|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Per a mi era un repte pendent. Després de dos fracassos sonats a la París-Brest-París,
que espero amb impaciència esmenar l'any 2011, volia demostrar-me que podia entrar al
club d'aquells que han superat alguna vegada una ciclomarató de 1000 km. Tenia dues
possibilitats: anar a Massamagrell i suportar les calorades caniculars de la Manxa a la
tercera setmana de Juliol, o bé dirigir les meves passes a Donostia i embarcar-me en un
periple per tot el SW francès. La segona opció semblava més assenyada des del punt de
vista meteorològic doncs garantia més fresca i un recorregut amb paisatges de verdor
insultant, on qualsevol riu de segona fila té un tamany com a mínim igual al de l'Ebre.
Així, el dia 1 de Juliol na Coté i jo començàrem un viatge per carretera cap a Euskal
Herria amb una primera parada a Iruña per continuar, el dia següent, fins a la capital
guipuscoana.
Preníem la sortida el dia 2 a les 20h30min de l'Hotel Lintzirin a Errenteria, plovent com
no podia ser d'una altra manera i disposats a enfrontar-nos a tota una nit sense dormir i
a aprofitar la llum diürna del dia 3. La meva idea era arribar a Bergerac (km 561) sense
clucar l'ull com així fou. Érem deu i, entre ells, hi havia un vell conegut: el Iaio
d'Hortoneda, famós per un costum molt respectable com és el de tancar tots els controls i per un altre d'absolutament criticable que consistia en fer trampes. Ja us en he parlat
d'ell en cròniques anteriors. Aquest subjecte era el de les rampes a Coll de Bracons, el
de les ascensions a quatre grapes, el de la visita i posterior pujada al cotxe-escombra i
el mateix que, sense cap mena de vergonya, va comminar dues vegades al conductor a
aturar-se per baixar, ell i bicicleta, i continuar quan el terreny era favorable. El
nostre heroi va tornar a fer de les seves i, combinant trams en bici i d'altres en cotxe
(el de la seva companya), va aconseguir arribar poc temps després que els més ràpids.
Tampoc calia exagerar no fos cas que la seva actuació resultés altament sospitosa. No
avancem esdeveniments i,de moment, tanquem l'incís.
Plovia a la basca en el moment de sortir i ho va fer fins a Ciboure (Ziburu). La
temperatura era fresca i el terreny, farcit de repetjons fins a Baiona. En Sonseca i jo
vam passar a encapçalar la ciclomarató i, com era d'esperar, ens vam perdre pels carrers
de la capital basco-francesa. Tot i així aconseguírem trobar la carretera de Cap Breton i
de sortir del sistema laberíntic que envoltava la desembocadura de l'Adour. Més endavant, vam donar encalç a aquells que van seguir la via correcta per travessar Baiona,a partir d'aquí, es va formar un grup de 7 persones ben avingut i que tenia visos de ser estable.
Us parlava d'en Sonseca, qui és aquest personatge? Doncs un noi de Madridejos (Toledo), molt trempat i que feia la brevet amb un cert temor: no havia pogut acabar un 600 i, per participar a la Madrid-Gijón-Madrid es va veure obligat a triar entre el 1000 de Massamagrell (València) on fins i tot les sargantanes van amb cantimplora i el que ens ocupa, molt menys rigorós meteorològicament parlant. Jo pensava que seria com en
Somontano amb el que vaig fer molt bones "migues" en un 400 de Manresa, però el xiquet va patir el que no està escrit més endavant doncs la son el dominava. La travessa de les Landes va ser un autèntic calvari per a ell que optà per deixar la nostra roda i seguir al seu ritme malgrat el risc que això suposava. Evidentment era negra nit, el terreny absolutament llis i la carretera estava envoltada del típic bosc atlàntic de la regió.
Els sis que encapçalàvem la ciclomarató férem camí amb una entesa perfecta, relleus
constants i un ritme de 32-34 km/h amb el que es fan milles sense adonar-se'n. L'Aitor
Antxústegui els feia més llargs que ningú atesa la seva fortalesa física. Algun d'ells
provocà protestes en algun membre de l'escamot: "Aitor, para ya de una puta vez que nos vas a matar". Entre xerrades animades i algun exabrupte que coincidia amb els relleus de l'Aitor, arribàrem a Arcachon (km 236) a les 4h de la matinada del dia 3. La vila està situada al "Bassin" d'aigua salada del mateix nom i és famosa per la producció d'ostres i la qualitat d'aquestes. Us podeu imaginar que aquella hora no ens va resultar possible fer una tapa del cobejat lamel•libranqui i ens acontentàrem amb l'aigua subministrada per els treballadors d'un forn i algun "croissantet". També vam tenir l'ocasió d'engegar a dida a un parell de trompes que circulaven per la zona. Els forners ens van segellar el carnet de ruta doncs aquí hi havia establert un control de pas. Quan ens disposàvem a reiniciar la marxa, veiem en Sonseca que es reuneix amb nosaltres. El pobre estava cavalcant entre la realitat i l’espai oníric.
En José Luis García, cap de l'escamot i organitzador de la ciclomarató, tenia clar el que
tocava fer: " Hay que salir de aquí, rodear el "Bassin" y enfilar nuevamente hacia el
Norte". Un veterà, amb no sé quantes París-Brest-París a les seves esquenes i, tot i
ser avi, amb un estat de forma envejable. "Quiero ser como vosotros cuando sea mayor". És una exclamació repetida més d’una vegada però que un té ganes de formular cada vegada que veu gent que passa la seixantena portant al límit el seu cos en proves tan dures.
Dit i fet, posem fil a l’agulla, i tornem a rellevar amb una sincronització gairebé perfecta. En Sonseca es torna a despenjar però ens diu que no l’esperem, que ell anirà fent al seu ritme i que, quan trobi un establiment obert, farà un cafè ben fort. Pobre home, no sap que a França els cafès són aigua bruta! Biganos, Audenge, Arès, Le Porge, Lacanau (km 293)... És en aquesta darrera població on fem un esmorzar com cal, amb pastes acabades de sortir del forn i cafès dobles exageradament “roïns”, fent honor al “savoir faire “ francès en aquesta matèria.
En Sonseca, que no para de fer la goma, arriba quan estem acabant. Tractem d’esperar-lo, però torna a insistir que s’estima més anar sol. Nosaltres fem via a un ritme resultant d’una petició expressa d’un dels veterans donostiarres que viatjava amb nosaltres: “A ver si es posible mantener un ritmo entre 29 y 30 km/h sin pasar de aquí”. N’Aitor fa bondat i respecta l’acord: rellevem sempre mantenint aquests números. El terreny no pot ser més pla i, a més, el vent no ha bufat en cap moment. Ja és de dia i un pot apreciar finalment la verdor extraordinària dels paratges que estem travessant. L’oceà és a tocar però, tot i així, les granges, els prats i els ramats de vaques flanquegen les carreteres per les que circulem. Impensable per a nosaltres mediterranis veure vaques a prop de les platges!
Sense adonar-nos, arribem a Le Verdon sur Mer (control 2, km 368), punt més septentrional de la ciclomarató. Es troba a la desembocadura de la Garona, és a dir, a l’extrem nord de l’estuari de la Gironda. El poble és petit i el formen un conjunt de cases aïllades amb jardinet (la caseta i l’hortet per dir-ho d’alguna manera). Segellem els carnets de ruta en un bar de la població on els meus companys decideixen fer l’aperitiu. Jo havia quedat amb la Coté 38 km més enllà, a Lesparre en Médoc (km 406), per dinar. M’acomiado dels meus companys fins aleshores i continuo sol per una carretera, la N 215, amb ferm deformat que m’haurà de portar al punt de trobada i, posteriorment, a Burdeus. El trànsit de camions pesants augmenta notablement i fa perillosa la circulació en bici. La veritat és que no comptava amb això, creia que aquests quilòmetres serien més plàcids. Vana il•lusió! Fins ara no havíem interactuat pràcticament amb vehicles a motor i el canvi esdevingué desagradable amb ensurts constants donada la proximitat dels que m’avançaven. Finalment, albiro la silueta coneguda i elegant de na Coté que m’esperava a la porta d’un restaurant de decoració i ambient acollidors. Estava a l’entrada de Lesparre amb ganes de devorar un bou amb banyes i de relaxar-me una mica. A fe que la carta de l’establiment escollit oferia una munió de possibilitats, totes elles suculentes, i la bodega era completa.
La Coté havia dormit a un hotel d’Oiartzun i va tirar pel dret fins al punt de trobada, seguint l’autopista que enllaça Baiona amb Burdeus, vorejant aquesta ciutat i continuant per la N215 fins al restaurant. Estava en plena forma i tots dos ens vam explicar animadament les nostres vivències. Tot anava perfectament i segons els plans establerts prèviament. Quedem per trobar-nos a sopar en un punt proper a Bergerac que és on jo havia previst aturar-me a dormir unes hores.
Reinicio la marxa i afronto el tram pitjor de la ciclomarató, de Lesparre a Burdeus i la travessia d’aquesta ciutat passant pel centre mateix del nucli urbà. Quin espant! La meva integritat física perillava en tot moment atesa l’estretor de la carretera i la proximitat dels vehicles que m’avançaven: cotxes, motos i camions de petit i gran tonatge. De la meva boca van sortir tota mena d’improperis i d’expressions malsonants adreçades principalment a aquells que arrambaven temeràriament que eren gairebé tots. La meva mala llet anava augmentant en progressió geomètrica però el que va fer vessar el got fou un fet que, encara que l’esperés, em tragué de polleguera: abans d’arribar a Burdeus el cotxe del Iaio, conduit per la seva companya i amb ell com a passatger còmodament instal•lat em va avançar a tota velocitat. El Deu que el pela! Es va despenjar abans d’arribar a Behobia, al llarg de la nit li vam perdre la pista i acabava d’avançar al capdavanter que en aquells moments era jo. Tots pensant que l’home anava més perdut que “cagalló per sèquia” i resulta que no, que ara el nostre subjecte era “mallot groc”. “Ja li cantaràs la canya quan el tornis a veure” vaig pensar. Vana il•lusió! I és que, la veritat, no tinc nivell per competir amb els vehicles a motor. Tot i així, no desespero! Estic però convençut que el dia que ho aconsegueixi, el nostre heroi farà ja les ciclomaratons en avió.
Arribo a Burdeus (km 473) amb un trànsit infernal, el que correspon de fet a un divendres a la tarda d’estiu. Carrers estrets, semàfors en vermell arreu, calor angoixant amb un sol que esgavellava les pedres. Vaig trigar el que no està escrit en arribar a la riba dreta de la Garona, immensament majestuosa ella. Allà, davant del pont d’Aquitània, m’aturo en un bar i demano un “panaché de bière” (clara) que un cambrer que segurament seria el propietari em va servir ràpidament. Li vaig demanar que em segellés el carnet de ruta (a Burdeus hi teníem el tercer control) i ell em feu les preguntes de rigor: “Quina mena de prova és aquesta? Quants quilòmetres portes i quants te’n queden?” Etc, etc, etc... En aquells moments jo estava suant de valent i ell també. “Tu al menys saps perquè sues, jo ho faig tant com tu i no em bellugo” m’etzibà resignat. És el clima de Burdeus a l’estiu que, certament, no té res a envejar a la xafogor de Barcelona. Escuro la meva gerra, pago i m’acomiado del meu interlocutor per, tot seguit, reiniciar la marxa travessant la Garona. Em va costar trobar la sortida oest de la capital girondina però finalment els meus esforços es van veure recompensats. Com era d’esperar quan se surt de la vall d’un riu, la carretera (gairebé una autovia) començà a picar cap amunt i el trànsit continuà sent abundant. Passo pobles de la rodalia bordelesa: Floirac, Fargues Saint Hilaire, Branne... El terreny esdevingué força ondulat, “vallonné” com en diuen els francesos i els repetjons se succeïen un darrera l’altre i algun d’ells castigava sense pietat les cames. El nombre de vehicles minvà sobtadament abans de l’última població suara esmentada. Aquí, la carretera creua la Dordoña, un dels afluents més importants de la Garona, a través d’un pont metàl•lic estret però espectacular i ressegueix la riba dreta del riu. Ni rastre de les “bosses” que m’havien fet patir abans! A partir d’aquí, tot pla, amb llargues rectes, ferm llís i absència total de vent. Quedo amb la Coté per sopar a Castillon la Bataille (km 516) i ho fem en un restaurant que semblava la “Casa d’Euskadi” de la població o, al menys, una placa on figurava la bandera basca així ho suggeria. Esperant a la meva companya coincideixo amb els dos donostiarres amb qui vaig rodar fins al Verdon, en José Luis García i el seu inseparable amic del que ja no recordo el nom. Ells s’aturen a dormir aquí i encarreguen el sopar i jo, que penso continuar fins a Bergerac havent sopat, ho faig quan arriba la Coté.
Ens entaulem a una terrassa a l’aire lliure i entre una amanida de pasta suculenta i un entrecot tendre i ben cuinat dono al cos la benzina necessària per continuar i recuperar-me. Quan surto, ja és gairebé fosc i pocs quilòmetres més enllà la nit ho ha envaït tot.
Les calors sofertes entre Burdeus i Castillon han desaparegut i la temperatura és agradable, ideal per pedalejar. Teníem hotel reservat a Bergerac i na Coté s’avançà per avisar-los de que arribaríem tard. Posteriorment gira cua i ve a buscar-me com fan els àngels de la guarda. S’atura als giratoris per veure’m passar i comprovar que tot va bé. En un d’ells em fa arribar la notícia de que el Iaio anava davant meu amb uns minuts d’avantatge aproximadament. Amb la distància que quedava fins a Bergerac, el ritme que duia jo i el que presumiblement ell és capaç d’imprimir a la seva bicicleta, era segur que l’atraparia però, ai las!, els vehicles motoritzats serveixen moltes vegades per a traslladar ineptes, tramposos i fantasmes de tota mena. Un cop més no li vaig donar encalç: segurament quan va veure na Coté esperant-me a un dels giratoris, agafà el mòbil per comunicar-se amb la seva assistència-taxi. Tot això que us comento podia ser el resultat de sospites sense fonament, de paranoies d’un ciclista amb 561 km a les cames però, malauradament, tot es confirmà l’endemà.
A Bergerac arribo cap a mitjanit i m’adreço a un local d’oci nocturn proper a l’hotel per segellar el carnet de ruta. Na Coté m’esperava justament a la recepció de l’hotel. A la porta d’allò que era segurament un disco bar, hi havia un munt de gent, tots joves. Molts d’ells sortien i anaven cap a “retiro”. El goril•la de l’entrada em barra el pas quan intento entrar. Li explico que necessito que l’establiment segelli el meu carnet de ruta per certificar el meu pas pel control 4 de Bergerac. Em fa esperar a l’exterior mentre ell entra al local, presumiblement per parlar amb un superior i informar-lo del meu cas. Entretant, jo segueixo allà, al bell mig de nois i noies ben mudats i perfumats. Jo en canvi estava preocupat per la ferum que emanava de les meves robes de ciclista que necessitava urgentment una dutxa calenta i estirar-se unes hores en un llit amb llençols nets. Amb aquestes, una noieta d’una vintena d’anys, desafiant les emissions tòxiques de la meva vestimenta, s’acosta a mi i, amb un somriure d’orella a orella, em pregunta si era addicte a les ciclomaratons. “Oui, je suis entrain de faire un parcours de 1000 km à travers du Sud-Ouest français. Je viens de finir ma première étape. J’en suis au km 561”
“Vous avez combien de temps pour compléter votre exploit?” “75 heures” “Ah ben vous êtes largement en avance, je vous félicite monsieur, je suis une admiratrice du sport d’endurance” “Vous faites du vélo?” li vaig preguntar. “Oui mais mes sorties sont très modestes à côté des votres, et vous n’avez pas peur la nuit? Les routes sont plus dangereuses” “C’est vrai, mais le charme du cyclisme nocturne est incroyable et si, en plus, on retrouve des personnes comme vous ça devient presque célestiel”.
Ens acomiadem i em torna a desitjar sort i que les forces m’acompanyin fins al final. L’amo del local surt amb el meu carnet segellat. Li agraeixo la seva col•laboració i me’n vaig cap a l’hotel on m’esperen la dutxa i un llit amb llençols nets. Na Coté s’adorm al mateix temps que jo; ella s’aixecarà força més tard, en el meu cas el despertador sonarà a les 5h 30min del matí.
Feia fresca a aquella hora i no hi havia ni una ànima als carrers de Bergerac. Busco la sortida per la D933 en direcció a Marmande i Casteljaloux. El terreny torna a ser ondulat, amb repetjons d’una certa importància. Mala peça al teler per unes cames fredes i adolorides pels esforços anteriors. El paisatge verd i amable apaivaga aquestes males sensacions inicials. M’ho prenc amb calma fins que la maquinària assoleix el seu règim òptim de funcionament. El cel és força núvol, la qual cosa manté a ratlla la temperatura que volta els 20ºC. A estones amenaça pluja i fins i tot “passa alguna gota”. L’arribada a Casteljaloux (km 640, control 5) es fa sense problemes i la recerca d’un local per posar el segell corresponent també resulta fàcil. Pregunto a la senyora que m’atén per la carretera de Grignols i Saint Symphorien i m’indica que no tindré cap dificultat en trobar-la doncs la senyalització és perfecte. A la sortida de Casteljaloux, na Coté em telefona des de Grignols i m’informa de que hi està plovent amb unes certes ganes. Quedem inicialment per dinar a Hostens (km 708, control 6) i ella hi arriba amb celeritat per veure on podríem fer un bon àpat. En un bar de la població coincideix amb “El Iaio atòmic” que estava acabant de dinar (jo encara ho havia de fer). El nostre amic li fa saber que tenia previst dormir a Mont de Marsan (km 790, control 7) però que se sent fort i que això l’ha empès a alterar els seus plans: ho farà a Navarrenx (km 866, control 8)!!! És a dir que es cascarà 76 km de propina. Na Coté se’n estranya. Penseu que en cap moment havia aconseguit avançar-lo i ella és de les que no es torba quan condueix. Jo la telefono a Grignols i, per no fer-la esperar massa li proposo de trobar-nos abans d’Hostens, concretament a Villandraut (km 683). Haurà doncs de desfer camí i, d’aquesta manera, acabem dinant a la terrassa d’un restaurant situat a una plaça del centre de la població. És justament quan estem entaulats que m’explica totes les tribulacions del “caníbal d’Hortoneda” i que em manifesta el seu absolut convenciment que aquell home estava fent trampes.
La dedicació de la Coté ha estat sempre la clau dels “èxits” que he tingut. Des de que la conec, quan ella hi era, tot ha anat sobre rodes, afegint un importantíssim plus de motivació. Tenir-la al costat garanteix paraules dolces d’ànim i no fracassar mai, sentir-se acompanyat i xalar amb els seus petons, els seus manyacs, el seu somriure...Va ser arran d’un abandonament per lesió a la brevet de 400 (on ella no hi era) que em va fer la promesa de no deixar-me mai sol, de convertir-se en la meva assistència sempiterna. Na Coté és ara la meva parella per moltes coses, també per l’ajut incondicional que em presta. Mai m’havia sentit tan estimat i jo, alhora, mai havia estimat tant! Ella m’ho diu en to sorneguer: “Jo sempre et portaré sort” i això és tota una realitat .
Quan devoràvem el dinar, passen davant nostre els dos bascos amb els que havia coincidit a Bergerac. Mitja hora després reprenc la marxa fins a Hostens (km 708, control 6) on quedem amb na Coté per segellar i fer “un caferet” (llenguatge vinarossenc).
El tram d’Hostens a Mont de Marsan (82 km) mostra tots els encants de les “Landes de Gascogne”. La carretera és absolutament plana i circula per l’interior d’un bosc extensíssim i que manté el ferm sota l’ombra. L’asfalt està en un estat acceptable i el trànsit és francament escàs, la qual cosa em fa gaudir del paisatge de debò. Mano, Belhade, Lose... Són els noms de pobles petits, ordenats, nets, tranquils que passo amb celeritat doncs jo ja havia agafat la meva velocitat de creuer. A Labrit (km 761) rebo una trucada de na Coté que ja és pràcticament a Mont de Marsan. No hi ha arribat ben bé doncs s’ha topat amb una cruïlla que donava dues opcions per arribar al nostre lloc de destinació i em consulta sobre el que cal fer. Al mateix temps s’acosta a una persona que semblava de la terra per preguntar-li el mateix. A través del telèfon sento com parlen i l’home tampoc aparentava tenir-ho gaire clar. Ella l’informa que el seu marit participa en una ciclomarató i que arribaria aviat al punt conflictiu. Em comenta que ja s’espavilarà i que, quan sàpiga alguna cosa certa, em tornarà a trucar.
Continuo amb més ganes encara per un terreny sempre llis com la palma de la meva mà i amb l’encant de la boscúria acompanyant-me en tot moment. La fresca és tonificant i fa pensar amb tots aquells que en aquell precís moment s’estaven torrant per les carreteres espanyoles. Cada vegada més encès, passo grups de ciclistes amb una actitud més “primavera” i que, de ben segur, gaudeixen més que jo del que ens ofereix la campanya gascona. Uns km més endavant, na Coté em torna a trucar per indicar-me el camí a seguir fins a l’hotel de Mont de Marsan (km 792): en arribar a una cruïlla haig de tombar a la dreta i voltar la ciutat pel costat oest, entrar-hi per una avinguda que seguiria sense desviar-me i passar d’aquesta manera a la banda est on trobaria l’hotel, molt a prop d’una zona comercial d’aquestes tan impersonal i “americana” que malauradament colonitzen cada vegada més les ciutats europees.
Arribo finalment al lloc de pernoctació, na Coté treu el cap per la finestra de la que seria la nostra habitació i m’etziba un dels seus dolços somriures però que mostrava un rictus de cansament i preocupació. M’explica aleshores que el galifardeu al que va demanar informació intentà forçar-la i que encara no entén com va poder escapolir-se’n. El cas és que, va aconseguir tornar al cotxe, tancar-s’hi a pany i forrellat, i fugir d’allà el més ràpid que li va ser possible. Em va saber un greu terrible! M’estava fent un seguiment perfecte però molt sacrificat i a sobre això! Vaig intentar calmar-la però se’n va sortir ella soleta. Fins i tot en aquestes situacions és capaç de demostrar la seva fortalesa. Sopem en un restaurant de carretera però correcte i ens en anem a dormir aviat doncs l’endemà jo tenia diana ben d’hora.
M’aixeco a les 5 del matí del que seria el darrer dia de la meva creuada, agafo unes quantes barretes i, tot disfressat, surto a l’exterior per continuar el meu viatge. En el Mac Donalds del costat i en uns bancs exteriors, un grup de sis dones del servei de neteja xerraven animadament i em preguntaren sobre les característiques de la meva aventura. Això m’obligà a fer una descripció detallada del recorregut fet i del que encara em quedava, la qual cosa provocà expressions d’admiració sobre “els passionnés du vélo” i la seva voluntat de ferro. Aquell dia tindria lloc la segona etapa del Tour 2009 i tota França estava pendent del ciclisme i dels ciclistes. Quin tracte tan diferent el que se’ls hi dóna aquí!
Els hi demano si em podrien vendre alguna pasta i una d’elles no dubta en oferir-me el seu esmorzar. Rebutjo però ella insisteix tant que no em quedà més remei que acceptar-lo per no ferir-la. Ens acomiadem i em desitgen tota mena de ventures pel que em queda de viatge.
Marxo amb un somriure a la boca i una sensació de que cap ciclista pot sentir-se sol a les carreteres franceses. Quan penso que al sud de la frontera hem de sentir força sovint apel•latius afectuosos com “drogates”, “irresponsables”...i fins i tot alguna amenaça! En fi, vaig per feina i amb una cadència alegre els quilòmetres em passen ràpid, més del que em pensava doncs el terreny torna a ser una mica trencacames. Entre paisatges absolutament pintats de verd i “fermes” disseminades aquí i allà, amb camps plens de bestiar gaudint d’aquella herba tendra i fresca arribo a Navarrenx (km 866) on passo el que serà l’últim control. A partir d’aquí seguirem la vall de la Nive fins a Peyrehorade on retrobarem l’Adour del qual la Nive n’és afluent. L’aiguabarreig dels dos rius és espectacular: allò tenia un aspecte amazònic, amb grans extensions d’aigua. Estem parlant de dos rius que a França són de segona i que porten més aigua que l’Ebre en el seu curs més baix. Una carretera estreta però plana i tranquil•la ressegueix l’Adour fins a Baiona on desemboca a l’Atlàntic. Aquesta vegada la travessia de la ciutat em resulta fàcil i els repetjons que em menen a la part alta d’Anglet i Biarritz els supero amb suficiència. Na Coté i jo ens aturem a dinar en un restaurant al costat de la Nacional. Ho fem ràpid doncs, jo especialment, tenia ja ganes d’arribar i completar el que seria el primer 1000 de la meva vida. Després d’un “caferet perfumat” marxo escopetejat i passo el repetjó de Ziburu (Ciboure) amb una agilitat impensable a aquestes alçades creuo la frontera a Behobia i arribo al Lintzirin d’Errenteria a les 16 h de la tarda del dia 5 de Juliol d’enguany. Na Coté m’abraça orgullosa, radiant, i és que sense ella aquest èxit no hagués estat possible.
El Iaio havia arribat feia hores, darrere de l’Aitor per dissimular però a poc temps d’ell. Quins collons que tenen alguns! En José Luis García em va comentar que estudiarien legalitzar-li o no el brevet. A mi, em cauria la cara de vergonya però, és clar, ell d’això no en té!
66 hores comptant parades per menjar i dormir.
Un estat físic sorprenentment bo i de l’anímic ja no us en dic res!
