Entrevistem a: Enric Mas

Entrevistem a: Enric Mas

Un tio interessant, l’Enric Mas. M’agrada la seva filosofia de vida. M’ho vaig passar molt bé entrevistant-lo, i també sentint l’àudio per transcriure’l. M’adono que té molta empatia i molta paciència, perquè a vegades era jo el que parlava i ell aguantava el rotllo estoicamente. Potser perquè les seves circumstàncies vitals són semblants a les meves i em sembla que puc aprendre molt de con s’agafa la vida. Té moltes aficions i ben dosificades, però no és esclau de cap d’elles. Les disfruta. Segueix el consell d’un amic seu que li va dir que, quan es jubilés, un dia de tant en tant deixés les seves aficions al marge, que no fés rés, que no tingués programa. Sentint-lo m’ha vingut a la memòria una cosa que em va dir un dia el meu cunyat, que a la nostra edat els capricis són urgències.

DADES PERSONALS: No hi ha gaires coses gaire exòtiques. La meva dona és alemanya. Em vaig casar fora d’Espanya, al 1969, aviat podré treballar al Cirque du Soleil com espécimen, 47 anys amb la mateixa dona. El problema és que si em casava amb una dona protestant aquí em van advertir que el matrimoni no es reconeixeria. Vaig buscar un capellà a Alemanya prácticament de les pàginas amarillas, li vaig dir que la meva dona tenia una gran amistat amb el Pastor de la seva població i que m’agradaria que estigués present a la boda. Llavors ell em va dir que farien una cerimònia conjunta. O sigui que tinc una certa estructura germànica, però combinat sempre amb aquella pseudoimprovisació llatina.
He treballat amb alemays, sempre en el mon comercial, director comercial per tot Espanya, aprens coses molt interessants de la vida parlant amb els clients.
Tinc un fill i una filla, el noi viu als Estats Units i ella viu a Alemanya. La noia havia d’acabar la carrera allà, i va trobar novio i feina, i ara ja té dos fills, de 4 i 2 anys. O sigui que els veig quatre vegades a l’any, als nets. Ara hi aniré al setembre, i després potser per Nadal. És una meravella veure el creixement dels nanos, i veure com pugen bilingües.

AFICIONS: Ara fa 8 anys que estic jubilat i he hagut de posar una mica d’ordre. Tens més temps i un diu: I com m’ho feia, jo, quan treballava? He hagut de jerarquitzar les meves aficions, i ara en tinc dos de tipus físic i dos de tipus lúdic.

A nivell físic seria la bicicleta i per altre cantó jo he estat tota la meva vida vinculat a les arts marcials. Als anys 60 jo vaig començar amb el judo, que va arribar a Catalunya de la mà d’un senyor que es deia Henry Birbaun, i jo vaig arribar a cinturó negre. Després em vaig passar al tai-chi, que està basat en el kung-fu chinès. I el que a mi em va molt bé és ballugar les articulacions i els tendons per trobar-me còmode a la bicicleta. Faig una sèrie d’exercicis cada dia a casa.

Pel que es refereix a les activitats lúdiques les meves aficions son la fotografia i la cuina. Lo primer que vaig fer quan em vaig jubilar va ser fer un curs d’un any de cuina aprenent des de com es talla una ceba fins a cuinar, en un Centre cívic de Barcelona. Sóc dels clàssics que cuino a casa, m’ho alterno amb la meva dona. Ara que estic de Rodríguez una temporada no vaig a menjar a cap bar. Cuino a casa i disfruto com un enano. Cada setmana em faig una llista dels plats que faré. Aquesta setmana faré Rissoto d’espàrrecs o de ceps, salmó a la papillotte, avui m’he fet un guacamole, bueno…. normal. Tinc l’instrumental necessari, i per aprendre a fer quelcom a la cuina el més important és equivocar-se, perquè si no ho cremes alguna vegada o no ho deixes cru, no n’apendràs mai.

Pel que es refereix a la fotografia jo venia del Super8, feia pel·lícules, les montava i després i posava el so. Això em va ajudar a enquadrar i em va servir per la fotografia. De les fotos selecciono les millors i després les acabo passant per la rentadora, pel fotoshop. Les pelis portàven massa feina per fer-les bé amb les eïnes que teníem abans i per això em vaig quedar amb la fotografia, que em dona moltes satisfaccions. Tinc una càmera réflex i una petita de butxaca.

També m’agrada molt el trekking, caminar per la muntanya, i algunes aficions les he hagut de parar per manca de temps, perquè més val tocar-ne dos o tres i ben tocades que no masses i perdre’t. També feia country, però ho vaig deixar perquè va arribar un moment que s’havien d’apendre tantes coreografies que havia de mirar videos pel youtube i era massa.

SÒCI DES DE: Fa uns 4 anys

PERQUÈ ET VAS FER SÒCI DEL CCGRÀCIA: Jo havia fet BTT, amb una colla on hi havia el Carlos Otto, per Collcerola. Després aquest grup es va desfer i un francès, que ara té 82 anys, em va engrescar. Quan em vaig apuntar no tenia ni bicicleta de carretera. Amb la meva BTT amb roda més prima vaig començar a sortir amb el D, i mica en mica, quan em vaig anar veient les orelles em vaig comprar la bici de carretera i vaig sortir amb el C. Hi ha un ambient encantador perquè hi ha un capità que es diu Enric Fornós que és un encant de persona i que no me l’imagino en un altre rol que no sigui el de capità.

QUILÒMETRES FETS A L’ANY: Uns 6.000, calculo.

ENTRENAMENTS: Surto un dia a la setmana, mínim, i ara amb aquesta calor intento estar a les 11 a casa. Tampoc vull deixar la BTT, perquè l’estimo, i, almenys, intento sortir 2 o 3 vegades al mes. Jo ja no estic per trialeres, perquè no tinc ni tècnica ni valor.

QUINS CICLISTES T’AGRADEN? Jo em quedaria sempre amb els escaladors. M’agradava el Pantani, sempre vaig lamentar lo trist del seu final. I dels espanyols, doncs, tots, el Purito, el Contador, el Valverde, l’Indurian, per descomptat, el Perico. Tots els que pujàven, perquè les etapes eren més lentes, passàven més poc a poc i les assabories, i, a més era l’esforç contra la llei de la gravetat. A mi m’agrada pujar al meu ritme, més que rodar pel pla, perquè jo no sòc explosiu, deixant apart l’edat.

QUÈ T’AGRADA DEL CLUB: Mira, això és com una vegada que vaig fer una part del Camí de Santiago i em van preguntar què m’havia agradat més, i vaig la gent. Gent que durant una sèrie d’hores el dissabte parla el mateix idioma, que no hem de veure’ns per rès entre setmana, però que quan ens tornem a veure serà collonut. Ha entrat molta gent, i molta gent extrangera gràcies a una bona promoció a Internet, i hi ha tios que van com a motos.

QUÈ ET SEMBLA EL BUTLLETÍ DEL CLUB: El butlletí l’admiro per l’esforç d’unes poques persones que fan tota la feina. Jo sé que l’Ariadna ha demanat ajuda moltes vegades. I que aquests no poden deixar de fer-ho perquè són feliços fent-ho, sinó no ho farien. Reconec que el continuo rebent en paper, encara disfruto passant fulles. Sóc de la generació del llibre en paper, no m’agrada el llibre electrònic.

I QUÈ T’AGRADARIA CANVIAR O MILLORAR DEL CLUB: Potser a vegades hi ha un esperit massa competitiu. Recordo quan vaig anar al Campus de l’Eduardo Chozas i algú li va preguntar quinas diferencias veia entre el cicloturisme a España y França. La resposta vá ser ràpida i clara. A França es practica des de fa molts anys, aquí tot es competició, s’ha de arribar el primer…

MILLORS PROESES FETES SOBRE LA BICI: Bé, la Ruta de la Plata. Va ser una trobada de companys, encantadora. Mai, mai, com vaig posar a la crònica, havia anat tants dies seguits en bicicleta, i ho vaig poder aguantar. No anava amb el grup capdavanter però no m’importava. Vaig recuperar molt bé. Estic bé de pulsacions, en repòs estic a 47-48. No porto pulsòmetre, però algú em va dir que quan no pugués dir ni “Hola” al del costat, afluixés, i li vaig dir: “Nano, m´has donat la clau”.
També vam anar amb uns del club al Tourmalet, l’Antoni Oliva, el Paco, en Joaquim Durall, el Jaume Raventós, el Juan Rodríguez i el José Luis Arán, que anava sobradíssim. El vam pujar des de Luz Saint Sauver. Vam tardar el que fés falta i més, però vam estar tots molt contents. Però ens va fer molt mal temps, les previsions eren molt pessimistes i vam optar per tornar abans d’hora, va ser una llàstima. Si havíem d’estar 4 dies en vam estar 2. O sigui que entre el Tourmalet i la Ruta de la Plata “son mis grandes logros”.

PROJECTE O DESIG PER ANAR EN BICICLETA: No en tinc cap. Em deixo portar pel que hi hagi, qualsevol proposta que em facin, si la crec realizable, m’hi apunto. Visc el dia a dia. Qualsevol proposta estic obert. No deixar la bici, per continuar-me trobant bé, aquest seria el resum.

Compartir esta publicación

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *