|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Malgrat la Meteorologia adversa de molts dies d'aquesta setmana santa,
vaig gaudir d'uns recorreguts inopinadament bells a cavall entre les
comarques del Baix i L'Alt Mestrat, el Montsià i el Baix Ebre. El punt
de partida de totes les sortides va ser Vinaròs capital del Baix Mestrat
i ciutat costanera. No ha estat víctima encara de l'afany depredador
dels pocavergonyes de torn que han destrossat tot el litoral valencià
(Si veiessiu Penyíscola us en farieu creus). Vinaròs té un centre urbà
relativament bufó i molt animat. Fa temps va ser famosa per tenir
l'única fàbrica d'edredons de tot l'Estat Espanyol, propietat del pare
de na Coté, la meva anfitriona. Algun dia us en parlaré de na Coté, és
un encant de persona i, tots aquests dies, em va mimar com a qualsevol
dels seus dos meravellosos fills.
Com deia, de Vinaròs estant, el dimarts sant vaig pujar a Fredes amb
pluja i un cel molt emboirat en cotes altes. Tot i així valgué la pena.
Per evitar la carretera que mena directament a Ulldecona (perillosíssima
doncs no té voral i està molt freqüentada per camions de gran tonatge)
em vaig estimar agafar en direcció a Morella per la N232 fins al poble
de Traiguera. Aquí una via secundària (la CV11) em portà a Sant Rafael
del Riu i d'aquí fins a La Sènia, ja dintre de la comarca del Montsià.
Des de aquest punt la carretera juga al gat i la rata amb la frontera
artificial entre Catalunya i el País Valencià, passant d'un costat a
l'altre del riu Sènia. Faig cap al Pantà d'Ulldecona, ple a vessar,
després d'una curta ascensió fins a la part més alta de la presa. A
partir d'aquí s'entra en els dominis de l'anomenada Tinença de Benifassà
que inclou paratges tan pintorescos com el Monestir de Benifassà i la
vila de la Pobla de Benifassà situada dalt d'un serrat i en una posició
de guaita privilegiada. Abans d'arribar-hi, em trobo de sobte amb la
cruïlla de Fredes i un senyal que m'indica que queden 12 km d'ascensió.
La nova via està en un estat magnífic, és nova de trinca, ampla,
revirada i s'enlaira ràpidament. Malgrat la pluja persistent i els
núvols baixos s'obre davant dels meus ulls un panorama esplèndid, amb
vistes sobre el Monestir, la vall i La Pobla. Alguna de les rampes fa
bufar una miqueta però és curta. La temperatura baixa notablement, de
tal manera que quan arribo al barri de la Colònia (que pertany a Fredes)
, el termòmetre marca 3ºC i són les 14 hores. Estem a 1150 m d'altitud.
Un descens molt breu ens mena cap el nucli de Fredes on, xop com un
ànec, entro ràpidament en l'únic bar existent per prendre quelcom i
esperar la Coté que m'ha de recollir per fer el viatge de retorn en cotxe.
Quan arriba, em regala un dels seus encisadors somriures, encén una de
les seves inseparables cigarretes i em suggereix de dinar en el mateix
bar on, per cert, l'amo, vinarossenc de socarrel, ens dóna un tracte
exquisit a més de servir-nos un àpat boníssim i a preu rebentat.
La resta de la "tournée" la fem en cotxe, dirigint-nos per una carretera
infecta a Castell de Cabres i el Port de Torre-Miró on empalmem amb la
N232. Baixem a Morella i ens aturem per fer una passejada pels seus
carrers costeruts. Una altra meravella! Si no la coneixeu, val la pena
que dediqueu un cap de setmana per visitar-la.
__._,_.___
El dimecres sant el temps va aguantar una mica encara que el dia es va
aixecar rúfol. Tenia al cap fer una sortida de transició, més fàcil, i
vaig seguir els consells de la Coté. Es tractava de visitar les terres
properes a Sant Mateu, Tírig i Catí, tot sovint injustament oblidades.
Surto cap a les 12 del migdia i enfilo primer la N232 direcció Morella
per deixar-la 3 km després. És en aquest punt on encamino els meus
passos cap a Càlig, Cervera del Maestre i Sant Mateu per una carretera
secundària molt poc transitada malgrat la proximitat de Vinaròs.
Teòricament els primers 8 km són plans però un vent de Mestral força
molest i que pica de costat dificulta considerablement la progressió. Em
tocaria allò que no sona fins al peu de la curta ascensió al poble de
Cervera del Maestre, enfilat en un turó i, com molts nuclis habitats de
la zona, amb unes vistes sobre els voltants extraordinàries. Calia
defensar-se contra l'agressor, fos qui fos, i la ubicació de Cervera
garantia veure'l venir amb temps suficient per preparar la defensa. Les
rampes que condueixen al nucli urbà obliguen a pujar corones
frenèticament. Miraculosament, el vent es calma i permet gaudir del
paisatge rural fins a Sant Mateu. Ni rastre dels gratacels de la costa!
I això que el litoral és relativament a prop! Oliveres i fruiters
amenitzen el passeig dintre d'un ambient relaxant on només se senten els
cants dels ocells de primavera. Ni rastre de les orenetes, però! I és
que, fins i tot aquí, l'hivern ha estat dur i llarg. La Coté em comenta
que per aquests verals no hi estan avesats i que, ella particularment,
anyora la caloreta i els dies assolellats.
L'entrada a Sant Mateu es fa per un tram arbrat, que inclou espècies a
banda i banda de la carretera. No arribo al centre del poble doncs agafo
una petita variant que mena directament a la carretera de Tírig, a 10 km
de distància. Circulo pràcticament sol. De tant en tant coincideixo amb
algun vehicle que es desplaça sempre a velocitat prudent. Quin plaer!
Petits repetjons recorden que el terreny no és pla del tot i que no
estem a Holanda. Un d'aquests és el que em porta al centre de Tírig.
"Quan hi arribis, veuràs que no hi ha pèrdua doncs el poble només té un
carrer" m'havia advertit la Coté. Seguint-lo, m'adono que em dirigeixo
cap a Albocàsser: no és la bona elecció doncs per anar a Catí per aquí
la marrada que faria seria considerable. Mitja volta! Baixo cap a
l'entrada del poble i veig que la Coté, tot just acaba d'arribar.
Pregunto per la carretera directa de Catí i m'indiquen amb un somriure
d'orella a orella un rètol gran situat a la paret que tinc just al
davant. Collons de Déu! Més gran impossible! A una dona de certa edat
que passava en aquell moment li demano també la distància. Ella no
coneix de números i em contesta que Catí és tan lluny com Sant Mateu.
"10 km" penso, "a veure si és veritat".
La carretera és ben bé una drecera, després d'un parell de km tranquils
es mostra davant meu un conjunt de rampes terrorífiques que em recorden
les de la part superior del Coll de Pradell. Una lectura posterior del
clinòmetre confirma els meus temors: pendent màxim 18% i, al llarg d'un
km, les rampes no baixen del 14%. Sort que la sortida era de descans
actiu! Assoleixo un collet a 700 m d'altitud i inicio un ràpid descens
que em porta directament a Catí, la meva destinació. Na Coté m'espera
pacientment i, finalment, decidim dinar al restaurant del poble. La
sortida "de transició", "de relax", "de descans actiu" havia acabat.
Dijous Sant va ser el millor dia meteorològicament parlant atès que es
va llevar amb un cel ras, sense vent i amb un mar que era un veritable
plat. Indubtablement totes aquestes condicions feien inevitable l'atac
al gegant d'aquestes terres: el Mont Caro. Seguint els consells de la
meva anfitriona (que té la delicadesa d'acompanyar- me fins a la sortida
de Vinaròs per mostrar-me el camí) agafo una carretera molt secundària
que du a Alcanar. Són 6 km de bon fer, sense trànsit i, per tant, sense
riscos. Quan arribo a l'entrada de la vila veïna cometo la primera i
única errada del dia: en lloc d'entrar al nucli urbà i travessar-lo per
trobar una carretera que mena directament a la rotonda d'accés a
Ulldecona, tombo a l'esquerra i segueixo una via que em porta a la N238
abans d'arribar a aquella població. Això m'obliga a fer uns 4 o 5 km per
la carretera maleïda, sense voral i envaïda de camions. El risc és
evident perquè aquests no miren prim: van a tota pastilla i no solen
respectar la distància lateral de seguretat. Després d'algun patiment
seguit d'una cadena d'improperis i exabruptes, faig cap a la vila
d'Ulldecona i prenc una carretera amb força menys trànsit, més segura i
de més bon ferm. M'adreço a Santa Bàrbara, Vinallop i Tortosa per la
riba dreta de l'Ebre. Hi arribo sense cap mena de problema després de 46
km de recorregut.
Per anar a Roquetes no cal creuar l'Ebre. Al giratori on està ubicat
l'Hotel Corona d'Aragó, trenco a l'esquerra i, sense adonar-me'n entro a
la població que travesso amb celeritat. Cal dirigir-se després cap a
Alfara dels Ports sense arribar-hi doncs, 2 km abans, em trobo a
l'esquerra amb una carretera en molt mal estat que és la que condueix al
meu objectiu final. És aquest un tram d'uns 4 km "pestosos", amb clots
aquí i allà i amb una tendència a picar cap amunt. Un petit martiri,
vaja, on la bici pateix de valent i el ciclista se sent saccejat per
totes bandes. No costaria res passar-hi una capa d'asfalt nova, però no
ho veuen així les nostres sempre ben estimades i mai prou valorades
autoritats. Què hi farem! El suplici acaba quan la carretera puja
decididament muntanya amunt: aquí el ferm canvia totalment, és llís i la
bici s'hi desplaça amb facilitat malgrat el pendent que passa aleshores
a ser important. El clinòmetre emboigeix, 8%, 9% i finalment rampes
continues al 10 i 11% amb algunes sorpreses al 14% intercalades. A
partir d'aquí, el Caro ensenya ja descaradament les urpes i mostra totes
les seves cartes. No ens donarà una treva gairebé fins al final si
exceptuem un tram planer situat a uns 1100 m sobre el nivell del mar que
condueix a una urbanització prou extensa i que no lliga amb l'entorn ni
amb cordill. Tot i ser una ascensió dura, és agraïda doncs els revolts
continus de 180 º et permeten veure com guanyes altura i albirar un
paisatge sobre el delta i la muntanya del Montsià absolutament impagable.
Calma, Gonçalet, que això és llarg. Passo per la Font del Cargol sense
aturar-m'hi però em va fer la impressió de que estava seca o clausurada.
Em va estranyar, francament. Una mica més amunt i a l'altre costat de
carretera, em trobo amb l'agulla natural al cim de la qual hi ha el
monument a la Capra Hispànica, l'autèntic rei d'aquestes terres. El
pendent no afluixa i entro en una zona on les paelles són constants. La
vista és cada vegada més extensa i impressionant sobre el delta i
comarques veïnes i l'aire ni es mou. Malgrat això, un núvol
torrecollons, l'únic de la regió, s'instal·la just al damunt del cim del
Caro. "M'espatllarà el panorama, ja ho estic veient", penso, i així va
ser finalment.
En arribar al Coll del Portell que és on s'inicia el breu descans del
que us parlava, el ferm torna a empitjorar. 0,5 km després agafo la via
de 4 km que mena al cim de la nostra muntanya. Les rampes constants amb
pendents de dos dígits fan bufar de valent i castiguen encara més un cos
ja força desgastat pels esforços anteriors. La Coté em passa en cotxe a
uns 2 km del cim i em saluda amb uns crits d'ànim que s'agraeixen a
l'hora de negociar el desnivell final. Ja està, ja sóc a dalt! Són 24 km
d'ascensió des de Roquetes i 20 des de la cruïlla d'Alfara. Si la
muntanya no fos tan bella m'haurien semblat interminables. Estic a 1447
m d'altitud sobre el nivell del mar, la temperatura és fresca però sense
excessos: 7º C i, malgrat el núvol emprenyador, et sents l'amo
d'aquestes terres. M'acosto al mirador petit (el situat a l'esquerra de
la carretera) i llegeixo una placa que la gent de Roquetes hi ha
instal·lat:
/
Neu, rosada, sol i vent
Garlandes que et coronen
Oh, Colós, Caro, Roquetenc
Et volem lliure com l'aire que t'envolta
/Ens fem una foto amb la Coté al cim. Ella, que no coneix massa la
capacitat de patiment que tenim els ciclistes, es fa creus de com algú
pot salvar en bicicleta les parets verticals que separen el cim de la
vall de l'Ebre. "A trossos, fins i tot el cotxe ho ha passat malament".
Li contesto que aquesta ascensió està considerada com la més dura de
Catalunya. Els que hi heu pujat segur que penseu el mateix però segur
també que teniu ganes de tornar-hi!
__._,_.___
__._,_.___
