li pregunto el nom.
-Sophie.
Suposo que s’escriu així. Ell, en el seu anglès nadiu, ho pronuncia soufi.
També saludo l’Isaac.
-Hola, Morrison –car sempre ha estat un admirador dels Doors. Ell a mi em diu Zimmerman, que és l’autèntic cognom de Bob Dylan.
Abandonem els jardins abans de l’A i, fet i fet, en som una dotzena ben bona. A Sant Andreu se’ns afegeixen l’Eduard, en Fran i la Carme i comencem la marxa a un ritme moderat i agradable que serà la tònica de tota l’excursió.
Fidel al seu estil inconfusible, l’Eduard va una trentena de metres per davant del grup. Atenent a aquesta característica seva d’anar a l’avançada, fa uns mesos en Salvador i en Jordi Lombarte van batejar-lo com l’Explorador. I aquest serà l’apel•latiu que d’ara en endavant li posarem. L’Explorador de Sant Martí, perquè viu al carrer Guipúscoa i és de Sant Martí de Provençals. Per fer-ho més curt, l’Explorador.
La Carme, en veure’l obrint pas tan destacat, comenta:
-L’Eduard, quan no té la Neus que el vigili, s’escapa.
Malgrat la velocitat raonable el grup s’allargassa, perquè la gent va despreocupada, i fins i tot es trenca al llarg de l’autovia fins a Parets del Vallès. L’Antoni Heredia va amunt i avall i té cura que no es perdi per darrere cap unitat.
En arribar a Lliçà, en Fran es posa al mig de la colla i diu en veu alta:
-Senyors, en aquest poble viuen els pares de la Carme. Deixeu-la anar al davant, que la vegin passar la primera.
La Carme protesta i li pugen els colors a la cara de vergonya davant aquest acudit inesperat del seu company.
A la sortida de Santa Eulàlia de Ronçana em fixo en un pi solitari, alt i esvelt, de capçana rodona i escorça gruixuda i clivellada, molt bell. Poc després, a l’altra banda de la carretera, davant d’un mas blanc, hi ha una bassa plena d’aigua de les que fan servir els pagesos per regar.
De seguida agafem la carretera de l’Ametlla. És de les antigues. Fresca i obaga. Abans totes les carreteres eren autèntics túnels fets de plataners de soca grossa i gran alçada que s’inclinaven sobre la via. Van anar desapareixent amb la necessitat d’ampliació de les calçades i també per evitar els accidents provocats pel xoc dels vehicles contra els arbres.
-És veritat –confirma la Carme- A Lliçà hi ha hagut morts en anar a parar cotxes contra els troncs.
El ritme continua entenimentat, però sense adormir-nos. Pedalejo al costat d’en Salvador.
-Com es nota que aquests dies de vacances has fet els deures –em diu el capità.
-Oh, la sortida més llarga que he fet ha estat de 76 km. Ha estat només manteniment.
-Ja n’hi ha prou.
Però a qui acompanyo tota l’estona és a la Carme, que té una conversa molt agradable. En Salvador es posa a la nostra altura i diu:
-Jo també vull anar al costat d’aquesta noia. És molt maca.
-Salvador! Que ja no tenim edat!
-Jo sí, que prenc pastilles d’euga –respon.
Travessem la Garriga amb les seves mansions senyorials i decadents i agafem la carretera de Samalús. La gent agafa la primera pujada del dia amb ganes i ens quedem pel final en Fran, la Carme i jo gaudint del paisatge d’una de les carreteres més boniques de Catalunya. Molts camps, però, estan acabats de llaurar i l’àrid color dels terrossos substitueix el verd fresc de la primavera.
A Sant Antoni de Vilamajor trenquem a l’esquerra i pugem cap a Sant Pere, que és on haurem d’esmorzar. És dia de mercat i la Carme de seguida es fixa en les parades.
-Llàstima de no portar un cabàs i poder comprar aquestes llonganisses i formatges.
En l’esmorzar en Fran em pregunta si he llegit gaire aquestes vacances. Déu n’hi do. Sis llibres en quinze dies.
-Quina classe de llibres?
-Tots de literatura. I tu, llegeixes?
-Sí, economia.
-Per la teva feina, és clar.
-Sí, per la meva feina, però és que, a més, l’economia m’agrada molt.
-Em sembla que jo no he estat mai capaç de llegir un llibre d’economia.
I així quedem tots dos admirats. Ell de la quantitat de llibres que he llegit jo, i jo que es pugui llegir per plaer un tema per a mi tan abstrús com és l’economia.
Un dels temes estrella de la conversa entre tots és la prodigiosa gesta d’Usain Bolt. Jo m’alegro molt d’aital proesa.
-M’agradaria que no se n’anés tot en orris per un escàndol de dopatge com va passar amb Ben Johnson, que també em va donar una alegria quan va establir una marca memorable.
-No, el que passa és que tots estem contents perquè no han estat els americans els que han guanyat –diu l’Antoni Heredia.
-No, a mi això m’és igual –responc- També m’alegrava dels èxits de Carl Lewis. A mi el que em posa content és el registre, la marca aconseguida. La nacionalitat de l’atleta no m’importa. No sóc antiamericà. Només sóc antiespanyol.
La Carme riu, agafada per sorpresa.
-En Fran ja em coneix i el tinc curat d’espants. Me n’ha sentit a dir tantes que ja no s’immuta –dic.
En Fran assenteix.
Després parlem de política. L’Antonio, el gallec, té una opinió molt estesa. Per a ell tots els polítics són dolents, no se’n salva cap. Jo penso ben altrament. Els polítics pertanyen a una professió com qualsevol altra, com jo, que sóc cambrer. Com els cambrers, n’hi ha uns pocs que són bons, una gran majoria que es limiten a complir amb la seva feina, i uns quants de dolents.
En Fran corregeix amb ponderació i didàctica alguns errors elementals de l’Antonio sobre la política econòmica dels actuals governants.
De l’Antonio, no en recordo mai el cognom. Una vegada, referint-se a ell, l’Eduard va usar la paraula Botafumeiro. Atès el seu fort accent gallec, i si no us sembla una incorrecció, proposo que li quedi com apel•latiu simpàtic.
De tornada cap a Sant Antoni ens trobem de cara els de l’A que vénen de fer una gran volta per Sant Llorenç Savall. Al capdavant i va en Manolo Martínez, que ha sortit amb el C i després s’ha aventurat cap a Sant Pere.
Anant cap a Llinars i Cardedeu converso amb la Carme sobre Vallgorguina, un poble que ella i en Fran sovintegen amb la bicicleta de muntanya per fer excursions pel Montnegre i el Corredor.
-Tu hi deus anar molt, per Vallgorguina, oi? –em pregunta.
-No, jo no hi vaig gens. Els meus pares i la meva germana no se’n mouen, però a mi aquell ambient no m’agrada. Hi ha molta pijería i molts quiero-y-no-puedo. Quinze anys endarrere sortia amb ells amb BTT. S’havia posat de moda i per això hi anaven. Després va canviar la tendència i ara tots fan golf. A més, jo només faig festa el dissabte i els matins ja els tinc ocupats amb les sortides del club, així que no tinc temps per anar a Vallgorguina.
-A Granollers també hi ha molts quiero-y-no-puedo –diu la Carme.
-Jo he ben trobat la meva colla aquí amb els del Gràcia.
-Aquesta és l’onzena temporada.
-Déu n’hi do.
-L’ambient aquí és magnífic. Insuperable. Jo no demano res més. No pensa així en Fran també?
-I tant! Ell n’està encantat.
-Aquí és igual que estiguis uns quants mesos o fins i tot anys sense venir. Quan tornes et tracten com si faltessis des del dia abans.
-Sí, en Fran desconnecta tot l’hivern.
Després m’explica que van fer una excursió per Ripoll, Castellfollit de la Roca i Oix amb en Fran i un altre company, que li va agradar molt. I ara tenen previst d’anar una setmana per Navarra.
-Pels territoris de la Irati –diu en Fran.
Però la Carme vol ser dissabte que ve aquí perquè li fa il•lusió l’etapa de Mura.
L’etapa d’avui té un tram inèdit. Des del collet de Cardedeu fins a Santa Agnès de Malanyanes. És un trencall que hi ha a mà dreta, un cop coronat el port, que s’endinsa cap a una urbanització. Però un cop arribats, el grup obvia la drecera i segueix fins a Dosrius. La Carme ha pujat amb molta agilitat, no hem perdut la referència visual i a dalt, davant nostre, veiem les últimes unitats del pilot iniciar el descens.
Ens dirigim cap a la Roca pel Parpers. Tanquem la cursa en Salvador la Carme i jo. Anem escurçant distàncies amb els de davant de mica en mica i quan tenim l’Eduard a vista en Salvador arrenca fort, l’enxampa i el sobrepassa.
A la Roca s’uneixen a nosaltres en Colin i en Manolo, que deuen haver sortit abans que els altres de Sant Pere de Vilamajor sense passar pel collet ni Parpers.
-Tu ets britànic, però la teva filla ja és catalana –li dic a en Colin.
-Sí, senyor –respon- Catalana i perica.
Ja hi som!
Per poc que la tracti, jo faré el possible perquè sigui culer. En tot cas serà la primera catalana que guanyi el Tour de França. Tot un orgull. Els pericos sou funestos. Una temporada gloriosa amb el triplet i vau ser l’únic equip que va guanyar al Nou Camp.
-Jo hi era aquell dia, a l’estadi del Barça. Em va convidar un culer.
-Has estat a Cornellà?
-Sí, el dia del Liverpool. És molt bonic.
A en Manolo, el meu íntim contrincant d’èpiques polèmiques, encara li dec una Voll Damm d’una vegada que el Barça va perdre contra el Madrid. No hi ha manera de trobar-lo. No surt mai amb el club.
-Fa dos anys –en Manolo és un cavaller i té la gentilesa de contestar-me en català- Però sóc jo qui et deu la Voll Damm a tu.
Ha passat tant de temps que ja ni se’n recorda.
-No, no, te la dec jo.
-Bé, doncs, jo te’n pagaré una altra –diu.
-No. Si vols, ens en juguem una altra el proper partit.
-Em sembla una bona idea. I així anem fent –assenteix.
En Manolo m’explica que aquest estiu ha tingut ocasió de visitar Torreciudad. Li sembla recordar que allà s’hi va produir un esdeveniment històric i em demana que li ho confirmi, però jo no en sé res. Diu que el santuari li ha semblat lleig, però li han impressionat el fervor i la devoció dels fidels. Això sí, després, als aparcaments, tot eren Mercedes, Audis i cotxes de luxe.
-Mira si et conec, Manolo. Segur que t’entusiasma més l’Espanyol de Cornellà que el Madrid de Florentino.
-I tant! Jo sempre he estat partidari dels equips modestos. Jo voldria que guanyessin la lliga el València l’At Madrid, el Corunya...
En arribar a Montcada i Reixac, agafo per primer cop l’entrada a Barcelona del llit del Besòs. Primer ens deturem en una font d’aigua fresca que hi ha just després del pont i després seguim riu avall al costat de prats de gespa i canyars frondosos. La marinada que puja fa encara més agradable el dia ennuvolat i sense calor.
Ja a la Diagonal m’interesso per un xicot nou, amb fort accent argentí, a qui no conec. Es diu Sebastián.
I res més. A casa al voltant de les dues. 123 km de recorregut.

Mura
Aquest darrer dissabte d’agost el grup ja comença a fer patxoca, arribem ben bé a la vintena. La gent va tornant de les vacances. Qui més qui menys explica com li ha anat. En Quim ve de la Xina. Haurà de tornar d’aquí un temps a Hong Kong, per raons de feina, a fer una mostra gastronòmica amb d’altres cuiners. A en Quim a partir d’ara li diré l’Automàtic. Aquest apel•latiu li van posar en Salvador i en Jordi Lombarte el primer dia que el van veure. Anàvem per l’autovia de la Garriga cap a Centelles i en Quim ens va treure una cinquantena de metres. Nosaltres marxàvem per darrere d’ell i no hi havia manera d’eixugar la diferència. Semblava que pedalegés com un autòmat. En Salvador i en Jordi el van batejar com l’Automàtic i encara li ho diuen.
Encapçalo el grup pels carrers de Barcelona i a la Meridiana ens trobem una bona colla de companys del C. M’alegra saludar el tàndem de l’Ernest i l’Anna i també l’Antoni Català, a qui no veia des que vam fer-nos la fotografia de grup a la plaça Lesseps. Llavors va dir-me que li costava sortir perquè la seva senyora tenia problemes de salut. Si avui el veig somrient i dalt de la bici deu de ser perquè tot s’ha resolt.
Arribo dels primers a l’estació de Sant Andreu. Trobo a faltar l’Eduard, l’Explorador de Sant Martí. En canvi s’incorporen a nosaltres en Fran i la Carme, que vénen de passar uns dies per Navarra fent excursions.
-Com us ha anat? Heu tingut bon temps?
-Sí, en general sí. Però hi va haver un dia que vam tenir una boira tan espessa que no es veia d’aquí allà.
Avui, en canvi, el dia és radiant i sortint de Cerdanyola se’ns perfila davant nostre, lluminosa, la Mola de Sant Llorenç de Munt. Fa, a més, un oratjol fresquet, que és una delícia.
-Ahir vam anar a les festes de Granollers –diu la Carme- Quan ja ens en tornàvem, feia una posta de sol amb el cel tot vermell. La meva àvia sempre deia: “Sol rogent, pluja o vent”. Li vaig dir a en Fran que avui faria vent i no s’ho creia i ja veus quin vent fa.
-Sí, sí, “cel rogent, pluja o vent”, la meva àvia també ho deia.
Davant mateix de l’estació de Sabadell punxa en Quim i tot el grup s’atura. Servicial, l’Antoni Heredia es disposa a ajudar-lo. Quan no fa gaire que esperem la reparació en Fran ve a trobar-me:
-Et sembla bé que nosaltres, que anem més a poc a poc, comencem a passar? Véns tu?
I així ho fem. Se’ns apunten uns quants més dels que fluixegen. Encara pels carrers de Sabadell, en Fran em pregunta:
-Ja no penses tornar a fer les excursions de l’A sortint una mica abans?
-Sí. Quan acabi la temporada, just el primer dissabte de desembre, li diré a en Gonçal si vol que sortim a fer recorreguts llargs per preparar la primavera.
-Jo espero que feu un grupet per anar darrere l’A i la Carme pugui venir amb vosaltres.
-Aquesta és una bona idea.
Enfilem el llarg repetjó de Castellar del Vallès i en Fran posa un ritme gens condescendent que, tanmateix, tots seguim millor o pitjor.
L’Antonio, el Botafumeiro, va amunt i avall fent estrebades i al meu costat en Carles Gómez, que no surt amb el club des de la Quebrantahuesos, parlant-me, fa servir el verb “eixir” la qual cosa em fa sospitar que és valencià. Després se’ns incorpora un element del Ripollet i va papallonejant per l’escamot una bona estona. Al final diu:
-Sois del Gràcia, como Merche y María.
-Sí, noi, i com en Lázaro.
-¡Hey, que Lázaro es del Ripollet!
-I del Gràcia també.
-Pues ahora Lázaro viene de hacer la Madrid-Gijón-Madrid.
Déu n’hi do.
Per la fondalada del riu Ripoll, entre la fronda luxuriant, s’hi veu un rajolí d’aigua que encara baixa en ple mes d’agost. Després, un cop guanyada l’altura abans de Sant Llorenç Savall, només es percep la presència del corrent per les llambregades que li arranca el reflex del sol. Anem de pressa. S’ha fet el silenci i tothom tresca concentrat. En començar el coll de Lligabosses en Fran i jo recordem l’asfalt vergonyós, indigne d’un país avançat, que cobria no fa gaire aquesta carretera. Descarnat, ple de clots i sense un pam de paviment llis, convertia el trànsit ciclista en una tortura, sobretot de baixada. També lamenta en Fran l’incendi forestal que l’any 2003 va deixar pelats els vessants superiors del port.
De mica en mica ens avancen unitats que s’havien quedat a esperar en Quim quan havia punxat. I un cop dalt la carena, just quan la carretera comença a baixar, en el trencall on s’inicia la pista forestal asfaltada que porta fins a Mura, fem un petit reagrupament.
Ens endinsem per la clotada i la travessem. Les baranes de tronc ens separen d’un terreny verge i salvatge mentre baixem fins a la riera. No deixen d’incorporar-se unitats que s’havien quedat endarrerides arran de la punxada d’en Quim. Quan la carretera es dreça ja som un bon pilot. Rampes amunt, tothom s’espavila. És poca distància, però la duresa del desnivell fa que les diferències es notin. Començo dels últims perquè he fet la baixada molt prudent. Tot i així, alguns de darrere meu em passen. Em concentro en la Carme, que va trenta metres per davant i miro d’agafar-la. Però és a l’inrevés. Amb el seu estil impecable, sense un moviment sobrer, belluga la bicicleta només el just i és ella qui em treu avantatge a mi i fins i tot depassa d’altres companys.
A Mura, escamats pel mal tracte que es dóna al restaurant habitual, busquem un altre establiment. L’Antoni Heredia recorda haver vist en altres ocasions un berenador a la sortida del poble i ens hi porta. Però està desmantellat. Algú proposa d’anar fins a Rocafort, però hi desistim perquè és massa lluny. Ens perdem pels carrerons empedrats del poble, sota els balcons de fusta amb geranis, arran d’una font d’aigua fresca que raja en una arcada de la paret, baixem escales amb la bicicleta a coll i al final arribem a un hostal amagat i acollidor.
Ens instal•lem en un menjador rústic amb lleixes adornades per perols d’aram i taules i cadires de fusta negra i antiga. L’oferta d’entrepans és molt variada. Hi ha cinc o sis classes de botifarra. Una d’elles perfumada amb farigola i romaní, una altra de pollastre amb prunes i pinyons.
M’assec al costat d’en Carles Agustina. No ha vingut amb el grup. Ens ha trobat a Mura venint en direcció contrària, des de Rocafort. S’entaula entre tots una conversa d’allò més agradable, propiciada pel menjador, que sembla fet just a mida, i pel servei, d’allò més atent. Quan ja som a les acaballes entren els de l’A. En Vicenç, en Fernando i d’altres culers ens saludem amb la mà ben oberta mostrant els cinc dits estesos, tants com tantes copes té el Barça, la darrera guanyada aquesta nit. Després inicio una llarga xerrada amb l’Isaac. Comparem els Beatles amb els Rolling Stones. Controvèrsia infinita. L’Isaac s’estima més els Stones. Són més rock. Els Beatles són pop. Gairebé no tenen rocks. Només Back in USSR. Jo hi afegeixo Get back i Birthday, però em quedo curt. A mi m’agraden tots dos. Reconec la imbatible superioritat dels Stones en directe, però els Beatles són superiors en registres i en creativitat. Després, sense solució de continuïtat, per aquells salts que tenen de vegades les converses, passem a tractar el tema de la feina. L’Isaac m’impressiona quan em diu que el cansament extrem i l’estrès brutal de l’hostaleria li han fet perdre relacions estimades.
També parlo amb en Carles Gómez. En efecte, és valencià. De la ciutat de València.
-La meva dona és d’Alberic –l’informo jo- I ara venim de passar-hi quinze dies.
-Oh, jo a Alberic hi tinc molts amics. Sobretot a la banda de música –em diu.
Jo el que més valoro del País Valencià, la literatura a part, són les bandes de música. Són innombrables. Cada poble té la seva. De vegades més d’una. Surten fent desfilades a les cercaviles i les processons, ofereixen concerts a l’aire lliure en diades assenyalades i de vegades participen en concursos a la plaça de toros de València. De ben petites les criatures ja hi participen i s’hi poden veure vailets de vuit o nou anys tocant el clarinet o el trombó de vares.
-L’altre dia la meva dona i jo vam agafar el llit del Túria per la Ciutat de les Art i de les Ciències i vam arribar fina al pont d’Ademús. Quin gran jardí! Hi ha de tot. Camps d’esports, llacs, prats de gespa, arbres de tota mena, multitud de persones gaudint-lo... És un gran jardí d’Europa. Com ha crescut València! Fa goig amb aquestes avingudes noves que hi ha.
-València encara a d’aprendre molt de Barcelona –em diu ell per tota resposta.
A la represa tot és pujada. Començant per la carretera que va de Mura a les Estenalles. En Fran, la Carme i jo ens l’agafem amb calma, perquè després d’esmorzar no ve gaire de gust l’esforç. No deixen de passar-nos companys, però tampoc no s’hi escarrassen gaire. Són les dotze del migdia i el sol colpeja i amenaça amb hores caloroses. En Quim s’està una estoneta amb nosaltres i ens diu:
-Em sembla que aquí és on s’hi va millor –però, al cap de poc ens deixa enrere.
Després ens passen els de l’A, que han acabat d’esmorzar una mica més tard que nosaltres. En Fran es deleix per seguir-los i la Carme li diu que no es freni, que vagi amb ells. Així que ella i jo passem a ser cua de cursa. Però llavors la nostra nova fèmina demostra que aquesta setmana no ha perdut el temps a Navarra i que amb el seu estil, el seu pes, la seva joventut i les seves ganes, està destinada a ser la successora de la Merche. Imprimeix un ritme alegre, fàcil, àgil i els companys van caient de mica en mica. De primer encalça un John que puja amb molta dificultat, després deixa enrere en Quim, a qui la inactivitat de les vacances i el jet lag de la tornada de Xina passen factura i a la fi em treu una bona cinquantena de metres a mi, que m’he acontentat en veure des de lluny la remuntada que ha fet.
-Buf! No he pogut seguir-la –dic en arribar a les Estenalles.
-Això que dius tu ara, ho diré jo dintre de ben poc –exclama en Fran, que també creu en tot el futur de la Carme.
Ràpida baixada i reagrupament a les portes de Terrassa. En Natxo i en Solanas deixen l’A i se’ns afegeixen, però en John, molt cansat, pregunta el camí de l’estació per agafar el tren.
De Terrassa a Sant Cugat, passant per Rubí, són moltes les preguntes que ens fem de la ruta per tornar, car l’últim poble que esmenta la revista del club és Rubí. En Salvador diu de passar per Vallvidrera, però a l’hora de la veritat, a la rotonda tots tirem cap a Cerdanyola i passem pel Turó de Montcada. Anem a una gran velocitat. En Ramiro estira del pilot i no afluixa, però la Carme, no es queda, no ha de menester cap ajut perquè va integrada del tot en el grup.
Al final el sol ens ha respectat. El cel s’ha anat ennuvolant i la temperatura s’ha mostrat clement per a un final d’agost.
Arribo a casa una mica tard. Falten quatre minuts per a les tres. Anàvem pel carrer Pare Claret en Quim i jo, de tornada, i, hem vist en Solanas i en Ramiro asseguts en una terrassa arran de carrer. Es coneix que ens havien tret avantatge de la Meridiana ençà. En Quim s’atura i descavalca per fer-se una clara. Jo me’n moro de ganes, però l’hora és massa avançada i m’esperen per dinar.
Al final surten 119 km a una mitjana de 21’7.

Casablanca
Jo sortiria sempre per Collserola. És cert que començar a pujar ja des d’un bon principi sense temps per escalfar resulta una mica feixuc. Però en canvi té un avantatge que no posseeix cap altre camí de sortida: no és lleig. De seguida es veu el mar, la ciutat estesa als peus, el sol ixent. No es triga gaire a entrar al bosc, les alzines centenàries que no sé si els barcelonins valorem prou. Molt pocs cotxes trenquen el silenci reverend. En tot cas no hi ha semàfors, ni cruïlles, ni rotondes, ni rails del tramvia. No hi ha manera més estimulant d’encetar una jornada ciclista que un bon bany de natura de bon començament.
Avui sóc el primer d’arribar als Jardinets. , però tan tard, a les 7:26, que en no veure ningú, dubto de no haver-me equivocat d’hora. Un transeünt em diu que fa cinc minuts han marxat una colla de ciclistes vestits com jo. Dedueixo que són els de l’A i per acabar de tranquil•litzar-me comencen a afluir companys. N’arriba un que m’allarga la mà i em diu amb un fort accent anglès:
-¡Hola! Soy Chris, el amigo de Pili. Hace tres años que no salgo con el club. He tenido niños pequeños.
Avui n’arribem a ser molts. Ben bé dues dotzenes o més. Sortim per carrers inhabituals. Anem a parar a la Via Augusta i a Gal•la Placídia el taxi de l’Eduard se’ns posa al costat i l’Explorador de Sant Martí ens saluda. La Pili li pregunta per la Neus i li respon que està dormint.
Plaça Molina enllà els carrers reposen mig buits. Cal fer l’excepció del carallot del dia, el cotxe que tenint dos carrils lliures a l’esquerra, passa arran dels ciclistes fent grinyolar les rodes i tocant el clàxon. A partir de la plaça Borràs el grup s’estira i al peu del funicular s’esmicola en petits escamots. Jo agafo la roda sàvia d’en Josep M. Ribera, l’hematòleg, que sense renunciar a l’exigència, porta un ritme enraonat i assequible. Al trencall de Santa Creu d’Olorda el deixo marxar, però, i m’espero la Pili que s’ha quedat. També ho fa en Chris, que pujava amb nosaltres.
Quan arriba la nostra companya marxem tots tres fins al mirador. Jo vaig davant i sento com darrere la Pili li explica a en Chris tota la panoràmica excepcional del Baix Llobregat. Aquest dimecres he vingut fins aquí jo també, entrenant. Feia dos anys que no sortia entre setmana i aquest cop m’he animat. Espero tenir continuïtat. He passat per aquesta carretera dotzenes de vegades i sempre em meravello del paisatge, de la vista solemne i amiga. Poc a poc deixo la Pili i en Chris endarrere i vaig agafant el meu pas. Potser una mica massa exigent per fruir de la natura que es desperta, però també és un gaudi comprovar que el cos respon.
A Molins de Rei els companys ens esperen en una cruïlla de carrers. Anem junts a bon pas fins a Sant Andreu de la Barca procurant que no es despengi ningú perquè aquí comença l’únic tram de l’etapa al qual no estem gaire avesats: el camí fins a Corbera. El trobem de seguida, sense fer cap marrada, i als primers repetjons el grup torna a allargar-se i es trenca bosc endins. He escalfat bé a Santa Creu i puc mantenir-me en la part de darrere del pilot sense perdre contacte.
Al cap d’una estona, en un tombant del camí, trobem un grupet que anava davant reparant una punxada. Un d’ells és en Ramiro. Com que veiem que ja en són prou i nosaltres anem endarrerits, seguim endavant. Segueixen els repetjons i la carretera serpeja entre pins i xalets, deixant carrers poc fresats a banda i banda. Travessem més d’una urbanització i quan ja som a prop d’enllaçar amb la carretera de Corbera, trobem el grup més capdavanter de tots aturat en unes obres de la calçada junt amb una corrua de cotxes. Efímer reagrupament. Quan ens deixen passar el pilot s’estira com un xiclet degut al fort ritme que impulsen els de davant.
Vaig l’últim de la fila. Un cop passades les costerudes rampes de Corbera, atrapo en Botafumeiro i el deixo enrere. Vénen unes ziga-zagues entre pinedes que suavitzen i s’enfila la llarga recta de l’Amunt. Veig davant meu a una cinquantena de metres a en Carles Gómez, el triatleta, i més enllà, gairebé a tocar del revolt, un escamot de sis o set. Pujo bé, amb comoditat. Vaig ratant metres a en Carles de mica en mica i en coronar encara tinc a vista algun company que s’ha despenjat.
A la baixada la cadena, amb el plat gros, no s’agafa bé als pinyons i se m’escorre. Però vaig molt embalat i depasso en Carles i més avall en Salvador, que sempre baixa prudent. A la rotonda d’entrada de Gelida hi ha reagrupament i se sorprenen de veure’m tan aviat.
-Què t’han donat a València?
-Què t’has pres?
-S’ha begut una Voll Damm.
Estem a tocar de Casablanca, arriben en Carles, en Salvador i en Botafumeiro i de seguida els entren les presses a tots per marxar. Falta encara per arribar el grupet del Ramiro que ha punxat i més enrere encara la Pili i en Chris.
-Va, marxem, marxem.
-Espereu que arribin tots, no?
-Aiii, és que jo tinc molta ganaaaa...
I comencen a desfilar.
-Tu tampoc t’esperes?
-No.
Davant la perspectiva de quedar-me sol a esperar, agafo la bicicleta i munto a desgana. Ara me’n penedeixo. Si arribar amb els primers em fa perdre la companyonia, m’estimo més anar amb els últims.
A Casablanca ja hi ha els del C instal•lats. Els del B es disposen en una taula molt llarga. Però en Salvador, en Carles triatleta i jo agafem una taula sola per nosaltres tres i semblem la presidència d’un tribunal. No triga gaire en arribar el grup d’en Ramiro, després la Pili i en Chris i, al cap d’una bona estona, els de l’A. Cuito a felicitar en Vicenç:
-Aquell vídeo de les Dolomites té un mèrit innegable. Jo no sé com tenies forces per mantenir l’equilibri en aquelles rampes tan dures i estar gravant alhora.
-Es veu quan enfoca el comptaquilòmetres que marca 6 km/h –diu en Josep M. Riera.
-Ho va rodar tot amb un telèfon mòbil –explica en Solanas.
En acabar l’esmorzar, n’hi ha molts que tornen per Martorell, sense fer l’etapa sencera. L’Antonio Botafumeiro es lamenta del traçat.
-Ya hemos subido Santa Creu d’Olorda, de Sant Andreu de la Barca a Corbera y la Creu d’Aregall. Todavía nos falta subir los Cassots y Begues. Esta etapa es demasiado. Esto es un club cicloturista y aquí hay algunos que parece que están todo el año preparándose para subir el Tourmalet.
-Tu sempre t’estàs queixant –contesta en Salvador amb tota la calma.
-No soy el único que se queja. Hay muchos más. Lo que pasa es que luego no lo dicen.
En devem quedar una dotzeneta en direcció a Sant Sadurní d’Anoia. La Pili, mandrosa ella, és convençuda in extremis perquè faci la ruta sencera.
Quan arribem a la capital del cava, en Ramiro, que comanda el grup amb seguretat, té uns moments de vacil•lació perquè no sap el camí cap als Cassots. Al final, entre uns i altres, acabarem equivocant-nos i agafarem la ruta de Sant Pau d’Ordal. No hi fa res, al capdavall també anem a sortir a la carretera de Vilafranca. A Avinyó Nou, últim reagrupament abans del llarg recorregut fins a Begues. De seguida s’esfilagarsa el grup. Jo vaig darrere en Botafumeiro, a una vintena de metres, però els quilòmetres passen i passen i per més que m’hi esforço no aconsegueixo atrapar-lo. Des de darrere sorgeix amb ímpetu en Carles Oto i s’uneix a l’Antonio per davant meu, però a mig camí s’atura per fer un riu i ja no ens pot encalçar. Per darrere encara va la Joëlle, en Carles triatleta, en Chris, la Pili i en Palomés. En arribar a Begues, per fi agafo l’Antonio i en Josep M. Riera, que s’havia despenjat.
A la rotonda d’entrada del poble, neutralització. En Botafumeiro segueix endavant. En Ramiro i en Manel ja s’esperaven.
-Queda algú més per endavant?
-Els colombians.
Ens esperem fins que hi sigui tothom i la Pili arriba amb en Palomés. L’Albert em diu:
-T’he donat un relleu. Avui he estat jo qui he escoltat els relats de la flora i la fauna de la Pili.
-Ah, van molt bé. S’agafa un ritme regular i xerrant, xerrant, els quilòmetres van caient sense estralls.
A la baixada de Begues els problemes a la cadena em fan passar algun ensurt. A la rotonda de Gavà s’acomiada en Josep M. Riera que va en direcció a Torrelles. I la resta, colombians inclosos, ens retrobem a la gasolinera de baix, on aprofitem per omplir bidons. No és fins a Viladecans que en Carles Oto recorre el grup de dalt a baix trobant a faltar la Joëlle. Tots fem memòria i l’última vegada que l’hem vista ha estat a la rotonda de Begues, que parlava pel mòbil. Ja som massa lluny per buscar-la i ens rendim a l’evidència.
Se’ns fa tard. A Sant Boi, en Ramiro diu que l’esperen a casa i se’n va cap endavant amb una facilitat prodigiosa. El segueix en Manel a una certa distància. Jo pujo tota la costa de Cornellà al costat dels colombians. Arribem a Esplugues tots escampats.
A casa a les 2:50. 124 km de recorregut. 22’3 km/h de mitjana. 1800 m de desnivell acumulat.

Sant Feliu de Buixalleu
L’Onze de Setembre, fent cas a una crida d’en Salvador, ens trobem als Jardinets en Buscató, en Carles triatleta, en Carles Oto, en Josep M. Riera, el mateix lleó del Vendrell i jo. Anem a esmorzar a Sant Iscle de Vallalta i fem un total de 111km a una mitjana de 26’40 km/h passant pel Pollastre. Massa per a mi. Tot el dia estic tolit i sense ganes de sortir amb el club demà dissabte. Però l’alegria de retrobar-me amb els companys una altra setmana pot més que tot i m’aixeco content per a una nova jornada.
No en som gaires aquest cop al punt de trobada i penso jo que tres dies de festa són molt llaminers i és una temptació passar-los fora.
Encara no hem travessat el carrer Còrsega que en Quim se m’apropa:
-Què, vas anar a les manifestacions de la Diada, ahir? –em diu.
-No.
-Per què? Per feina o per mandra? –insisteix.
-Vaig anar a dinar a Vallgorguina amb els pares.
De seguida se’l veu desitjós d’entaular una conversa política per valorar la situació del moment i els actes de la Diada en concret. Una actitud poc prudent atesa la nostra ja provada disparitat de criteris.
-No sé com va anar. Ahir no vaig veure les notícies i avui encara no he comprat els diaris –reconec.
-Què et sembla això d’Arenys de Munt? –comença.
-Hi ha molta mala llet. Comerciants i bars han rebut anònims d’amenaces d’incendis i destrosses si obren el diumenge –em lamento jo.
-Això ja se sap –diu ell.
-Jo em pensava que ja no quedava extrema dreta –em desanimo jo.
-Sempre n’hi haurà –impertorbable ell.
I de seguida enfila:
-Jo el que no entenc és com ara se’ls acut de convocar una consulta a Arenys de Munt. Per què ara? No tenien un altre moment?
-El Tribunal Constitucional està a punt de fer miques l’Estatut. I ha costat moltíssim tenir un finançament amb una mica de decència –explico jo.
-Portem trenta anys tenint mals finançaments i ara els ve a aquests de convocar un referèndum? Per què no ho feien fa quatre anys? –continua en Quim.
-Arriba un moment que la gent diu prou. Fa cinc anys només hi havia un 15% de independentistes. Ara ja en són un 35%. Hi ha poble, però no hi ha polítics a l’alçada –aventuro jo.
-I llavors, què? Qui recull tots aquests vots? –inquireix en Quim.
I continua:
-I després hi ha en Laporta. Té tot el dret d’anar a una manifestació independentista a títol personal, però també ha d’entendre que representa un club molt nombrós on hi ha molta gent que no pensa com ell.

En Quim s’estranya de la iniciativa d’Arenys de Munt. Un polític tan poc sospitós de catalanisme com el president Montilla s’ha passat el curs advertint Zapatero de l’alt risc de desafecció dels catalans. Fa sis anys, només perquè el Parlament català va posar-se a elaborar l’Estatut, va desfermar-se una histèria periodística contra Catalunya que encara dura. A la COPE, l’ABC, La Razón i El Mundo s’hi ha afegit ara Intereconomía. Des de llavors cada vegada que Catalunya ha aconseguit el reconeixement internacional d’alguna de les seves seleccions esportives, l’estat espanyol s’hi ha personat en contra i moltes vegades n’ha aconseguit l’expulsió. Un representant del govern català que va denunciar aquesta pràctica i va dir que un Estat així no mereixia els Jocs Olímpics per a Madrid va provocar un boicot contra els productes catalans que també dura encara. Aquest any les enquestes diuen que un 40% dels veïns de la capital d’Espanya segueixen el boicot. Del País Valencià no en tinc dades, però per observació directa puc assegurar que als seus establiments s’hi ofereixen molt pocs productes catalans. Les converses amb la gent també em confirmen que el boicot continua molt alt. A la fi vam fer un Estatut amb cara i ulls. Es va presentar al Congrés amb tota dignitat. Va venir Alfonso Guerra, socialista, i va tenir el cinisme de dir que era infumable, que ell hi passaria el ribot i encara li donaríem les gràcies. El va trinxar. Del poc que en va quedar, després d’haver estat aprovat per les dues càmeres i per plebiscit, el Defensor del Pueblo, socialista, que representa a tota Espanya, en va presentar un recurs al Constitucional, també ho va fer el PP, que rep la meitat dels vots de l’Estat, i la comunitat autònoma de la Rioja i la d’Aragó i la del País Valencià i la de les Illes Balears i la de Múrcia. Després van venir els anys gloriosos de Maleni Álvarez, socialista, que després de deixar Barcelona a les fosques durant dies va fer que centenars de milers de treballadors arribessin tard a la feina amb un servei ferroviari tercermundista. I quan se li demanava la dimissió amb tota justícia va tenir la supèrbia de respondre: “Antes partía que doblá”. Aquest mateix any Mario Vargas Llosa, Fernando Savater i desenes de milers d’espanyols més han firmat un manifest contra la llengua catalana, a la qual se la vol subordinada. Aquest mateix mes, per dues vegades, Fernández de la Vega, també socialista, ha recordat a la Generalitat l’obligació d’acatar la sentència d’un tribunal espanyol que és jutge i part. És ella qui ha d’acatar el que el poble català va aprovar en referèndum. Aquesta setmana mateix l’Estat ha prohibit un petit acte simbòlic d’un poble del Maresme fent servir un fiscal que havia estat de la Falange.
Jo no sé quin profit se’n treu d’estar ficats a dintre Espanya. Voler ser d’un país que ens tracta així és no tenir amor propi ni dignitat. En Quim troba fora de temps la consulta d’Arenys. A mi m’ha trigat massa. I el que em trigarà. Desempallegar-nos d’aquesta nació autoritària que ens xucla la sang amb una diferència fiscal colonialista no serà fàcil. El més petit gest nostre provocarà una resposta histèrica acompanyada dels mitjans més coercitius. No esperem cap ajut d’Europa. Ja s’ha vist amb l’oficialitat del català. Però les dificultats més grans són dins nostre. Som un poble covard, poruc, mesell i desunit. Ens calen dirigents de talla que sàpiguen aconduir les nostres aspiracions. Tots aquests vots que diu en Quim que no recull ningú van a parar a l’abstenció. Una de les més altes de l’Estat. Encara hi ha massa por, desànim, deixadesa i comoditat. Molts que no troben mai el moment o que, com en Quim, no volen trobar-lo.
Pel que fa a Joan Laporta, no pot negar-se que és president d’un club catalanista. Ja hi ha un altre club al país, amb un nom ben clar, pels que se senten espanyols. L’última manifestació multitudinària de l’independentisme culer va ser aquest mes de maig a Mestalla amb l’estrepitosa xiulada que se li va dedicar al rei i a l’himne nacional espanyol.

Contràriament al que passa sempre, a Sant Andreu hi ha més gent que als Jardinets. El pilot s’engrosseix. Amb el puny aixecat saludo la Carme, com si només veure-la fos una victòria.
-Mira, ja tens companyia –em diu en Salvador assenyalant-me-la.
També saludo en Jordi Mateos.
-Com és que no has anat amb l’A avui?
-M’he adormit i se m’han escapat.
També saludo en Pak, que feia dies que no venia, i l’Eduard, sempre volgut, i tants d’altres.
La sortida és un llampec. No n’he vist mai cap de tant ràpida. En plena Meridiana, davant mateix dels jardins de Can Dragó, quedem tallats la Carme, en Carles triatleta i jo i veiem com el gran grup se’ns allunya por moments. Als quatre camins de Montcada ja els hem perdut de vista.
Un cop passat el pont del Besòs ens organitzem amb en Carles davant marcant el ritme, la Carme al mig, emparedada, i jo tancant el tercet. Fa una fresca deliciosa, gairebé fred. La Carme roda molesta. Un fre li frega la roda i no deixa d’estar amoïnada. Sembla ser que a Pro Bike li han tensat massa el cable. A Sant Andreu, mentre s’esperaven, en Jordi Mateos li ha obert els frens, però tot i així la llanta no roda lliure. Al final ens aturem. En Carles i jo som incapaços de solucionar-li el problema. Amb una clau allen afluixo el cable tot el que puc i l’arc dels frens queda obert al màxim, però al girar el manillar cap a dreta o esquerra la pastilla torna a fregar.
-Acostem-nos a Montornès. Jo hi conec una casa de bicicletes –diu en Carles.
-No. Són dos quarts de nou. És massa aviat. No obriran fins a les deu. Ens hauríem d’esperar massa. Això comptant que avui no facin pont i tinguin tancat. Val més que vosaltres dos continueu endavant. Jo me’n torno cap a casa -respon la Carme.
En Carles i jo ens hi oposem. Tornem a mirar els frens. Especulem amb la possibilitat d’agafar el tren a Montornès si cal mecànic està tancat. Proposem d’esperar-nos fins que obrin. Debades. La Carme està decidida i se’n torna cap a Barcelona. No està gaire lluny, tot just dos o tres km més amunt de Montcada.
En Carles i jo ens posem a la marxa. Es circula molt bé. La carretera és gairebé solitària i els cotxes no molesten. Poc a poc, amb el plat posat, anem agafant embranzida i aconseguim un ritme bonic. Tots dos en silenci, l’un davant de l’altre, anem deixant enrere quilòmetres, paisatges, carreteres. Per la variant, a l’altura de Llinars, avancem la Montserrat, que ha sortit abans de Sant Andreu i ens diu que fa un mes que no agafa la bicicleta i que avui no va amb el club, sinó a Girona, pel seu compte.
Seguim el nostre pedaleig, concentrats en el ritme, sense afluixar.
-Avui poca posa podràs posar a la crònica. Nosaltres aquí sols –diu en Carles.
Però és un company agradable i el trajecte se’ns fa curt a tots dos. A l’entrada de Riells i Viabrea en Carles mira el seu comptaquilòmetres.
-L’he posat a zero a Sant Andreu. Portem una mitjana de més de 28 km/h.
Per can Pijaume, quan la carretera comença a picar una mica cap amunt afluixem la marxa per fer-la més amorosida. El coll de n’Orri el passem amb tota tranquil•litat i a la baixada ens trobem als de l’A que pugen en sentit contrari. Sense dir-nos res, tots dos ens estranyem que hagin esmorzat tan de pressa i ja estiguin de tornada.
Enfilem la carretera d’Arbúcies amb la mateixa calma que portem des de Breda. Pollancres alts, ombra, frescor. Sortim de l’arbreda i a la dreta es veu la carretera de Sant Feliu de Buixalleu que puja fent meandres. Em disposo per a l’ascensió quan en Carles em sorprèn.
-Mira, estan tots allà.
A la cruïlla hi ha tot el grup. Uf, deuen portar molta estona esperant-nos. No tant. La realitat és que anàvem tan endarrerits que han tingut temps de pujar fins dalt al poble, comprovar que el restaurant estava tancat i tornar a baixar.
-I ara què fem?
-Anem a esmorzar a Breda.
En Carles i jo estem sorpresos de la velocitat que ha agafat el grup.
-29 km/h de mitjana –diu una veu.
-Jo he sortit de Sant Cugat i el comptaquilòmetres em marcava una mitjana de 31 des de casa –diu en Natxo.
A mi no m’entren al cap unes xifres tan desorbitades.
A Breda ens posem a la terrassa d’un restaurant de tota la vida. La compartim amb els de l’A, que ens precedeixen. Saludo en Fran, li explico l’avaria de la Carme. Saludo a en Colin, li dic que avui l’Espanyol perdrà contra el Madrid. En Carles Ochoa és una rara avis. És del Barça i periquito a la vegada. No se’n sap avenir dels meus desitjos perversos envers l’Espanyol. Ell que pateix tant quan el Barça juga contra el Madrid. En canvi en el derbi català està tranquil perquè li és igual que guanyi qui guanyi.
A la taula del B hi ha molta pressa. En Buscató demana els cafès quan a en Piernas encara no li han servit l’entrepà. El pobre Piernas s’ha de prendre el tallat a la barra mentre tothom paga.
Desfilem de tornada per entre les cases de terrissa els de l’A i els del B junts. Som una bona colla, però abans d’entrar a Riells i Viabrea, unes bandes rugoses molt pronunciades de la carretera fan rebentar la roda a en Carles, el Tro. Ens quedem a esperar-lo en Piernas, l’Àlvar Solana, en Quim, en Joan Fuster, l’Antoni Heredia, en Pak i jo.
Quan en Carles canvia la roda, aquest és el grup que em servirà per arribar a Barcelona. En Piernas fa uns relleus molt potents, però la resta no es queden curts. En Carles i jo, més justets, no ens movem de la cua. I tot i així, al repetjó de Vilalba Sasserra perdem roda i l’Antoni Heredia s’ha d’esperar darrere per aconduir-nos al grup. L’Antoni es mostra en tot moment com el cervell ordenador de l’escamot, una de les tasques en les quals excel•leix:
-Ep, nois, els de davant! Si anem més de pressa de 34 o 35, el grup es trenca, així que ja ho sabeu.
Abans de Cardedeu, per la variant, avancem la nombrosa colla del B1, que ha esmorzat a Gualba. Saludo la Pili amb alegria:
-Avui he decidit sortir amb el B1, així que em prenc les coses amb tranquil•litat –em diu.
També estic content de saludar la Neus.
-Has vist l’Eduard? –em pregunta.
-Estava parat a Gualba. Em semblava que esperava que passéssiu.
-I ara què farem, doncs?
-Res. Quan vegi que no passeu, tornarà ell sol.
Del B1, a rebuf de la nostra colla, es col•loquen l’Enric Padrissa i en Carles Casamajor, que ens acompanyaran fins a Barcelona.
A Santa Agnès de Malanyanes ja sembla que no tingui tantes dificultats de seguir la roda del grup.
-Josep M, et veig molt bé –em diu en Quim.
-Això és que tens bona vista.
Després de Montornès és l’Àlvar qui m’ho diu.
-Vas molt bé, Josep M, i mira que estem anant molt forts. Sembla mentida que no haguem agafat als de davant.
-Ells també deuen anar llançats.
De tota manera, per prudència i per no ser un destorb, romanc arraulit sempre darrere el grup reservant forces.
Al final arribo a casa a la 1:50 després d’haver fet 138 km a una mitjana de 27 km/h i un desnivell acumulat de 900 m.

Clariana
Divendres comprovo el recorregut de l’etapa al Butlletí. Passem per Santa Margarida i els Monjos i jo no sé mai reconèixer-ne la sortida de la general quan hi passem. També preveig dificultats per anar al casino de Vilanova des del pantà de Foix. Un examen amb atenció del mapa de carreteres no m’aporta gaire. Hi ha el perill que el grup baixi llançat les rectes de l’Ordal cap a Vilafranca, els perdi de vista i confongui la sortida. I també pot ser que em despengi als revolts de després del Castellet i em desorienti. Hauré d’estar vigilant.
Ja dissabte, als Jardinets, rebo amb alegria en Jordi Font, que feia molt de temps que no venia, però em porta una notícia luctuosa. La mort de la seva dona fa tres mesos.
-Batiste ja m’havia dit que estava malament. Em sap molt de greu.
Avui no hi ha gaires companys. Potser hi ajuda que els carrers estan mullats de la pluja recent i que se n’anunciaven més. I també la sortida especial amb cotxe a Folquer amb la paella que ha promès en Quim.
Els de l’A encara són aquí malgrat tenir la sortida un quart d’hora abans que nosaltres. En Travis ha punxat i canvia la roda amb parsimònia assegut en una cadira del passeig.
L’Eduard avui també treballa, però ha vingut a saludar-nos vestit de paisà. Una cara nova. La Melissa. Ens la vam trobar el passat Onze de Setembre pel Maresme durant la sortida que vam fer uns quants. Anava acompanyada per en Travis. La Melissa és americana, d’Oregon, jove i bonica, ha estudiat joieria a l’Escola Massana i parla un català sense tara.
Iniciem la marxa quan ja comencen a arribar companys del B1. En Salvador es posa al meu costat i parlem de política. Hi toca. Deplora l’egoisme, la rapacitat, l’apatia i la desunió d’aquest país. A Francesc Macià veiem els de l’A, que han pogut sortir una mica abans que nosaltres, aturats i discutint amb agents al costat d’un cotxe de la guàrdia urbana. Deduïm que els han parat per saltar-se un semàfor en vermell.
Després de l’aportació de companys rebuda a Esplugues devem ser-ne una dotzena. Anem a un ritme discret i remuntem el Llobregat per Sant Vicenç dels Horts fins a les quatre carreteres. Just començar a pujar a la fàbrica de ciment i ja vaig l’últim. La Melissa i en Chris van 20 m davant meu a bon pas i més enllà la resta del grup. A Vallirana es despenja en Jaume Pera i l’atrapo. Anem junts fins a les Casetes d’en Julià, però al principi de l’Ordal es queda enrere. De seguida tinc a vista en Josep M. Ribera. Lluito per encalçar-lo, però va fort i em costa prendre-li terreny. Passat el Lledoner, davant d’ell encara albiro en Josep Badia. En Ribera s’hi va acostant. Quan no falta gaire per arribar a dalt veiem baixar, de tornada, en Buscató, que ens saluda. Ha de ser a les dotze a casa. Al final coronem els tres junts, en Ribera, en Badia i jo: els tres Joseps. Al poble d’Ordal s’està la resta del grup i ens esperem a en Jaume.
La baixada és molt ràpida i en Salvador i jo quedem despenjats i no connectem amb el pilot fins a Avinyó Nou. A partir d’aquí s’imposa la cordura. En Salvador anuncia que prefereix pujar a Clariana pel Gornal, i això vol dir anar fins a l’Arboç i deixar enrere els Monjos. En Josep M. Riera i en Pak es posen davant del pilot i imprimeixen una cadència accessible a tothom, que fa que el grup rodi sense perdre a ningú.
A l’Arboç en Jaume se n’adona que se li fa tard i, gairebé a tocar del lloc d’esmorzar, abandona la colla i se’n torna.
Clariana són quatre cases i una església amb una cúpula modernista pintada de color blau cel. Entrem al casal del poble, que és un menjador amb un escenari al final de la sala. Porta l’establiment un andalús voluntariós que ens tracta de primera. Al cap d’una estona arriba l’Antoni Oliva que ha vingut des del seu poble d’estiueig, prop de Tarragona. Classicòman, ens explica el seu projecte immediat de córrer el Giro de Llombardia aquesta tardor. De seguida s’escampa la febre de les clàssiques per la taula i sorgeixen veus escalfant l’ambient per una expedició gracienca a la París-Roubaix la pròxima primavera.
L’Antoni s’admira del català tan ben parlat de la Melissa.
-Tan ben parlat i en tan poc temps. I n’hi ha que viuen aquí tota la vida i no han fet cap esforç per parlar-lo.
I com que en les converses un tema porta a un altre, sense adonar-nos-en passem a ponderar l’extraordinària riquesa que en els últims anys té el Gràcia de companys d’altres països.
Arriben els de l’A. Ens expliquen com ha anat això de la guàrdia urbana. Sembla que els van veure saltar-se el semàfor de la Diagonal amb Via Augusta i els van seguir amb el cotxe fins que van fer-los aturar a Francesc Macià.
-N’hi havia un que era molt bord, potser perquè jo li he plantat cara -explica l’Isaac- L’altre era més tractable i parlant, parlant ens ho ha deixat per una multa de 15 euros cadascú, com un favor.
La Melissa pregunta si mai hi ha cap dona al Gràcia.
-L’Ariadna ve sempre, però avui ha anat a una excursió especial amb cotxe. La Carme també surt amb el B, però avui ha sortit amb bicicleta de muntanya. La Pili surt de vegades amb el B i d’altres amb el B1. I d’altres només amb el B1.
Clariana és dalt d’un puig. En sortir s’ha de baixar. En Salvador ens ha fet venir per la Gornal per fer-nos baixar per l’altre costat i així no repetir camí. El descens el fem junts A i B. L’Isaac, al meu costat, em parla de Pat Garret and Billy the Kid.
-Gran pel•lícula. Sam Peckinpah és molt bo.
-I tant! Jo no sabia que Knockin’ on Heaven’s Door era la banda sonora d’una pel•lícula.
-Sí, i quan la van estrenar, Peckinpah va estar gelós de Bob Dylan perquè la cançó va tenir més èxit que la pel•lícula.
Tot baixant, l’Isaac es fixa en la bellesa de la Melissa, que va per davant nostre.
-Aquesta noia hauria d’anar amb l’A –diu.
-No et creguis, que durant la pujada a l’Ordal m’ha deixat força enrere.
-A veure, a veure si ve aviat amb l’A.
Al Castellet els de l’A s’escapen i algunes unitats del B els acompanyen. Ens quedem uns pocs seguint en Josep M. Riera i en Salvador, que van al capdavant pel pantà de Foix, el llac d’aigües verdes. A les ribes molts pescadors i a la carretera unes quantes motos. El ritme és raonable, cara avall, i tots podem seguir-lo sense dificultat. A Vilanova i la Geltrú en Salvador agafa el comandament per mostrar-nos la sortida de la general cap al Casino. A la suau pujada que serpeja entre vinyes i casalots blancs la Melissa i en Chris comencen a perdre roda. Després enfilem tots separats l’avinguda dels xiprers i a la carretera de Sitges, per l’autòdrom, en Salvador continua guiant el grup a un ritme prudent que permet la reincorporació dels ressagats.
En arribar a les costes de Garraf en Josep M. Riera diu:
-Mira quin color té el mar!
En efecte, un mar calmós amb tots els matisos del cromatisme adés turquesa, adés blau marí, adés brillant dels reflexos del sol.
-Mira quina llum! –torna a dir en Josep M.
L’última claror de l’estiu. Els raigs de sol ja comencen a ser esbiaixats i arrenquen tots els relleus de cada objecte.
Un grapat de veles blanques esquitxen el domini del blau.
-Maremar, feu-vos present a l’altar del meu paisatge... –canta en Josep M.
I darrere d’ell en Josep Badia xiula una altra cançó de Lluís Llach.
-Els petits cantaires del Gràcia.
El grup resta unit. En Josep M. l’acondueix amb elegància. Fins molt més enllà de Vallcarca. Però arriba un moment que no puc seguir-lo i em desenganxa. Darrere d’ell queden en Salvador, en Carles Casamajó i en Josep Badia. Per darrere meu, en Josep M. Ribera, la Melissa i en Chris.
Passada la Mala Dona, en un final de costes molt potent, en Josep M. Ribera m’atrapa i em depassa. També dóna encalç a en Josep Badia, que s’ha despenjat del davant. Però entre les Casetes de Sitges i Castelldefels en Ribera no pot mantenir el seu ritme espectacular i en Badia i jo l’enxampem. Arribem una altra vegada els tres junts al reagrupament de la cruïlla. Una estoneta després arriben la Melissa i en Chris.
-Què us han donat per esmorzar a vosaltres, que heu vingut tan forts? –pregunta la Melissa.
-Una Voll Damm.
En Josep M. Riera diu:
-No us queixareu. A les costes de Garraf us he portat com a reines.
I en Salvador afegeix:
-I jo, amb l’excusa que no sabíeu el camí, he fet tot el relleu sol des del pantà de Foix fins a Sitges. Posa-ho a la crònica, això.
Decidim tornar per la Zona Franca. En Josep M. Ribera, que té pressa, s’acomiada de nosaltres i ho fa per l’interior. A l’autovia s’alternen al capdavant en Josep M. Riera, en Carles Casamajó i en Josep Badia. Els cotxes ens passen pel costat a poc a poc, car no poden passar de 80 i a l’altra banda els pins ens ombregen. En una de les pinedes veiem una estesa de taules parades amb molts cartells del PSC. Tot preparat per a un aplec que se celebrarà demà diumenge. Anem a un ritme constant i els primers afluixen una mica si veuen que als últims els costa de seguir. Així ho anem fent fins al passeig de la Zona Franca i en passem molta via.
-Si sempre anéssim així, entre 30 i 35 km/h, i afluixant una mica quan convingués, no es quedaria ningú i no hauríem de parar mai. El B1 no caldria ni que existís. Podrien fer tots 20 km més. Però no hi ha manera de fer-los-hi entendre –diu en Salvador.
Jo agafo la primera frase d’aquest paràgraf del lleó del Vendrell per resumir aquest dia fantàstic: ”Si sempre anéssim així...” I també el senzill comiat que diu en Josep M. Riera quan se separa de nosaltres: “Ha estat un plaer”.
A casa a les 2:38. 146 km. 25’7 km/h de mitjana. 1280 m de desnivell acumulat.

Vilobí del Penedès
Em fan mal les cames. Me les noto feixugues només agafar la bicicleta. Vaig entrenar dimecres al Collserola i dijous, dia de la Mercè, en Salvador, en Carles Oto i en Ricard van sotmetre’ns a en Carles triatleta i a mi a una dura sessió d’anada i tornada al poble del Montseny. Serà qüestió de no forçar gaire avui.
Fins a Sant Feliu de Llobregat segueixo el gran grup sense dificultats, però a l’entrada del poble la cadena deixa d’engranar i em veig obligat a desmuntar. De la mateixa manera que ha deixat de funcionar, quatre moviments, i la roda torna a girar. Però el pilot ja ha fugit. M’ajuden a enllaçar en Salvador, en Piernas i en Gonçal, que avui reapareix després de molts mesos d’absència. No contactem amb el grup fins al pont del Llobregat a la sortida de Molins de Rei. Mentrestant en Gonçal, inquiet, ja m’ha fet proposicions deshonestes:
-Per què no trenquem per l’Ordal, fem drecera, els deixem que donin la volta i ens plantem a Vilobí abans que ningú?
Jo defujo i tot queda en una proposta fallida.
A Pallejà ens despengem en Pak, en Josep M. Ribera, en Carles triatleta, en Manuel Martínez, que també torna amb el B després d’un parell d’anys d’absència, i jo. En Gonçal es queda amb nosaltres i ens marca el ritme.
En començar la carretera de Gelida el botxí de la Garrotxa s’avança i corre a atrapar el grup gran. Nosaltres romanem els mateixos i anem fent la nostra feina a un pas esforçat. Quan s’inicia la baixada en Manuel Martínez es destaca i arriba al reagrupament de Sant Sadurní d’Anoia abans que nosaltres.
De camí cap a Vilafranca del Penedès en Gonçal se m’acosta i em diu:
-Jo me’n vaig a esmorzar a Sant Quintí de Mediona.
I deixa un grup que ja va molt estirat. En Gonçal està molt acostumat a fer la seva. És ocell de bosc i no pas de gàbia.
Nou retrobament a l’entrada de Vilafranca. El pilot enfila el tram fins a Vilobí molt distès. Jo parlo amb en Quim sobre els estudis dels nostres fills i, en el meu cas, de les meves nétes.
Esmorzem en un local modern i espaiós amb un menjador ocupat íntegrament pel Gràcia. Els de l’A, per bé que han sortit un quart d’hora abans dels Jardinets, ja fa estona que han arribat. Saludo en Lluís Ramírez, a qui feia molt que no veia, i em diu que el seu fill ja ha après a dir “Madrid” per fer la guitza a sa mare, que és del Barça. Pobra criatura, quina influència paterna més nefasta que té.
Arriben també en Paco Polo, en Joaquim Durall i la Montserrat, que han anat pel seu compte. Jo m’aixeco de taula i vaig cap a la Montse a estirar-li la cua de cavall. Ella em diu que se m’han fet les galtes plenes i la panxa grossa.
A tot això, jo ja he tingut temps de pagar a en Manuel Martínez la Voll Damm que li dec de fa una pila de temps. I tots dos fixem la revenja per al pròxim duel entre Barça i Madrid.
A la represa, en Manuel Martínez, que durant tota l’etapa ha tingut dificultats amb les pujades, surt una mica abans per no veure’s despenjat en el tram d’Avinyó Nou a Begues, que pica cap amunt. En Pak i jo tenim pressa. Ell ha de ser a Gualba el més aviat possible i jo he d’arribar a Vallgorguina a les tres.
Sortim i la carretera torna a posar cadascú al seu lloc. Una altra vegada els darrers som en Josep M. Ribera, en Carles triatleta i jo. Però aquest cop ens acompanya en Carles, l’otorrino, que és de l’A, però que fa un mes que no toca la bicicleta i està desentrenat.
Una mica després d’Olesa de Bonesvalls ens trobem a la vorera en Quim, que ha punxat. En Carles Casamajó l’acompanya. Jo no em deturo perquè vaig malament de temps per anar a Vallgorguina, de la qual cosa me’n disculpo ara.
No gaire més endavant agafem en Josep M. Riera, que anava fent el ronso perquè l’atrapéssim, i arribem amb ell fins a Begues i àdhuc fins a Gavà on ja està tota la colla esperant a la gasolinera. Allà també hi ha en Pak. Li proposo de començar a passar sense esperar que acabin de venir tots, degut a les nostres presses. I així ho fem. Travessem junts tot el Baix Llobregat sense forçar-nos, però sense adormir-nos.
Arribem a casa (vivim un a prop de l’altre, a només cent metres de distància) a les 2:03. A Vallgorguina hi entro a les 3:10. Han sortit 127 km. 25’7 km/h de mitjana. 1170 m d’altitud acumulada.

Santa Creu d’Olorda
Una festa. Una família gran. En els onze anys que porto al Gràcia, només he participat en tres jornades a Santa Creu. Error. Tot això que m’he perdut. Junt amb el dia de cloenda, són els dos dissabtes més importants de l’any.
El dia comença als Jardinets amb un Jordi Font exultant.
-Ja no puc estar més content.
-Per Rio de Janeiro.
-Sí.
-Qualsevol aguanta els espanyols set anys fins a les Olimpíades.
-I un cop les hagin celebrades una pila d’anys més.
-Ja ho va dir Carod-Rovira. Una ciutat que prohibeix les nostres seleccions no es mereix organitzar uns Jocs Olímpics.
-Això ho posaré als comentaris d’El Mundo –diu l’Eduard. L’Eduard es dedica a ficar zitzània a les pàgines digitals dels diaris de la caverna mediàtica espanyola.
En Josep M. Riera també comparteix l’alegria i s’afegeix a la gresca.
Avui en som molts. A, B i C. Arrenquem i el nombrós grup de seguida es fragmenta per la Diagonal i es formen escamots per afinitats.
En Salvador em fa companyia fins a Molins de Rei. Llarga conversa sobre el cas Millet, que cada dia que passa amenaça més amb emmerdar-ho tot. En Salvador està indignat.
Als afores de Molins de Rei ens aposentem tots en el replà on sempre hi ha la sortida de la contrarellotge. Hi ha una pila de companys, tots entranyables.
El president Luciano, vestit de carrer, però amb el polo del club, se m’acosta i em diu:
-¿Quieres que hagamos una entente galaico-catalana?
-I tant! Jo una entente la faig amb tothom.
A en Marcos li pregunto si ja s’ha fet del Barça.
-Primero me hago homosexual.
I de seguida es posa a parlar dels tiberis que s’ha cruspit aquest estiu a Galícia. Tot és peix.
-A mi de Galícia el que més m’agrada és la vedella. Jo m’hauria menjat cada entrecot!
-El entrecot es vulgar. Yo voy directamente al solomillo.
Ens acompanyen també dues llegendes vives del Gràcia. En Romeu i en Renau. Els dos rondant la vuitantena. Tot un exemple per a tots.
Apareix la Pili de manera inesperada, perquè no acut mai a les contrarellotges. La d’avui tampoc no té intenció de disputar-la, però no costa gens de convèncer-la perquè hi participi.
També hi prendrà part la Neus, amb qui feia dies que no coincidia. Parlem del que faran els del B1 quan, entrada la tardor, s’ajunti amb el B.
-Jo me n’aniré al C. Qualsevol aguanta el ritme del B –diu en Fornós.
-No, home, podem sortir els mateixos del B1, però al nostre ritme. En Josep M. ens acompanyarà –diu la Neus.
-Aquest va molt de pressa –s’erra en Fornós.
-No. Quan va amb nosaltres va al nostre pas –continua la Neus.
En Vicenç i jo parlem amb en Lluís Ramírez de la possibilitat de retirar-li la custòdia del seu fill de dos anys i mig per haver-li ensenyat a dir “Madrid”, però en Lluís ha tingut la brillant idea de fer venir la seva dona i els seus dos fills a compartir l’aplec amb nosaltres. I quan arriben amb el cotxe va a buscar-los i surt de dintre amb el seu fill Álvaro vestit amb un mallot del Gràcia.
-Ara sí que em fas callar –li dic- Només veient aquest mallot ja t’ho perdono tot.
Dos nens preciosos, que són les estrelles de la trobada d’avui.
També es deixa veure entre nosaltres en Cases, a qui les seves dolences de l’esquena i el genoll encara obliguen a anar vestit de paisà després de molt de temps d’absència de la bicicleta. Xacobeu com ell, en Carles Lahoz és l’encarregat de donar la sortida a cada participant.
I ja tenim els dos primers inscrits: en Quim i l’Ariadna. La fèmina perquè porta una màquina de fotografiar i vol retratar cada company quan arribi a la meta. El cuiner perquè ha de ser molt d’hora a Barcelona, però no vol perdre’s la crono.
De seguida, minut a minut, surten més companys. La resta fa petar la xerrada o escalfa amunt i avall. Hi ha qui, abans de sortir, ja ha fet tota la pujada sencera. Jo tinc el número vint-i-dos. Vaig darrere la Neus. Mentre no em toca el torn, baixo fins a la rotonda de Molins de Rei i torno a pujar per estirar les cames.
I no me n’adono, que ja estic dalt de la bicicleta, a la línia de sortida, subjectat pel seient per en Carles Lahoz i sentint a cau d’orella com em compta cap endarrere els segons que em falten per arrencar.
Participo sense gaire convicció. Els darrers tres dimecres hem entrenat amb la Carme per aquesta mateixa carretera i ens hem animat l’un a l’altre a disputar la crono. Però encara no veig que sigui bona idea. Més aviat me’n penedeixo. Això d’esprémer-se totes les forces no sé si és gaire bo, em fa una mica de por per al cor. I, a més, la meva tendència a la comoditat rebutja l’esforç extrem. Ja estic en marxa. Evito una sortida forta, que en altres contrarellotges ha tingut conseqüències negatives, i em sorprenc per la facilitat del meu pedaleig. Rodo àgil i el comptaquilòmetres em marca 15 km/h. Més que la velocitat que m’assenyalava quan entrenava amb la Carme. Oblido, però, que el primer tram és el més suau. Una recta abans de Sant Bartomeu de la Quadra albiro la Neus. Això m’anima. Però abans d’agafar-la, a l’entrada del poble, just quan les rampes comencen a ser més fortes, se’m desboquen les pulsacions. Mantinc el ritme i la sensació de treure literalment el fetge per la boca és palesa. I encara falta molt per al proper descans. Quan s’acaben les cases atrapo la Neus. Alhora en Lluís Ramírez em dobla a mi. Coincidim els tres junts un instant mentre en Lluís s’afua. Jo li dic a la Neus: “Estic per deixar-ho córrer i quedar-me amb tu”. “Vés, vés i fes el teu fet”. Ara vénen les ziga-zagues més fortes. La respiració és una màquina de vapor, una locomotora vella. Odio trobar-me així. Jo sóc més d’anar fent. He perdut del tot la capacitat de sacrifici. Noto les cames feixugues i, vulgui o no, afluixo. Després recupero el ritme. Torno a afluixar. Vaig a batzegades. Però el comptaquilòmetres no ho reflecteix. No es mou dels 12 km/h. Penso que en aquesta zona anava un punt més de pressa amb la Carme. Torno a odiar trobar-me en aquest tràngol i només desitjo haver acabat. Arriba un descans. Sento per darrere una veu amiga. És en Josep M. Riera que em saluda mentre em passa. Puc seguir-lo a una vintena de metres sense perdre’l de vista molta estona. La part més dura ja és enrere. Però ja he perdut tot el sentit del ritme, de la regularitat, de la concentració. Veig la fita quilomètrica número cinc i m’adono que les altres m’han passat per alt. Dic alguna cosa a uns companys que m’animen en un dels darrers revolts, em sembla que un d’ells és en Lluc. No s’acaba mai. Veig un grupet de mallots del Gràcia a l’esquerra i després a la dreta una pila de gent i una ratlla marcada a la calçada. Sento una veu que diu: “Atenció que en ve un altre” i just abans d’entrar a meta em passa en Solanas com una centella i em treu un cos de bicicleta. M’aturo i al cap d’uns instants estic fresc com una rosa. Em podria haver esforçat molt més.
A l’arribada hi ha molta animació. En Cases pren els temps amb el rellotge. En Ricard els apunta a la llista. La gent fa comentaris sobre els resultats fets, es compara. En Cases crida perquè se li acumula el personal al damunt i no li deixen veure els participants que arriben. L’Ariadna, des de la part contrària de la carretera, fotografia a cadascú en l’esforç final.
Jo he fet 20’50”. En Carles Agustina m’ha tret 7”, l’Antoni Heredia 6” i l’Ariadna un minut i mig.
Arriba la Carme i l’animo en els últims metres. Desmunta.
-Què, com estàs?
-Ofegada.
-Vés cap allà i et diran el temps.
La Carme ha fet 20’10”.
-Ostres, m’has guanyat! –em fa més il•lusió que si l’hagués passat jo al davant.
-Perquè m’he ofegat més que tu.
Paro esment en la jovenesa de la Carme, amb tot el marge que té per millorar, i aventuro sense vacil•lació:
-La Carme serà la primera fèmina del club que arribarà a l’A.
Després parlo amb el capità Lluc. El seu registre no és el de les seves millors temporades.
-Home, tu ja fa uns quants anys que no disposes de temps per entrenar.
-I no és tan sols això. També tinc molèsties a la tràquea, que em causen problemes de respiració. Cal acceptar-ho. No puc passar d’aquí i així són les coses.
Les paraules d’en Lluc estan mal transcrites. No les recordo gaire. Sens dubte són les més pregones de tota la jornada. Traspuen seguretat, serenor i amor al ciclisme.
Al final, el guanyador de la crono, amb 13’56” és en Sergio, dels colombians. Un xicot molt jove amb una facilitat escaladora fora del comú. Que jo recordi, és la primera vegada que guanya un del B a Santa Creu d’Olorda. Així ho remarca en Josep M. Riera:
-Ja pots estar content, capità Salvador. Un dels homes del B, un dels teus pupils, ha guanyat aquest any.
Acabada la competició, a l’esplanada de Santa Creu tot està preparat. Estibes d’entrepans diversos, molt ben embolicats, ens esperen. Hi ha també vi de Falset, de Rioja, de Galícia, cervesa Xibeca, cocacola, pastís de Sant Jaume, cafè, conyac, whisky i oruxo. Al capdavant de tot i servint a tothom estan la Teresa i la Matilde, inoblidables xacobees, molt estimades per mi, que han carregat amb tot el pes de la feina. En Luciano també està amatent perquè no falti res a ningú.
Fan acte de presència la Maria i la Merxe, la llegendària escaladora, la primera persona del club que va fer la París-Brest-París. Arriben per compartir amb els companys la jornada festiva. La Merxe em pregunta si encara escric cròniques i amb la Maria parlem de les raons per les que fa tant de temps que no vénen amb nosaltres. Una d’elles és que ja han perdut el cop de pedal per anar amb el B. Això té fàcil solució amb el grup B1, més assequible. Però la que jo penso que és la raó de més pes és la llunyania. Viure a Sant Cugat no deixa de ser un impediment, com ho és viure a Esparreguera per a l’Escrihuela o a Vacarisses per a en Jordi Lombarte. La conversa ens porta a parlar de la mandra, l’enemic número 1 del ciclista, i la Maria em promet que m’enviarà, quan ja hagi sortit al Pedalier, el darrer article seu que tracta d’aquest tema i es titula “¿Estoy en crisis?”
La gent s’asseu a les taules, mossega els entrepans a peu dret, forma rotllanes, s’acosten a les viandes i les begudes, canvien impressions, es relaxen amb els amics.
La derrota de la candidatura olímpica madrilenya està present en moltes xerrades.
-Era molt difícil que concedissin dues seus seguides a un mateix continent.
-Però això no afectava Madrid perquè no és Europa, Madrid és Àfrica.
-Això ho posaré als meus comentaris a El Mundo –diu l’Eduard.
En acabar ens posem tots junts per fer-nos una fotografia de grup. Mentre la càmera està enfocant, des de primera línia, ajupit, l’Eduard crida amb veu potent:
-And the winner is: Rio de Janeiro!
Molts tornen cap a casa. Una d’elles és l’Ariadna. Abans de marxar em diu quina és la raó per què en Joan Manel no hagi vingut a la diada:
-S’examina de nivell D de català.
Bella cosa.
D’altres allarguem l’etapa per suar una mica més.
-Cap on anem?
Em contesta en Solanas:
-Pujarem a Castellbisbal. D’allà podem anar a Terrassa, Rubí i el Forat del Vent o fins a Martorell i la Creu d’Aregall.
De baixada cap a Molins puc comprovar in situ la traça que té en Vicenç amb la càmera filmant els companys dalt de la bicicleta. Com diu en John Wright és el meu col•lega de la premsa gràfica.
El grup s’allarga molt a la baixada i jo no puc connectar fins als semàfors. De seguida veig que tots aquests homes que l’integren no són del meu nivell. Hi és tot l’A en ple. Però quan arribo a la cruïlla de dalt de Castellbisbal, m’adono que els cracs ja han marxat cap a la Creu de l’Aregall i a mi m’esperen els del B. En Buscató, en Ramiro, en Josep M. Riera, en Salvador, en John Wright, en Josep Anton Buzón, en Lluís Muntanyès i algun altre. La pujada m’ha costat, encara estic en l’ambient festiu de Santa Creu d’Olorda i amb la relaxació de l’oruxo que el president Luciano ha tingut la gentilesa d’oferir-me.
Continuem per Terrassa, Rubí, Sant Cugat i Cerdanyola. Encarem el Forat del Vent. Amb en John Wright parlem del Leeds United, del Barça i del Madrid i jo alterno alguna expressió en anglès. Se m’acut de repetir la frase de l’Eduard:
-And the winner is: Rio de Janeiro.
En Buscató, que va davant es gira i diu:
-Encara ens arribarien menys diners.
Per la seva pròpia qualitat en Buscató ens deixa enrere. En Lluís Muntanyès el segueix. Darrere, en Josep M. Riera i en Salvador em marquen un ritme plausible. En Buzón està en terra de ningú. Darrere es queda en John Wright que maleeix l’orografia de Catalunya, sempre tan muntanyosa. Al capdamunt, en Muntanyès, per voler seguir en Buscató, acaba fos. Quan el tenim a vista en Salvador li crida:
-Lluís, que t’agafo!
I el passem al davant.
Arribem a casa. Són les 2:30. La jornada no ha pogut ser més entranyable. Ja m’està trigant l’any que ve per tornar-hi a participar.
90 km. 22 km/h. 1257 m de desnivell.

Collbató
Com de costum, em preocupo pel recorregut de l’etapa. Sempre em desoriento a Sant Cugat quan l’he de travessar per anar a Rubí. Caldrà fer un esforç per no perdre roda, però si ja comencen a marcar un ritme desorbitant a la Meridiana, tot intent serà debades. En aquest cas, potser el millor serà despenjar-me, relaxar-me i anar trobant el camí de mica en mica. Terrassa és per a mi un laberint, però compto amb l’ajut de la Carme, que hi treballa i se la coneix. I als Caus també m’hi espero un trencaclosques. Les urbanitzacions són propícies als embolics, jo hi sóc al•lèrgic.
Tot això ho comento al club el divendres a la tarda.
-Però si jo sempre et faig companyia –diu amb justícia en Salvador.
-Com pots perdre’t a Sant Cugat? És tot recte –s’estranya en Solanas.
-A dalt de l’Obac, abans dels Caus, haurem de fer un reagrupament –proposa l’Ariadna.
-Un cop als Caus has de trencar sempre a la dreta. Hi ha una cruïlla a mitja urbanització i has d’agafar el camí de la dreta. Un cop a Vacarisses has de prendre la carretera també cap a la dreta. Després sortiràs a la carretera de Terrassa a Manresa, la coneixes?
-Sí.
-Tornes a tirar cap a la dreta i després surts a la dreta cap a Castellbell i el Vilar. No cal que hi arribis. Ja agafes la carretera de Monistrol i d’allà al trencall de Collbató ja hi saps –explica en Solanas amb paciència.
Avui als Jardinets hi ha un munt de gent. Depassem la trentena. La perspectiva de tres dies de festa seguits no ha fet minvar el nostres efectius. Se m’acosta en Carles Lahoz i em diu:
-A Santa Creu d’Olorda quan et xiuxiuejava a cau d’orella, no et llegia el temps cap endarrere. Estava intentant convèncer-te perquè no t’emboliquessis a fer la pujada. Quina crònica vas escriure! Tantes coses van sortir del teu cap?
Sempre és agradable tenir un lector estimat i de la categoria de Carles Lahoz.
Ja rodant per la Diagonal, se m’acosta en Jaume Pera i em diu:
-Ja deus estar donant-li voltes al cap pensant com t’ho faràs per no perdre’t per Terrassa, oi? Et conec. El primer escull per no despenjar-nos serà el coll de Montcada. Haurem de seguir la tàctica dels esprínters. Afrontar el repetjó amb el màxim avantatge que puguem i esperar que ens vagin avançant de mica en mica els que corren més.
Però avui els cracs són benèvols i aconseguim mantenir el pilot agrupat fins a Sant Cugat, la meva primera gran por, gràcies a un ritme raonable.
-Raonable, dius? Si jo ja vaig tot sufocat, no puc més –diu l’Antoni Oliva.
Rodem a meitat de grup i en Salvador ens agafa per darrere escalant posicions com un pastor que controla les ovelles amunt i avall.
-Salvador, para això. Para-ho, que aquest ritme és massa fort –diu l’Antoni.
Però, malgrat tot, el grup continua unit fins a Rubí. La Carme, a qui no perdo de vista i amb qui havia compartit els meus temors, i jo anem instal•lats amb comoditat en el si del pilot. En Salvador ens observa i diu:
-Com es nota els que sortiu entre setmana. Heu fet els deures.
També l’Antoni Oliva pot mantenir el ritme. Em comenta decebut que han suspès el Giro de Llombardia per problemes organitzatius quan ell ja tenia coll avall de participar-hi la setmana que ve.
Ah, se m’oblidava. Mentre travessàvem Cerdanyola se senten crits d’indignació al pilot. L’Ariadna, en Josep M. Ribera, l’hematòleg, i l’Antoni Heredia posen el crit al cel per la concessió del premi Nobel de la Pau a Obama. No sento ben bé el que diuen, però l’Antoni es refereix al fet que Estat Units té dues guerres obertes a Afganistan i Iraq i l’Ariadna repeteix vàries vegades el nom d’Israel. Al final en Josep M. Ribera em diu:
-Posa a la crònica el rebuig total per part del Gràcia al premi Nobel per a Obama. Que quedi clar i català.
El Nobel és un premi molt arbitrari. Si algun home es mereixia el Nobel de la Pau era Gandhi i no li van donar. Si alguna dona l’havia d’haver rebut era Eleanor Roosvelt, impulsora de la Declaració Universal dels Drets Humans, i la van deixar morir sense premiar-la. En literatura els despropòsits són més clamorosos. Els tres pilars de les lletres del segle XX, Joyce, Proust i Kafka van ser ignorats per l’Acadèmia sueca. Homes de dubtosa qualitat com els espanyols Echegaray i Benavente van ser condecorats i una literatura de l’antiguitat i el prestigi de la catalana no ha estat mai distingida.
Per altra banda, a mi Obama em cau simpàtic i la nació americana me l’estimo molt. M’agrada la seva literatura (Poe, Steinbeck, Capote, Wolf, Morrison...), la seva música no cal dir-ho (jazz, blues, rock, soul, country, folk...), el seu cinema fastuós, la seva configuració federal, que sembla feta expressa per avergonyir el castellanisme espanyol, la seva Declaració d’Independència, redactada segons els principis de la Il•lustració, que la converteix en la democràcia ininterrompuda més antiga del món després de l’anglesa, el seu paper fonamental en la derrota dels totalitarismes nazi, feixista, japonès i soviètic, la figura gegantina del seu president Franklin D. Roosvelt, per a mi el millor polític del segle XX després de Gandhi, el moviment beatnik, la contracultura, Martin Luther King i la defensa dels drets civils...
A l’entrada de Terrassa en Buscató gira cua i se’n torna. En Josep M. Riera se m’acosta i em diu:
-Quina sortida de Barcelona més lletja. No parem de passar pobles i pobles.
I després em dóna la notícia que el seu fill s’ha trencat la pelvis amb un accident de moto. Des d’aquí li desitjo una ràpida recuperació.
Iniciem la travessa de la ciutat amb en Ramiro, que hi ha treballat durant temps, guiant el pilot. La marxa es fa morosa Rambla amunt i tothom pot seguir. A en Carles Gómez se li afluixa el manillar de triatleta i ha de parar. Crido per fer-ho saber, però capficats en el fluir de l’etapa, no em senten. Ningú no l’esperem.
Quan enfilem la carretera de Rellinars, en Sergio i en Míguel, els colombians, se’m posen un a cada costat.
-Mira, els colombians et donem escorta.
Felicito en Sergio, el nostre campioníssim del B, pel seu triomf a la contrarellotge.
-Tu ja podries sortir amb l’A.
-Vull esperar que el meu cosí també pugui venir amb mi.
-Ara les etapes ja es van fent més curtes. La d’avui és gairebé igual per al B que per a l’A. D’aquí a final de temporada serà així. I al començament de l’any que ve també. Podeu aprofitar per foguejar-vos.
-Sí, però si anem amb l’A no sortirem a la crònica.
Un altre amable lector que em dóna ànims per continuar.
Deixem Terrassa enrere i pugem per unes rampes noves plenes d’scalèxtrics que han fet on abans hi havia camps. La Carme i jo ens sentim alleujats.
-Tant que temíem de desenganxar-nos i perdre’ns i hem arribat fins a peu de l’Obac sense cap problema.
En Jaume Pera ha acomplert el seu objectiu d’arribar a l’inici de la pujada dins el grup i continua una bona estona a roda dels millors sense despenjar-se.
En l’ascensió el grup s’allarga i es trenca segons les possibilitats de cadascú. El dia és rúfol, molt encapotat, i la penetració en un bosc atapeït d’alzines fa que augmenti la sensació d’ofec i humitat.
Els primers pendents del port s’aixequen de mica en mica sense grans desnivells i ajuden a prendre-li la mida i a escalfar. Agafo la roda de l’Antoni Heredia. El millor que podia fer. Un ritme intel•ligent, gairebé científic. Constant, exigent, sense estrebades, anem recollint companys a qui una sortida massa forta passa factura. A mitja pujada albirem el grupet l’Ariadna i ens hi acostem amb grans dificultats. Retallem terreny metre a metre. Jo vaig just darrere l’Antoni i encara ens segueix algú, però quan em giro, de sobte veig que la Carme ja no ve. Tant és, em concentro en aconseguir l’Ariadna i penso que ja ens reunirem dalt. Abans que arribi la part més dura donem encalç al grup de l’Ariadna. Silenciós, en Salvador ha vingut darrere nostre i es posa a roda d’ella. Llavors la gran valquíria es vol desempallegar d’ell, es posa dreta sobre els pedals i ataca. Provo de mantenir-li la roda un quilòmetre, però la caldera sembla que vulgui esclatar. Miro endarrere i l’Antoni s’ha quedat. Continuo sol en terra de ningú mantenint un ritme exagerat i amb les pulsacions a punt de rebentar. Encalço en Quim Hernández i el passo. Després ell em recupera i em torna a avançar. Així, deixant-nos enrere l’un a l’altre, arribem junts a dalt del port tenint sempre a la vista el grup de l’Ariadna.
-He sentit una respiració molt forta, uns grans esbufecs i de seguida tu em passaves –diu en Quim Hernández un cop desmuntats.
En el precís lloc del coll hi ha el trencall que va cap als Caus. Allà s’hi amuntega tot el grup a l’espera de la resta de companys que van arribant de mica en mica. No tapem tot el pas de la cruïlla, però no deixem de ser un obstacle tanta gent. De tota manera, els cotxes poden passar de sobres. Tot i així, un auto en passar pel costat de l’Ariadna li etziba:
-Mongola!
El nombre d’agressivitat que genera aquesta societat no té fi ni compte. Entre insults, clàxons violents i maniobres perilloses, la paciència i bona educació del ciclista es posa a prova massa vegades a cada sortida.
És el moment més fresc del dia. No fa boira, però l’escenari amb els núvols baixos i les alzines frondoses sembla romàntic. Alguns companys ressagats triguen una mica en arribar. Hi ha qui se’n queixa.
-Agafarem fred.
En altres ocasions hi ha qui m’ha dit que les esperes llargues són dolentes per als músculs i fins i tot per al cor, que perd el ritme accelerat que ja havia assolit i després se l’obliga a tornar-lo a recuperar. Però jo vull recordar aquí que estem en un club i correm en equip. Segur que els companys que vénen per darrere s’ho passen pitjor lluitant contra la muntanya que els que es refreden dalt. L’existència de gent que no va tant fort com nosaltres s’ha de tenir en compte quan s’imprimeixen aquests ritmes desaforats. Després ens haurem d’esperar més estona. Sortir cada dissabte no només ens permet de demostrar com en som de bons després d’haver-nos exercitat sortint entre setmana o practicants als gimnasos. És també un exercici d’esportivitat i companyonia. A mi em fa pena haver sentit companys que diuen: “Per què els fa vergonya sortir amb el C?”. No se n’adonen, però sovint es refereixen a gent que ha representat al club en marxes internacionals de prestigi. També se’ls podria dir a aquests que troben que al B s’han d’esperar massa, que s’atreveixin a sortir amb l’A, on els hauran d’esperar a ells i on els ensenyaran el que és ser un autèntic cavaller de la bicicleta.
L’Eduard, l’explorador de Sant Martí, arriba tocat d’un genoll. Ens deixa. S’estima més no forçar i torna pel mateix camí.
Iniciem el camí de descens. Els pendents dels Caus són molt forts, amb la carretera estreta i revolts pronunciats. Jo continuo sense separar-me de la Carme. Porta un tallavents de color groc fosforescent, molt fàcil d’identificar. És una gran baixadora. Moltes hores de bicicleta tot terreny li han fet perdre la por i li han donat la tècnica per treure el màxim partit de cada revolt. Sovint em deixa enrere i em costa mantenir la referència visual, però arribant a la carretera general aconsegueixo de posar-me al seu costat.
A la carretera de Castellbell i el Vilar a Monistrol, vora el Llobregat, al costat de venerables ponts de pedra i una vegetació luxuriant, anem en Carles triatleta, la Carme i jo, els tres mosqueters, com en els bons temps. A Monistrol ens encalcen en Quim, l’automàtic, i l’Ariadna, la sirena de Sant Gervasi. De seguida es distancien. També en Carles triatleta. Quedem la Carme i jo. Però al trencall de Collbató trobem en Ramiro que s’espera i s’uneix a nosaltres.
En Ramiro se’ns posa al davant i ens marca un ritme de luxe.
-Pujarem com les reines. I com pugen les reines? Sense suar.
Surt el sol. L’ascensió a Collbató és meravellosa a l’autumne, fora de la xardor estival. No hi ha cap ombra i la llum arriba a tota la vall que cau als nostres peus amb el Llobregat marronós i lluent que llisca a la fondalada.
Anem tan tranquils que molts companys que vénen per darrere ens passen. A tots en Ramiro els diu el mateix:
-Ei, nois, a veure si us espavileu i poseu el plat que aneu massa a poc a poc!
-Els últims a passar-nos són en Piernas i els colombians, que també es prenen la pujada amb calma i fan petar la xerrada.
Després se’ns ajunten en Carles Oto i en Salvador i arribem dalt del poble fent-nos companyia.
-Nosaltres també hem pujat molt bé –diuen en Quim i l’Ariadna- A 16 o 17 km/h, però sense deixar de parlar tota l’estona.
I és que les rampes amables de Collbató es presten a aquesta mena de relaxació.
Se’ns ha fet tard. Són passades les onze. Més de 70 km abans d’esmorzar amb dues pujades fortes pel mig. La gent va famolenca. Quan arribem al restaurant, el B1 i l’A ja fa estona que han arribat. M’afanyo a estirar-li la cua a la Montserrat i felicito la Neus per haver guanyat a la Pili a la crono.
-Pots comptar. Uns pocs segons.
-Val més això que res.
També li dic a en Solanas que les seves indicacions de divendres al club m’han anat de primera per orientar-me als Caus. Riu:
-Sempre a la dreta, oi?
-Sí.
Les úniques taules que queden lliures són insuficients per la quantitat de gent que avui arriba del B. En Quim, l’Ariadna i jo esmorzem a la barra i constatem l’enorme amabilitat amb què ens tracta el cambrer, que té tota la pinta de ser l’amo del local.
Parlem del sopar de cloenda. Jo ja he cuitat a comprar-ne la reserva. I això que el club encara no té impresos els bitllets. He pagat per endavant. Per a mi és el dia més important del Gràcia, el que visc amb més il•lusió. En Quim diu que l’any passat hi va haver gent que es va queixar perquè es va quedar amb gana i aquest any presenta un menú de ca l’Ample. Hi ha qui es lamenta per tot. Jo vaig poder repetir de canelons tant com vaig voler.
Mentre parlem, la gent de l’A i del B1 van desfilant al costat nostre a la barra per pagar i ens saluden. Ells ja han acabat i els del B a taula encara tot just comencen. En Quim, l’Ariadna i jo enllestim també aviat i ens disposem a tornar-nos-en, car és tard i són gairebé les dotze. Demano permís al capità Salvador i marxem. Ens acompanyen la Carme i en Fran, que ha vingut amb l’A i prefereix fer la tornada amb la seva parella.
Només començar la baixada, ens trobem en Lluc que puja desfent el camí perquè s’ha deixat els bidons al bar.
-Caram, quines ganes! Jo no tornaria a pujar Collbató ni que m’hagués oblidat uns bidons d’or.
Després sabré per en Solanes, a qui em trobo a la tarda a la plaça Rovira, que abans de baixar, els de l’A han anat a veure les coves de Collbató i és des d’allà que en Lluc a girat enrere, gairebé al costat del poble.
La tornada la fem a un ritme moderat. Al començament tots entrem al relleu. Poc abans d’Olesa la Carme i jo ja som més remisos. Un cop a la carretera de les Carpes són en Fran i en Quim qui encapçalen el quintet, darrere d’ells van la Carme i l’Ariadna i jo tanco el grup. L’Ariadna s’obre cap a l’esquerra per inclourem en la conversa que manté amb la Carme, però considero massa perillós anar de tres en fila i m’endarrereixo. Les noies es troben òrfenes de congèneres. Parlen de les poques fèmines que hi ha al club. Jo només sento retalls de la conversa. Es pregunten el perquè. Aquesta és una pregunta que fa temps també em tenia intrigat a mi. Per què les dones prefereixen el tenis, la natació o la gimnàstica abans que el ciclisme. No n’hi ha hagut poques que al preguntar-los-hi m’han respost que consideren el ciclisme masculí. Per la meva posició no sento gairebé el que diuen la Carme i l’Ariadna, però l’Ariadna parla de por entre d’altres raons que se m’escapen. Jo afegeixo la dificultat de conciliar la maternitat amb el ciclisme i faig notar que gairebé no hi ha cap dona del club que sigui mare. L’Ariadna, en un pensament molt equànime que em sorprèn agradablement, fa notar que la majoria dels nois de l’A tampoc són pares. I distingeix en Fernando com una digna excepció.
Xerrant, xerrant cauen Martorell, Sant Andreu de la Barca, Pallejà fins arribar a Molins de Rei on fem una mínima parada.
Travessant Sant Feliu de Llobregat l’Ariadna em diu que l’any vinent ja no existirà el B1. Es crearà un grup D, amb menys quilometratge que l’actual C, per a companys de més edat com l’Ernest i l’Anna, en Romeu o en Renau i el C tindrà les etapes més llargues. De fet el divendres, al club, ja vaig veure la Mary Joe Piernitas aplicada amb un bolígraf i un paper confeccionant les sortides per a l’any que ve. A mi em sap greu que desaparegui el B1. Enguany ha estat un èxit i molts dies s’hi han aplegat més de vint companys, còmodes amb la distància del recorregut i el ritme practicat. Potser se’ls hauria de consultar a veure què en pensen i si ho troben bé.
Avui l’etapa ha estat massa llarga abans de l’esmorzar i l’etapa de ca la iaia va ser massa dura, agreujada pel calor africà que es va patir i per les dues hores que van trigar a servir-nos al restaurant. Però és molt difícil calcular tots aquests imponderables a l’hora de traçar els recorreguts el mes de novembre i a excepció d’aquestes dues etapes, la resta han estat molt ben pensades. Tot això també ho parlem amb l’Ariadna mentre ens acostem a Barcelona.
Al final arribo a casa a les 2:29 després de 125 km a una mitjana de 23 km/h i un desnivell acumulat de 1257 m. Una etapa molt plaent.

Sant Sebastià de Montmajor
Arriben els primers freds. Camals i maneguins. A les vuit del matí estem a 12ºC. La llum tamisada de la tardor treu el relleu de cada reflex del paisatge. Malgrat haver nou companys a l’excursió de la Garrotxa amb cotxe, avui en som una pila. A, B i B1 junts i també uns quants del C, la capitana, per exemple.
La caravana desfila mandrosa fins més enllà de Sabadell. Ni tan sols el llarg repetjó de Castellar del Vallès trenca la parsimònia del grup. Arreu el pilot hi ha paraules de complaença davant el ritme humanitzat que portem i expressions de rebuig pels botxins, avui absents, que fan anar pel camí de l’amargura a molts. N’hi ha que desitgen que s’atreveixin a anar amb l’A. La Carme es fixa en un dels cracs:
-Fixa’t, fins i tot en Buscató, que té nivell de l’A, respecta el ritme tranquil de la majoria i roda darrere el pilot.
Al costat d’ella, en Josep M. Riera i jo comentem la darrera malifeta del PP contra Catalunya: la recusació al Tribunal Constitucional de la Llei d’Educació.
-S’omplen la boca dient que són l’Estat més descentralitzat del món i no podem aprovar ni una trista llei.
Arribem a una mínima de 7ºC.
Avui estic destinat a no gaudir de l’excursió. Des del dia de la Mercè que em falla el nucli del corró de la roda del darrere.
-Encara no l’has reparat? –protesta en Salvador.
Vaig anar a l’Orbea l’endemà mateix i en Sisquillo va dir-me que havia de canviar la roda i que em buscaria una Mavic.
-Per què no li deies que et deixés una roda mentrestant? –s’estranya en Salvador.
Des d’aleshores en Sisquillo m’ha anat donant allargues fins que ahir divendres a última hora de la tarda va trucar-me dient que ja la tenia. Però jo no tenia temps per acostar-m’hi. Fins ara la roda m’ha vingut fallant més o menys, però avui és un continu. Entre Castellar i Sentmenat, quan vaig l’últim del grup, he de parar i trigo més de cinc minuts en aconseguir que la roda engrani. Em quedo sol. Entre Sentmenat i Caldes, nova aturada i cinc minuts més. Estic tan molest que ni m’adono de la llum prodigiosa que banya el Vallès, ni de la fresca estimulant, ni de l’entretinguda carretera que serpeja adés pels boscos, adés pels camps.
Per Caldes continuo sol. Defujo l’empedrat i prenc la variant. M’aturo tot just començar la pujada al Farell i em trec el tallavents. Faig l’ascensió a bon tren, amb un punt d’exigència i un pèl de neguit impossible per agafar els que em van per endavant. Al cap d’una estona passo la Mary Joe Piernitas que camina arrossegant la bicicleta al costat. Una mica més amunt, en Boné aturat a la vorera em pregunta per ella. Al darrer quilòmetre passo la Montserrat. Al capdamunt n’hi ha uns quants del C apostats. Veig en Jordi Font i en Carles Lahoz em diu:
-T’he deixat enrere. Posa-ho, posa-ho quan escriguis.
El descens és endinsar-me en un univers selvàtic ple de revolts. La part obaga refresca molt la temperatura i se’m posa una pell de gallina molt agradable. Però la baixada és més llarga del que m’esperava.
A la part de fora de Sant Sebastià de Montmajor hi ha companys prenent el sol i esmorzant amb llaunes de beguda a la mà. En Carles Agustina, en Paco Egea, en Manuel Martínez...
-Què feu aquí fora? No hi ha lloc a dins?
-Hi ha lloc, però no hi ha cadires.
Més a prop de la porta, però encara al pati, desant la bicicleta repenjada en una barana, hi ha en Salvador.
-Acabo d’arribar. He parat una mica al capdamunt –em diu.
Ens fiquem en un menjador reduït on queda lliure una taula petita de quatre. En Chris i en John la comparteixen amb nosaltres. El servei està desbordat. El que sembla l’amo se’ns acosta malhumorat i ens diu:
-He de fer una pila d’entrepans a la sala gran. Espereu-vos cinc minuts i estaré per vosaltres.
En Salvador i jo traiem els nostres entrepans i comencem a esmorzar sense esperar les begudes. En Chris i en John s’ho prenen amb resignació i xerren en anglès del catalan way of life, del qual se’n mostren enamorats.
-La botifarra amb mongetes... –diu en John amb mirada múria.
-... i les faves a la catalana i el pa amb tomàquet... –continuo jo.
-Oh, el pa amb tomàquet! –clou en John convençut.
Torna el cambrer. Sense encara servir-nos diu:
-Els del Gràcia m’ho heu destarotat tot. Els del Gràcia m’heu fet un desgraciat. No aviseu, no reserveu taula i us presenteu aquí una multitud. Jo faig cada dissabte quinze esmorzars i avui me’n veniu més de quaranta més. I ara això com ho pagareu? Voldreu que ho sumi tot plegat?
-No pagarem cadascú el seu.
-I com ho controlaré?
-Ja us ho direm nosaltres. Som gent honrada.
-Sí, en Millet també era molt honrat.
Alguns de nosaltres, jo entre ells, ja teníem certa prevenció pel restaurant de Sant Sebastià de Montmajor atès el tracte que ens havien donat en anteriors ocasions. Potser seria hora que en Quim els inclogués en la seva llista negra.
Abans de reprendre la tornada m’acosto a en Manuel Martínez i no vull deixar de felicitar-lo per la decisió que ha pres de fer el camí de Sant Jaume amb el club i sota els auspicis d’Antoni Heredia, el més veterà i experimentat dels xacobeus.
-No te’n penediràs. Jo ho vaig fer el 2004 i ha estat una de les meves millors experiències damunt la bicicleta, tant des del punt de vista esportiu com humà.
Fa una mica de mandra reprendre la marxa després d’esmorzar amb pujada i la Carme i jo ens ho prenem amb calma. M’explica que la pujada prèvia al descans l’ha feta amb en Josep M. Riera a un ritme assequible i enraonat, com una reina.
A la baixada, la roda de darrere torna a fallar-me. Al final no em queda més remei que descavalcar. La Carme i en Quim Hernàndez, que ja estan sobre avís, m’esperen. No trigo gaire aquest cop en tornar a la marxa i la Carme i en Quim se’m posen al darrere en previsió d’una nova aturada. La roda torna a fallar, però no m’és de menester haver de desmuntar, ja s’engrana sola sobre la marxa.
Reagrupament a la cruïlla de Caldes. El trànsit espès en ambdós sentits fa que ens calgui esperar molta estona per poder incorporar-nos a la carretera general. En la pujada el pilot s’estira i jo només em fixo en l’admirable ascensió que fa en Carles triatleta, que en un mes escàs s’ha aprimat i ha millorat molt. En Joan Manel també ens acompanya. Ha passat de l’A al B en la tornada i, seguint la tònica del dia, s’adapta al nostre ritme moderat.
Nova neutralització a Sant Feliu de Codines. A la baixada de nou la roda em fa la guitza. En arribar a Bigues i Riells, el terreny pica cap avall i no puc deixar de pedalar, que ja em costa tornar a engranar. Perdo roda cada dos per tres. Primer en Chris i després, sobretot, la Carme s’endarrereixen i em permeten fer la goma i reincorporar-me al grup.
La Carme es queda a casa dels seus pares, que viuen a Lliçà de Vall i jo a Parets he de desmuntar per quarta i darrera vegada per corregir la roda. Una autèntica murga. El grup ni se n’adona perquè vaig darrere i vola fins a Barcelona.
Un cop restablert, tot i que encara en conservo la referència visual, declino de fer un esforç intens i em mantinc a un ritme fort, però sol.
A Montcada i Reixac atrapo en Paco Polo i la Montserrat.
-Tu en quin grup vas? L’A, el B, el B1...? –pregunta la Montserrat.
-El Z!
A l’entrada de Barcelona em sobrepassa en Joan Manel. Passada la Ciutat Meridiana es deixa agafar.
-Com és que tu, que anaves per davant meu, ara em surts per darrere?
-Perquè no m’he volgut ficar dins el túnel de Montcada i he acabat fent-me un embolic pels carrers del poble.
Arribo fins a Gràcia amb ell. Quan som a l’altura de l’Hospital de Sant Pau em diu amb ironia:
-Ahir va produir-se un esdeveniment que feia més de deu anys que esperava.
-Ah, sí?
-Sí. El Pacte Nacional d’Infraestructures. Ja tenim el país salvat! Ja veuràs quina destrossa de paisatge faran aquesta gent.
En Joan Manel és un ecologista militant. Potser és la persona amb una consciència ecologista més sensible que he conegut mai.
Al final arribo a casa a les 2:30. Només surten 119 km, però em sento molt cansat. Potser ho explica el fet que s’hi ha concentrat 1609 m de desnivell acumulat. La mitjana ha estat de 23 km/h.

Vallgorguina
Conciliàbul divendres al club. Primer intento subvertir l’Ariadna, però s’excusa perquè diumenge ha d’anar a la Montserratina. En Ramiro em mira somrient:
-Què passa?
-?
-Què passa?
-?
-Què passa? El dissabte passat vau anar adormits. Ja veureu demà. Per la costa us posaré a quaranta per hora. Llavors ja podreu pujar el Collsacreu a plat.
En Salvador continua la conxorxa:
-Vine cap aquí, vine. Demà sortim un quart d’hora abans i fem la ruta de l’A. A l’anada el Pollastre i a la tornada can Bordoi i Òrrius.
És just el que jo volia.
-D’acord. Jo trucaré a la Carme a veure si s’hi afegeixen ella i en Fran.
Conxorxa fallida. Avui a les vuit als Jardinets ja hi ha algun company, però no pas en Salvador. Arriba en Solanes:
-No havies quedat amb en Salvador, tu?
-Sí, però no ha vingut.
-Jo vaig sentir que deia no sé què del carrer Guipúscoa.
-Aleshores no ens hem entès.
Jo, anit, vaig trucar a la Carme, però no vaig poder parlar amb ella perquè no hi era. Arriba en Fernando i li dic:
-Avui sortiré amb l’A.
-Después de tanto tiempo!
Mentre rodo per Barcelona tinc l’esperança de trobar-me en Salvador al carrer Guipúscoa i també la Carme, però quan hi arribo no veig ni l’un, ni l’altra. La Neus em diu:
-En Salvador t’ha esperat a Navas-Guipúscoa i fa una estona que ha passat. No surt avui la Carme?
-M’estranya no trobar-la. I tu per què no vas venir la setmana passada?
-L’Eduard treballava.
-L’Eduard sí, però, i tu?
-Jo també tenia feina perquè estàvem a prop del dia 20, que és dia de pagaments.
La Neus treballa en una gestoria o una consultoria o una cosa així.
Pels carrers de Badalona el grup va tranquil i discorre d’un en un per les obres del centre que s’eternitzen.
-A veure si es manté així i arribem a Arenys sense sobresalts –diu l’Antoni Oliva.
-Em sembla que no és pas aquesta la intenció que porten.
A Montgat s’incorpora la Carme al pilot. Des de darrere la veig pedalar amb força a roda de l’Ariadna. El grup va molt fort i trigo molt a posar-me a la seva roda.
-Hola!
-Oh, d’on surts tu? Em creia que estaves per davant. He vist en Salvador i m’ha dit que ja havies començat a passar. Ai, espera que em recobri una mica. He volgut seguir l’Ariadna i he perdut l’alè.
No ens hem entès ningú. Amb paciència desfem tot el malentès. La Carme s’avé a fer l’etapa de l’A. Ens costa seguir la velocitat del grup i els deixem escapar. Estableixo una bona marxa i la Carme segueix. La Neus també ve amb nosaltres. Més endarrere encara hi ha molta gent del B1.
El dia no pot ser més diàfan. El sol es reflecteix en el mar i daura el lleuger oneig. Petites barques de vela trenquen la monotonia del blau.
-Quina mar més tranquil•la –diu la Neus- Tan tempestuosa que ha estat els últims dies.
En passar per l’estació de Premià sento una sirena molt a prop. Sembla que sigui d’una ambulància i em decanto més cap a la dreta per no fer nosa. Però al cap de poc apareix per darrere un cotxe dels Mossos i un agent treu el cap per la finestra i em diu:
-Pareu aquí a la dreta.
Obeïm.
-Què voldran? –pregunten les noies mentre esperem que baixi del cotxe.
-Ens hem saltat el semàfor de vianants de l’estació en vermell –dic jo en veu baixa.
El mosso se’ns acosta. És una mica grassonet, amb barba vermellenca i ben cuidada.
-Els senyals de trànsit els ha de respectar tothom –ens diu- Cotxes, motos i també bicicletes. Us acabeu de passar un semàfor en vermell. Els semàfors són per a tots i després vosaltres també voleu que se us respecti. Us l’heu saltat davant d’un cotxe de policia i això pot significar una falta de respecte. No fer cas d’un semàfor pot comportar una multa de 150 euros. Jo no us denunciaré, però vull que quedi clar que vosaltres també esteu subjectes a les normes i les heu de complir.
-Sí, senyor.
-Molt bé, podeu continuar.
-Moltes gràcies.
Les seves paraules no deixen de fer efecte i continuem una mica encongits. Amb l’aturada, renunciem ja del tot a mantenir una distància prudent amb el grup de davant i relaxem una mica el ritme que dúiem abans. A Vilassar tornem a trobar-nos els mateixos mossos, que ens han avançat amb el cotxe, i ara s’estan apostats en una rotonda. No ens fa cap gràcia passar-hi per davant, però no ens diuen res. Després es veuen horts de patates, mongeteres, una bassa rodona, una masia vora el mar entre camps de regadiu i lluny, molt lluny, terra endins, la silueta perfilada del Montseny.
Abans d’arribar a Mataró ens encalcen el fill d’en Ramon Camps i el Botafumeiro.
-Todavía quedan muchos por detrás.
En arribar al trencall de la carretera de Llavaneres m’acosto a la Carme i li dic:
-Ara hauríem de girar per aquí per fer el traçat de l’A. És la carretera del Pollastre. Preciosa. Però potser que hem perdut massa temps tot plegat i que seguim per la costa fins Arenys. A més hauríem de deixar la Neus sola.
En Camps fill fa via i de seguida ens deixa, però l’Antonio es queda amb nosaltres i obre pas. Cosa rara en ell, manté un ritme constant, el mateix que portàvem, però la Carme i la Neus es posen a parlar i perden roda. Quan arribem a Arenys vénen una mica distanciades.
-Em sembla que em fet anar una mica massa la llengua –diu la Carme.
A Arenys hi ha un grupet selecte esperant-nos. En Ramiro, els Camps, pare i fill, en Manuel Velaure, en Pak i d’altres. En Ramiro exagera i se’n fot de tota l’estona que ha passat fins que hem arribat. En Manel, quan sent el que ens ha passat amb els Mossos, diu:
-S’ha d’anar molt en compte amb ells perquè van per nosaltres. Jo davant d’un semàfor vermell m’ho penso sempre dues vegades. També miro endarrere perquè no vingui cap cotxe de policia.
De mica en mica se’ns incorpora gent del B1, entre ells la Melissa, que no ha pogut tornar a sortir en bicicleta des de l’última vegada que va venir amb nosaltres, allà a Clariana, i està desentrenada.
Iniciem l’ascensió a Collsacreu i en Ramiro ens obsequia amb un altre de les seves pujades lentes, elegants i senyorials. Algunes unitats fan via cap amunt, però els demés s’arrepleguen al seu voltant, roden amb tranquil•litat i fins i tot enceten converses.
La Carme m’explica que anit va anar al cinema a veure Ágora.
-La vam trobar molt bona. En Fran i jo vam pensar amb tu, que t’agrada tant la Història.
-Sí, a mi també va agradar-me. Està molt ben feta. Però aquell període en aquella ciutat noel conec gaire. I tampoc no sabia qui era Hipàtia.
El dissabte és mercat a Arenys. Les parades conviuen amb cotxes i transeünts sota els plàtans venerables de la riera. La llum tardoral es filtra per les fulles i crea un ambient solemnial, memorable. No triguem gaire en arribar a Arenys de Munt, la vila de la nostra futura llibertat.
-Ep, nois, m’haureu d’esperar un moment, que vaig a votar.
Els guals, les rampes de sortida del poble, la cruïlla del Montalt i la Vallalta, els revolts, els canyars, els pins de capçana rodona i les alzines velles. En Ramiro també parla. Com no? Al seu costat hi té l’Aran, que no calla. Només vint metres per davant, amb penes i treballs, va el Botafumeiro, que sembla que corri per lliure. L’Aran i en Ramiro l’escridassen i l’esporugueixen:
-Vas malament. Molt malament. T’agafarem. Estem a punt d’agafar-te.
L’Antonio resisteix al davant tan com pot, però al final acaba per darrere de tots.
La baixada és meravellosa. El terra està encara mullat de la rosada i resulta perillós, però la claror meridiana treu el màxim partit de la vegetació luxuriant i la boscúria esdevé un regal per a la vista. És un paisatge semblant al de Sant Sebastià de Montmajor de la setmana passada.
Ens aturem a el Xeremell, a l’entrada del poble, abans de travessar la riera. Els de l’A hi tenen ocupada una taula grossa i a penes en resten lliures dues o tres d’individuals. No cabem al menjador. Desistim d’esmorzar a fora a l’ombra dels alts plàtans per por del fred. Ens acostem a ca la Lola, ja dins del poble, on alguns ja estan asseguts a la terrassa prenent el solet. Passem a dins on també hi ha una gran taula plena de graciencs. Ens aposentem en les taules restants.
Parlo amb en Salvador i acabem d’aclarir l’embolic. Havíem quedat a Navas-Guipúscoa. Ell ha vingut pel Pollastre.
Compartim taula la Carme, la Melissa, el Botafumeiro, en Solanas pare, en Salvador, en Jaume Pera i jo. Darrere hi ha una altra taula amb la Neus, l’Eduard, en Fornós, en Jordi Forn i d’altres. Li dic a la Neus:
-Per què no has volgut seure aquí, amb nosaltres?
-Perquè jo no m’assec amb els que va parant la policia.
-Jo em creia que a les dones us agradaven els homes pocavergonyes.
Al meu costat la Carme i la Melissa de seguida estableixen una conversa molt animada. S’ho expliquen tot. Al Gràcia les noies es troben a faltar entre elles. Quan estan soles, perdudes entre nois, estan callades, com moixes, però quan coincideixen unes quantes, de seguida s’animen i fan pinya. Necessiten molt la complicitat.
La Melissa explica que ja està decidida a fer-se sòcia del Gràcia i si no ho ha fet abans ha estat perquè no ha pogut, però diu que aquest divendres passarà pel club a inscriure’s.
En acabar d’esmorzar, la Carme i jo continuem decidits a acabar l’etapa de l’A. La Melissa se’ns hi afegeix. Però busquem més companys. En Salvador declina en vistes a la Montserratina de demà. En Jaume Pera està disposat a fer can Bordoi i tornar per Vilassar, però al final el perdem de vista i les intencions queden en no res. L’Albert París ve del Xeremell després d’esmorzar i encara esbufega de la pallissa que li han clavat els de l’A a l’anada. S’interessa per la nostra proposta, però al final no es decideix. El mateix passa amb en Joan Fuster, que avui reapareix després de setmanes d’absència.
Quan ens posem en marxa, aviat perdem de vista el grup, abans d’arribar al difícil repetjó de Vilalba Sasserra. No hi fa res. Nosaltres a Llinars trenquem per la desviació de can Bordoi. Pugem a tren, sense estralls, cadascú al seu ritme, però sense gaires diferències. A mitja ascensió, una avançada de l’A ens sobrepassa. En Fernando m’anima:
-Venga, venga, José Mª. Estás yendo con el A.
La resta del grup ens atrapa a la baixada, després de la riera. En Lluc li diu a la Carme:
-En Fran et busca.
Nosaltres esperem molta estona l’arribada d’en Fran, però no es produeix.
-Deu d’haver pensat que jo tornava amb el B i deu d’haver tornat per la Roca –aventura la Carme.
A la Melissa no li agraden els descensos:
-Les baixades són més difícils. Tot es descontrola.
Iniciem la pujada a Òrrius. El sol ja llueix a dalt de tot i el jorn esdevé de categoria. Passat el poble em distancio una mica cap endavant i escolto darrere meu com la Carme i la Melissa continuen la seva estrenada companyonia. A dalt la vista és egrègia. La Mola al davant. Montserrat a l’esquerra. El Montseny a la dreta. Tota la plana del Vallès als peus. Com a Collsacreu i com a can Bordoi, la baixada és perillosa. La majoria dels trams estan mullats. La faig amb prudència. Em paro a la Roca i em disposo a esperar les noies a les què suposo distanciades per la conversa, però heus aquí que la Carme m’arriba a roda. És una excel•lent baixadora i tampoc cal descartar que en el tros final de la pujada m’hagi remuntat. Es mostra entusiasmada de la bellesa i solitud dels paisatges per on hem vingut, per a ella inèdits.
Mentre esperem la Melissa veiem passar per la carretera de la Roca un grupet format per en Paco Martínez, en Paco Polo, la Pili, la Montserrat i l’Albert Palomés. Un cop arribada la Melissa ens posem en marxa i els donem encalç al semàfor de Vilanova del Vallès. Continuem la resta de la jornada amb ells. Comanda el grup en Paco Martínez secundat amb eficàcia per en Paco Polo, els dos Pacos. No ens adormim. Anem devorant quilòmetres i ens plantem en un no res a Montcada i Reixac. La Carme ens deixa, continua recte sense travessar el pont del Besòs. A la Meridiana ens dispersem una mica, però coincideixo a Sant Andreu una altra vegada amb en Paco Polo. Junts admirem el fantàstic dia de tardor que ens ha ofert la meteorologia. Fidel lector, em renya perquè aquesta setmana l’he fet esperar i no he tret la crònica al fòrum fins al dimecres. I tot seguit m’anima a seguir escrivint amb els seus elogis i paraules càlides.
Al canòdrom coincideixo amb la Pili. Li parlo de la Melissa.
-¿La Melissa és aquella noia que venia amb nosaltres vestida de verd?
-Sí.
-No ve ara. S’ha quedat. A Montcada ja no hi era.
-Ostres, la Melissa!
A casa a les 2:30. 120 km a una mitjana de 24 km/h. 1083 m d’altitud acumulada.

Sant Miquel d’Olèrdola
El divendres al vespre al club parlem de l’últim escàndol de Santa Coloma de Gramenet. A en Salvador no li ha agradat que els principals encausats hagin sortit per la televisió amb les manilles posades.
-Ningú s’estranya quan veu un delinqüent comú emmanillat, i aquests han robat sumes milionàries –diu l’Ariadna.
En Joan Solanas ja dóna per fet que els acusats ja estan en presó preventiva.
-N’estàs segur?
-A mi em fa l’efecte que sí.
Arribo a casa i el noticiari del 3/24 em confirma el que m’avançava en Solanas. Presó incondicional per a Muñoz, Prenafeta i Alavedra.
L’actualitat del tema em cou.
-Si les coses continuen així, els únics que quedarem fora de la presó serem tu i jo –li dic a en Josep M. Riera.
-I no n’estàs content? –diu en Josep M.
I desfoga tota la seva indignació contra tota la corruptela que hem de patir en aquest país.
També ho comento amb en Ramon Camps. M’assegura que per la seva professió ha hagut de tenir tractes amb Alavedra i que no el sorprèn gens el que ha passat atesa la mena de personatge que era.
A mi en Prenafeta sempre m’ha semblat un paio tèrbol, però a l’Alavedra no l’imputava altre delicte que ser de la beautiful people.
-Si volies demanar-li qualsevol cosa primer havies de passar per la galeria de la seva dona i comprar-li un parell de quadres –diu en Josep M. Riera.
Avui l’A i el B tornen a sortir a la mateixa hora, però una mica abans han sortit els del B1, encara que avui no ho tenien previst. S’han organitzat per no coincidir amb els que van més fort i fer l’etapa més curta. Només fins a Sitges. De tota manera en som un grup molt nombrós. Totes les converses com les a dalt transcrites han estat possibles perquè el pilot fa un precalentament amb tota la regla.
-Aquesta lentitud és molt sospitosa –es malfia l’Ariadna.
Quan jo tenia pocs anys
el pare em duia a la barca
i em deia:”Quan siguis gran
no et fiïs mai de la calma,
no et fiïs mai de la calma
que es mare del temporal”.
-En arribar al parc de les aigües de Cornellà s’obriran les hostilitats.
I sí, és veritat, al pas pel riu el ritme és més agut, però es pot seguir. Els de l’A manen amb mà benigna. Es deixen acostar. I, si més no, els nombrosos semàfors, respectats avui al peu de la lletra, en faciliten l’apropament.
Però a la sortida de Castelldefels s’ha acabat el bròquil. Els del B que volen empaitar l’estela de l’A han de treballar fora mida. Més d’un arriba a les botigues de Sitges ja sense ganes de fer les costes.
Jo m’he despenjat força estona abans. Tinc a la vista primer en Manuel Martínez i més enllà el Botafumeiro. Començo la primera pujada fred i amb mal a les cames. Per més que m’esforço no aconsegueixo reduir distàncies. Em fixo en el paisatge per a la crònica. El dia és gris i el mar també. No llueix res. Fins i tot el groc del sol s’apaga en l’opacitat de l’aigua tèrbola. La temperatura, tanmateix, resulta immillorable. En travessar el Llobregat l’he consultada perquè acostuma a ser el lloc més fred i marcava 17ºC.
A la Maladona tot just m’he pogut posar a roda d’en Manolo. I de seguida ens atrapen els colombians, en Sergio i en Míguel, que avui van una mica mal coordinats perquè en Míguel s’ha incorporat a Sant Boi. Fem la baixada junts. En Manuel és un bon baixador i he de procurar no desenganxar-me d’ell per després poder passar-lo a la pujada.
Passat Vallcarca els colombians se’n van i jo de seguida entro en calor. Donem encalç en Jaume Pera, després avanço en Manuel i de seguida deixo enrere el Botafumeiro.
-¿ A dónde vas?-diu el gallec sorprès.
Falta poc per Sitges. Sento una bicicleta obstinada darrere meu. Vaig a tota velocitat, però el cos respon. Em queda una bala a la recambra, però no la vull utilitzar. No sé per què a les costes sempre se’ns desperta la competitivitat a tots. La bicicleta que m’empaita no pot avançar-me i arribo per davant d’ella a la gasolinera. Em giro esperant veure el Botafumeiro, l’últim a qui he passat, però és en Manuel.
-¡Cómo me has traído! Con el gancho –s’exclama.
A la gasolinera reagrupament. No hi cap una agulla. Engeguem una altra vegada. De nou l’A marca el seu ritme i una bona part del B intenta no deixar-los de petja. M’esforço i aconsegueixo no perdre’ls de vista fins passat Sant Pere de Ribes. I després encara puc veure molta estona lluny al davant els culots blancs d’en Carles Agustina i un altre company que també s’han despenjat. Darrere meu ve la Melissa, que ahir va fer-se sòcia del club i avui ja llueix el mallot blaugrana del Gràcia. No triga a passar-me i a treure’m unes bones dotzenes de metres. Fins a la cruïlla només la tinc a ella com a punt de referència i, de tant en tant, l’Agustina. Darrere encara vénen en Josep M. Riera, que ha tingut una avaria amb la cadena, en Manuel i el Botafumeiro. A la cruïlla hi ha un grapat de companys, però no pas tots. I no hi ha ningú que sàpiga el camí. Escollim a les palpentes anar cap a Canyelles. I el Botafumeiro que treu foc pels queixals perquè la majoria no s’ha esperat.
A la gasolinera de Canyelles ens indiquen que hem agafat el camí equivocat i hem de recular en direcció a Vilafranca del Penedès. Pel camí faig coneixença amb un company mallorquí, nou d’aquest any, de nom Marc. Quan som al peu del castell d’Olèrdola, la majoria del grup defuig de pujar i continuen cap al lloc d’esmorzar.
Encarem l’ascensió la Melissa, en John, en Manuel i jo. La pujada és curta i seca amb pendents d’un 11%. El dia moix treu brillantor al paisatge agrest i solitari, curull de matolls i amb alguns serrats de roques llunyanes. Començo el darrer, però remunto a en Manuel, a en John, que també té problemes a la cadena, però no a la Melissa, excel•lent escaladora, que cada vegada em treu més avantatge. Mentre ens enfilem veiem baixar els de l’A i els del B que ens ha precedit. I quan arribem nosaltres al final de la baixada ens trobem que ens esperen en Lluc, en Salvador (els dos capitans per a nosaltres sols), en Joan Manel i potser algun altre.
-És bonic aquest castell. Té un pany de muralla molt ferm.
En Lluc em mira amb incredulitat. Endevino que vol dir que només arribar al final de la carretera hem girat cua i no ens ha donat temps a veure res. És el mal que té anar amb tantes presses. Hauríem d’incorporar la noció de cicloturisme a les sortides del club. Encara que només fos una miqueta. Tot i que reconec que és molt difícil.
Tots plegats ens dirigim a Sant Miquel d’Olèrdola que és on toca esmorzar. Tenim un petit dubte en una cruïlla, però ens l’aclareixen la Montse i en Paco que han arribat abans que nosaltres perquè no han pujat al castell. Mentre ens acostem al restaurant dic a en Joan Manel:
-Has vist el Periódico d’ahir?
-No. L’Ariadna el té. Ella el compra.
-Surt una fotografia de Santa Coloma de Gramenet fa cinquanta anys. Tot eren masies.
-Sí. Els que avui es queixen que ja no sigui així són els que no han fet res per evitar-ho.
Amb nosaltres ve un personatge una mica estrafolari. Porta el mallot del club i una motxilla, pantalons curts de pana blanca i pedals no automàtics sense serrals. Té els cabells llargs, -una mitja melena- esborrifats, que més que rossos són d’un groc apagat, com de color de palla mullada. Entrem al restaurant i s’asseu a taula al meu costat.
-Em dic Josep M., i tu?
-Will.
-De quin país ets?
-De Gal•les.
Tots els gal•lesos i els escocesos tenen molt clar que no són anglesos. Encara falta molt perquè els catalans en la seva majoria prenguin consciència que no són espanyols.
-De Gal•les és Tom Jones.
-Sí. I Anthony Hopkins.
-Gran actor. I Van Morrison.
-No, aquest és irlandès. La que és de Gal•les és Catherine Zeta-Jones.
Oh, i tant! Aquesta sí que és bonica!
A la taula hi ha una forta presència anglòfona. A més d’en Will hi seuen en John i en Dave, que fa dies que no venia. Repartits per tot el menjador hi ha, a més, la Melissa, en Travis i en Chris. Déu n’hi do.
Enfront meu hi esmorzen els colombians, en Sergio i en Míguel.
-A veure, vosaltres dos, definiu-vos políticament. Sou del Barça?
-No.
-Aaah! No sereu del Madrid?
-No, jo sóc del Numància –diu en Míguel.
-Un equip simpàtic. Com és això? Els teus pares són de Sòria?
-La meva mare.
-Jo sóc de la Cultural Leonesa –diu en Sergio.
-Home! Dóna’m la mà! Aquests encara em cauen millor. D’allà va venir el gran César, el màxim golejador de la història del Barça. Si en Zapatero és culer és per en César.
-Sí, ja ho sé. La meva mare també és soriana, però el meu pare és de Lleó.
A la taula del darrere hi seuen el Botafumeiro i en Josep M. Riera.
-Vint minuts! L’Antonio porta vint minuts seguits queixant-se –diu un Josep M. saturat.
L’ample menjador del restaurant està molt ben decorat, a estil masia, amb força detalls de bon gust. A l’hora de marxar, una de les senyores que ens ha servit em pregunta si hem estat ben atesos.
-Ja he repartit unes quantes targetes i així un altre dia m’aviseu abans de venir.
Reprenem la marxa. Fins a Sant Pere Molanta la carretera travessa extensos camps de vinyes que ja han perdut la lluentor del temps de la verema. Les fulles verdes, més que atacades pel rovell, semblen més aviat empolsinades, com si s’haguessin apagat. La grisor del dia també hi ajuda.
No trigo gaire a despenjar-me. La Melissa va a roda meva i uns quants metres més endavant va el Botafumeiro.
-Ja anem els últims? –pregunta la Melissa.
-Sí.
-Oh, Déu meu! Fa un moment estàvem al davant i en un tres i no res ja anem darrere de tot. És increïble.
L’estirada recta fins a Avinyó Nou la fem tan de pressa com podem i arribem a albirar des de lluny com la cua del grup trenca cap a Begues. Comença la llarga carretera. Petites pujades entre pinedes i perllongats descansos que piquen cap amunt entre vinyes. Portem el Botafumeiro al davant, inabastable, que de mica en mica ens treu avantatge, però la Melissa i jo no ens rendim. Passat Olesa de Bonesvalls, atrapem en Will, que va fos i el deixem enrere. Mentre es despenja sento per darrere meu que li diu a la Melissa en anglès que no l’esperem, que tan aviat arribi a una estació de tren l’agafarà.
Al començament de la variant de Begues veiem per davant nostre tota una corrua de companys que transiten amb més pena que glòria, víctimes de l’excessiva velocitat que s’han imposat al començament. Fins aquí la Melissa ha vingut a roda meva. Però en sortir de la rotonda em dóna un relleu que gairebé sembla un atac. Amb una decisió prodigiosa imprimeix un ritme molt exigent que amb prou feines puc seguir. De mica en mica va sobrepassant companys. Primer en Marc, el mallorquí, i un xicot que va amb ell. Això l’anima cosa de no dir. Després cau en Manuel Martínez. Jo serro les dents darrere d’ella i aconsegueixo no perdre roda. Finalment les víctimes són en John i en Dave. Arriba a dalt triomfadora i em diu:
-Jo baixo molt a poc a poc.
-Mira, passa tu primer i jo ja t’aniré seguint, que aquesta baixada té uns quants revolts molt perillosos.
És cert, la Melissa és molt prudent baixant, modera molt la velocitat i això propicia que en el descens les seves víctimes ens vagin atrapant, sense que ningú s’atreveixi a passar-la, però. Darrere d’ella, en Manolo i jo, que d’adolescents vam anar al mateix col•legi, ens entretenim anomenant els professors que vam tenir amb els seus apel•latius corresponents.
A la gasolinera de Gavà gran reagrupament. Quan ja hi som tots ens posem en marxa. En Quim i en Buscató, davant, ens obsequien amb un ritme de descans fins a Barcelona que s’agraeix. Tot el pilot és una tertúlia. En Manel Velaure i jo parlem d’un amic comú i darrere el grup la Melissa, en John i en Dave s’esplaien en la seva llengua.
A l’entrada de Barcelona només tres agafem la ruta de Pedralbes, en Manel Velaure, en Manuel Martínez i jo. Comentem l’etapa que s’acaba. Just en travessar el pont sobre la Diagonal en Martínez m’etziba:
-Por cierto, José Mª, ahora que estamos solos te lo digo. Últimamente se te ve muy bien acompañado.
El comentari em descol•loca tant que fujo d’estudi com puc. En Manolo té raó, no he caminat sol aquesta temporada. Rodar al costat de la Neus és estar sempre content, tota ella és una alenada d’alegria. La Pili m’ha donat molt. Sobretot companyia. També m’ha fet partícip de la seva ampla cultura i de la seva inquieta intel•ligència. La Carme és entranyable, un regal dels déus, una xicota molt sana. Té el cervell ple de salut i les cames de futur. De la Melissa compto gaudir-ne poc. Tot just la setmana que ve ja no podré seguir-la.
Arribo a les 2:28. Em surten 124 km. 1292 m d’altitud acumulada i una mitjana de 24’2 km/h.
A casa em trobo l’Avui damunt la taula del menjador. L’editorial es titula significativament: “Calien les manilles, senyor jutge?”. Tot l’exemplar és un clam d’articulistes de col•laboració contra aquesta inusual mostra de crueltat. Estic d’acord amb en Salvador. Deploro veure els presos emmanillats agafant les seves pertinences en bosses d’escombraries sota un núvol de fotògrafs. Ho trobo un acarnissament incompatible amb la imparcialitat. Exposats a l’escarni públic per un jutge forà, aquests compatriotes meus que han delinquit a Santa Coloma han estat portats fora de Catalunya on se’ls aplicarà una justícia que només començar el procés ja demostra que té ressentiment de classe i de nacionalitat.
Diumenge. En un article d’El Periódico, Joan J. Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB, escriu: falta una normativa clara, seriosa i estable sobre la pràctica material de la detenció, de les mesures que han de suportar els detinguts i de la prevenció de la seva exhibició pública. L’exhibició dels imputats emmanillats –sigui quin sigui el cas- és patètica i menyspreable”. L’Avui recull declaracions de Maria Eugènia Alegret, presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: “Aquesta imatge no l’havia vist mai, sincerament”. “No sé per què s’ha produït, s’hauria de descobrir allà, però em sembla malament”. “La pena de paseíllo o la pena de telediari no està prevista al Codi Penal”. Montserrat Tura, consellera de Justícia de la Generalitat, també va lamentar les imatges dels emmanillats i va dir que s’han de respectar els drets fonamentals de totes les persones, també els dels detinguts, com el dret a la imatge i a la dignitat. Hi ha qui pensa ben altrament, com el president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, per a qui ha estat “meravellós i edificant” que els implicats del cas Pretòria fossin “exposats”, però fins i tot li va semblar massa poc. “Ahir es va mostrar aquesta gent amb les manilles... Jo crec que fins i tot se’ls ha d’exposar una estona perquè vegin que s’han de sotmetre com a mínim, a banda dels anys que es puguin passar a la presó, al judici dels ciutadans, a la vergonya dels seus conciutadans i els seus familiars”. I va etiquetar els reclusos com “delinqüents del màxim nivell junt amb els terroristes o els que violen menors o assassinen nenes”. Sobretot si són catalans.

Espiells
S’anunciava fred, però en puritat només pot dir-se que fa fresca. Apareixen guants d’hivern, caçadores, pantalons llargs i fins i tot mocadors per tapar-se boca i nas. Tota prudència és poca per evitar grips i constipats. Jo en tinc prou amb un tallavents. En Will llueix braços i cames a l’aire, però porta les mans protegides.
La nova coincidència de sortida entre l’A i el B fa preveure una altra jornada agitada per als que d’habitud anem a poc a poc. En som molts, una pila, però de l’A no se’n veuen gaires.
-Els de l’A ja donen la temporada per acabada –diu algú al meu costat.
A Esplugues, encara més gent. Entre ells, el meu amic Gonçal.
-Hola, José Marieeee!
-Gonçaaaaaal!
La coincidència és efímera.
-Avui provaré d’anar amb l’A.
-A Espiells.
-Sí, però per Sant Jaume de Sesoliveres.
-Em sembla que jo em faré un combinat a la meva manera.
La conversa s’acaba aquí. Ha durat entre Esplugues i Sant Joan Despí. Després ningú sap donar raó d’en Gonçal. Com si se l’hagués empassat la terra. Geni i figura.
Baixant de Sant Just Desvern a Sant Feliu de Llobregat punxa en Lluc i canvia el signe de l’etapa. Tot l’A en pes es queda a fer-li costat. I el ritme s’alenteix com per un automatisme. Al semàfor d’entrada de Sant Feliu enxampem els que ja anaven d’avançada i una mica més endavant en Jordi Lombardía i en Frank, els únics de l’A a qui el contratemps del seu capità ha agafat per endavant.
Per la vora del Llobregat encara hi toca l’ombra i jo, que ja fa estona que m’he tret el tallavents, sento la delícia del fred a la pell. Quan creuem el riu a Molins de Rei, en Frank, mirant cap a l’Ordal, diu:
-Quin dia més clar. Com es veuen de boniques les muntanyes.
A Martorell, en Josep M. Casanoves i en Natxo, que vénen dels seus respectius pobles i porten estona esperant-se, es queixen de l’excessiu retard del pilot.
No m’estranya. Durant el trajecte, en Jordi Lombardía, que comanda el grup, s’ha negat a tirar fins que no arribessin els seus companys endarrerits, desoint les provocacions d’en Quim:
-Jordi, ha dit en Lluc que no calia que l’esperessis.
La marxa ha anat tant lenta que he pogut pujar el repetjó de Martorell amb tota comoditat i sense despenjar-me.
A la sortida del poble, però, s’acaba l’hora del pati i s’embolica la troca. En les rectes de pujada em passa tot el pilot sencer i esdevinc l’últim.
-Josep M., mira’m la roda del darrere –em diu en Carles triatleta.
-Vas baix.
-Em sembla que he punxat. Vaig notant totes les pedretes des de fa estona.
Ens arrambem a l’entrada d’un camí i canviem la roda. Passen per davant nostre en Jordi Font i l’Antoni Oliva. En Toni descavalca i s’ofereix a ajudar-nos. Refusem. Ja li tenim el peu al coll a la cosa. Jo descarto fer l’etapa de l’A i quedem amb en Toni a la cruïlla de la carretera de Sant Sadurní d’Anoia.
No triguen a passar els de l’A i en Solanas també ens demana si necessitem alguna cosa. Però nosaltres ja no triguem gens a posar-nos en marxa. Anem fent via cap a Masquefa donant-nos relleus. A la dreta veiem Montserrat amb uns núvols negres que se li aixequen per darrere com un immens decorat de cartró pedra d’una pel•lícula bíblica.
Arribem al trencall. Allí estan, esperant-nos, en Toni Oliva, en Jordi Font, en Carles Casamajó i en Manel Velaure.
-Els altres han marxat, però n’hi ha uns que tornaran per ensenyar-nos el camí. Hem d’estar atents, doncs, amb qui ens creuem pel anant cap allà.
La carretera de Sant Sadurní és molt bella. Tot són petits turons de vinyes amb les fulles tardorals, que semblen onades daurades irisades de tots colors, des del verd fosc a l’or vell i al coure.
Mentre estem en plena baixada d’un petit coll trobem els companys que han desfet el camí per venir-nos a buscar. Són els colombians i en Piernas.
Quan enfilem la carretera d’Espiells ens passa davant una avançada de l’A que vénen de completar el seu recorregut. Un cop al poble ens trobem també la Pili, en Paco Polo i la Montse, que han vingut per Gelida, i d’altres.
El bar està en un primer pis i de seguida es veu que el seu espai resultarà insuficient per encabir-nos-hi a tots. Pot ser que en siguem seixanta? La gent va arribant i alguns, que es porten l’entrepà de casa, opten per comprar la beguda i baixar al carrer a esmorzar en un banc al solet. Tant des d’on ells són com des dels finestrals del menjador es gaudeix d’una vista magnífica sobre vinyes, conreus, boscos llunyans i muntanyes.
En Piernas se m’acosta i em diu:
-¿Tú sabías el camino?
-Sí.
-Hemos venido a buscarte porque no estábamos seguros.
En acabar m’acosto a l’amo i el felicito pel seu servei acurat.
-Quants sou? Només dos?
-Sí. La dona i jo. Ha vingut una mica la meva mare a donar-nos un cop de mà.
-Doncs és tota una proesa haver atès a tanta gent només dues o tres persones.
Un dels que són a baix esmorzant al sol és en Manuel Martínez. Quan surto del bar m’hi adreço.
-M’han dit que t’has esborrat de les llistes.
-Sí, hace tiempo.
-Ho veus com ets un carallot? I ara jo contra qui em fico? Només em queden les feministes. Només em queda ficar-me amb les nenes.
Al meu costat hi ha unes oïdes femenines que em senten, però fan com si no em sentissin. No es mouen ni un mil•límetre del seu guió de silenci. Ens falta generositat, sentit de l’humor, aprenentatge del diàleg. Hi ha capelletes i conciliàbuls, però ningú s’atreveix a parlar a l’àgora, aquest fòrum. Hem pres tantes vegades mal. A mi aquesta por em recorda Franco. Un país de sords i muts on tothom temia que l’escoltessin dir alguna cosa perillosa. Només jo xerro pels descosits. Abans era més difícil escriure una crònica. S’havia de mesurar amb compte cada paraula Sempre se’t podia emprenyar una feminista, un espanyol o un histèric de pell fina. Ara, amb la llei del silenci, tinc plena llibertat per expressar-me. No puc queixar-me. Hi he guanyat amb el canvi. Però a en Manuel li ha fet més mal el buit que les meves polèmiques.
-No valía la pena participar en el fòrum. Era como si no hablaras a nadie.
D’en Manolo encara guardo les cartes que va enviar-me quan acostàvem posicions. Personals, sinceres, valentes. És el millor que li he vist escrit. M’uneix a ell l’alegria d’haver sabut tots dos suturar ferides. Jo li dic “¡Manolo y cierra España! Ell a mi em diu “Desperta ferro!”
-El otro día estuve pensando sobre estas expresiones y creo que a los ciclistas nos cuadra más esta frase :”¡Vivan las cadenas!” –i assenyala la cadena de la bicicleta.
A la represa desfem el camí per anar a buscar el trencall de Sant Llorenç d’Hortons. Primer una curta baixada i després el petit collet d’abans de l’esmorzar que de tornada i amb la panxa plena se m’entravessa. Primer miro de seguir la roda d’en Manel Velaure, però m’és impossible. L’esforç, però, val la pena. Deixo enrere l’Antoni Heredia, l’Ariadna i tota la colla. Les cames em responen i pedalejo fàcil. Les rampes, tanmateix, són llargues i traïdores. De cop i volta se m’acaba la respiració i el pols se’m desboca. Arribo a témer per caure a terra fulminat. No em queda més remei que afluixar el ritme fins a gairebé anar parat per recuperar-me. Em passa tothom i arribo a la cruïlla el darrer.
-Manolo, els espanyols no heu tingut mai pietat amb els catalans.
-¿Cuándo se ha demostrado esto históricamente?
-Ara mateix m’acabes de deixar tirat com una burilla.
No triguen a canviar-se les tornes. El fort pendent de dintre el poble passa factura a en Manuel i arriba l’últim al reagrupament de Gelida.
-Yo soy Manolo y cierra el Gracia –diu.
Nova bifurcació entre A i B. Els cracs fan la Creu d’Aregall. Els del B declinen. Però en Josep M. Riera està disposat a fer-la i busca la meva complicitat perquè ahir al club li vaig dir que em feia gràcia pujar-la. Tanmateix de matinada la meva dona ha presentat un quadre de bronquitis de cavall.
-Ho sento, vull ser a casa aviat. Tinc la dona pioca.
Fins a Martorell parlo amb en Colin, que es pren la tornada amb calma, lluny de les exigències de l’A. Li pregunto per la Sophie.
-Ja té tres mesos i mig. Ahir la vaig portar al club.
-Oh, això està molt bé.
Torno a pujar el repetjó de Martorell sense problemes, aquesta vegada per l’altra cara i amb un ritme una mica més fort i a la baixada sento les veus d’en Piernas i l’Ariadna que em criden per darrere.
-T’ha caigut alguna cosa!
Ho comprovo tot i contesto:
-Sí, el comptaquilòmetres.
-Macho, pues a mí me ha dado en la pierna y parecía tener un peso enorme. Como una máquina de fotografiar.
M’aturo unes dotzenes de metres enllà i remunto el camí amb poques esperances de trobar res. En Piernas m’acompanya. La resta m’esperen més avall. De seguida localitzem el petit aparell. És ben bé al mig de la calçada. Es tracta de deixar passar aquest cotxe blanc i recollir-lo amb rapidesa abans que arribi el camió de darrere. Però quan passa el cotxe el trepitja davant nostre i el fa miques.
-També tens la bossa de les eines que et penja d’un fil.
-No és un fil. És un cordó. Està ben lligat.
Parada obligatòria a Molins de Rei. Ens atrapen l’Albert París i en Joan Manel que vénen de la creu d’Aregall. La resta de l’A va per davant nostre. L’Albert es desespera:
-Sembla mentida. Cada dia em penso que milloro i cada dia em superen. No hi ha manera amb ells.
A Sant Joan Despí, el semàfor vermell del tramvia es fa etern.
-Piernas, aniràs al sopar de cloenda.
-Sí.
-Ja saps que és la nit del Barça-Madrid?
-Si voleu us poso la ràdio per sentir tot el partit –diu en Quim.
-No cal.
-L’altre dia va venir en Maragall al restaurant.
-En Pasqual?
-Sí. Va venir amb la Mònica Terribes i el seu marit, que va amb cadira de rodes. Era el dia que el Madrid va perdre contra el Milan. En Maragall de seguida va voler saber com havien quedat. Quan va saber que el Madrid havia perdut va demanar xampany per celebrar-ho. Però la Diana Garrigosa va dir que no calia, que amb cava ja n’hi havia prou –explica en Quim.
Quan arranquem, en Piernas passa pel costat d’un cotxe dels Mossos d’Esquadra aturat en doble fila i els escup.
-No els hi tens gaire afecte, oi?
-Jo, macho, yo no entiendo cómo el Saura puede estar al frente de esta gente.
-A en Saura el van posar en un bon mullader. En les darreres eleccions Iniciativa va treure un parell o tres de diputats més que en les anteriors i en Montilla li va fer el regal enverinat de la conselleria d’Interior per posar-lo contra les bases.
-¿Y él no podía haberlo rechazado?¿Qué le hubiese costado ser un poco coherente?Pero están apegados al dinero por encima de todo. No sueltan una silla por nada del mundo.
-Així són tots els polítics. Tant se val del partit que siguin. Tothom s’ha venut. Jo vaig viure la dictadura, en què estava prohibit, i per a mi votar, més que un deure o un dret, és un plaer. Jo aniria a votar cada dia. I ara no sé a qui votar. M’ho posen dificilíssim.
Al meu costat en Sergio, el colombià, es mostra entusiasta d’anar el primer dissabte de desembre a la hivernal del Turó de l’Home. Cal suposar que el seu cosí també hi deu estar. Qui cada vegada se’n convenç més és l’Albert París, el vell fredolic, que recorda passades aventures. En Carles Agustina està indecís, però en Josep M. Riera i en Pak ja han donat el sí. També hi estan engrescats en Fran i la Carme. En Ricard ens escolta parlar i no les té totes.
El dia s’ha encapotat del tot. A mesura que passava s’ha anat ennegrint. Prometia una jornada radiant a primera hora i gairebé fa una temperatura més inhòspita que quan hem sortit.
Arribo a casa a les 2:13. Avui no hi ha la resta de dades perquè el comptaquilòmetres jau a la carretera de Martorell fi com un paper de fumar. Salvadoooor! Les has mirades en el teu? Fes un escrit i apunta-nos-les.
Quan vaig a penjar la bicicleta del ganxo comprovo que també té trencat el selló. Renoi, tinc una bici que em cau a trossos.

Sant Cebrià de Vallalta
Em truca en Gonçal el dimecres a la tarda:
-He llegit que voleu pujar el Turó de l’Home aquest desembre. Jo el vaig pujar ahir. La carretera està tan malmesa que és impracticable. És veritat que ja portava les cobertes gastades, però quan l’he acabat de baixar me les he hagut d’anar a canviar, tan plenes de talls m’han quedat.

Divendres a la tarda al club en Joan Manel fulleja un catàleg de quadres de bicicleta. El burxen:
-Va, Joan Manel, a veure si et decideixes per un.
-És una inversió –diu el lleó del Vendrell.
-Aquests són de plàstic –diu en Joan Manuel- Jo només me’l compraria de titani. Pobre titani. Ja ningú en parla. S’han ben perdut els quadres de titani.
-Què tenen d’especial els quadres de titani? –pregunto.
-Són com un tret dialectal –respon en Joan Manel.
-Ara que dius això –se m’acut a mi- Com vas acabar amb l’examen de nivell D de català?
-Vaig treure un 10 –diu en Joan Manel amb timidesa, gairebé amb vergonya.
-Un 10! Quina il•lusió, oi? M’has de donar la teva adreça electrònica per fer-te consultes, que a l’hora de fer les cròniques tinc molts dubtes.
-Jo també tinc dubtes, eh.
-I ara a buscar el nivell K, oi?
-Sí.
Un 10 de nivell D de català! Ja no puc estar-ne més orgullós.
Són ¾ de 9 i he d’anar a tancar la botiga. M’acomiado de tots. En Solanas s’estranya que vagi amb màniga curta. Però fa de bon estar. L’estiuet de Sant Martí.

Dissabte. Per si de cas surto de casa amb el tallavents posat. No em sobra. Fa un dia enlleganyat, com si li fes mandra sortir el sol. I l’aire és humit.
Arribo a la sortida abans d’1/4 i mig de 9 i ja hi ha molta gent. Els de l’A estan en un embolic perquè al Butlletí i a la web no coincideixen els horaris. En un lloc posa ¼ de 9 i a l’altre ¾. Surten una mica abans de 2/4. Pregunto a l’Eduard per què no ha vingut la Neus.
-Ha sortit a les 8 amb uns quants per anar més tranquil•la.
Al carrer Guipúscoa –la Sibèria barcelonina- el tallavents encara es fa més necessari. Diu la Pili que tot aquest barri està edificat sobre antics aiguamolls del Besòs. I jo penso que això explicaria el fred i la humitat que sempre hi fa.
-Què, Marcos, com anem d’entrecots i turnedós?
-De momento no hay nada, pero a principios de diciembre tengo una cena de empresa.
-I abans tens el sopar de cloenda del club.
-Sí.
Avui, anant per la Nacional II, són de preveure grans velocitats. Però ja al primer semàfor de Sant Adrià del Besòs la gent surt d’estampida. És l’Eduard, l’Explorador, qui comanda el grup i jo recupero posicions i procuro estar davant de tot perquè la batalla definitiva no m’agafi distret.
Passem pel centre de Badalona.
-Obres, obres i més obres. Què hi fan aquí? Un pàrquing? O és el metro? –diu en Gonçal.
-Em sembla que és el metro.
-Ja estic fart de trobar-me obres a tot arreu. Hauré d’anar a l’estranger a veure si trobo alguna ciutat que no estigui aixecada pels quatre costats.
El repetjó de Montgat el passo amb els de primers, vigilant. Però els cracs estan a l’aguait en el si del grup. És en la rampa de la rotonda de la B-30 quan, venint embalat des de darrere, en Ramiro desferma un atac formidable, seriós, definitiu. El segueixen en Buscató i en Joan Manuel. I darrere d’ells tot el pilot. Al Masnou ja vaig sol, despenjat, darrer. No m’ho prenc amb calma. Batallo cada metre, em salto tots els semàfors, aprofito cada segon. No em fixo en el mar gris, les onades llargues, les barques de pescadors escadusseres, el reflex daurat del sol a contrallum. Començo a suar, em fa nosa el tallavents, però no trobo el moment de parar i treure-me’l. Tot plegat pólvora mullada. Avui no és el meu dia. No passo de 31 km/h.
Segueixo sol fins a les envistes de Mataró. Aleshores sento una veu per l’esquena que crida el meu nom. És en Josep M. Riera.
-Què fas tu per aquí? Em creia que anaves amb els de davant.
-No. M’ha sortit la cadena i he vingut amb la Melissa.
Amb ells també ve en Joaquim Durall, company de fatigues meu en el camí de Sant Jaume 2004.
Ja som un grupet de quatre. Però només fa relleus un, en Josep M. Riera, que comanda l’escamot amb mà benigna. A la platja de Llavaneres s’admira de l’extraordinari contrallum del sol vessat sobre l’aigua grisa.
-No sé com es pot anar per aquí sense fixar-se en aquestes meravelles.
A mig camí de Canet a Sant Pol hi ha una platja solitària entre dos petits devessalls de roques. Un pescador té les canyes plantades a la vora de l’aigua mentre ell mandreja ajaçat en una gandula.
-Aquest sí que sap viure.
-Si això és guerra, que no vingui mai la pau.
Per fi em deixo caure una mica i, sense parar, amb l’ajuda de les dents i fent uns quants moviments forçats, aconsegueixo treure’m el tallavents. Per dintre ja vaig xop.
De seguida veiem en Gonçal que ve en direcció contrària.
-Aquest on va? –pregunta la Melissa.
-Ve a buscar-nos. Sempre ho fa. Al final del dia li surten un munt més de quilòmetres que als altres.
Al trencall de Sant Pol de Mar ens espera en Ramiro i un grupet entre els quals recordo l’Explorador, el Botafumeiro, l’Antoni Oliva i en Colin.
-Aneu passant. No us pareu.
-Ja deveu portar una bona estona aquí plantats.
-No creguis. Cinc o deu minuts –menteix en Ramiro.
En Ramiro agafa les regnes del grupet i ens acondueix a Sant Cebrià de Vallalta amb calma. En Colin i la Melissa xerren a cua de grup. Al cap de no res en Colin es posa a la meva alçada i em comenta:
-Has vist quin català parla la Melissa?
-Perfecte. I tu també. Tenim uns estrangers fantàstics. No ens els mereixem. Jo això ho agraeixo molt.
Passem de llarg del restaurant on acostumem a anar, ple de bicicletes, que de ben segur són de l’A, i ens aturem en un bar al mig del poble en plena pujada. Al capdamunt d’unes escaletes hi ha una gran terrassa coberta on podem instal•lar les bicis i tot. Ja hi ha força companys nostres asseguts a taula. En aquest moment en Gonçal s’acomiada de nosaltres i emprèn el vol pel seu compte.
A l’esmorzar, entre moltes altres coses, en Ramiro i l’Antoni Oliva parlen de la seva projectada París-Roubaix. I després l’Antoni Oliva em comenta:
-Has vist que la Melissa i en Colin entre ells parlen en català? Una ianqui i un brit parlant en català.
De tant en tant, de baix al carrer, se sent una gaita que toca un paio per protestar de no sé què.
-Esto no es una gaita gallega –diu el Botafumeiro- Es una gaita escocesa.
Una mica abans d’arribar als cafès s’acosta a la meva taula en Carles Lahoz i em diu:
-La meva dona em demana que et pregunti què són aquests signes estranys que poses a les teves cròniques.
-Aquests signes no els poso jo. Són d’”ells”.
De tota manera, em fa molta il•lusió que la Montserrat em llegeixi i li trameto des d’aquí una salutació entranyable.
A la represa en Ramiro al capdavant torna a posar el grup en fila índia.
-No anem a poc a poc, no –diu l’Ariadna.
Pollancres i plataners, els alts arbres de la riera, llueixen els seus colors entre verds i esgrogueïts banyats per una llum de sol límpida que, ara sí, ja s’ha tret els núvols matinals de sobre.
-Això ja és Montnegre, oi? –diu la Pili.
-Sí.
Se m’escapa tot el grup. L’últim que veig força estona davant meu, fins un bon tros passat Arenys de Munt, és en Carles Agustina. Darrere meu es queda en Joaquim Durall a qui deixo de veure en travessar la carretera de Collsacreu. Forço la màquina tant com puc, però els resultats tornen a ser escassos. Poc a poc, però, queden enrere turons, revolts, clotades, canyars, atzavares, pinedes, xiprers, jardins i torres senyorials. Passen Torrentbò i Sant Vicenç de Montalt. A Sant Andreu de Llavaneres, des del semàfor de la rambla estant, veig el grup que s’afua per la rampa del casal. M’hi poso amb més ganes. Més pins i després sembrats de clavells. A la grossa rotonda que hi ha al final de la baixada albiro no gaire lluny unitats disperses del grup. A l’entrada de Mataró hi enllaço.
En Josep M. Riera i en Pak miren de convèncer-me perquè vagi amb ells per Òrrius. No m’acaba de fer el pes.
-Sí, home, sí. Anirem a poc a poc. Anar fent sense matar-nos. I en dues hores som a Barcelona.
Miro el rellotge i són dos quarts d’una.
-Està bé. M’heu convençut.
Em poso al seu costat i pedalegem per la façana marítima de Mataró.
-Ja li has dit a la Melissa que vingui amb nosaltres?
La Melissa roda a la cua. M’endarrereixo per convèncer-la, però refusa. Durant els breus instant que dura la conversa perdem roda i el grup fuig. Mirem de recuperar el terreny perdut amb un cop de geni, però és debades. No hi ha res a fer. Se’n van sense remissió. En Josep M. i en Pak afluixen el ritme a la rotonda d’Argentona, però un cansament invencible s’apodera de mi i a l’últim moment defujo seguir-los cap a Òrrius.
-Em faig enrere.
Amb la Melissa em queda la tasca de tornar a enllaçar amb el grup. Ens hi apliquem amb esforç i de tant en tant recuperem la referència visual. Però cues d’automòbils i semàfors frustren cada aproximació. Devem tenir vent en contra perquè, malgrat l’afany, no superem els 29 km/h. Si, tot i amb això, adesiara veiem els de davant, per bé que llunyans, dedueixo que no deuen anar gaire de pressa.
Em fixo en el tren que corre paral•lel a nosaltres. Quan va construir-se, a meitat del segle XIX, sota el regnat d’Isabel II, va ser la primera línia de ferrocarril de l’Estat. Tot un símbol de la revolució industrial catalana. Ara ha esdevingut una barrera que ens separa del mar. Si es soterrés, tot el Maresme seria un immens passeig marítim i els catalans tindríem un país reconciliat amb la Mediterrània.
Més greu és el cas de la Nacional II. A València la Nacional III ja fa vint anys que és autovia. Com les de la resta del sistema radial espanyol. Per on passem nosaltres hi ha trams que només tenen un carril per sentit. A tot arreu hi ha semàfors i es travessen una munió de poblacions atapeïdes. Va perdre’s una gran ocasió de desdoblar-se quan es va fer l’autopista de Palafolls, però l’aleshores ministre d’Obres Públiques, Pepe Borrell, aquell català que no va invertir ni un ral a Catalunya, va decidir que havia de ser una via de peatge “tou”.
Al repetjó de Montgat tornem a veure el pilot blaugrana. I també al final de la recta d’entrada a Badalona. Els atrapem en arribar a les obres del centre. La Melissa gairebé no s’ho creu. Ha estat una contrarellotge. Aprofito els semàfors i em poso al davant de tot. Em fixo en la manera de parlar d’en Joan Manel. Quan vol avisar d’un perill, per comptes de fer servir els castellanismes oju! o cuidadu! que sovint malmeten el meu oral deficient, ell usa “ull viu!”.
La treva ja ha fet aparició en el pilot i qui més qui menys fa petar la xerradeta tranquil perquè anem bé de temps.
-Què, com ho tenim això de la Luixon-Baiona?
-Ui, no ho sé, estic fotut de peles.
-Tu també notes la crisi?
-Sí.
-Tothom.
-I sembla que Espanya serà el darrer país a sortir-ne. Zapatero no en té ni idea d’economia.
-És un venedor de fum. Rajoy hi entén més, però té coses pitjors.
-El problema del PP és que és un partit franquista. A Espanya cal un partit de dretes com Déu mana per fer de recanvi als socialistes quan fallen. Una Angela Merkel, per exemple.
-Sí, però a tot arreu tenen problemes. Ningú no sap ben bé com ha vingut aquesta crisi ni com sortir-ne.
Davant meu en Colin parla amb els colombians.
-Quan us decidireu a anar amb l’A?
Aquesta pregunta és un clamor. En els onze anys que porto al club mai havia vist una irrupció de futur semblant a la d’en Sergio i en Míguel.
-Saps que cap dels dos no arriba als vint anys? –em comenta després, ja sols, en Colin.
-Sí.
-Jo els he dit que podrien anar amb l’A, però no acaben de decidir-se.
-Ja està bé que siguin prudents. Els joves sempre pequen per precipitar-se. Ells van amb peus de plom. Ja tindran temps.

A casa a les 2:02. Hem fet 111 km a una mitjana de 25’30 km/h i amb una altitud acumulada de 665 m.

Diumenge a la tarda, a la porta del bar, parlo amb en Manel Velaure.
-A la carretera del Pollastre vaig poder seguir en Ramiro i en Buscató.
-Déu n’hi do!
-Sí, cada vegada em trobo millor. Però a l’arribar a la rotonda grossa que hi ha al final de la baixada, una mica abans de l’entrada a Mataró, vaig agafar el carril bici i vaig anar a parar directament a la general. Vaig esperar-me més de deu minuts i al final vaig marxar. Després vaig pensar que vosaltres us hauríeu reagrupat a dalt. El cas és que vaig tornar sol. A 2/4 de 2 ja era a casa.
I diu la seva dona:
-Això jo no ho sabia. A mi no m’agrada que vagi sol.

Santa Agnès de Malanyanes
La Sabu, la noia que treballa amb nosaltres al bar, està de baixa. Van operar-la de les cames fa dos dimarts. Per suplir-la, porto quinze dies treballant vuitanta hores a la setmana. En el límit de l’esgotament. Llegeixo el divendres l’engrescadora proposta d’en Josep M. Riera de fer la ruta de l’A a ritme del B, però la rebutjo per mirar d’estalviar cada mínim d’energia. A més, així sortiré mitja hora més tard i, com diria el nostre company Ortoll, mitja hora de son pot ser un somni eròtic.
Dissabte el dia no pot ser més desavinent. Gris, fred i humit. La temperatura és de 15ºC. Tardor, tardor. L’Ariadna i l’Antoni Heredia comenten la conveniència de sortir més d’hora. A les vuit.
-És una petita molèstia pels que no volen llevar-se de matí, però així es torna més aviat a casa.
-I en tot cas, si sobra temps, sempre hi ha la possibilitat de complicar una mica l’etapa amb un Forat del Vent addicional, per exemple, o qualsevol altre dificultat afegida.
-De tota manera les etapes han estat ben dissenyades en general. No ens podem queixar. Hi ha inconvenients que no es poden preveure. I més al mes de desembre quan es tracen les excursions.
Ja en marxa se m’acosta en Jaume Pera:
-Em fa molta gràcia que a l’Antonio li diguis el Botafumeiro. Com se’t va acudir?
-No va ser a mi. Va ser idea de l’Eduard Roche. I després jo ja li he plantificat. Però em sembla que no li agrada gaire que l’hi digui.
-També és curiós el sobrenom de Piernas. Per què li diuen així?
-No ho sé. Jo sempre li ho he sentit a dir. Això ho sabrà la Pili.
-Li deien Piernas de petit, d’abans de venir aquí –diu la Pili- quan feia excursionisme de muntanya. Piernas Locas Johnson. Era l’època en què corria en Ben Johnson. Jo el vaig conèixer llavors, a la perruqueria que tenia en Ferran a la Travessera de Gràcia.
Avui no en som massa. Penso que potser alguns han respost a la crida d’en Josep M. Riera i han sortit abans. L’Ariadna i l’Antoni Heredia acondueixen el grup sense presses pels carrers de Barcelona. Ningú gosa sobrepassar-los. Veient-los així, tranquils, parlant entre ells, davant de tot, se m’afiguren l’ànima del B. Avui hi ha absència de cracs. També els faig a la ruta de l’A. Preveig una etapa sense sobresalts.
La temperatura més baixa del dia, 13ºC, és en travessar el Besòs, molt brut, amb abundància d’escuma.
-Mira que ple que baixa el riu –diu l’Ariadna- La calor d’aquests darrers dies ha fos la neu de les primeres nevades i el desgel ha fet créixer el cabal de tots els rius.
La velocitat és calmosa i jo em destaco una mica en no respectar un semàfor on tothom para escrupolosament. Passo el repetjó de Montgat sense esforçar-m’hi gaire, però tothom em deixa fer. Només el Botafumeiro salta rere meu, m’atrapa i em deixa enrere. Ni m’immuto. A la pujada d’abans del Masnou m’atrapa el grup.
-Què li has fet al Botafumeiro? –diu l’Ariadna.
Al meu costat, en Josep M. Ribera, l’hematòleg, em diu:
-Porto uns quants dissabtes sense venir, però a tu t’he llegit cada crònica.
-Gràcies. I com és que no has vingut?
-He tingut un parell de congressos i després he passat la grip.
-L’A o l’estacional?
-No ho sé, no m’he fet les anàlisis, però m’he passat una setmana al llit.
-Com si t’haguessin clavat un jec de garrotades, com si t’haguessin descarregat a sobre un camió de sacs de patates.
-Exacte. No hauria pogut ni agafar la bicicleta per pujar al Tibidabo.
El ritme és tan benèvol que no miro el paisatge, ni el mar, ni el cel gris. M’acontento de gaudir de la companyia dels altres, tots junts en grup sense presses.
L’Ariadna i l’Antoni continuen guiant el grup amb saviesa fins que, a l’entrada de Vilassar, en Benítez dóna un relleu impetuós i se’n va. El segueixen els colombians i en Carles Pollán. La distància s’amplia per un inoportú semàfor entremig. Quan ens n’adonem ja s’han passat el trencall cap a Argentona i la feina és nostra perquè ens sentin cridar-los que s’han equivocat.
A la sortida de Vilassar és en Salvador qui surt cap endavant, però ningú el segueix. Com a molt el grup s’estira una mica. De tota manera, no devem anar gaire a poc a poc perquè a Argentona encara ens hem d’esperar una mica fins que arribin els que han marrat el camí. Només falta la Pili. Algú diu que ja va acompanyada i prosseguim la marxa.
Passem per Dosrius en grup compacte i sense problemes. L’Ariadna i l’Antoni Heredia reparteixen consignes perquè tothom s’esperi dalt el collet, l’únic punt conflictiu de la jornada.
-Mira sembla que ja vulgui sortir el sol.
-Sí, una mica. Avui és un dia típic de tardor. D’anar a buscar rovellons. Mira com ja fumegen les xemeneies.
El collet es puja sense gaires estrebades. Una fila índia molt llarga només trencada en pocs punts. Jo vaig a cua de pilot amb en Jaume Pera, en Carles Agustina, en Salvador, l’Ariadna i l’Antoni Heredia.
-Et prova això d’haver de cobrir la baixa. Avui vas més fort –diu el lleó del Vendrell.
-Sí, ja veus, vaig l’últim.
-Sí, però amb el grup. Dissabte passat ja t’havies despenjat.
Des del collet fins a Santa Agnès de Malanyanes és territori inèdit. El club no hi ha passat mai. Per obrir boca la ruta ens obsequia amb una rampa llarga d’un 11%. Però quan s’acaba ja tot és descens. També pronunciat. Interromput per nombroses bandes rugoses. L’Antoni Heredia es posa davant i obre camí. La boira plana sobre el bosc i impedeix veure el color dels arbres. La velocitat de la baixada tampoc ajuda.
-Quina llàstima de boira. No podem gaudir de res.
-També té el seu encant.
Un cops arribats al poble, l’Antoni Heredia s’encamina directe al restaurant. Fa molts anys el club hi anava, era famós per les seves coques. La Pili també en té notícia. La resta de la colla no hi ha estat mai. Els de l’A ja hi estan entaulats i també un grup del B que deu haver sortit abans amb en Luciano, en Padrissa, en Fornós, l’Antoni Oliva, la Mar i d’altres. En Josep M. Riera esmorza amb els de l’A. No veig a cap altre del B que l’acompanyi, tret d’en Joan Fuster.
-Com és que no has vingut?
-Vaig molt cansat. He de doblar la baixa de la meva treballadora.
-Amb la quantitat d’atur que hi ha ja podries contractar alguna suplència.
-No em soluciona res. No puc deixar una persona nova sola al bar. He d’estar amb ella de tota manera.
La Pili arriba tard i ve sola. No anava acompanyada com crèiem. Encara sort que no s’ha perdut.
A taula l’Albert Palomés comenta que s’aprima i s’entrena per a escometre una marxa de l’any que ve.
-Quina?
-La París-Roubaix. No sé si m’acompanyarà algú del club.
-I tant. N’hi ha uns quants d’engrescats. El principal és l’Antoni Oliva.
-Ja és l’última marxa d’envergadura que faré.
-Mare de Déu! Si ens en queden encara, de marxes per fer!
-Sí, però d’aquesta categoria jo no en vull fer més ja.
L’Ariadna i la Pili troben a faltar la Carme i la Melissa, que avui no han vingut. Després el tema de la conversa deriva a l’escassetat de noies que es dediquen al ciclisme.
-No hi tenen gaire tirada. Ahir mateix vaig estar-ho comentat amb unes conegudes meves, jovenetes, que vénen d’Humanitats i treballen a Museus. Els deia que és tan important la salut física com la salut mental, però no hi havia manera de desinstal•lar-les del seu sedentarisme. I molt menys empènyer-les cap al ciclisme. El troben masculí.
-En canvi omplen els gimnasos.
-I també els agrada el tennis o la natació.
-Aquí necessitem noies joves. De vint anys. Nosaltres ja en tenim quaranta i som velles.
-Una dona als quaranta anys no és vella. Això era abans, que als pobles es vestien de negre de cap a peus. Avui una dona no arriba a la seva plenitud fins als cinquanta.
-Sí. Jo tinc una tia que té seixanta-sis anys i s’acaba de jubilar i porta una activitat frenètica. Tan aviat és al Vietnam com fent qualsevol altra cosa.
-A mi em passa amb les meves amigues de la colla d’adolescent que s’han quedat solteres. No tenen càrregues, ni desgast i tenen una energia que a mi em desborda. Viatgen arreu del món, llegeixen, van a exposicions, al cinema, al teatre. No paren.
Al restaurant s’hi està molt a gust. És acollidor i el servei és molt eficient.
-Aquests saben el que es fan. Estan molt preparats –diu l’Antoni Heredia.
No poden faltar els nostres anglòfons.
-No recordo com et dius.
-Will.
-Hi ha una cançó dels Beatles que es diu I will.
-Ah, sí?
La hi xiulo.
-És de l’àlbum blanc.
-El doble. És un disc fallit. Hi ha massa cançons. Haurien d’haver fet un sol disc més exigent.
Aquest és el parer de George Martin, el productor. L’opinió de John Lennon és del tot diferent. Per a ell és el millor disc dels Beatles perquè expressa el talent individual diferenciat de cadascú com cap altre. I per a una bona part de la crítica el treball és un testimoni brillant del procés de desintegració de la banda. A mi em semblen vàlids els tres punts de vista. Un any després del doble blanc, el grup treia Abbey Road, el seu cant del cigne, el meu favorit. En ell es resolen les contradiccions del blanc. És un disc tan polit que no perd la tensió en cap moment. Com en el blanc recull un fotimer de cançons de rebuig que no volen ser desaprofitades. Però ho resol en una totalitzadora cara B magistral. I els quatre compositors (Ringo també) brillen com mai en l’aspecte individual.
La tornada ens té reservat el Parpers. Hi ha hagut qui ha escalfat els ànims proposant fer endemés Òrrius, però és una mica just de temps. Abans de sortir en Pak ha de resoldre un petit problema amb els radis que fan que la roda li fregui als frens.
I després d’una petita transició pel pla, ja ens teniu pujant l’última cota del dia. Al principi comanda el grup en Manuel Martínez, però després tothom va avançant-lo fins que arribem tots dos junts al capdamunt en els llocs darrers. Cal destacar que en Salvador s’ha entestat en fer tot el port amb el plat gros i se n’ha sortit.
Al trencall d’Òrrius, petita parada per recuperar els ressagats i enfilem l’últim tram de l’etapa. Com en tot el dia, la parsimònia marca la tònica de la marxa. Els comentaris d’agraïment, de complaença per l’esdevenir de la jornada són generals.
-Jo crec que és un ritme propi d’una etapa de novembre.
-Jo crec que és un ritme propi d’una etapa del B.
Per la nacional encapçalen el grup en Manuel, en Josep Anton Buzón, en Carles Agustina i en Carles Pollán. El pilot es trenca a vegades, però més a causa dels semàfors, de les distraccions i del relaxament que de la velocitat. Al final, al darrere de tot, l’Arnau, un xicot nou de fa uns quants dissabtes, té una avaria a la cadena i el Botafumeiro, la Pili i d’altres es queden a fer-li costat. A mi, que vaig al davant de tot, m’arriben veus que ha hagut d’agafar el tren, però no puc confirmar-ho.
Al final surt el sol. Des de dalt de Montgat es veuen les siluetes de les tres xemeneies de Sant Adrià del Besòs banyades per una llum groga barrejada amb la calitja. En Josep M. Ribera, en Carles Pollán, l’Ariadna i jo encetem una conversa que durarà tota la travessa de Badalona.
-Mira que són lletges les xemeneies.
-Les trauran.
-No. S’ha fet una consulta popular i han decidit de conservar-les.
-Aquests de Sant Adrià tenen el gust al cul.
-És cert. Però diuen que les xemeneies formen part de la identitat del poble.
-La democràcia és la democràcia. S’ha de respectar la majoria. Una vegada que es dignen consultar.
-Ja només en funciona una. Les altres dues estan parades.
-Em sembla que els sortiria més a compte enderrocar-les que no pas reconvertir-les en qualsevol altra cosa.
-I els edificis enormes del barri del Fòrum, que no són lletjos?
-Van dir que no volien un barri congestionat ni dens i que per això feien les cases separades per tants jardins. I després aixequen gratacels de més de vint pisos.
-I que per pisos petits, de 60 m2, abans de la crisi pagaven lloguers de 2.000 i 3.000 euros.
-Un barri que està lluny de tot arreu. Molt poc cèntric.
-S’han ben carregat el pla Cerdà. Cerdà va disposar que aquells terrenys fossin un parc gran. El pulmó de Barcelona. Els terrenys són molt tous perquè estan a la desembocadura del riu i no són aptes per fer-hi fonaments. I d’això Cerdà ja se’n va adonar. Sí, sí, tous. Hi han plantat gratacels.
Pel carrer Guipúscoa anem l’Ignasi, els dos colombians, en Buzón, en Carles Pollán i jo per davant. Els de darrere ni es veuen. Parlant distrets s’han degut quedar tallats en més d’un semàfor, tan mandrosos van.
Arribo a casa nou. Una sortideta de 92 km sense complicacions, a un ritme plaent i estimulant. Un desnivell acumulat de 689 m i una mitjana de 24 km/h.
-Quan vulguis ens tornes a dissenyar una excursió com aquesta pel novembre de l’any que ve, Ariadna.

Cloenda
Tal i com havia anunciat l’Ariadna, a les vuit als Jardinets hi ha una noia amb una càmera rodant per a la televisió. A mi m’enfoca mentre parlo amb en Fernando i en Jordi Lombardía sobre el Barça-Madrid de demà.
-Encima de ser merengue el entrenador del Madrid es chileno.
-Hi ha rivalitat entre argentins i xilens?
-Ahora ya no. Antes había más.
-Els que deveu ser enemics aferrissats sou argentins i uruguaians, oi?
-No, qué va. Todo lo contrario. Nos llevamos muy bien. Somos... cómo lo diría...
-Pobles germans.
-Sí.
En Jordi Lombardía no les té totes amb un Madrid que juga malament i un Barça que l’altre dia va fer una demostració contra l’Inter.
-Però en un clàssic pot passar de tot. L’any passat, amb el millor Barça de la Història i un Espanyol a punt de baixar a Segona, els funestos pericos van guanyar al Nou Camp.
Avui fa fred. La temperatura ja es correspon més a l’època de l’any en què som, darreries de novembre. Jo no vull jugar a futbol perquè ja sóc massa gran i després em passo quinze dies amb dolors a tot arreu, però tinc intenció de veure tot el partit per fer-ne la crònica. En previsió de tota l’estona que m’hauré d‘estar parat, m’he posat pantalons llargs, mitjons tèrmics i mallot de màniga llarga per no agafar fred. La majoria porta caçadores i tallavents.
Arriba en Salvador. Sempre té algunes paraules per a mi:
-Quina setmana de comentaris polítics al fòrum sobre Catalunya i Espanya –em diu.
-I encara falta un text que va enviar en Gonçal que no ha arribat a les llistes, suposo que per problemes amb el servidor, que hauria donat més animació a l’assumpte.
El tema de l’editorial conjunt dels dotze diaris catalans i la reacció de la premsa espanyola encara suscita comentaris vius en les converses del pilot.
Amb en Pak i en Josep M. Riera escalfem motors de cara a la pujada al Turó de l’Home el dissabte que ve. Horaris, recorreguts, conveniència o no d’agafar el cotxe. Tot plegat quedarà reflectit en la crida que faré durant la setmana en aquests mateix fòrum.
Ja fa estona que rodem. El grup, molt nodrit, car hi conflueixen A, B i C, s’ha trencat ja a la Diagonal en nombrosos escamots a causa dels semàfors. Es puja el coll de Montcada a bon ritme i jo m’endarrereixo uns quants metres que no puc recuperar fins a l’entrada de Cerdanyola. El dia és preciós, d’una limpidesa conventual i una visibilitat que enamora. La temperatura és de 6ºC. Però en Franko va amb màniga curta i en Will ensenya tota l’esquena a l’aire.
El camp de futbol no és gaire lluny, però encara està tancat. La gent s’arremolina prop de l’entrada.
-El presidente del club, Luciano, ¿no sale nunca en bicicleta? –pregunta en Chris.
-Abans sí que ho feia molt sovint, però es va trencar el fèmur en un accident i ara li costa més.
Com si hagués sentit la conversa, arriba el cotxe d’en Luciano amb en Cases al costat. Surt en Cases i el primer que fa es adreçar-se a tots:
-Què feu aquí a l’ombra? Que no ho veieu que fa fred? Poseu-vos al sol, home!
Tots obeïm amb mansuetud i els nous se’l miren estranyats, desconeixedors de les seves maneres cridaires. Entranyables, tanmateix.
Durant força estona continuen arribant ciclistes, prova que les diferències han estat grans entre nosaltres. El motiu de conversa, mentrestant, és el mateix de tots els anys. Les alineacions. Els que, empedreïts, s’obstinen a viure en pecat des de fa anys, ¿han de jugar amb els casats o amb els solters? A diferència de Roma, Gràcia té amplitud de mires i accepta a aquestes ovelles esgarriades en el si de l’equip casat.
És tanta la màniga ampla del club que n’hi ha que no entren al camp i van a fer una excursioneta, aliens del tot al futbol. D’altres va a esmorzar. D’altres fan de públic i d’altres les dues coses, primer l’una i després l’altra.
A les ordres de l’àrbitre, no col•legiat, senyor Antoni Cases, s’enfronten els dos equips del Gràcia. Amb samarreta blanca, els casats, amb l’Eduard a la porteria, en Lluc, l’Heredia, l’Albert París, l’Otxoa, l’Estanis, en Sebastián, en Fernando, l’Alberto, en Natxo i d’altres que no recordo. I amb la samarreta blava amb les tres ratlles granes del club, els solters, amb en Joan Manuel de porter, en Franko, en Will, en Sergio, en Míguel, en Piernas, en Chris, en Jordi Lombardía, en Vicenç i encara me’n deixo més. Fa la sacada d’honor el ciclista més veterà del club, en Renau, de 88 anys, encara en actiu, un exemple per a tots.
Durant tot el partit el domini casat és abassegador. Pujades per la banda de l’Otxoa, molt treballador, busquen el remat d’en Fernando o l’Heredia a prop de porteria, i creen sovint perill. Més endarrere, l’Albert París, mig volant dret, i en Lluc, mig centre, dominen el centre del camp. Però una de les estrelles de l’equip blaugrana és el porter Joan Manuel, que amb les seves intervencions per dalt i per baix frustra una vegada i una altra les aspiracions casades. La mala sort també influeix. Fins a quatre vegades s’estavella la pilota als pals de la porteria soltera.
En l’equip fadrí el nivell tècnic és més alt. Això els permet un estalvi d’esforç físic. Darrere, en Franko, en Piernas i en Chris contenen molt bé el joc d’atac de l’equip rival. Davant, en Sergio i en Míguel fan estralls. Un hat trick cadascun firmen els dos cosins colombians. El seu olfacte de gol és letal i la seva presència prop de la porteria de l’Eduard sempre implica perill. Per la banda dreta, les internades d’en Will també creen moltes ocasions a més dels dos gols que fa ell. I després vénen les dues dianes d’en Franko, potser el jugador amb més tècnica de tots. 10 gols és la collita dels solters. 4 en fan el casats. El primer se’l fa en pròpia porta un Jordi Lombardía que juga endarrerit perquè ha patit una estrebada. El segon és argentí, el fa en Sebastián i els dos darrers els marca l’Estanis. L’últim de penalty. Aquesta és una jugada discutida. Els solters es queixen de la seva inexistència, però no s’hi fan forts perquè ja van guanyant per un còmode avantatge. En el súmmum de la mala sort els casats el xuten i estavellen la pilota al pal dret de la porteria d’en Joan Manel. Però el rebot toca al braç d’un defensor i l’àrbitre n’assenyala un altre. L’Estanis el transforma.
En resum un 10 a 4 que no reflecteix el que ha passat al terreny de joc. Molta superioritat tècnica soltera, però un més gran domini territorial casat. Tanmateix el nivell de joc ha estat molt millor que l’exhibit en d’altres anys. L’esforç físic d’ambdós equips admirable. I aquesta vegada s’han jugat 45 minuts per part la qual cosa ha passat factura a molts, que han sentit sobrecarregada la seva musculatura, no acostumada a aquest esport, o han patit contractures o estrebades.
Abassegat per la golejada l’Heredia comenta:
-No cal que facis la crònica, Josep M., val més que ho deixis estar.
-No et preocupis, que jo sóc casat i us faré quedar bé.
Les declaracions d’en Piernas:
-Hem jugat tot el partit a mig gas, però hem aprofitat les oportunitats al davant.
I és que els colombians han tornat a triomfar, aquesta vegada en futbol.
Llarga conversa amb en Luciano.
-Ja t’he sentit com parlaves de política des de l’altra banda de la porteria.
-Yo nunca hablo de política. Yo hablo contra los políticos.
-Home, no et falta raó. Amb els temps que corren.
-Hay muchas maneras de robar. No hace falta ser chorizo. Despilfarrar el dinero de los contribuyentes en gastos innecesarios también es robar. Y ahora nadie tiene cuidado de nada. Se repiten obras que ya se han hecho, se encargan informes que son una auténtica chorrada o se invierte en cosas que no sirven para nada. Y que conste que yo no me quejo porque la Generalitat pida más dinero. Yo no soy nacionalista, porque no soy de aquí, pero vivo aquí y me beneficio de todo lo que se invierte en Cataluña. Nos beneficiamos todos.
-Sí, és la seva feina. Han de mirar per Catalunya de la mateixa manera que Zapatero ha de mirar per Espanya en les cimeres internacionals.
Després, per alegres viaranys, anem a parar a l’educació.
-No se puede negar que en los últimos cuarenta años hemos mejorado materialmente en todo. Pero se ha perdido educación y respeto a la autoridad.
-Que els ho diguin als mestres.
-Ésos son los que más lo sufren. Los pobres. Y luego se nota en el resto de la sociedad. Nadie se levanta del asiento de un autobús cuando sube una persona mayor.
-Hi ha detalls que són molt importants. Nosaltres parlàvem al mestre de vostè. I ens aixecàvem de la cadira quan entrava a classe. I també a l’hora de prendre la paraula. Es perden aquestes petites coses i s’acaba cremant contenidors a Canaletes amb l’excusa que el Barça ha guanyat una copa.
De camí cap al bar pugem per les avingudes empinades de Cerdanyola i l’Heredia al meu costat es queixa de dolors musculars.
-M’esgarrifo d’haver de pujar el Forat del Vent.
Quan arribem al restaurant, molts ja en surten. Així donem un respir als cambrers, que en un primer moment s’han terroritzat en veure l’allau de ciclistes que els queia a sobre. A taula tothom està expectant de cara al sopar d’aquest vespre. Feia molt de temps que no esmorzava amb en Luciano, en Cases i l’Heredia junts. Recordem els dies inoblidables del camí de Santiago.
Tot el matí dret mirant el partit i continuo mandrós. Ni se m’ha acudit perdre-me’l i anar a fer un volt més llarg com han fet d’altres. I ara sento que proposen de pujar l’Arrabassada un cop a Barcelona i tampoc m’engresco. Som una bona pila quan iniciem el Forat del Vent i el ritme és molt suau malgrat haver-n’hi molts de l’A. A en Will li frega la roda de darrere al quadre i l’Heredia té problemes amb els pedals i s’aturen en un replà junt amb en Lluc que els ajuda. La resta anem fent via. Tiben una mica per davant i en Chris i jo ens despengem. Fem el Forat junts, però jo vaig molt encarcarat i penso que el dissabte que ve al Turó les passaré magres.
Ja gairebé arribant, per la Vall d’Hebron, l’Ariadna em diu que necessitarà una crònica del partit i una del sopar d’aquest vespre per al Butlletí de Nadal.
-El més segur és que te les pugui fer jo.
A casa a la 1:03. 37 km. 495 m d’altitud acumulada. 20 km/h de mitjana.

Són 2/4 d’una de la nit. S’acaba la vetllada i alguns ja han marxat, molts estan dempeus fent rotllana. M’acosto a l’Ariadna i li dic:
-Ja tinc escrita la crònica del partit.
-No pot ser. Ja l’has feta? Ai, com et deu d’haver sortit!
-Sí, aquesta tarda. Però no comptis amb la del sopar. Estic massa atabalat.
-No et preocupis. Ja m’apanyaré.
M’acomiado d’en Salvador.
-No pots marxar encara. T’has de quedar fins l’últim moment per posar-ho tot a la crònica –em diu.
-Uf, no. Ja tinc escrita la crònica del dia, però la del sopar no em veig amb cor de fer-la.
Però camino cap a casa i la fresca de la nit m’estimula. El sopar de cloenda és el que més m’agrada de tot l’any ciclista. Més que descobrir una carretera inèdita, més que pujar un port de llegenda del Tour, més que un esmorzar compartit en un indret llunyà, més que una conversa distesa amb un company mentre pedalegem. Enguany he tornat a gaudir molt d’aquest àpat i em vénen a la ment una pila d’imatges acabades de viure:
Un munt de companys fent temps al carrer abans d’entrar. Tots mudats, tan diferents de quan portem el mallot del club. En Lluc és a qui primer distingeixo.
-Per què no ha vingut la Teresa? –li retrec.
-Per què no ha vingut la Xaro? –contraataca.
Després, arran de porta, veig la Carme amb un pentinat preciós, que no sé descriure perquè no domino el llenguatge dels perruquers. Al seu costat en Fran, amb un elegant jersei vermell, sembla més jove que altres dies. Parlen amb l’Eduard i la Neus, guapa com sempre.
Mentre entrem coincideixo amb la Pili, radiant. També em fixo en els seus cabells. Solts, sumptuosos, d’un negre d’atzabeja. L’Oriol, el seu company, se m’adreça:
-Jo sóc falangista i vull seure al teu costat per fer-te la guitza tota la nit.
Llum, somriures, abraçades, salutacions. L’Ariadna va amunt i avall amb classe. Més pentinats. La seva melena rossa ondulada sembla una cascada d’or vell.
Al meu costat no hi seu l’Oriol, sinó en Ricard, una esplèndida aportació d’aquest any. En Jordi Mateos passa per les taules amb una llista per apuntar a qui vulgui anar de Barcelona a Cotlliure l’any que ve.
-No conec a aquest noi –diu en Ricard.
-Sí, és en Jordi Mateos. Surt amb l’A.
Al cap d’una estona en Ricard el reconeix:
-Ah, sí! Ara sé qui és. És que vestit de carrer canvia molt.
Tot som diferents avui. Però les noies llueixen més. També les que no són ciclistes. La Coté camina de dalt a baix del menjador amb una elegància innegable. També han vingut la Merxe i la Maria, aquesta darrera convalescent d’una intervenció quirúrgica. Me les estimo molt a totes dues. Les acompanya en Lázaro, gran ultrafondista, que aquest any ha fet la seva segona Madrid-Gijón-Madrid de 1200 km i també té una París-Brest-París.
Al meu davant hi tinc en Piernas, que amb les seves ocurrències no para de fer-nos riure a tots, sobretot a la Neus. També hi és en Will, el gal•lès que, malgrat no portar ni un any aquí, amb molt d’esforç, aconsegueix parlar tota la vetllada en català. I en Solanas, el gran company. Si un dia es fes una votació per esbrinar qui és el millor company del club, jo votaria per en Solanas. És del Gràcia des que va néixer i un dia va dir-me:
-Jo no he tingut mai ni el més mínim frec amb cap company.
La seva presència sempre m’ha donat confiança, seguretat i serenor. Igual que en Lluc, al seu costat, de qui aprecio molt la seva companyia.
-Fogerty! –crido. I de dues taules més enllà s’aixeca l’Isaac i ve a saludar-me.
No hi ha res com sentir-se tots junts després d’una temporada sencera de suors i quilòmetres per aquestes carreteres de Déu.
Després de les postres en Cases oficia de mestre de cerimònies. Quan reparteixen el cava brinda pel Gràcia, pels joves nous i per la temporada 2010. Després ve el sorteig de regals. La mà innocent que treu les paperetes de la bossa és la Marina, la filla d’en Ramiro, que ja és tota una dona i està guapíssima. A la nostra taula ens toquen els regals a en Fran, l’Oriol, en Lluc i a mi.
Després en Cases lliura els premis als vencedors de la contrarellotge de Santa Creu d’Olorda. Aquest any són uns diplomes molt ferms que incorporen una fotografia del condecorat en ple esforç durant l’escalada. Tant en Solanas com en Lluc creuen que aquest guardó està més ben trobat i fa més il•lusió que una copa. A la nostra taula, la Carme i la Neus reben la distinció com a segona i tercera classificades de fèmines.
La temperatura puja per moments i s’assoleix un caliu impressionant. Crits, noms cridats a cor i aplaudiments. La festa arriba al final i alguns desfilen cap al carrer. D’altres fan temps i especulen on anar a acabar la gatzara. La nit és jove.

Turó de l’Home
Encara és negra nit. Enfilo la pujada suau de Camèlies fins a Alegre de Dalt. M’ofego. He d’anar al pneumòleg. Em passa sovint en els darrers mesos pujant escales o aixecant pesos o tan sols ajupint-me i tornant-me a incorporar. De seguida passo a veure l’excursió difícil. M’ha preocupat tota la setmana. Des que dissabte passat vaig patir pujant el Forat del Vent. No puc fer figa després d’haver engrescat la gent per internet.
A l’altura de l’Hospital de Sant Pau, els fanals de la ronda del Guinardó estan apagats. No es veu el terra i, en haver-hi obres, ensopego amb clots i reguerots.
Arribo a Sant Andreu que falten deu minuts per l’hora. Tampoc cremen els fanals i l’indret està més fosc que la gola del llop. M’assec a la barana del bicing i em disposo a esperar.
-Hola, no ens has vist? –diu en Ricard, que sorgeix per darrere meu.
-No. On eres?
-Allà. A l’estació d’autobusos. Amb els anglesos –m’indica en Ricard.
M’hi encamino i trobo en Chris i en Will. Taral•lejo els primers compassos de la cançó Good day sunshine i en Will m’ofereix un somriure franc.
Arriba l’Otxoa.
-Els de l’A han quedat a la mateixa hora, però als Jardinets. ¿Tu t’esperes fins que arribin o surts amb nosaltres? –li pregunto.
Fa unes quantes setmanes que no agafo la bicicleta. Vindré amb vosaltres, quanta més estona vagi tranquil, millor –respon l’Otxoa.
Apareix la primera claror rosada darrere les cases.
-Mira, ja es va fent de dia.
A en Carles Otto l’hem d’avisar perquè no ens veu i gairebé passa de llarg.
-Només falten els colombians.
-Aquells no sé a quina hora es deuen haver llevat, perquè en Míguel viu a Sant Boi.
Però la cosa té truc.
-Jo visc a les Corts. Quan sortim cap a aquesta part el meu cosí es queda a dormir a casa meva. Quan marxem cap al sud ve a trobar-nos a mig camí –diu en Sergio quan arriba.
Arranquem a les 7:36. A Montcada i Reixac ja és de dia. Se’ns incorpora l’Albert París al pont del Besòs. Em fixo en el riu i no es veu. Tot ell està cobert de boira, com una banyera en ebullició. Miro el termòmetre i estem a 4ºC. No hi ha blanc als camps, només en alguns la brillantor de la rosada.
No trigo gens a despenjar-me. Trobo verd el semàfor de la Conreria i mantinc el pas amb el grup ja fora del meu camp visual. Cada vegada se’m presenta més improbable la pujada al Turó. Però al repetjó d’entrada a Montornès veig l’Otxoa i en Sergio que vénen cap a mi.
-Has punxat? T’ha passat alguna cosa? A veure si ho estem fent malament –diu l’Otxoa.
-No, no. Ja vinc. És que jo vaig més a poc a poc.
La resta m’espera en el semàfor del centre del poble. La temperatura és de 3ºC. M’acosto a l’Albert París i el saludo.
-No sé que em passa avui, però m’ofego –em confessa.
-Jo també. Deu ser el fred i, sobretot, la humitat que puja del riu.
Mal de molts, consol de rucs. Respiro alleujat de saber que l’Albert té dificultats respiratòries. Deu ser el dia.
Ens encaminem cap a la Roca. Allà ens hem de trobar als que vénen en cotxe. En Chris assenyala a en Will el Montseny, al lluny, sense cap núvol. Travessem el poble i no hi ha rastre dels nostres companys motoritzats. L’Otxoa agafa la davantera, passa el semàfor en vermell, ataca el repetjó i marca distàncies. Tots els seguim, però jo torno a quedar relegat al darrer lloc.
A la rotonda d’abans d’arribar a Santa Agnès de Malanyanes ens surten al pas en Josep M. Riera i en Pak. Trobo a faltar en Manel Velaure, que és qui havia de dur el cotxe. Una mica més enllà, davant l’entrada de Santa Agnès, a la vorera contrària, hi ha un ciclista vestit de groc canviant-li la roda a la bicicleta. Sospito que és en Manel, però no li reconec la cara. Vaig l’últim. Els de davant no paren. No ho deu ser. En tot cas hauria de cridar perquè s’aturin per a més bona assegurança. No ho faig. Quedo amb la recança. Miro enrere i veig que en Pak i en Josep M. no s’han afegit al grup. L’Otxoa i l’Albert París comanden l’escamot. Ho fan a una velocitat molt moderada. No els ha de costar gaire atrapar-nos. Però passen els km i no ho fan.
A l’altura de la cruïlla de Palautordera m’acosto al davant i els dic:
-Em sembla que aquell ciclista que havia punxat era en Manel.
-Sí, segur que ho era, jo l’he vist –diu en Sergio.
-Podem parar a Sant Celoni i els esperem –dic.
-Em sembla molt bé. I també m’estranya que no ens hagin agafat els de l’A. No anem pas gaire de pressa –diu l’Otxoa.
A Sant Celoni ens aturem al forn cafeteria de sempre.
-Que gran idea parar para poder tomar un café con leche –diu en Chris. I després m’explica que ell tornarà en tren perquè ha de ser d’hora a Barcelona. Des del bar li ensenyo el camí de l’estació.
Al cap d’una estoneta arriben els de l’A. En Fernando, en Vicenç, en Frank i l’Enric.
-Esto sí que es poder de convocatoria –diu en Fernando- Esperábamos ser sólo Vicenç y yo y hemos salido cuatro. El doble. Tendrías que ser político.
Els de l’A volen arribar fins a dalt de tot del Turó. La resta, una mica esporuguits pel mal estat de la carretera, ens conformem amb arribar al mirador. Com que els queda més teca, els de l’A comencen a passar. L’Otxoa s’hi apunta. Els del B esperem una estona més fins que vinguin en Riera, en Manel i en Pak. Però passen els minuts i no arriben. Decidim que deuen haver anat per Palautordera i comencem a passar.
El ritme és lent fins a la rotonda que separa les carreteres de Mosqueroles i Campins. Tots anem agrupats. Però en començar la pujada cadascú agafa el seu ritme i en Carles Otto i jo quedem de seguida els últims separats l’un de l’altre per uns pocs metres.
A Mosqueroles la temperatura ja és de11ºC. Jo he tingut la precaució de treure’m el tallavents a Sant Celoni per evitar la suada. Tanmateix el sol no surt i núvols grisos pengen del cel. El terra és eixut i no es preveu perill a la baixada per Santa Fe, que és més solana i desabrigada.
A la Costa del Montseny seguim anant junts en Carles Otto i jo. Ell sempre per davant marcant-me el ritme. És el tram que sempre em costa més de la pujada. Avui tinc certs dolors musculars, sobretot a l’esquena, però ja tinc coll avall que arribaré fins al mirador sense dificultats. Passat el dur revolt del 13% del final del poble, arriba una zona que em permet refer-me i agafar la tònica de l’escalada. El desnivell és suportable, un 7% mantingut, i el bell paisatge de cedres esvelts m’ajuda a recobrar la moral. Avanço en Carles i ja no el torno a veure més.
A Fontmartina em trobo en Chris aturat lligant-se el casc al manillar. De seguida emprèn la marxa rere meu i no triga a perdre’s per endavant. Dins el bosc de pins, abans que arribin les dures ziga-zagues, sento una veu que em parla. En un primer moment penso que és en Carles Otto, que s’ha recuperat, però no, és l’Antoni Toribio.
-D’on surts, tu?
-M’he adormit i he sortit tard. He vingut sol fins aquí. Ara acabo de passar l’Otto, en Pak, en Riera i en Manel. Escolta, aquesta convocatòria ha estat un èxit. Ja pot quedar com un clàssic. El primer dissabte després de la cloenda, pujada al Turó de l’Home –diu l’Antoni. I se’n va a la recerca dels seus companys per arribar fins dalt al cim.
No triga gen a atrapar-me en Manel.
-Us hem esperat a Sant Celoni, però com que trigàveu tant, ens hem pensat que ja no veníeu –li dic.
-És que hem punxat dues vegades –s’explica en Manel.
-Déu n’hi do! Quina mala sort! Escolta, tu puges fins dalt al Turó?
-Sí –i segueix avant sense torbar-se.
Ara li toca el torn a en Josep M. Riera, que no va gaire endarrere d’ell.
-Heu punxat dues vegades, oi? –li dic.
-Sí, primer en Manel i després en Pak. Hem perdut molt de temps –diu en Riera.
-¿Tu també arribaràs fins dalt de tot?
-Si puc, sí –respon en Riera.
Ja arriben les ziga-zagues. Cal posar el tercer plat, el petit. Però he de descavalcar. No m’engrana la roda. I això que és nova. Després d’uns segons solucionant el problema torno a la càrrega. Les sensacions són bones. Ja falta poc per a la cota més alta i pedalejo amb convicció.
Entro a la fageda. Els arbres nus i un pam de fullaraca roja per terra. El dia continua gris i la temperatura ja fa estona que està estabilitzada en 9ºC. El desnivell se suavitza i arriba un descans. M’atrapa en Pak. Arribem junts al mirador i en ser al trencall s’atura.
-Que puges fins dalt?
-No ho sé. Fins on pugui.
Continuo sol. Només em falta un petit esforç fins al coll de Santa Helena on hi ha les antenes. Quan sóc al capdamunt poso el peu a terra i em col•loco el tallavents per protegir-me a la baixada. Ni rastre de l’Otto.
Inicio el descens. La carretera sorteja els faigs com en un eslàlom. Arribo a la carretera de Santa Fe i em disposo per a la llarga baixada. La temperatura puja a 11ºC, però el vent en contra fa que per primera vegada tingui sensació de fred als peus.
Al revolt de Campins veig bicicletes aparcades a la Falda del Montseny. Els companys ja hi estan entaulats.
-Quina llàstima! Només que haguéssim vingut fa quinze dies hauríem vist tota la fageda vermella.
-És igual. Ara també està molt bonica.
-En Ricard ha atacat i l’Albert no l’ha pogut seguir –diu en Sergio.
-Això no cal que ho posis a la crònica –diu en Ricard.
-I tant que ho posaré! Sempre vaig l’últim i només puc escriure el que passa per la cua. Ara que sé com ha anat per davant, me n’aprofitaré.
-Ha atacat vàries vegades i sempre hi ha hagut algú que s’ha quedat. Després en Will s’ha escapolit –continua en Sergio.
-Ostres, Will, que fort!
En Will somriu.
-En Míguel també ha contraatacat i al final jo els he atrapat a tots –diu en Sergio.
Al cap de molta estona entra en Carles Otto.
-Buf! He hagut de para unes quantes vegades perquè m’han agafat rampes. És que porto unes quantes setmanes sense sortir.
Aquest és el principal inconvenient del Turó a l’hivern. Encara que agafem la bicicleta cada dissabte, el club no afronta dificultats com aquesta des d’abans del mes d’agost. Ens falta un punt d’entrenament.
L’Otto ni tan sols s’asseu a esmorzar. Agafa la bicicleta i se’n va a Sant Celoni a buscar el tren.
En Sergio parla de pujar el Rat Penat la setmana que ve. Muy largo me lo fiais.
-L’última vegada vaig haver de posar el peu a terra.
En aquestes que arriben els de l’A de fer el cim. Vénen amb bona gana i millor humor.
-El sábado que viene podríamos ir a Montserrat –diu en Fernando.
-Excel•lent idea.
També en Sergio, aparcant la seva proposta de la Plana Novella, hi està d’acord.
L’Otxoa paga peatge pel seu desentrenament i està tocat.
-És estrany. M’ha agafat un tortell a la baixada. He tingut molt de fred.
-No pots haver agafat un tortell. Has menjat a Sant Celoni. Et deus haver destemperat.
A l’Enric no el coneixia, és la primera vegada que el veig.
-Tu ets bomber, oi?
-Sí.
-I participes en els Jocs de policies i bombers?
-En els Jocs no, però en el campionat d’Espanya sí. Hi ha un nivell altíssim.
Arriben l’Antoni Toribio, en Pak, en Manel i en Josep M. Riera. Tots han fet el cim llevat d’en Pak que s’ha quedat a 2 km. És tard i deuen venir famolencs com a llops, però no els deixen seure amb nosaltres perquè ja necessiten la taula per als dinars. Els instal•len en una estança petitona on hi ha la barra dels cafès. Els que ja fa estona que som aquí ja em acabat i ens disposem a pagar i marxar. Ells tenen el cotxe a la Roca i no els cal tant de temps per arribar a Barcelona. Abans d’anar-me’n dic a en Josep M.:
-La setmana que ve anirem a Montserrat.
-Ja estàs pensant en el pròxim dissabte? Però si encara no hem tornat del Turó. Ostres, Josep M., descansa, home, descansa. –diu en Riera divertit.
Tot i que li ofereixen una plaça en el cotxe, l’Antoni Toribio vol venir amb nosaltres, esmorza en una revolada i està prest quan agafem les bicicletes.
El repetjó de Vilalba Sasserra sempre m’ha estat letal i aquesta tornada també. Quan acabo de superar-lo només veig davant meu a una setantena de metres en Will. La resta s’han afuat. Però en Will no coneix el camí i se’n va cap a Llinars. El crido, però no em sent. Agafo la variant i el veig passar per un pont a sobre meu. Torno al cridar-lo i em fa senyals que m’ha sentit i continua avant. Em mentalitzo d’arribar sol a Barcelona. Però quan porto un parell de km en Will apareix per darrere i m’atrapa. Ha corregit la marrada i ha trobat el camí bo. Em passa i em marca un ritme perfecte. Un punt per damunt de les meves possibilitats. Just per no adormir-me.
A la gasolinera de Vilanova del Vallès hi ha el gruix del grup.
-¿Vienes con nosotros? –em pregunta en Fernando.
-Sí.
-Hay alguno que dice que te has quedado ya en Campins. Pero ¿verdad que en Sant Celoni estabas con nosotros?
La resta fins a Barcelona és un gust. Per fi desapareix la grisor. Un sol rasant ens enlluerna contrallum i els de l’A guien el grup amb mà sàvia. Es relleven amb elegància en Vicenç, en Fernando, l’Otxoa i en Frank. No hi ha voluntat de rebentar, però tampoc ens adormim. La velocitat oscil•la entre els 36 i els 38 km/h. Res que jo no pugui aguantar. I es manté el ritme amb precisió científica sense adonar-se’n, com qui no vol la cosa. Feia dos anys que no coincidia a la carretera amb els de l’A. Em sento navegar per l’aire. I de mica en mica em carrego de moral. Arribo a Montcada i Reixac ple d’eufòria.
-Quina excursió més aconseguida ha estat –diu l’Enric.
-Tot ha anat bé –diu l’Antoni Toribio.
El sol brinda una escalforeta amable i torna el dia radiant. I tan fosca que es veia la nit en sortir de casa.
Acabo l’etapa a les 3:31. Em surten 145 km a una mitjana de 23’20 km/h i un desnivell acumulat de 1691 m.

Montserrat
Arribo al Jardinets i ja hi ha en Ricard, en Fernando i en Jordi Lombardía.
-Ui, que mal acompanyat et veig Ricard.
-Sí, això pinta malament.
Innocents! En un tres i no res tot s’omple de gent de l’A. En Vicenç, l’Isaac, l’Ivan, en Frank, en Solanas, l’Otxoa, en Dani, en Sebastián i l’Antoni Toribio. Del B només arriben en Pak, en Salvador i en John Wright.
-Ai que patirem amb aquestes feres.
Però Diagonal amunt es va a ritme mandrós. En Vicenç es fixa en el guarniment lumínic nadalenc a aquesta hora apagat. Ho comentem. Aquest any l’ajuntament ha volgut impulsar el comerç augmentant el nombre de panels lluminosos. Però en el seu intent de desactivar la simbologia del Nadal, ha abusat dels dibuixos geomètrics, dels colors blau i verd i el resultat sembla la il•luminació d’un quiròfan. Molt fred.
També parlem amb en Vicenç del partit de rivalitat amb l’Espanyol. En Vicenç no s’espera sorpreses. L’Espanyol està molt malament i el Barça molt bé. No creu que es repeteixi allò de l’any passat.
Continua l’escalfament contingut. Passem per davant de Catalunya Ràdio. Em Pak se m’acosta i em diu:
-Saps que la setmana passada en Josep M. Riera, en Manel i jo vam sortir més tard que vosaltres de l’esmorzar de Campins? Doncs al cap de poc en Riera va punxar. Tres punxades en un dia. Vam punxar cadascú dels tres.
-El súmmum de la mala sort.
-Vam acabar sense cap càmera de recanvi. Cadascú havia gastat la seva.
En el repetjó de la caserna del Bruc puc seguir el grup sense esforç. Continua la calma. Abans de deixar Barcelona miro el termòmetre: 12ºC. El dia és molt gris i res no fa preveure que el sol pugui venir a saludar-nos. A Esplugues se’ns afegeix l’Albert París. En John em diu:
-Tinc una curiositat per a la teva carrera periodística. Aquesta setmana he conegut un antic soci del Gràcia, dels anys seixanta: Eduard Castro. Deu de ser parent de Fidel Castro.
Baixant cap a Sant Feliu començo a tenir fred als peus. M’adono que he oblidat de posar-me les punteres i penso que les trobaré a faltar. La temperatura és de 6ºC. Friso per arribar a la vora del riu, des d’on es té per primer cop una visió completa de Montserrat, per comprovar quin aspecte té, però les obres del centre de la ciutat ja estan concloses i tirem pel dret.
Camí de Molins seguim xerrant els uns amb els altres sense donar-nos cap pressa. En sortir del poble i travessar el riu, des del pont mateix, encaro la vista al massís. No es veu. Una nuvolada blau grisosa el tapa tot. Penso que les previsions d’en Gonçal d’inversió tèrmica serà difícil que s’acompleixin.
A l’altra riba del Llobregat, ja encarats cap a Pallejà, se’ns ajunta en Josep M. Riera, que ve de Sant Climent. Un reforç per al B.
La bonança de la marxa es manté fins al repetjó de Martorell. Aquí sóc el primer de despenjar-me. Uns quants metres més endavant també ho fa en John. Tornem a canviar de riba pel costat del pont del Diable i mantinc la distància amb l’anglès fins que ben entrada la carretera de les Carpes el perdo de vista. Però de seguida atrapo en Salvador que s’ha aturat a orinar. El capitanet de seguida s’incorpora i m’acompanya. Més endavant són en Josep M. Riera, en Pak i en John qui m’esperen i arribem fins a Olesa plegats. A la rotonda d’entrada del poble tota la bateria de l’A fa guàrdia fins que ens reincorporem.
-Els de l’A sempre s’esperen –diu en Josep M. Riera.
-Són uns cavallers.
Però arriba el difícil pas del viaducte. Vent en contra i la carretera picant cap amunt. Només en Ricard aconsegueix mantenir la roda de l’A. La resta del B ens protegim darrere en Pak que marca un ritme assequible per a tots. El fred és viu. La temperatura arriba a 4ºC i, a més, el vent i la humitat fan que la gelor entri per cada porus del cos.
Una mica més endavant, una cistella groga de l’aeri es passeja per damunt dels nostres caps. El santuari es veu a tocar, amb tanta nitidesa i tan a prop, que sembla mentida que encara faltin 10 km de costa per arribar-hi. Tanmateix, retalls de núvols s’amaguen per dintre els replecs de la muntanya i el cel és fosc.
Comencem la pujada a Monistrol. Sense estridències. La carretera és molla i s’haurà d’anar amb compte a la baixada. Els de l’A ja fa estona que ens precedeixen. En Ricard pot aguantar el seu ritme. Dels nostres en Josep M. Riera pren un lleuger avantatge que de mica en mica es va fent gran. En Salvador puja amb mi. En John s’atura i en Pak es queda amb ell. Ara són els dos vagons verds del cremallera els que travessen la carretera per un pont al damunt nostre. Durant molta estona vaig veient en Riera al final de cada recta, abans de desaparèixer en el revolt. Ara és en Salvador qui se m’avança. Molt a poc a poc. Primer em treu un cos de bicicleta. Després mitja dotzena de metres. Més endavant una vintena. En els trams més aeris de la carretera, miro enrere i cap avall i no veig ni rastre d’en Pak ni d’en John. Pujo feixuc, sobrat de pes, amb el ritme desigual. L’ascens se’m fa una mica llarg.
Just abans d’arribar a la barrera de l’aparcament em creuo amb els de l’A que tornen baixada avall. L’Isaac em diu el bar de Monistrol on ens hem de trobar. El pàrquing el pujo amb menys dificultat de la temuda, al començament amb en Salvador encara a la vista. Però un cop dalt no hi ha rastre d’ell ni d’en Josep M. Riera. Arribo fins a la plaça del monestir, freda i batuda pel vent, gairebé deserta, i me’n torno.
Montserrat ocupa un lloc de privilegi en l’imaginari col•lectiu dels catalans de la Renaixença ençà. Començant pel seu valor paisatgístic. La rara bellesa del massís sorgit enmig de la plana amb les crestes arrodonides dreçades al cel. Moltes generacions d’excursionistes d’aquest país han après a escalar en les seves penyes difícils. A despit de la seva estètica carrinclona, d’una devoció de vegades superficial i d’una imatge consumista per a molts poc edificant, la presència dels monjos omple d’un contingut espiritual innegable el recinte del santuari. Per les seves obres els coneixereu. La revista Serra d’Or, pel seu rigor un dels punts de referència obligats de la intel•lectualitat catalana dels últims cinquanta anys. Les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, una línia editorial filosòfica, teològica i història de gran exigència. Les Qüestions de Vida Cristiana, un enfocament de l’existència de l’Església amb la màxima obertura. I la seva obra mestra, la Bíblia de Montserrat, una superba traducció que combina la fidelitat a l’original amb una versió catalana d’alt nivell poètic, citada com a font en la majoria de comentaris de l’Antic i Nou Testaments que corren per occident. Cal fer referència també al seu compromís nacional. No podem oblidar les duríssimes declaracions de l’abat Escarré contra el règim franquista aparegudes a la portada de Le Monde a meitat dels anys seixanta, que li van comportar l’exili fins a la mort. Ni l’egregi guiatge de l’abat Cassià. Ni la quantitat enorme dels lluitadors per la llibertat que trobaren refugi i acollida en el monestir en els difícils temps de la dictadura. Una bella manera, molt pregona, d’interpretar l’hospitalitat de la regla de Sant Benet.
Les previsions de l’oracle de les Corts es compleixen. La temperatura a la plaça és de 7ºC, tres més que a Monistrol. Inicio la baixada amb cura. El terra encara no s’ha assecat perquè en el que va de dia no hem gaudit ni d’un raig de sol escadusser. Però controlant la velocitat el risc de caiguda és mínim. A l’entrada del pàrquing em trobo en Pak i en John que finalitzen la pujada i a mig descens veig pujar en sentit contrari en Josep M. Casanoves.
Arribo a Monistrol amb els peus molt freds i una sensació desavinent en tot el cos. Els de l’A ja són tots a taula en un menjador confortable que el reconcilia a un amb la humanitat. De mica en mica van baixant els que encara quedaven per dalt. Arriba en Salvador.
-On eres, que no t’he vist? Que has entrat a la basílica?
-Estava pixant.
-Oh, quina irreverència!
-T’he vist quan pujaves cap a la plaça i t’he vist quan tornaves a baixar.
Li pregunto a en Fernando on vol anar el dissabte que ve, però no se li acut res. A ningú. Tots tenim la ment en blanc. Cal tenir en compte que s’anuncien fortes davallades de temperatura. Això descarta la muntanya pel risc de trobar carreteres gelades.
-Podríamos ir a Tarragona –diu en Jordi Lombardía.
-És massa.
-No és massa. Potser aquest dissabte el tenim una mica a la vora, però passat festes, abans de començament de temporada, hi podríem anar. Aquest dissabte jo proposo d’anar a Tordera per la costa i tornar per Hostalric i així agafem la carretera de la Roca a migdia quan ja no farà fred. És tot pla.
-Són molts km. Almenys en surten 130 o 140 –diu en Solanas.
-Millor, així treballem el fons.
-Deixa’l que mani, home, deixa’l que mani –diu en Salvador.
-Que mani qui?
-Que manis tu.
En Pak i en John seuen a la barra perquè, quan arriben, ja no hi caben, a la taula. Esmorzen en un obrir i tancar d’ulls i acaben abans que ningú. A fora fa la mateixa temperatura inhòspita que hem deixat abans d’entrar, però amb l’esmorzar i els cafès hem entrat en calor.
-En som divuit, Plana, tingues-ho en compte a l’hora de fer la crònica -em diu en Salvador, que deu haver fet el recompte a mesura que anàvem sortint.
Arranquem cap a Barcelona i la filera és molt llarga. La carretera pica cap avall i assolim una certa velocitat. Però passat el petit túnel de després de l’aeri, just quan comença el viaducte, algú tiba per davant amb totes les seves forces. Com que el desnivell és a favor miro de no perdre roda, però és impossible. Hi ha moments que el comptaquilòmetres em marca 57 km/h. Sembla que les cuixes m’hagin de rebentar. Sóc el primer en desenganxar-me, però veig que de seguida també ho fan en Josep M. Riera i en John. Els atrapo. El grup principal és ja molt lluny. En Pak, en Salvador i en Ricard hi resisteixen. Me’n faig creus. Nosaltres moderem el ritme i ens refem una mica. A Olesa, amb els semàfors, es deixen encalçar.
Però a la sortida del poble el ritme fort torna i nosaltres ja no mirem de resistir, adoptem la nostra marxa de bon començament i deixem que la màquina ben greixada de l’A campi al seu gust. Ja no els tornem a veure. Aquesta vegada en Pak es queda amb nosaltres. Només en Salvador i en Ricard aguanten al grup capdavanter.
Deixem enrere Martorell amb el seu repetjó i també Sant Andreu de la Barca. De nou, com a l’anada, és en Pak qui marca un ritme comodíssim. 29 km/h.
-Aquest és el bon ritme, oi John? –diu en Josep M. Riera.
-I tant! Així van caient els km i ni te n’adones. A aquest ritme vaig fer jo els 637 km que separen Bordeus de París –interrompo jo.
Abans de travessar el pont del Llobregat ens trobem en Ricard esperant-nos.
-T’han deixat?
-Allò no es pot seguir. Anàvem a més de 40 km/h pel pla.
-I en Salvador encara continua amb ells. Quin crac està fet aquest lleó!
En Josep M. Riera ens deixa. Segueix recte per Sant Vicenç dels Horts cap a Sant Climent.
A la font de Molins de Rei no hi ha rastre de ningú. Ens queda el dubte de saber si deuen haver pujat a Santa Creu d’Olorda. Nosaltres tirem pel dret cap a Sant Feliu. Anem bé de temps, no hi ha pressa.
A Esplugues ens saltem un semàfor en vermell i jo paro atenció que no vingui el tramvia en cap sentit.
-Has vist allò, Josep M.? –diu en Pak.
-Allò que hi havia al costat del semàfor.
-Jo sí –diu en John.
-Què és allò?
-Un monument de dona. Millor que una model.
La visió dóna pas a un seguit d’acudits verds amb què acabem l’etapa amb el millor humor.
Arribo a casa a les 2:07 després de 118 km a una mitjana de 22’80 km/h i una altitud acumulada de 1292 m.

Blanes
Arribo als Jardinets a les vuit en punt i no hi ha ningú. Penso que serem pocs. El fred extrem i l’escàs atractiu de l’etapa dissuadeixen a molts. De mica en mica, però, van arribant. Ahir al vespre, al club, en Vicenç no va assegurar-me la seva assistència perquè tenia un sopar i no sabia si acabaria tard. Però ve.
-A quina hora te n’has anat a dormir?
-A 2/4 de tres.
-Déu n’hi do!
-M’ha costat llevar-me, però aquí estic.
-Amb tu està assegurada la moderació.
Tothom fa tard, però van arribant En Salvador, en Carles Pollán, en Sebastián, l’Iván, i en Pak. Quan ja travessem el carrer Còrsega surt en Carles triatleta in extremis. Al capdavall del carrer Guipúscoa ens espera fent estiraments en Josep M. Riera. Per entre els descampats veiem el mar i el sol naixent. Restem bocabadats.
Fa molt de fred. A Sant Adrià del Besòs estem a 1ºC de temperatura. Una mica més endavant, ja a Badalona, ens esperen l’Albert París i l’Antoni Toribio. Agafem la ronda per evitar-nos els semàfors i les obres. Però just en arribar a la carretera de sortida de la població en Carles triatleta se’n torna cap a casa perquè no li funciona el desviador.
El dia és d’una bellesa corprenedora. Tot brilla. El mar és d’un color blau intens. Les formes de cada cosa es veuen ben dibuixades, l’aire és netíssim i el fred ajuda a mantenir l’emoció.
-Hauríem d’haver sortit un quart d’hora abans per veure alçar-se el sol al mar –diu en Josep M. Riera.
El contrallum és bellíssim.
En Sebastián, l’Ivan, en Carles Pollán i l’Antoni Toribio agafen embranzida i marxen. Però en Vicenç es queda i manté la calma. Al cap de ben poc l’Antoni Toribio es deixa caure i l’agafem. Rodem en equilibri amb lleuger vent en contra fins a Mataró. Però jo, en el repetjonet que hi ha a la sortida de Vilassar, perdo roda i m’han d’esperar a la sortida de la capital maresmenca.
-He agraït que haguéssim d’afluixar per tu –diu en Pak.
El grup regula un pèl la velocitat i puc seguir sense problemes. La temperatura es manté sense variar en 4ºC, però al pas per Calella descobrim una ampla placa de glaç a la sortida d’un carrer. Molt de tant en tant, fora dels nuclis urbans, trobem petites restes de gel en els vorals.
-Hi ha massa gel. Enllà de Tordera serà perillós. Podríem anar a esmorzar a Blanes.
-Ah, bo.
De seguida ve el trencall de Blanes i el grup s’hi fica.
-Però ara tenim dos companys que marxen cap a Tordera al davant.
-No són dos. Són quatre. Ja en són prou. No estan sols.
No són quatre, són tres.
-Hauríem d’haver anat a Tordera i després tornar també per la costa. Aquells potser ens esperaran.
Continuem cap a Blanes. Travessem la desembocadura del riu i fa pena. Ni una gota d’aigua. Al costat una fàbrica deixa anar un fum espès que ho empudega tot.
En Josep M. Riera coneix bé el poble i ens guia de seguida cap al passeig marítim. Pels carrers hi ha molts tolls d’aigua gelats.
Localitzem un bar obert a tocar de la sorra de la platja. En Vicenç ens fa fotografies d’esquena a un mar tranquil que enamora. Ens asseiem a la terrassa sota un sol que tot ho amoroseix.
-Hem fet mal fet de deixar marxar els companys cap a Tordera. Ens deuen esperar –diu el capità Salvador.
-Tens raó.
Malgrat que el bar té l’interior en molt males condicions higièniques i que després resultarà molt car, l’esmorzar vora el mar i sota les gavines resulta una delícia.
Sortim de Blanes per una carretereta preciosa entre marjals. Em fixo en un planter de iuques. Són enormes i n’hi ha moltes. No triguem gens en arribar a la nacional i ens disposem a la tornada. Al final no hem anat a Tordera. I hem deixat sols tres companys que anaven per endavant. Em desanimo de cop. No vull fer més cròniques. Escriure és una màquina de fer-me enemics. Callar. No dir més el que penso. Silenci. I aquestes crides a fer etapes noves, qui em mana fer-les? Val més que vagi per allà on vulgui jo sol. Solitud.
De bell nou és en Vicenç l’ànima del grup. No li cal anar al davant per dur el pols de l’escamot. Quan algú corre més del compte, ell, del mig estant, afluixa i els aventurers desisteixen. Amb la moral baixa com vaig, sort en tinc del seu ritme ponderat. Al final, molt poc abans d’arribar al Masnou, em proposa de fer una Conreria. A mi i a tots. Hi ha temps. És ¼ de dues. Però defujo. No em veig amb cor. Només fa dos anys hauria saludat amb entusiasme qualsevol proposta d’augmentar els quilòmetres d’una etapa.
Al final, en Vicenç i l’Antoni Toribio, els dos braus de l’A, són els únics que prenen partit per la Conreria.
Arribo a casa d’hora. Les 2:19. Em surten 136 km a una mitjana de 26’30 km/h.

© 2008 Diseñado por Fernando Spiluttini | Club Ciclista Gràcia |