Jordi Pons, pedaleando por el techo del mundo

Jordi Pons, pedaleando por el techo del mundo

 

Por Jordi Escrihuela, desde Ziklo

En el techo del mundo. Así se podían sentir, en la montaña más alta del planeta que se puede ascender en bicicleta: el Semo La, en el Tíbet chino. La fecha, 14 de julio de 2005 y allí estaba en su cima la expedición catalana a este reto: Xavier Romero, Manel García y Jordi Pons, nuestro protagonista de hoy (en la foto, en el centro). Querían demostrar que el Semo La era unos 150 metros más alto que el Khardung La (Tíbet indio) -el “Highest Motorable (y ciclable) Pass”- que figura en el Libro Guiness de los récords. Y lo consiguieron y así lo certificaron.

Aquel mes de julio, saturados de estudiar fotografías aéreas y mapas, volvieron al Tíbet donde tuvieron la satisfacción de ascender y medir el puerto ciclable que probablemente sea el camino para vehículos más alto del planeta: el Semo La, 5565 m, 206 m más alto que el Khardung La, que en la medición dio 5359 m en lugar de los 5602 m que erróneamente figuraba en muchos lugares. En el puerto tomaron muchos datos de los satélites y los grabaron en un GPS profesional durante una hora, para tener pruebas irrefutables del hecho. La ascensión al Semo La fue muy dura. Fue un día de mucho viento y frío. Y lo hicieron sin poner pie a tierra en este gigantesco puerto, tal y como nos explica Jordi Pons.

Nacido en Barcelona, biólogo y profesor de ciencias, y gran amante de la bicicleta de carretera y montaña, a pesar que “de pequeño no tuve ni bicicleta y no fue hasta que tuve 20 años que me pude comprar una“. Recuerda que su primera gran aventura en bici fue ir a Burdeos y ya desde entonces no paró. Con su bici recorrió desde los Pirineos y los Alpes hasta la Península de Kamchatka (2003), pasando por el Himalaya (2002) y participó en maratones y triatlones como el de Embrunman, en 1989.

Es coautor de “Altimetria dels ports de Catalunya” (1991) y es un gran aficionado a la escritura en épicos relatos donde nos explica sus aventuras extremas, como en el libro que auto editó “Pedasalcel, buscando los puertos más altos del Planeta”, basado en sus viajes en bici por el Himalaya. “Pedasalcel” fue precisamente el nombre de este proyecto, porque “montar en bici nos saca, literalmente, los pies del suelo, y pensábamos subir lo más arriba posible, buscando el lugar más alto del planeta donde se pueda ir sin motor ni tocando los pies en el suelo, sino pedaleando”. Y eso que a aquella altitud pedalear por aquellas pistas les costaba más que caminar y tenían que mantener una velocidad mínima para no caer, añadido todo a una vasta zona donde no había poblaciones, con lo que eso suponía de falta de alimentos, recambios, suministros y abrigo, y donde las aguas eran salobres. La bici que utilizó fue una de montaña con doble suspensión, bielas de 180 mm y Rotor.

Aquel 14 de julio, día de la ascensión y medida del gran puerto, hicieron 73 km por encima de los 5100 metros, una buena paliza. “Realmente la ilusión ayuda mucho en las montañas”.
Jordi, explícanos tus mayores proezas encima de la bici:

Prefiero mejor hablar de recuerdos: con mi primera bici, que era de paseo, me fui hasta Burdeos, con 20 años. ¡Vaya aventura! Luego acabé la Marmotte en 1990, con un “hierro”. También he subido el Angliru, donde no puse pie a tierra pero tuve que hacer alguna “S”: la rampa al final de la Cueña de les Cabres es monstruosa. Y luego los grandes viajes: de Lhasa a Katmandú (y campo base tibetano del Everest) en bici de carretera el 2002. En bici de montaña la travesía por Kamchatka (Siberia oriental) el 2003 y este recorrido para medir los puertos más altos del mundo en el 2005.

¿Qué problemas pueden surgir en una aventura de estas características?

Un viaje en bici por el Himalaya comporta muchas molestias y gastos en los aeropuertos para llegar a tener tu propia bici en buen estado en el punto de partida. Pero esto no es nada comparado con los trámites burocráticos que hacen falta para que te dejen viajar de forma autónoma las autoridades chinas que ocupan el Tíbet. Superado todo esto sólo queda pedalear y ya no parece tan difícil.

¿Cómo fue la experiencia?

Pocos lugares están tan aislados del resto del mundo como el Tíbet. Esto añade un aliciente al que quiera recorrer en bici este desolado país. El exotismo se agradece, pero la falta de oxígeno, de comodidades y de comida, hacen que no sea un lugar para un viaje de placer y menos aún en bici. Fue una experiencia dura donde nos dejamos una parte de nosotros mismo, 7 kg exactamente.

¿Seguiste algún entreno específico?

Jo hacía unos 6 mil km al año. No es mucho y para hacer este tipo de travesías no hace falta ser un superhombre. Lo puede hacer cualquier persona bien entrenada y aclimatada.

¿Cuánto tardasteis en hacer la ruta?

Fue muy larga. Cogimos hasta siete aviones para llegar y necesitamos cuarenta días. Hicimos entre 30 y 100 km diarios.

DADES FAMILIARS
Sóc un Barceloní satisfet. Amb el retorn a la ciutat després de cada viatge comparo la meva ciutat amb altres llocs i la valoro molt. He viscut a Can Baró i ara tornaré a viuré a Sagrada Família. Tinc aquí tota la família i espero que en surtin més aficionats al pedal. De fet el meu fill gran ja ha vingut a una sortida.Por Jordi Escrihuela, desde Ziklo

PROFESSIÓ: Sóc biòleg, però faig classes de ciències en un institut. Una feina que m’agrada i em deixa temps lliure per viatjar a l’estiu, però de la que no tolero gens bé la tensió que de vegades porta associada . Ens paguen amb vacances. També em procuro alguns ingressos escrivint, la meva vocació frustrada.

AFICIONS: Moltes i han anat variant. Abans esport i llegir. Actualment viatjar i escriure.

SOBRENOMS: Em diuen pel meu nom o bé pel cognom, tret de la Merche que em deia ‘himalayo’ i a qui desitjo des d’aquí que continuï la seva recuperació; o en Batman que em deia Marcopolo, amb molt poc èxit per cert.

MÚSICA PREFERIDA: moltes: música barroca, Mozart, músiques ètniques del Brasil, Marroc, Tibet, Nepal…, algunes de modernes europees: Pink Floyd, i, en lloc destacat, Raimon i Lluís Llach.

PEL·LÍCULA PREFERIDA: “El declive del imperio americano” del quebequès D. Arcand o altres pelis d’ell. També m’agraden les pel·lícules històriques rigoroses.

LECTURA PREFERIDA: Vaig llegir fa anys 1300 llibres ben variats i ara em costa triar entre els records. Potser les obres de Thomas Harris (d’algunes se n’han fet pel·lícules que tots coneixem, com ara: “El silenci dels anyells”). O les que relacionen la ciència amb el cos humà i l’esport. Ara gairebé ja no llegeixo, el dia no té més hores.

SOCI DES DE: 1989, però amb un llarg parèntesi de baixa quan van néixer els meus fills.

AMB QUINS GRUPS SURTS: Abans amb l’A, però ara ja m’és impossible, vaig amb el B i encara gràcies !

PERQUÈ T’HAS FET SÒCIA DEL C.C.GRÀCIA: Coneixia a l’Àngel Fernández, alguns el recordareu, em va convidar i l’ambient em va agradar. Ara també hi tinc bons amics, alguns de la vella guàrdia, com l’Ernest Barba, o més recents, com en Gonçal o en J.M. Plana.

MILLORS PROESES FETES A SOBRE LA BICI:
Prefereixo parlar de millors records (ull, no pas récords!): Amb la primera bici de la meva vida, que era de passeig, vaig anar fins a Bordeus als 20 anys… quina aventura!. Després, ja vestint el maillot del nostre club, amb el soci Enric València vam acabar el primer triatlon de llarga distància fet per catalans a Embrun (1989). La Marmotte el 1990, amb una bici de ferro i la felicitat de fer-la una mica més ràpid que qui era aleshores el millor del club, en J.M Casanovas, que cada dissabte ens duia amb el ganxo posat als de l’A. Després, dos anys fent l’Atlas dels Ports de Catalunya, amb el consoci Josep Aragonès, elaborat gràcies a l’empenta decidida de la Junta del CCG de llavors… van ser moltes hores de feina ben feta però que han quedat al calaix, sense publicar. També he pujat l’Angliru, on no vaig posar peu a terra però vaig haver de fer “S”, jo no estava a l’alçada per fer-lo amb dos plats: la rampa al final de la Cuenya de les Cabres és monstruosa.
Recentment he fet grans viatges, de Lhasa a Kathmandú (i camp base tibetà de l’Everest) en bici de carretera el 2002. Ja en bici de muntanya, la travessa per Kamtxatka (Sibèria oriental) el 2003 i un recorregut per mesurar els colls més alts del món el 2005. A www.pedalsalcel.info , al botó de viatges en bici, hi ha molta més informació.

ALGUN PROJECTE, PLA O DESIG PER A ANAR AMB BICICLETA:
La veritat és que dependrà de si els xinesos o els indis obren noves carreteres a l’Himàlaia. Si relaxen les disputes frontereres potser obriran nous passos, qui sap. Més probable serà que el 2007 o 2008 aconsegueixi localitzar un pas no fronterer, el Bogo La, que potser obrin els xinesos a 5900m d’alçada al Tibet sudoccidental – i que superaria el record actual en 350m! – seria una primera mundial absoluta pedalant sobre una bici. Però allà es pateix molt.
La veritat és que, essent improbable i car l’anterior, ara penso més en gaudir per Europa amb els companys del club, i repetir les marxes que m’agraden sense mirar el rellotge. Guerra a l’estrés. I com a repte pendent (que el malvat Gonçal em recorda) tinc la Luchon Bayona, una etapa dels Tours antics dissenyada per a veritables titans que l’endemà eren capaços de fer-ne una altra similar. En canvi jo no sé si fer-la en un o en dos dies. Qui s’anima al juny?

CICLISTA FAVORIT: Per a mi el millor, el més complert i espectacular, amb gran diferència, fou l’Eddy Merckx. Es va atrevir amb tot, fins i tot amb el récord de l’hora. Toni Rominguer m’agradava molt. Podia haver estat una mena de Indurain més espectacular, però no tenia gens de sort als moments claus… i tenia davant en Miguelón.

RECORREGUTS FAVORITS EN BICICLETA:
El Turó de l’Home, tan a prop de casa però tan salvatge. Cal conservar el Montseny sigui com sigui. Ni sé els cops que l’he fet, molts i molts, .. com a entreno un dia el vaig fer dos cops per distints camins, altres cops l’he fet amb bicis de BTT, amb neu, i amb calor, amb tota mena de companys… alguna tarda hi he trobat senglars i tot !.
En general m’agraden els colls grans i sense trànsit, tan durs com suaus, és igual, i amb l’asfalt decent si duc la bici de carretera .

QUÈ T’AGRADA DEL C.C.GRÀCIA:
La seva gent, sentir que som una part del barri, de la ciutat. Els maillots de llaneta són entranyables. Des de fora som el club sembla un riu regular, però sempre és distint. M’impressionen els canvis que el temps fa en els companys del 1989… que em fan així pair el meus. M’agrada veure l’Ernest o l’Anna plens d’energia. Voldria ser com ells, són un model per a tots.

QUÉ T’AGRADARIA CANVIAR / MILLORAR EN EL CLUB:
Poca cosa, en general ja està bé. Suggereixo ajudar més per usar el català en el web i en les nostres publicacions. També penso que el club podria, un cop per any, implicar-se més en algun projecte atrevit per recolzar alguns socis. Exemples no en falten: Paris-Brest-Paris, El Camí de Santiago, els Jocs del Quebec, la BCN-Perpinyà Barcelona.. ja que donarien renom al CCG. Als socis implicats en una aventura així sovint els cal més suport institucional del club, els diners ja se’ls buscaran en esponsorització o en ajuts públics que el CCG pot tramitar.

KMS FETS A L’ANY: Uns 5000 o 6000 entre carretera i muntanya, a ritme suau.

ENTRENAMENTS:
Un o dos cops al mes puc sortir amb el CCG. També vaig per BCN sempre amb bici. Entreno poc en el sentit esportiu, ja que uso la bici per desplaçar-me o per viatjar. I cada cop tinc menys ganes de patir. Els companys, els dissabtes, em fan treure el fetge amb el ritme que imposen…

PER A FINALITZAR, QUÈ ET SEMBLA EL BUTLLETÍ DEL CLUB:
La veritat és que tenint present els pocs mitjans disponibles (dues tintes), el voluntarisme de socis com en Jordi Escrihuela i altres li treuen força profit. En Josep M Plana hi escriu, pel meu gust, molt i molt bé. Penso que es podria plantejar fer-ne una sola publicació a l’any, al gener, a color com el del 75è aniversari, amb poca publicitat, i així tots el guardaríem. Si al gener encara no tenen preparades totes les excursions per posar-les doncs s’envien més tard.

foto1: Excursió del CCG a Girona el 1990. Darrera el rètol hi podeu reconèixer socis actuals: un joveníssim LLuch sobre la lletra O, en Josep M casanovas sobre la lletra N, en Jaume Torroella i l’Ernest Barba són els pioners dels cascs, Jordi Pons dret a l’esquerra.

 

Compartir esta publicación

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *